EL GR 83 , ANOMENAT EL CAMI DEL NORD o CAMI DEL CANIGÓ

DES DE MATARÓ A PRADA DE CONFLENT, TAMBÈ ANOMENAT “ EL CAMÍ HISTÒRIC D’EXILI”.


El projecte va néixer amb la recerca sempre constant de realitzar nous camins  per les nostres extraordinàries contrades del nostre meravellós país.  La recerca d’en Santi Massaguer, “el xerpa de Terrassa” es permanent i com sempre les noves idees s’encomanen ràpidament. La nostra amistat es casi be històrica, neix de temps de la moto de muntanya, la moto de trial, d’una travessia integral pel Pirineu. Les aventures de travessies amb moto, BTT i a peu amb la corresponent recerca i trobada de nous camins ens va fer companys incansables. Recerca que encara ens uneix i encoratja realitzant amb continuats projectes.

Fer un camí sempre cap el nord amb l’encant d’arribar al cim del mític Canigó ens posa el dia 2 de gener de 2008 a fer la primer etapa fins a Collsacreu, fent  17 km i  700 m de desnivell de pujada.

Per les següents 5 etapes fins arribar al sorprenent poble de  Beget l’any 2009, tindrem que superar més de 5.000 m de desnivell de pujada i més de 170 km per uns camins plens d’històries, d’encanteris naturals i extraordinaris encisos.

 

Aquest any 2010 ens toca reviure els encants de Beget, inici de la 7a etapa del nostre GR 83, situat a 541 metres d’alçada, pedania de Camprodon des de 1969 pertanyent al Ripollès, encara que geogràficament es un poble clarament de la Garrotxa,  ens fa recomanar molt seriosament la seva visita. Poblet meravellós, envoltat de muntanyes , cases de pedra esglaonades sobre el riu Beget , conjunt arquitectònic molt ben conservat, amb dos sorprenents ponts medievals que uneixen les dos parts del poble, esglésies romàniques de puríssim i primitiu estil del S XI –XII com la de San Cristòfol amb influència llombarda, amb la famosa Majestat de Beget, talla romànica del Crist de la Creu. Poble extraordinàriament pintoresc, ple d’història, envoltat d’alzines, de boixedes i rouredes i de molts records plens de tristor,  pel pas dels pobres fugitius cap el exili l’any 1939 i els records posteriors de la resistència.

L’etapa Beget a Prats de Molló ens va arribar al cor. El camí fou sensacional per la seva tipologia d’autenticitat natural.  La sortida de Beget  es fa directament cap a l’espadat del Grau per un petit corriol passant per l’antic  forn fins el coll de Golofreu(940 m). El camí puja per un traçat ple de llacades que van guanyant poc a poc el fort desnivell, es un camí empedrat.  Es el clàssic camí ral antic, es pot considerar com un camí tipus d’autèntica fractura amb una construcció de pedra molt acurada amb marges perimetrals que fan de suport estructural pel costat de l’espadat de la Maçana.

Cal veure “in situ” la dificultat del camí per fer-se creus de l’èxode de la població civil i de les tropes republicanes que van fugir cap a França. Fou un esdeveniment històric sense precedents, prop de 100.000 persones, homes, dones, nens i vells varen passar a França pel coll d’Ares, coll Pregon i d’altres petits colls com el Coll del Malrem que segueix el GR 83.

Son esfereïdors els records dels reculls escrits dels fets de l’arribada a Prats de Molló dels fugitius..........dones, vells i infants...... la descripció dels rostres amb senyals de patiment i fatiga, el fred i la fam......... les seves figures virtuals.......... se’ns dibuixant entre les boires del mati.  Els fantasmes del  passat s’obren pel nostre enteniment, ens envolten per aquestes contrades. Es notori constatar la puntual duresa de la realitat del camí,  camí per on vam passar centeners de persones horroritzades per la terrorífica guerra, fugint esglaiats d’una possible mort si eren empresonats, superant com van poder, amb  terribles patiments, les dificultats del camí. Persones plenes d’angoixa , de por i de pànic , records de tristesa descrits en tots els reculls manuscrits de l’època. Els seus records  ens omplen de tristor i de melangia i a la vegada, d’incomprensió, per uns fets que no es poden repetir mai més. Son els horrors de la guerra i les seves conseqüències. Mai  s’hauria de haver permès la consumació d’aquestes atrocitats. Totes aquestes virtuals vivències ens omplen els nostres silencis tot fem camí. Fou  com un homenatge al sofriment del pas de d’exiliats. Molts no tornarien a veure les estimades terres catalanes. La veritat es que el nostre pas per aquell espectacular camí de muntanya sempre el recordarem amb un fort respecta i amb força  emoció.

