Internet ofereix als estudiants molta més informació que no pas l’escola. Però potser fa falta algú que els ajudi a cercar, a filtrar i a seleccionar.
En l’allau d’articles sobre el bulling a les escoles he llegit un episodi que no definiria propi de bulling, sinó com a molt d’impertinència, i tanmateix es tracta d’una impertinència significativa. Es deia, doncs, que un estudiant, per provocar un professor, li hauria demanat: “Perdoni, però en l’època d’Internet, què ha de fer vostè?”
L'estudiant deia mitja veritat, que entre altres coses fins i tot els professors diuen des de fa almenys vint anys: que certament l’escola havia de transmetre formació però sobretot nocions, des de les taules de multiplicar a l’escola elemental, a les notícies sobre la capital de Madagascar a l’escola primària, fins a la data de la guerra dels trenta anys a l’institut. Amb l'adveniment, ja no dic d'Internet, però sí de la televisió i fins i tot de la ràdio, i potser ja amb l’adveniment del cinema, gran part d'aquestes nocions eren absorbides pels nois durant la vida extraescolar.
El meu pare de petit no sabia que Hiroshima fos al Japó, que existís Guadalcanal, tenia informació imprecisa de Dresden, i sobre l'Índia sabia només allò que Salgari li explicava. Ja des dels temps de la guerra he après aquestes coses a través de la ràdio i dels mapes al diari, mentre que els meus fills han vist a la televisió els fiords noruecs, el desert de Gobi, com les abelles pol·linitzen les flors, com era un Tyrannosaurus Rex; i, finalment, un noi d’avui en dia ho coneix tot sobre l’ozó, els coales, l'Iraq i l'Afganistan. Potser un noi d’avui no sap dir bé què són els estams però els ha sentit anomenar, mentre que a la meva època això no li ho deia ni tan sols la professora de ciències naturals. I, llavors, què han de fer els ensenyants?
He dit que la de l’estudiant de qui parlava era només mitja veritat, perquè abans que res el mestre més enllà d’informar ha de formar. Allò que fa d'una classe una bona classe no és que s’hi aprenguin dates i dades, sinó que s’estableixi un diàleg continu, una confrontació d'opinions, un discussió sobre el que s’aprèn a l’escola i el que passa a fora. És veritat que el que passa a l'Iraq ho diu la televisió, però per què una cosa sempre passa allí, des dels temps de la civilització mesopotàmica, i no a Groenlàndia, només ho pot dir l'escola. I si algú objectés que a vegades ho diuen persones expertes també en el 'Porta a Porta', és l'escola la que ha de discutir 'Porta a Porta'. Els mitjans de comunicació ens diuen moltes coses i fins i tot ens transmeten valors, però l'escola hauria de saber discutir de quina manera ens els transmeten, i valorar el to i la força de les argumentacions que ens arriben a través dels diaris i de la televisió. I encara queda la comprovació de la informació transmesa pels mitjans: per exemple, qui, si no el mestre, pot corregir la pronúncia equivocada d'aquell anglès que tothom creu aprendre de la televisió?
Però l'estudiant no estava dient al professor que no el necessitava perquè actualment la ràdio i la televisió ja s’encarreguen de dir-li on és Timbuctu o que s'ha parlat sobre la fusió freda, i, per tant, no li estava dient que el seu paper havia estat assumit per discursos, per dir-ho així, desfermats, que circulen de manera accidental i desordenada dia rere dia en diversos mitjans - i que si sabem molt sobre l'Iraq i poc sobre Síria depèn de la bona o mala voluntat de Bush. L'estudiant estava dient que avui existeix Internet, la Gran Mare de totes les Enciclopèdies, on es troben Síria, la fusió freda, la guerra dels trenta anys i la discussió infinita sobre el més gran dels números senars. Li estava dient que les informacions que Internet li posa a disposició són immensament més àmplies i sovint més aprofundides que aquelles de què disposa el professor. I oblidava un punt important: que Internet li diu “gairebé tot”, excepte com buscar, filtrar, seleccionar, acceptar o rebutjar aquelles informacions.
D’emmagatzemar informacions noves, a condició de tenir bona memòria, tothom n’és capaç. Però decidir quines s’han de recordar i quines no és un art subtil. Això fa la diferència entre qui ha fet un curs d'estudis regulars (fins i tot si l’ha fet malament) i un autodidacte (fins i tot si és brillant).
El problema dramàtic és, però, que potser ni tan sols el professor no sap ensenyar l'art de la selecció, almenys no sobre cada capítol del coneixement. Però almenys sap que ho hauria de saber; i si no sap donar instruccions precises sobre com seleccionar pot donar exemple d’algú que s’esforça a comparar i a jutjar cada vegada allò que Internet li posa a disposició. I finalment pot posar diàriament en escena l'esforç per reorganitzar sistemàticament el que Internet li transmet en ordre alfabètic, dient que existeixen Tamerlà i les monocotiledònies, però no quina és la relació sistemàtica entre aquestes dues nocions.
El sentit d'aquestes relacions pot donar-lo només l'escola, i si no ho sap fer s'haurà d’esmerçar a fer-ho. Altrament les tres vocals ‘a-e-i’ (anglès, empresa, Internet) romandran només com la primer part d’un bram d’ase que no pujarà al cel.
Article publicat el 17 d’abril de 2007 al diari italià L’Espresso
Traducció de Montserrat Sureda i Jubany per a www.terricabras-filosofia.cat