::Inici >201503 Sudamèrica en scooter

201503 Sudamèrica en scooter

Introducció

Estem al març del 2015. Fa dos anys i mig que visc i treballo a São Paulo. He rebut una oferta de treball a Barcelona que no puc rebutjar. Tinc 4 setmanes de vacances pendents i no vull deixar-les perdre. El procés de repatriació de Brasil és una mica lent i burocràtic. Cal sortir ordenadament de la feina actual. També vull incorporar-me el més aviat possible a la nova feina. Així que fico tots els elements al “turmix” i munto un pla de sortida. És un pla de 8 setmanes. Les dues primeres setmanes cal ordenar la meva feina actual pels que vindran i fer tota la burocràcia possible. Les següents 4 setmanes són per fer les vacances. Les darreres 2 setmanes seran per reprendre tota burocràcia pendent i donar un cop de mà als que em substitueixen. Parlo amb les parts afectades i tothom està d’acord.

Tinc 4 setmanes de vacances! El procés de selecció ha estat incert. Des de que la nova feina ha estat definitiva fins que s’han aclarit les meves vacances ha passat molt poc temps. Com és normal no hi havia ningú amb 4 setmanes de vacances a disposar quan fos per poder-me acompanyar. Així serà un viatge en solitari.

No sé si tornaré mai a viure a Llatinoamèrica. Per això, vull que aquest viatge sigui especial. El fet de viure al continent americà té algunes avantatges. Una d’elles és que tinc una scooter 300 de la meva propietat. La vaig comprar a les poques setmanes d’arribar a São Paulo. És una moto que m’ha anat de meravella tot el temps que he estat aquí. Cap problema. Amb ella he fet bastants viatges fora de la ciutat. Entre 600km i 1200km d’anada i tornada. La idea de viatjar en moto m’encaixa a la perfecció. És agafar-la i marxar, però el que vull fer ara és un viatge bastant més ambiciós. Vols dir que la moto aguantarà...?

La moto

Val a dir que el viatge no està exempt de riscos. Anem a dir que serà un “triomfar o morir en l’intent”. No és un viatge preparat. La moto no està pensada per això. No tinc cobertura en viatge. Si la moto s’espatlla, no trobaré peces de recanvi. He estat mirant per internet i sembla que aquesta marca no es comercialitza als països que visitaré. El calendari és ajustat perquè en 4 setmanes he de ser a São Paulo i 2 setmanes més tard vaig cap a Barcelona per quedar-m’hi.  Així que hi ha la possibilitat de que la moto s’espatlli, l’hagi d’abandonar, i hagi de tornar a São Paulo amb transport públic.
Pels interessants pel model concret, és una Sym Citycom 300i. Sym és una marca Taiwanesa que ven a molts països de tot el món, també a Catalunya.
DSC03255.jpg








El viatge

Aquest viatge serà l’oportunitat d’anar a visitar alguns llocs que tinc pendents. Tinc un pla general que s’anirà concretant dia a dia. Per tant, no he fet cap reserva i cada dia em llevaré sense saber on acabaré dormint. Tampoc porto tenda de campanya. Els llocs que vull anar a veure son: les cascades d’Iguaçu (Brasil/Argentina), el desert d’Atacama (Argentina/Xile/Bolívia) i el salar d’Uyuni (Bolívia). A partir d’aquí hauré d’anar veient en funció del temps que em quedi. Però la idea és creuar Bolívia de sud a nord fins al llac Titicaca i potser visitar el sud de Perú. A la tornada tinc clar que vull passar pel Pantanal (Brasil).
20150329_ruta.jpg






 

Finalment el viatge va anar bé. Pràcticament aconseguiré acomplir tot el pla de viatge. Tampoc faltaran alguns contratemps i emoció...

Creuem Brasil

El primer dia de viatge és exigent. El pla és sortir de São Paulo i arribar d’una tirada a les cascades d’Iguazú. Donaré una mica més de volta per passar per Curitiba. Curitiba és una ciutat que no conec i em fa gràcia veure-la, encara que només sigui creuant-la sense parar. Seran 1060km en un sol dia. A més a més, la previsió és de pluja tot el dia. La pluja de Brasil no és poca cosa. Serien com les tempestes estivals de Catalunya, però a Brasil son imprevisibles, i poden ser realment fortes. A São Paulo hi ha molta moto, principalment repartidors que van tot el dia a munt i avall, plogui o no plogui. Aquests nanos sempre porten a la moto un equip de pluja. És un equip hard-water-proof. Rés de teixits d’última generació, sinó una mena de lona banyada en quitrà. Seguint el lema de “donde fueres haz lo que vieres”, jo també me’n vaig comprar un. He tingut l’oportunitat de provar-lo diverses vagades en carretera i no hi passa ni una gota. Per tant, com a bon brasiler d’adopció, la pluja en sí no em resultarà un problema.

