Plugim
PLUGIM
Es desfà el silenci entre la pluja...
La humitat esdevé un degoteig
constant, repicant rítmicament el vidre
del finestral...
El temps és rúfol,
i ja no resta gaire estona per mirar-te als ulls
igual que abans, enmig d'un desig
que mullarà els recers del teu cos...
Tammateix, el record s'enduu
les hores i els dies que vàrem compartir junts,
jugant a fer-ne màgia i il·lusió
de tot allò que ens envoltava...
No, jo no estic fer per a això.
Per escriure d'una matèria qualsevol.
Només a tu sabria escriure't encara,
amb els llavis seguint la pell,
esdevingut home objecte,
tal vegada subjecte de la follia
que m'empeny...
He de fer res per deslliurar-me'n?
Crec que no, i que la meva bogeria es lúcida,
audaç, consentida i maldestre.
Potser direm adéu al silenci quan el plugim dels nostres ulls
ens regiri el cor, i ens retorni el secret de les paràules.