L’arribada al Coll del Malrem (1.130 m), amb la seva fita fronterera numerada, ens obre un altre vegada els virtuals records de  les  vivències que varen patir  els nostres avantpassats al veure la llibertat tant a prop a l’entrada d’un altre país ple d’esperances i d’incerteses, que després malauradament  també van sofrir penosament.

El paisatge recorregut fou grandiós, el bosc impressionant, per un corriol que va perdent alçada entre falgueres gegantines i  espectaculars avets s’arriba al poble de la Menera (810 m), poblet del Vallespir, el més meridional de França, fou el primer que va rebre la gent de l’exili que va passar pel Coll del Malrem, petit poblet on es van  refugiar molts exiliats i exiliades. A la plaça del poble després de passar per davant del local social dels amics del camí del nord  ens aturem davant de l’església, on dos voluntaris anaven desmuntant senyeres catalanes i franceses de la passada festa major. Ens sorprèn  la parla catalana d’un ells força perfecte.

El camí segueix submergit a la natura fins a Prats de Molló (748 m), situat a l’extrem de ponent de la comarca del Vallespir al costat del riu Tec, amb un cens de 1.107 habitants l’any 1990,  destaca el recinte emmurallat del S XIV i l’església parroquial de Sta. Justa i Sta. Rufina amb el campanar de torre quadrada com únic vestigi del seu origen romànic, encara la parla catalana sembla que tingui  una mica de vida.

L’etapa ha estat de 21 km, de 1.200 m de desnivell acumulat de pujada i 1.000 m de baixada amb una durada total de 8 h

La següent etapa prevista es la etapa reina de tot el GR 83, d’uns 20 km, te força duresa pel desnivell de pujada des del seu inici, cal superar uns 1.700 m de pujada i uns 700 m de baixada per arribar al refugi de Marialles (1.710 m) al peu del Canigó.

El dia es va presentar amb força boira i amb pluja, però quan ja estàvem a punt de renunciar, una finestra de bon temps ens fa repensar la trista fugida i decidim, amb l’ajut dels consells de que no plouria ,  d’un vilatà de Prats de Molló, sortir a l’aventura d’un més possible xàfec.

L’etapa va ser espectacular, la forta pujada fins el Coll del Miracle (1.272 m), per dins del bosc, ens va donar ànims per a seguir pel camí anomenat “la tour du Canigó” , seguint per la barraca dels Sequers, per arribar al Refugi de la Regina(1.762 m) per espectaculars boscos per camins i dreceres totalment solitàries, i pel Serrat dels Miquelets arribar al mític Pla de Guillem a 2.300 m d’alçada, sorprenent planúria situada al peu del cim del Canigó. Envoltats de boires, de força fred i amb la lluita per a superar un fortíssim vent i  amb l’equip de màxim abric que portàvem superem el Refugi lliure del Pla de Guillem (2.276 m). El descens pel corriol fins la collada de la Roqueta (2.083 m) fins la pista que ens porta al refugi de Marialles es la darrera prova per les nostres dolorides cames. El refugi de Marialles es un esplèndid refugi amb capacitat de 60 persones, molt ben condicionat amb restaurant i bar. El proper any serà el punt de partida per a realitzar les dues darreres etapes del nostre projecte del GR 83 , fent el cim del Canigó per la portella de Vallmanya i la famosa i espectacular Xemeneia fins a Prada de Conflent fent nit a xalet refugi de Cortalets.

Si no es te temps per a realitzar la totalitat de les 10 etapes del  GR 83 des de Mataró a Prada, val molt la pena fer les dues etapes viscudes des de Beget fins a Marialles del Camí del Nord o Camí del Canigó, força recomanables pel seu extraordinari i sorprenent encís.