El primer dia arranca! Els paisatges són força homogenis. Prats i plats verds on els vaquers son els reis. Està clar perquè la carn brasilera és tan bona!
DSC03256.jpg









La pluja no m’abandona en tot el dia. No em mullo gens i la moto no s’ha queixat. El que si que se m’ha espatllat és el GPS. Ja tenia molts anys i algunes juntes de goma estaven malmeses. Intentaré assecar-lo a veure si el salvo. Però té mala pinta...

Cascades d’Iguazú (Brasil/Argentina)

Avui dedicaré el dia a visitar les cascades d’Iguazú. Una de les meravelles naturals del món. Si encara em queda temps aniré a veure la pressa hidroelèctrica de Itaipú. Aquesta pressa és faraònica. La segona més gran del món. Genera el 75% de l’energia que es consumeix Paraguai i el 17% de l’energia que es consumeix a Brasil... Les cascades fan frontera entre Brasil i Argentina. A primera hora ja estic allà. Primer visito el costat brasiler i després el costat argentí.
0001 Paisatge.jpgDSC03351.jpgDSC03297.jpgDSC03361.jpg

















A mitja tarda vaig com un llampec cap a la pressa. Però l’última visita guiada ja havia marxat i no pots visitar-la pel teu compte. He fet tard. Podria visitar-la a l’endemà, però no vull perdre temps. Demà toca creuar Paraguai.

Paraguai

Em llevo d’hora i me’n vaig cap a la frontera de Paraguai. Avui creuem Paraguai d’est a oest i dormiré a Asunción capital del país. Seran uns 500km. Un cop surto del caos de la ciutat fronterera de Ciudad del Este, el paisatge es torna més rural i tranquil. Els camions treuen un fum negre com el carbó...  L’entrada a la capital és un altre caos de trànsit. Cap a migdia ja he arribat al centre d’Asunción. La ciutat no té gaire interès. Tot i així, aprofitaré la tarda per visitar-la una mica i comprar un GPS nou. L’antic no hi ha hagut manera de salvar-lo... L’endemà entrarem a Argentina.
DSC03370.jpgDSC03372.jpg








La Pampa (Argentina)

Sortint d’Asunción avui toca una altra jornada llarga. La frontera argentina està molt a prop. Creuar el riu Paraguai és espectacular.
0002.JPG








La idea és creuar tota la pampa argentina d’una tirada fins a la província de Jujuy, als peus dels Andes. El pla és anar a dormir a San Pedro de Jujuy, en total 960km. El que més em preocupa és l’autonomia de la moto. Amb el dipòsit ple puc fer uns 200km sense apurar. Sembla que la pampa està poc habitada i no sé cada quants kilòmetres trobaré una benzinera. Per tant, decideixo comprar una garrafa de 5 litres. Això em dóna com a mínim 100km més d’autonomia. Ara ja puc afrontar les infinites rectes de la pampa amb tranquil·litat.

Tota la ruta està asfaltada. He estat de sort, perquè descobreixo que alguns trams tenen menys de 2 anys! La ruta son rectes i més rectes pràcticament sense trànsit en una vasta terra ben plana. No puc dir que sigui avorrit. Els kilòmetres passen ràpid i sempre hi ha alguna cosa amb que entretenir-se. Al cap i a la fi és un lloc nou i desconegut. Qualsevol cosa aixeca la meva atenció.
DSC03386.jpgDSC03398.jpg








El capvespre està arribant i encara em queden força kilòmetres per fer. Entre creuar la frontera, les benzineres, i una parada a dinar, el temps ha anat passant. La meva sorpresa arriba quan me n’adono que no em funcionen les llums! Només s'encenen les de posició... La nit cau ràpid. És negre nit i no veig rés. No vull parar a qualsevol lloc per dormir, així que la idea és anar avançant com pugui. La millor solució és anar tirant aferrat al darrera dels cotxes. Faig així uns 100kms fins que arribo a Libertador General San Martin, un poble prou gran. Encara falten uns 50kms per arribar a San Pedro. Però m’és igual. Tant és dormir en un lloc com un altre. Estic cansat i no és gens sensat continuar per la carretera en aquestes condicions, així que em quedo.

