::inici >· 'plaquette'

· 'plaquette'


Andreu Subirats Aixendri (Tortosa 1968), és poeta i professor de llengua i literatura a l’IES Eugeni d’Ors de Badalona. Ha publicat el llibre de poemes L’ull entorn (2006). Passa temporades a la Fresneda, i un dia a Vall-de-Roures va veure una llúdriga sota el pont de pedra i es pensava que era un cocodril.

Els poemes que podeu llegir en aquesta plaquette són una mostra d’un treball encara en procés d’escriptura que vaig començar a Damasc la primavera del 2007. La tongada dual respon a dues veus diferenciades i temàticament i formal amb percepions distintes en casdascuna d’elles. a pams, estructuralment escrit amb octaves irreals rimades, parla d’una visió melanconirònica de la Tortosa de meva infància i una mica més (i m’estalvio la paraula adolescència perquè no m’agrada), on el poble, la terra i l’entorn es fonen, des del record, en sensacions d’aiguabarreig agredolç produint una certa relativització del mite d’infància i terra (paradís) perdudes. En aquest aspecte suposa un canvi respecte a la majoria de poemes del meu llibre L’ull entorn (2006, La Breu edicions), on el paisatge i la terra es contemplen amb un cert meravellament lul·lià i l’experiència personal es torna suggestiva i resta emmascarada rere aquells defores. Tanmateix, aquest darrer to que trobem en a pams, ja hi és present en d’altres poemes meus posteriors a L’ull entorn i que no estan publicats.
(sense el parlar de plaça), el contrapunt indefugible i necessari d’a pams (i això és així per una imposció merament d’autoria, ans no d’autoritat) defuig tota convenció formal i local i s’endinsa més en el terreny de l’aforisme poètic i pensament universal, des de la convicció que no cal ser d’aquí o d’allà per expressar tot allò que ens mou com a persones i com a poetes si la musa ranya. L’homenet tira endavant com pot i el ritual s’acaba fent llarg i pesat, la sensibilitat es dilueix amb la impotència i el treball artístic esdevé més treball que artístic. Només ens queda esperar l’últim metro i tornar cap a casa o mirar lluny les muntanyes des de l’altra banda.



Teresa Estrada
(Barcelona 1969), es cria i viu a Roquetes. Des de l’any 1994, ja a Barcelona, es dedica a la fotografia i comença a treballar pel seu compte amb col·laboracions en editorials, arquitectura i interiorisme, arxius fotogràfics i documentació teatral. També ha realitzat il·lustracions de catàlegs i produccions musicals i ha treballat d’editora gràfica a l’editorial RBA. Ha col·laborat en la producció fotogràfica de l’obra de Daniel Steegmann i Oriol Font. La seva fotografia d’autora, com és la sèrie autobiogràfica que podeu contemplar en aquesta plaquette, porta directament a un món personal i sensitiu, on l’entorn i els espais són una mirada reflexiva i narrativa del seu món creatiu. El retrat: la persona, i l’espai: el vital, marquen clarament la seva mirada i la finalitat del seu treball, que amb un punt de magarrufa sarcàstica deixa anar un argument romàntic.

Les fotografies de Tere Estrada que no il·lustren els poemes, sinó que els airegen, són, temàticament, una narració digressiva i personal de l’autora. Els espais, les persones, també els aparells atòmics de radioteràpia, en són els personatges. La mirada enrera es projecta amb força des de l’instant i únicament unes flors en blanc i negre testimonien la veracitat del discurs. La resta: els espectres, els espills, els catres, la vida oberta, reboten contra l’objectiu i adquireixen un sentit coral en la narració. Sempre la fotografia és metàfora, i en aquestes imatges, de vegades, es traspassa el llindar, s’inverteixen els termes i s’arriba, ni més ni menys, allà on vol portar-nos l’autora. Tot comença a la platja, tot no sabem on acaba; al desert de Mongòlia o a l’envelat del costat de casa, amb una música d’orquesta de poble i passodobles de fons mentre els gats miolen.

Andreu Subirats