Pau Salas



ESCALADA DE LA GRONSA SUD

En un entorn privilegiat com és el massís dels Ports, amagada rera l'estret d'Àrnes emergeix com un castell la Gronsa Sud.

pajaritu

Escalades als estret d'Àrnes.

Un cop més tornem aal massís dels Ports. Aquest cop amb l'intenció d'escalar la ja clàsica via CASPA i CÀRIES a la Gronsa Sud. Aquest itinerari a esdevingut  molt popular degut a la seva dificultat moderada i un exel·lent equipament a base de parabolts.
El motiu principal d'haver escollit aquesta ruta no és altre que fer el bateig en via llarga d'en Gerard i d'en Dragos. No està malament 325metres d'escalada per ser el primer cop.

gerard
 
 
 
 
La via comença al mateix camí gairebé i tan sols hem d'anar seguint els parabolts per no perdrens en aquest mar de pedra. L'escalada  és un seguit de llargs fàcils fins a  meitat de la ruta, on cal anar a buscar en flaqueig cap a l'esquerra un arbre que serveix de reunió.
Desde aquest punt esdevé més vertical, peró gràcies al generós equipament es progresa amb rapidessa i seguretat. En quatre llargs més sóm al cim de la Gronsa sud. El paissatge desde aquest punt és sencillament una marevella, val la pena pujar encara que només sigui per gaudir d'uns instants d'aquetes vistes.
El descens es fa seguint la carena direcció nord fins a trobar una sabina d'on farem un rapel de 35 metres. Desde aquest punt pendrem la primera canal que trobem a mà esquerra i tot devallant per aquesta arribarem en pocs minuts al camí vora el riu.

caspa
 



25 ANIVERSARI DE L'ASCENCIÓ AL EVEREST

FES EL TEU EVEREST, PARTICIPA-HI!!

pica


 

28 d’agost de 2010

 

Per commemorar el 25è aniversari de l’ascensió a l’ Everest , es pretén ascendir a 25 cims de la Catalunya

 

Comissió Organitzadora: Expedició, TV3, FEEC. Amb la col·laboració de La Caixa.



L’ascensió al cim tindrà validesa des de les 10 h. del dissabte 28 a les 10 h. del diumenge 29 d’agost de 2010.
Els participants rebran un diploma record de l’efemèride, prèvia inscripció a les Entitats coordinadores.
El club Alpí K2 coordinarà l’ascensió al cim més alt de Catalunya “la Pica d’Estats” “ i el del “Puigpedròs” 
Els socis interessats han de fer la prèvia inscripció, per a més informació a la secretaria del Club Alpí K2. Tothom qui estigui interessat siguin socis o no poden participar-hi.

 


Pica d’Estats

Xerpa responsable: Òscar Cadiach i Puig
Concentració: el dissabte dia 28 a les 4:45h al Refugi Vall Ferrera
Inici de la sortida: a les 5h

Cal agafar aigua i menjar per tota la jornada, roba de protecció en cas de tempesta, calçat adient i crampons.

Sortida des del Refugi Vall Ferrera (1940 m) es realitzarà l'ascenció a la Pica d'Estats (3143m) cim emblemàtic de Catalunya, el més alt del Pirineu Català pel camí dels estanys del Sotllo fins al coll del mateix nom, un cop en aquest es passarà per la part francesa fins al Montcalm i es coronarà el sostre del Pirineu català. La tornada es realitzarà pel mateix camí. Horari previst entre 6 i 8 hores.

El Club Alpí K2 com a coordinador d'aquesta sortida ha realitzat una reserva de places limitades M/P al refugi Vall Ferrera el dia 27 d'agost 2010. Tots els que hi estigueu interessats poseu-vos en contacte via e-mail: info@clubalpik2.org o telèfon: 977238630 amb el club, informant de: Nom i Cognoms, número de DNI, data de naixement, telèfon de contacte i informar de si estan federats o no. La tarifa és de 27,5€ FEEC i 40€ els no federats. L'assignació de les places pel refugi anirà en funció d'ordre d'inscripció. Preveieu arribar al refugi abans de les 20h del dia 27.