Províncies de Jujuy i Salta (Argentina)

Comença el viatge més apassionant. A partir d’aquí venen dues setmanes recorrent els Andes. El pla és estar 3 dies a les províncies de Jujuy i Salta. El primer dia vaig a la ciutat de Salta. La ruta avui és curta. Son només 160km. Per tant, arribo aviat a la ciutat. Allà aprofito per preparar les rutes dels propers dies, visitar la ciutat, algun museu i sortir a córrer cap a un turó des d’on es veu tota la ciutat. També aprofito per fer el primer canvi d’oli de la moto. El mecànic em va dir que ho fes cada 3000km.
DSC03400.jpg









Al dia següent vull visitar la vall de Calchaquies, Cafayate, i tornar a Salta fent una circular. Pujaré cap a les muntanyes dels Andes per creuar el parc nacional de los Cardones. El nom del parc prové dels seus cactus. La ruta promet de valent... No tinc clar si la ruta és asfaltada. Així que aniré fent i a veure que passa...
DSC03452B.jpgDSC03452C.jpg






 

Un cop arribat a la població de Cachi, paro a dinar. La ruta fins a Cafayate és de terra. Per arribar fins aquí he trigat mig dia sencer, i encara no he fet la meitat de la ruta. Està clar que no dóna temps per fer-la tota. És impossible anar ràpid aquí. Els paisatges son al·lucinants. Cada dos per tres estàs parant a fer fotos. A més a més, tinc tot l’equipatge a Salta, així que toca tornar pel mateix camí. Tampoc em sento confiat per fer camins de terra amb aquesta moto. Durant tot el viatge pels Andes em vindrà repetidament la sensació que he tingut sortint de Cachi: “Aquí he de tornar amb més temps i més ben preparat...”
DSC03448.jpgDSC03452E.jpg








Seguim un dia més! Avui surto de Salta cap a la Quebrada de Humahuaca. Son 200km sense presses i de pur gaudiment. Comencem creuant uns boscos seguint una carretera secundària.
DSC03456.jpgDSC03462.jpg








Entrem a la vall de la Quebrada. La vall és àrida, tortuosa i les seves muntanyes multicolors. El pobles son pintorescos, indígenes i una mica turístics també. Passo per San salvador de Jujuy, Purmamarca, Tilcara i Humahuaca. Em quedaré a dormir a la vall.
0004.JPG0005.jpg0006.jpgDSC03472.jpgDSC03488.jpgDSC03492.jpg























 

Paso de Jama (Argentina/Xile)

Avui toca plat fort. Anem a creuar la serralada dels Andes pel Paso de Jama (http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12212600). Seran 430km des de Tilcara (Argentina) fins a San Pedro de Atacama (Xile). Arribaré a una alçada màxima de 4810m, el meu rècord personal amb vehicle. Durant 230km circularé a més de 4000m d’alçada i durant 64km a més de 4500m. Creuaré diferents salars. Passaré pel costat de volcans de gairebé 6000m d’alçada. Un dia per no oblidar!
0007.jpgDSC03645.jpg0008.JPGDSC03653.jpg















Tota la ruta és al·lucinat. Fa fred, però es pot aguantar força bé. En l’últim tram passes pel costat de la frontera amb Bolívia rodejat de volcans. A partir d’allà s’inicia un descens imparable pràcticament sense corbes de 30km, on passes de 4500m d’alçada a 2500m. Baixant, tens unes vistes espectaculars del desert d’Atacama davant teu. Darrera en queda una serralada de volcans nevats. Uauuu...
0010.jpgDSC03681.jpg








San Pedro de Atacama (Xile)

San Pedro és poble turístic enmig del desert, amb unes vistes dels Andes impressionats. Decideixo quedar-me 2 dies per fer diferents activitats: visita a uns guèisers, visites a diferents valls, visita a unes maresmes, i llacs salats d’aquests que quan t’hi banyes flotes com si fossis un suro.
0012.jpg0015.jpg20150406_165957.jpg20150407_163003.jpg






Tornant un capvespre faré la foto que utilitzaré de fons de pantalla del mòbil per molt de temps :P
0016.jpg0014.jpg0011 Paisatge.jpg















No cal dir que San Pedro i els seus voltants tenen una bellesa incomparable. Més que recomanable visitar-ho. Llàstima que estigui tant lluny de Catalunya.

