Una de les preocupacions de Sòcrates, pel que ens conten les cròniques, fou educar l'home i en especial l'home d'estat. Aquesta preocupació no és intranscendent. S'hi juga molt la ciutat, la polis, el país. Alguns cops, la història ens ho recorda, s'hi juga massa. Lamentablement l'oblit, l'oblit intencionat, tendeix a ocultar-ho.
Sòcrates va viure en el segle V aC a Atenes. Quan tenia 70 anys va ser condemnat a mort. La seva tasca educativa era tan políticament incorrecta que se'l va dur a judici. La sentència fou extremadament dura: la condemna a mort. En aquella època això volia dir dues coses, la fugida del país i l'exili de per vida, amb el mal nom sobreafegit, o prendre's el verí dictaminat pel jurat. Sòcrates, reverent amb les lleis, malgrat la injustícia, va preferir la segona opció. Aquesta decisió va colpir més d'un i per això, malgrat no haver deixat cap escrit, tenim moltes referències d'aquest sant baró, algunes de les quals tenen un estil quasi periodístic.
De Sòcrates en tenim sobretot notícia a través del seu deixeble i seguidor Plató. Aquest filòsof ens ha donat una visió elevada del personatge i des de llavors ha entrat en els llibres de la història del pensament. Però, hi ha una altra visió de Sòcrates, la de l'historiador Xenofont, que no per menys coneguda té menor importància.
Sòcrates va ser un fibló pels seus contemporanis. Després dels interessos que en aquella època estaven en boga, de fet els mateixos d'aquesta, diner, honor o fama i poder, va tenir l'atreviment d'anar dient la seva i interrogant tot aquell que tenia altes aspiracions en la vida. Aquest tarannà, una mena d'esperit crític subtil, però no exempt de punyida, és el que va acabar traient de polleguera als seus interpel·lats.
Xenofont ens explica que un dia va trobar-se amb un jove aspirant a polític, amb Glaucó. El que ens exposa aquest autor, quasi com si ho filmés amb una càmera cinematogràfica, ens ha resultat, salvant distàncies, completament actual. Glaucó amb prou feines ha arribat a la maduresa i té grans aspiracions de dirigir la nau de l'estat. Sòcrates quan se'l troba li planta un reguitzell de preguntes que ens permeten conèixer la preparació que té l'aspirat.
Una de les primeres preguntes que li etziba Sòcrates, després de lloar l'objectiu que està disposat a aconseguir, és sobre els serveis que pensa oferir al país. Com que Glaucó resta capficat en silenci, Sòcrates li diu que tal vegada vol fer més rica la ciutat. Tot just arribada l'afirmació del polític jovenet, Sòcrates li encara que, en aquest cas, haurà de tenir clar quines són les despeses de la ciutat i quines són les més supèrflues que caldrà suprimir. Glaucó, jovencell, li diu que encara no ha tingut temps per pensar-ho. A propòsit de la defensa del país, Sòcrates, sense parar l'allau de qüestions, li pregunta si coneix la potència de l'exèrcit de terra i de l'armada, i també les dades sobre els exèrcits enemics. Glaucó, intentant salvar l'escull, respon que no li agrada improvisar. "Si tens alguna cosa escrita -li etziba Sòcrates-, m'agradaria llegir-ho." Glaucó, com tants d'altres als quals la divinitat no ha atorgat el do, diu que encara no ha escrit res.
La conversa va augmentant de to quan Sòcrates li acaba preguntant si sap per quant temps el blat que produeix el país servirà per mantenir la ciutat. I quant se'n necessita a l'any. I d'on se'n podria treure en cas de mala collita. Etc., etc. Glaucó, atabalat com el que més, no té recança a respondre que "seria una cosa inacabable si un s'hagués de preocupar també per qüestions com aquestes".
No deixa de ser sorprenent que, malgrat els avenços preclars de la ciència i la tècnica en les últimes dècades, continuï el tarannà humà d'alguns aspirants a polític en unes condicions tan similars a com passava fa 2.500 anys. Tot un motiu de reflexió i temença. Sobretot perquè abunden aquesta mena d'individus, i no sembla que de Sòcrates o d'hereus seus n'hagin perdurat gaires.