Puigpedrós (2.914 m)

Xerpa responsable: Pau Salas
Concentració : el dissabte dia 28 a les 7,45 h al Refugi de Meranges
Inici de la sortida: a les 8 h

Cal agafar aigua per tota la jornada i menjar, roba d’abric i calçat adient per fer un cim de Pirineus

Sortida des del Refugi de Meranges (2.130 m ) a 8 km del poble de Meranges de la Cerdanya amb ascensió fins el cim del Puigpedrós (2.914 m), un dels cim mes emblemàtics del la Cerdanya Catalana amb grandiosa panoràmica dels cims d’Andorra, França i la Cerdanya
La durada de la sortida es pot fer amb unes 3 h de pujada i 2h de baixada amb sortida i arribada des del refugi de Meranges, cal superar un desnivell de pujada d’uns 800 m., es pot arribar al refugi amb cotxe, cal pagar una petita taxa per l’aparcament.


Per més informació de la resta de cims es pot consultar a la web de la FEEC i de TV3.
 




EL CLUB ALPÍ K2 CREUARÀ CATALUNYA PEL GR 1

DES DE LES RUÏNES D’EMPÚRIES FINS A PONT DE MONTANYANA REALITZANT MÉS DE 400 KM

map

 

El Club Alpí K2 ha iniciat el traçat del sender històric GR 1 que creua bona part de l’àrea prepirinenca. Comença al mar Mediterrània, al costat de les ruïnes grecoromanes d’Empúries, a la Costa Brava, per arriba fins El Pont de Montanyana , fins el riu Noguera Ribagorçana a tocar amb territori de l’Aragó, el GR 1 continua cap a terres aragoneses per arribar al mar Atlàntic .

 El sender de Gran Recorregut GR 1 passa per pobles d’extraordinari encant natural com Besalú, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, San Llorenç de Morunys, amb monestirs i esglésies romànics que be mereixen una visita per les seves qualitats artístiques i pel paper que els va correspondre en les vivències històriques de Catalunya.

 Els sender històric transversal a Catalunya va recorren part de les comarques de l’Alt Empordà, Baix Empordà, Berguedà, Garrotxa, Noguera, Osona, Pallars Jussà, Pla de l’Estany, Ripollès i Solsonès.

 

Una trentena de socis del club ja han realitzat dos de les primeres etapes d’aquest interessant camí que està captivant a tots els encoratjats caminants pel seu encant natural i pels seus encisadors paisatges. El transport es realitza amb autobús des de Tarragona fins el lloc d’inici de la corresponent etapa. Va implícita una matinada considerable, doncs a les 5 h del matí es l’hora de sortida del bus des de Tarragona amb una imprescindible aturada a l’àrea de descans del Penedès de l’AP 7 per a recollir els nostres inseparables amics del Vendrell,

La primera etapa es va iniciar al poble de Sant Martí d’Empúries, seguint per Cinc Claus, Viladamat, Palau Borrell, Puig de Sant Pere, Puig de Valdàvia, Camallera, Llampaias, Orriols, fins a Mas Silet, amb 29 km de recorregut total i 7 h totals de durada de la primera jornada del GR 1, amb uns còmodes 350 m de desnivell acumulat de pujada. El dia va ser d’extraordinària claredat i de molt bon temps per a realitzar la caminada.


gr1besalu

 
La segona etapa sortint de Mas Silet fins a Besalú es van sumar 25 km i 6,30 h de durada, amb un desnivell de 450 m de desnivell acumulat de pujada, va ser també bastant còmoda , amb un dia de predicció de pluja que al final ens vam salvar de miracle d’una previsible mullada, solament unes petites gotes refrescants de pluja ens van acompanyar molt poca estona per Cal Dalmau, Centenys, Melianta, rodalies de Banyoles, Usall, Serinyà, fins a Besalú. Població , que encara que coneguda per la majoria de participants a la diada, sempre desperta una curiositat i una admiració, per la seva empremta històrica amb seu famós pont medieval i per la seves edificacions romàniques de pedra neta, precisa i serena que enamora a tot bon observador.