Anem cap a Bolívia

Hem arribat al moment més aventurer del viatge. Toca anar cap al salar de Uyuni a Bolívia. I perquè és aventurer? Doncs perquè he de tornar a creuar els Andes, però aquest cop no hi ha cap ruta asfaltada. Hauré de fer centenars de kilòmetres per pista amb la scooter al més pur estil Paris Dakar. Aquests dies que he estat a San Pedro, no he parat de donar-li voltes a quin camí agafava. He estat mirant per internet els diferents camins i dificultat. M’ha estat difícil obtenir informació precisa. Però pel que he pogut esbrinar, les alternatives son més o menys aquestes:

  1. Direcció Calama i entrar a Bolívia per Ollague. És la ruta que sembla més fàcil. Fins a la frontera amb Bolívia sembla que està asfaltada, o bé, és pista en bon estat (http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5317775). Un cop entres a Bolívia, sembla que serà tot pista  (http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5322839). Però l’estat de la pista no està clara. En qualsevol cas, sent la ruta recomanada pel google maps. Entenc que serà la millor, estigui com estigui.

  2. Entrar a Bolívia pel Paso de Jama. D’acord amb el track de l’enllaç (http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8546426) tinc dues opcions: ruta est o ruta oest. La ruta est sembla una mica més fàcil, però és menys espectacular. La ruta oest sembla una autèntica passada: visites llacs de tots colors, deserts lunars, formacions de roca, guèisers,... Des de San Pedro surten rutes turístiques amb 4*4 que fan aquesta ruta sencera en 3 dies d’anada per un costat i tornada per l’altre. No està clar que puguin passar-hi cotxes...

Finalment, i a contra cor, cal posar seny. És evident que no estic preparat per ficar-me en pistes de certa dificultat. Realment no sé com es comportarà la moto. No crec que pugui anar massa ràpid. Per tant, hauria de dormir a mig camí i no he trobat opcions clares. La ruta senzilla segur que també deu ser bonica i no li faltarà una bona dosi d’aventura e incertesa. Així que decideixo fer la senzilla. Aquest cop pensar “Aquí he de tornar amb més temps i més ben preparat...” em provoca un sentiment gairebé dolorós...

Som-hi doncs! el dia serà llarg, dur, i emocionant. Així que em llevo ben d’hora i anem cap a Calama. Allà omplim el dipòsit i anem cap a la frontera d’Ollague. El paisatges son una altre vegada impressionants: valls ermes, volcans de tots els tamanys i alçades. La carretera és encara més solitària que al Paso de Jama. A mig camí comença la pista! Va alternant trams d’asfalt fins que acaba definitivament sent només pista fins a Ollague. Afortunadament, la pista està en molt bon estat i hi puc anar bastant ràpid. Arribem a la frontera!
0018.jpg0020.jpg20150408_133536.jpg20150408_140054.jpg















Son al voltant de les 13h. Un parell d’argentins que han arribat d’Uyuni amb cotxe em diuen que la pista no està massa bé, és pedregosa i s’avança lentament. Al costat Bolivià de la frontera, el col·lega que arregla els papers ha anat a dinar i tornarà en 30 minuts! Serà possible!! Tinc 250km de pista per davant i poques hores de llum...

Cap a les 14h estic en marxa de nou! La pista comença bé però mica en mica empitjora. No arriba ha ser una pista trencada. Però si que està força bruta de pedres i sorra. Has d’anar canviant d’un costat a l’altre per agafar les parts més netes, i les transicions son delicades. Molt de traqueteo, però mica en mica vaig fent kilòmetres. No m’he creuant ni un sol cotxe... Molt de tant en tant trobo algunes persones locals treballant a prop de la carretera. Lo curiós és que no he vist cap poble ni casa aïllada... De sobte, enganxo sorra i a terra!! La moto ha caigut molt ràpid, sense avisar. M’he fet mal al peu... Crec que me l’he torçat una mica. Pel dolor que em fa, no sembla un simple cop. Sembla més aviat un trencament. El que faltava... Tot i això, el mal no és molt intents. Potser perquè encara està calent... Aquí enmig del desert no faig res. La moto no té res. Així que l’agafo de nou i continuo. Ara vaig més lent. Sabent lo traïdora que és la sorra, vaig molt atent per ni tocar-la. Una hora més tard, intentant evitar un altre banc de sorra, torno a caure. Aquest cop molt lent. Sense conseqüències. El peu sembla que no empitjora. Si no el moc, no em fa gaire mal. Després d’uns 60km, agafo la ruta 5. També és una pista de terra. Però almenys és una mica millor. També trobo una mica més de gent, algun poble, i començo a creuar-me algun vehicle.
20150408_171523.jpg20150408_171709.jpg








Estic a prop del salar de Uyuni. Tinc dues opcions: intento agafar una pista que em porti als pobles del costat oest del salar, o bé, tiro fins a la ciutat de Uyuni i des d’allà m’arribo al salar pel costat est. L’objectiu està clar. Creuar el salar d’Uyuni amb la moto! Arribo al poble de Julaca. Son 4 cases enmig de la immensitat del desert. Sembla que des d’allà surt una pista cap al salar. No les tinc totes, però decideixo intentar-ho. Al cap d’uns kilòmetres el terra està mig enfangat. Les roderes dels 4*4 que hi ha passat s’enfonsen pam i mig. Desisteixo definitivament i decideixo seguir per la ruta 5 fins a Uyuni sense més aventures. Pararé a dormir al poble de Rio Grande. Encara falten uns 100km per arribar a Uyuni, però per avui ja n’hi ha ben bé prou...

Salar dUyuni (Bolívia)

Al dia següent amb llevo amb el peu adolorit. Em fa mal al trepitjar, però puc caminar. Tampoc s’ha inflat gaire. Entenc que la cosa no anirà a pitjor... Ara per ara, el balanç és que no tinc llums a la moto i tinc un peu una mica matxucat. Sent així crec que puc continuar el viatge: “Al loro! que no estamos tan mal!”

Au! ja podem arrancar. Els 100km de pista que falten fins al poble d’Uyuni son relativament fàcils comparat amb el que havia fet el dia anterior. Decideixo anar cap al Salar! Son uns 20km més de pista. És una pista molt transitada, imagino serà fàcil, però me la trobo en obres... Estan fent una carretera asfaltada, i lamentablement la pista alternativa és un infern.... Està plena de pols, pedres i... la maleïda sorra... Els 4*4 que van al salar passen ràpid. Enganxo un altre banc de sorra i... un altre vegada a terra... Sense conseqüències.... Però ara estic fins al cap de munt. Tant, que renuncio anar al salar amb la moto. Si segueixo així, la cosa no acabarà bé... S’ha acabat això de temptar la sort. Així doncs, refaig els 5km que havia fet i torno a Uyuni. Avui em passaré la resta de dia descansat i preparant la ruta dels propers dies. A partir d’ara evitaré agafar més pistes de terra en el que queda de viatge. Espero...

Naturalment no me’n vaig sense visitar el salar. Ho faig al dia següent assentat còmodament en un 4*4. Està clar que no té res a veure. Però que hi farem... No em puc pas queixar. La moto i jo no arribem a tot arreu. Però si que arribem a quasi tot arreu!
20150410_120540.jpg20150410_121722.jpg20150410_135222.jpg20150410_145143.jpg















Potosí i Sucre (Bolívia)

Anem bastant bé de dies. Estic més o menys a la meitat del viatge. Calculo que podré dedicar una setmana a Bolívia i l’altre per tornar.

Estem a l’altiplà bolivià. Així que els propers dies circularé quasi sempre entre 3500m i 4500m d’alçada. Primera parada a la ciutat de Potosí. Avui son només 200km. Potosí és Patrimoni de la humanitat i carregada d’història que no deixa gens bé als espanyols. El seu símbol més emblemàtic és la muntanya Cerro Rico als peus de la ciutat. Cerro Rico ha estat durant centenars d’anys una gran mina de plata. A dia d’avui encara hi treballen miners extraient plata i altres minerals. La ciutat en si no em sembla  gaire bonica. Només es salva una mica el centre històric. Fan rutes guiades per dins de les mines i no em puc resistir d’anar-hi. Son dues hores dins de túnels precaris i ben estrets. L’aire està carregat de residus minerals. La veritat és que no és gaire agradable estar allà dins. Només amb dues hores he acabat amb les dents ennegrides. Allà hi van morir milers de persones treballant més de 14 hores al dia...
20150411_105229.jpg20150412_162444.jpg0023.jpg20150413_130215.jpg















Següent parada la ciutat de Sucre. També patrimoni de la humanitat. És una ciutat bonica, colonial, antiga capital de Bolívia, i també carregada d’història. Els carrers, places i mercats estan molt animats. M’hi quedaré un dia fent turisme.
20150412_121609.jpg0024.jpg20150412_100218.jpg20150411_170058.jpg
















La Paz i Las Yungas (Bolívia)