 Els nous caminants peregrins del GR 1 ja tenen el neguit dins del cos per anar descobrint els propers encisos que els esperen en les properes etapes d’aquest extraordinari camí de Gran Recorregut transversal a Catalunya.

 Pau Salas,



5ª TRAVESSA NOCTURNA DE LA SERRA DEL MONTSANT

5TRAVESSAMONTSANT

MEMORIAL IÑIGO DE PINEDA

Nit de divendres dia 2 de juliol a dissabte dia 3 de juliol de 2010 PER COMODITAT I PER SEGURETAT, SOBRE TOT EN LA TORNADA A CASA, CAL ANAR AMB AUTOBÚS PER TANT , ES PRECÍS FER UNA LLISTA PRÈVIA DELS INTERESSATS, PER A CONTRACTAR EL TIPUS D’AUTOBÚS AMB EL NOMBRE DE PLACES ADIENTS EL TEMPTEIG DEL PREU VA PER 38 EUROS PER 20 PERSONES O 22 EUROS LES 40 PERSONES , CAL PUNTUALITZAR QUE EL PREU ESTÀ DETERMINAT PEL NOMBRE DE VIATGES, EN AQUEST CAS SON DOS VIATGES EN DOS DIES DIFERENTS. LA INSCRIPCIÓ PRÈVIA PER A DETERMINAR EL NOMBRE DE PLACES SERÀ FINS EL DIA 2 DE JUNY AMB UN MAIL O BE TRUCADA AL CLUB Inscripció definitiva amb el pagament al compte corrent del club Alpí k2 de Caixa Penedès 2081 0188 61 33 000 10785, sucursal rambla nova, 62, Tarragona, amb el pagament dels 38 o 22 EUROS segons places definitives confirmandes, fent constar “montsant nit + nom soci participant” el termini per fer el pagament al banc serà fins el dia 16 de juny. Recordeu que previament s’ha de confirmar l’assistècia per a fer la reserva i quantificar la despesa de l’autocar El pagament donarà la conformitat definitiva a la reserva, la no assistència a la sortida no donarà cap dret a la devolució del pagament si no es que prèviament es pugui substituir al titular. RECORDEU QUE ES IMPRESCINDIBLE ESTAR FEDERAT O BE ASSEGURAT PER A REALITZAR AQUESTES ACTIVITATS PLANIFICACIÓ PRÈVIA : SORTIDA AUTOBÚS: PLAÇA IMPERIAL TARRACO A LES 18,30 H EL DIVENDRES DIA 2 DE JULIOL VIATGE FINS A MARGALEF EN AUTOBÚS SORTIDA CAMINANT DES DE MARGALEF A LES 22 H DEL DIVENDRES TORNADA A TARRAGONA DES DEL COLL D’ALBARCA, DES DE CRUÏLLA D’ACCÉS A ALBARCA A LES 8H/9H DEL MATÍ DEL DISSABTE EN AUTOBÚS FINS A TARRAGONA. POSSIBILITAT D’ATURADA DEL AUTOBÚS A CORNUDELLA DE MONTSANT PER ESMORZAR PER A PORTAR EL PROJECTE A LA REALITAT CAL RESPECTAR ELS TERMINIS D’INSCRIPCIO PRÈVIA I LA REALITZACIÓ EFECTIVA DEL PAGAMENT CORRESPONENT, SI NO ES AIXÍ NO ES PODRÀ REALITZAR LA CORRESPONENT CONTRACTACIÓ DE L’AUTOBÚS. Moltes gràcies pel vostre entusiasme i col·laboració Pau Salas



Ports d’Alfara de Carles

Des del castell de Carles al costat de l’ermita de St Julià , 18 socis del Club Alpí K2 van gaudir d’una part de l’extraordinari Parc Natural dels Ports per la sorprenent Vall del Toscar

 
 

 coll del bufadors
Coll dels bufadors.
 