Següent parada La Paz, capital de Bolívia. Està a 3.600m d’alçada. Està enclotada en una vall als peus de la Cordillera Real amb muntanyes de més de 6000m. La combinació de tot plegat és espectacular, tot i que la ciutat en sí, és bastant lletjota i mal urbanitzada. A la ciutat no hi ha massa cosa a fer, però és un bon punt de partida per fer tot tipus d’activitats pels voltants. M’encantaria poder fer alguna travessa per la cordillera. Fins i tot atacar algun cim. Però no tinc ni els dies ni el material necessari.
20150414_110338.jpg20150414_115531.jpg0025.jpg20150414_132741.jpg
















Renunciaré a tot això excepte a una cosa: transitar per la famosa carretera de la muerte! O com li diuen aquí, Las Yungas. Serà una ruta d’anada i tornada el mateix dia. Per arribar-hi, cal creuar la Cordillera Real fent un pas de 4650m d’alçada. Afortunadament la carretera de la muerte es va desdoblar, i ara és un recorregut pràcticament només utilitzat per turistes. Només m’he creuat amb algun cotxe i grups de turistes amb btt. Tothom fa la ruta en sentit descendent. Jo també. La pena és que he enganxat un dia emboirat. Per tant, la sensació de circular arran d’un precipici s’esvaeix una mica. La carretera no està asfaltada, és força humida i cau aigua. Afortunadament sento que la moto s’agafa bé. Naturalment no vaig gens ràpid. Primer perquè no tinc pressa, i segon perquè no hem d’oblidar que al costat tinc un precipici de centenars de metres!! La tornada la faig per la carretera desdoblada, que també té la seva bellesa.
20150415_092349.jpg20150415_142636.jpg20150415_102531.jpg20150415_105730.jpg
















Tot tornant aprofitaré per fer el segon canvi d’oli de la moto. El mecànic em diu que a la moto li quedava poc oli... que estrany... fa una setmana i 3000km li vaig posar l’oli nou... compro un litre d’oli de recanvi i llestos.

Sorata i Llac Titicaca (Bolívia)

La sortida de La Paz des de l’altiplà és un caos de trànsit. L’entrada ja ho va ser també. Em dirigeixo cap al nord, al Llac Titicaca, a tocar amb la frontera del Perú. Primer visitaré Sorata, un poble als peus de la Cordillera Real. Es veu que és un lloc bonic, tranquil, tradicional, indígena, poc turístic, en mig de les muntanyes. Ho té tot per ser uns dels llocs que m’agraden.
20150415_175252.jpg20150415_181055.jpg







El peu està millorant. Tot i que encara em fa mal, sento que puc caminar amb certa normalitat. Així que m’hi quedaré un dia a gaudir del indret i fer trekking per les faldes de les altíssimes muntanyes nevades. Recorrent aquestes terres descobreixo els Quechuas i els Aymaras. Son dos cultures indígenes prehispàniques. Es poden distingir per la manera de vestir. Trobo interessant conèixer les diferencies i rivalitats entre ells. L’actual president del país, Evo Morales, és aymara.
0030.jpg0031.jpg20150416_134438.jpg

















 

Arribem al Llac Titicaca, a 3800m d’alçada. És el llac navegable més alt del mon. Bé... una dada sense massa importància al costat de la bellesa i pau del lloc. A les vores del llac s’hi reparteixen cases, cultius, animals, barquetes de pesca. L’alçada i la calma de les seves aigües d’un blau intens semblen alentir el temps. Dormiré al poble de Copacabana. M’hi quedaré un dia per visitar la illa del sol, visitar restes inques, passejar per les vores del llac, veure la posta del sol, bon menjar,... mala vida vaja...
0032.jpg0035.jpg0033.jpg20150417_150715.jpg















Arriba el moment del viatge de prendre la decisió d’allunyar-me més, o bé comencem el viatge de tornada. Tinc Perú a 10km. És temptador entrar-hi encara que sigui només per donar una volta pel costat peruà del llac. Però alguna cosa em diu que tampoc valdrà massa la pena. També crec que és millor anar tornant amb una mica de marge de temps per qualsevol imprevist. Tota la ruta de tornada és un altre món nou i desconegut.

Creuem Bolívia camí de Brasil

La primera parada serà Cochabamba. Des de Copacabana son 510km d’asfalt. A mig camí comencen les meves preocupacions... El soroll del motor ha canviat... Ara és una mica més enllaunat... Serà que li falta oli...? Li vaig canviar fa uns 1000km... Reviso el nivell de l’oli, però la veritat és que no sé com es mira... Sembla que no marca oli... Decideixo posar-li mig litre. És la meitat del pot que vaig comprar. Calculo que em falten encara 3000km de viatge. Aiiii que patirem...

Seguim la ruta... Camí de Cochabamba, l’altiplà Bolivià em té reservat el seu últim coll de muntanya de 4470m d’alçada. Aquest no me l’esperava. Els paisatges son erms però bonics. És increïble la quantitat de gossos al voral de la carretera, desenes i desenes. Semblen estar esperant a veure si algú els hi llença alguna cosa per menjar.

El motor sona enllaunat però no sento que hagi perdut potència. Val a dir que a 4000m d’alçada la moto tampoc és que corri massa. A partir de 4300m la moto va mig ofegada, la pobre. No sé si això farà que el motor cremi més oli... Suposo que tampoc ajuda que una 300cc faci un promig de 500km al dia, amb màxims de 1000km... Arribo a Cochabamba sense més complicacions.

L’endemà toca arribar a Santa Cruz de la Sierra. Són uns 500km. En un sol dia abandonarem l’altiplà amb una alçada màxima de 3700m, creuarem les terres subandines, i arribarem a les terres baixes a 200m d’alçada. Els canvis de paisatges son brutals. L’altiplà és muntanyós, sec i erm. Les terres subandines son molt humides, amb una vegetació selvàtica, muntanyós, i en descens vertiginós de més de 3000m cap a les terres baixes. Creuar la selva subandina és una passada. És verd, humit, frondós. L’estat de l’asfalt no és massa bo. Té trams sense asfaltar i altres trams pavimentats amb pedres. També alguns túnels foscos com la nit. Al primer túnel m’emporto l’ensurt del dia al no recordar que anava sense llums! Als següents túnels millor posar-se darrera d’un camió.... 
20150420_085226.jpg20150420_091016.jpg20150420_094233.jpg




















Les terres baixes és una plana humida de prats i més prats verds. Finalment arribem a Santa Cruz sense més conseqüències. Santa Cruz és la ciutat més gran d’aquesta regió i el motor econòmic del país. La Bolívia de l’altiplà és indígena, calmada, rural. La Bolívia de la plana és occidental, consumista, industrial. Aquestes diferencies fan que a la plana hi hagin moviments polítics a favor de la independència.

L’endemà entro a Brasil. La ruta és de 660km, i creua totes les planes baixes Bolivianes fins a Corumbá (Brasil), a l’altre costat de la frontera. En principi sembla un dia de tràmit. La ruta és solitària, travessant planúries. L’asfalt està en molt bones condicions. Té trams que creua zones més boscoses i amb algunes muntanyes que fan la ruta més bonica. També té alguns trams un tant avorrits. Però la veritat és que no tinc massa temps per avorriments. La moto ha tornat a canviar de soroll. Ara és un soroll més enllaunat i desmanegat... Ara està clar que el motor va a pitjor. Paro per posar-li el mig litre d’oli que em queda. Creuo la frontera i arribo a Corumbá sense més complicacions.
0037.jpg20150421_104324.jpg20150421_111821.jpg0047.jpg















El Pantanal (Brasil)

He arribat a un dels llocs més impressionats i desconeguts de Sud-Amèrica.  El Pantanal és un ecosistema fluvial ple de vida salvatge. Té una extensió equivalent a 15 vegades Suïssa. Deixaré que la Viquipèdia ho expliqui molt millor que jo (https://es.wikipedia.org/wiki/Pantanal). Em trobo a l’extrem sud del parc natural. Per Corumbá hi passa el riu Paraguay. A través d’aquest riu es desaigüen les terres del Pantanal. Per tant us podreu imaginar que el riu petit no és.
0038.jpg20150422_081322.jpg








Estem al mes d’abril. És el primer mes de l’estació seca. Per tant, encara hi ha força aigua a tot arreu, però en principi les carreteres no estan inundades, i es pot circular bé. M’encantaria poder creuar una bona extensió del Pantanal, fent kilòmetres i kilòmetres per pistes enmig dels aiguamolls plens de vida salvatge. Com a mínim necessitaria una setmana.
20150422_091509.jpg20150423_140018.jpg









Però lamentablement només tinc dos dies... El pla és passar-los en un hotel amb totes del comoditats al ben mig dels aiguamolls i rodejat de vida salvatge: jacarés (petits cocodrils), capibares, tucans, micos, tot tipus de ocells aquàtics, mussols, ànecs,... He triat un paquet turístic que inclou un passeig en vaixell de dia i de nit per avistament animals; pesca de piranyes; també excursions a peu i a cavall en una “fazenda”. En fi, és el meu regal final de viatge!
20150422_092525.jpg20150422_110807.jpg20150422_112743.jpg20150423_145303.jpg0043.jpg20150423_094757.jpg



