La sortida des de la vall del Toscar, pels voltants del Castell de Carles, que dona nom a la població d’Alfara de Carles, es va realitzar a prop de l’ermita de Santa Magdalena el passat dissabte dia 24 d’abril , amb un dia d’extraordinària nitidesa, s’inicià amb forta pujada per camí empedrat fins la Cova Pintada, pas obligat dels “aufarencs” per accedir als Ports de manera ràpida a la partida de Les Foies. El pas per la Roca Campanari situada per sobre de la cota 1.000 sorprèn als caminadors, de la mateixa manera que l’extraordinària verdor del bosc del Ports. La ruta va continuar seguin un tram del GR 7, camí que va des de Tarifa a Andorra travessant les contrades de Tarragonines dels Ports, Montsant i Serra de Prades, el mas del Gossos, mas del Tintorer, la Peira, font del Bassiet, Bassis de la Vallfiguera, Bassis de la Solana, Coll de Vallfiguera o coll del Bufador, per arribar al Toscar per l’ermita de Santa Magdalena al mig de sorprenents deus de les fonts del Toscar .

La diada deixà un bon record de les Terres de l’Ebre al gaudir de les extraordinàries muntanyes del Baix Ebre i Terra Alta, superant els 900 m de desnivell acumulat de pujada. Excursió que restarà al record de tots els esforçats participants recompensats per les vivències per l’entorn de la frondosa vall del Toscar, del mirador a les Gúbies de la Vallfiguera , de la vall de l’Ebre i de part de Delta de l’Ebre.

 
 



El Club Alpí K2 realitza la sortida programada: “ al cim de la Serra de Llaberia per a descobrir la

El diumenge 11 d’abril es va realitzar la sortida a la Serra de Llaberia, amb inici des del poblet encantador de Llaberia ,pujant al cim culminant de la serra pel collet dels Colivassos, envoltant l’agrest barranc de la Dòvia, amb l’extraordinària presencia del Mont-redon a l’altre costat de la barrancada. Amb un dia climatològicament excel•lent es va assolir el cim de la Miranda de 919 m. amb la gran panoràmica de la Mola de Colldejou i del Montsant. La Miranda, com el seu nom indica, es una atalaia de les muntanyes dels voltants i de les llunyanes , de la plana i de retallada costa tarragonina. Cal destacar la visió i presència del proper antiestètic radar meteorològic que amb la seva gran bola i edifici tipus bunquer, casi be supera els nefastes molins, que van creixent dia a dia com a bolets per tot arreu per les nostres estimades muntanyes.

foradada

El pas per la Foradada de Llaberia va constatar als 17 socis  participants  el treball espectacular de l’erosió natural per l’aigua i el vent. Trescant per la carena de la serra molt pedregosa es va arribar el Portell  (750 m) per agafar una drecera  per sota la Serra d’en Jover direcció oest cap al pas de les Cabres, seguint  pel sota cingle, per a arribar a superar el camí equipat en cadenes anomenat el Grau. Pas una mica delicat que amb molta atenció els caminadors van anar passant amb molta cura, amb la recompensa de la satisfacció per haver superat l’espectacular pas per arribar al Pla del Grau. Seguint  pel tram anomenat la Desenrrocada,  arribar a les restes de l’avioneta que fa uns anys es va estavellar. Comprovant que l’accident va ser per molts pocs metres, ja que l’avioneta no va poder superar per molt poc la cresta rocosa de la serralada. La Portella de la Punta a 695 m d’alçada va ser el lloc d’aturada per a realitzar el descans del “bocata” reglamentari, lloc on es va treure el cap al curiós Forat de Llaberia seguin una mica el camí direcció a Capçanes. La baixada fins el barranc de la Font Plana fins el collet de la Remullana per a trobar el GR-7, amb pas per la font de l’Horta van determinar el final de la sortida que es va realitzar amb una diada extraordinària que va assenyalà notòriament la propera arribada de l’ estiu amb una jornada d’estupenda temperatura i de bona companyia. 

 

Desnivell acumulat de pujada i baixada = 790 m

Durada total de la sortida = 7 h



GAUDINT PELS CINGLES DELS MOTLLATS PELS VOLTANTS DE CAPAFONTS

El Club Alpí K2 de Tarragona va realitzar el passat dissabte 27 de març una sortida molt interessant pels cingles dels Motllats, amb sortida i arribada des de la població de Capafonts, nom al•legòric a les més de 50 fonts naturals que fa uns anys brollaven dins del seu terme municipal. Els 24 socis participats van gaudir de l’encant misteriós de la solitària plana dels Motllats i de l’encís de les seves llegendes històriques, com la visita a l’entrada de la cova dels Sifons, cova que dona entrada al virtual llac subterrani que diuen que hi ha a sota de la plana dels Motllats i que mai ningú ha pogut veure ni certificar la seva veritable existència.