La tornada

Hauria de buscar un mecànic per a que es miri la moto. A São Paulo hi ha moltes scooters com la meva. Però a la resta de Brasil no n’he vist gairebé cap. Per això, el millor seria arribar a un taller oficial de la marca. A Corumbá no n’he trobat cap. El més proper està a Campo Grande a 450km... Decideixo que me la jugaré arribant fins allà... Així que agafo la moto i a la carretera... Doncs bé, per no donar masses voltes diré que la moto se’m para a 5km del taller... He fet 9000km fins aquí i se’m para faltant només 5km... De fet els darrers 50km notava que el motor començava a tenir un comportament irregular i no les tenia totes... Finalment ha mort... bé... morta... morta... la moto no està... El motor funciona... El que ha passat és que ha perdut quasi tota la força... La moto sona com una cafetera.... però encara belluga una mica... Així que ho dono tot i intento seguir així... la moto com a màxim va a 10km/h... i si! xino xano aconsegueixo arribar!!

Al taller em confirmen que el motor estava sense oli. Després dels primers auxilis, la moto ha guanyat una mica de potència, però ni molt menys s’ha recuperat. Tanmateix, en probes posteriors sembla que la moto va millorant. En fi, està clar que el motor està cascat i arreglar-lo és una feinada. Demà és divendres, i dilluns he de ser a la feina. Per tant, és impossible tenir-la llesta a temps...

S'està fent tard... Estic valorant deixar la moto al taller i fer els 1000km que falten fins a São Paulo en autobús. El mecànic em desaconsella intentar-ho amb la moto... Deixar-la allà suposa malvendre-la, o molt probablement abandonar-la, donat a que en dos setmanes estic a Barcelona, i no crec que tingui temps d’arranjar una compra-venda a distància... Estic cansat... Estic a punt de marxar sense la moto... Però en un moment de sensatesa decideixo agafar-la i anar a buscar un lloc per dormir. Demà amb el cap fresc veuré si trobo alguna solució. Al cap i a la fi, encara tinc 3 dies!

Som a divendres, he investigat que em costa una furgoneta que em porti a mi i la moto cap a São Paulo, però és massa car. Ara com ara, no tinc cap pla alternatiu... Decideixo provar la moto... Faig uns kilòmetres per la ciutat i sembla que va bé... Decideixo fer una mica de carretera i la moto va bé... Decideixo fer uns quants kilòmetres més direcció São Paulo... Coi, la moto va bé!... A fer punyetes, me’n vaig cap a São Paulo! Si la moto es para a mig camí, tinc 3 dies per trobar un camió que m’hi porti...

En condicions normals la moto arriba als 130km/h. Durant el viatge he circulat entre els 100km/h i els 110km/h. Ara decideixo anar a 80km/h. Tinc 1000km per endavant... Així que paciència i molt atent al comportament de la moto... Quan ja porto fets 400km!, de sobte la moto fa un gest de perdre potència... M’espanto... Uns kilòmetres més endavant em paro en una benzinera. Miro el nivell d’oli. Ha cremat força oli. Tinc un litre d’oli, m’hi caben uns 300cc per deixar-la al nivell màxim. No les tinc totes de si aconseguiré arribar... Decideixo deixar refredar la moto i veure si trobo algun camió que em porti, o almenys que m’estalvií alguns centenars de kilòmetres... però porto 3 hores preguntant a tot el que passa i rés de rés... La moto ja està bastant freda... decideixo continuar... Arribo als 550km sense més entrebancs. S’està fent de nit. Em quedaré a dormir en un hotel de carretera.

A l’endemà, la moto no em donarà cap més ensurt.  Aconsegueixo arribar a casa sà i estalvi! Ha cremat molt d'oli, sona com una cafetera, però la campiona ha arribat. És dissabte a mitja tarda. Encara m’ha sobrat un dia!
20150426_131830.jpg








 

Darreres setmanes a Brasil

Les dos següents setmanes acabo tota la burocràcia i responsabilitats laborals, i me’n vaig cap a Barcelona. La moto l’he venut a un amic, però no em donarà rés fins que la moto estigui arreglada i perfecte.

Ha estat un viatge per no oblidar... i qui sap si en el futur... amb més temps i més preparat... ;)