El dia va començar amb un radiant sol d’extraordinària i perfecte  lluminositat, que va acompanyar als caminats durant tota la jornada. Per la conca del riu Brugent i passant pel pont medieval del molí Nou es va arribar als tolls del Brugent anomenats les Fous, molt freqüentats durant les èpoques de força calor, lloc  d’una destacada plasticitat, mostra notòria d’una equilibrada arquitectura natural de puntual serenor i pau, aprofitada per a realitzar l’obligada aturada per l’esmorzar al costat de la “Manugra” gran pedra de singulars formes que agafa el nom d’un bolet característic d’aquesta zona  de la Serra de Prades. La pujada per l’estret sender fins el coll Roig es va fer una mica penós per tenir que superar diversos pins caiguts i entravessats per les passades nevades i forts vents que per tot arreu es van produir. Seguint per la forta pujada del grau de la Maria Àngela i pels sota de la Pena Roja fins la font de l’Escudelleta i cova del Grèvol  per a  gaudir de l’espectacularitat i sorprenent  salt de la Pixera que degut al fort vent va sorprendre a la concurrència per la força que l’aigua agafa cap al cel impossibilitant que el salt d’aigua en cap cas arribi al  terra del barranc de la Llúdriga.

Després de passar per la cova dels Sifons, font de la Abeurada , per la plana dels Motllats, font Nova  i el perfecte pont natural de pedra anomenat el Pont de Goi,  es va arribar a l’extraordinària cova de les Gralles, la “capella Sixtina” de la serralada dels Motllats, impressionant i grandiosa volta natural de roca,  amb una cua de cavall d’aigua que es despenja des del centre de la grandiosa volta. La sortida va   finalitzar a la població de Capafonts desprès realitzar uns 14 km, 800 m de desnivell acumulat de pujada i baixada amb una durada d’unes 8 hores de plàcida jornada per terres plenes de sorprenents encants naturals per les comarques del Baix Camp i l’Alt Camp.




RAQUETES DE NEU ASCENSIÓ A LA TOSSA PLANA DE LLES A 2.916 M, CIM MÉS ALT DE LA CERDANYA CATALANA

Sortida de raquetes de neu efectuada el passat dissabte dia 6 de març de 2010 realitzada per 17 afortunats socis del club Alpí K2 que van gaudir d’un dia d’extraordinària visibilitat.

 
ASCENSIÓ A LA TOSSA PLANA DE LLES A 2.916 M

La sortida es va realitzar des del refugi de Cap de Rec situat a 1.960 m d’alçada, a l’estació d’esquí nòrdic de Lles , amb una temperatura de -5 graus sota zero,  però amb força  sol i sense l’acostumat vent que bufa mol freqüentment per aquestes contrades. La ruta va començar amb les raquetes als peus des del començament per un sender totalment senyalitzat  fins  el refugi del Pradell, marcat com itinerari de raquetes amb senyals grogues. Seguint  un bonic sender per dins del bosc amb força neu, una mica gelada i dura,  fins el refugi del Pradell a 2.115 m  després de deixar el trencall de l’estany de l’Orri.

Després de l’obligada aturada al refugi per reposar les necessàries energies,  el camí s’enfila més dret i ja sense senyalització, fins el Pla de les Someres a 2.300 m i comença la seva  llarga pujada per una muntanya arrodonida, fàcil però penosa pel seu desnivell,  es va anar guanyant poc a poc per damunt d’una neu pols, d’una qualitat molt bona, però que va dificultar un mica  més la llarga l’ascensió.

L’arribada al cim més alt de la Cerdanya catalana la van realitzar tots els integrants a la sortida amb gran alegria i cofoi per part de tots després de superar els quasi 1.000 m de desnivell des de Cap de Rec, en un dia esplèndid, ple de serenor i extraordinària visibilitat, els deus de la Cerdanya van fer un privilegi amb els esforçats muntanyencs. Des de cim es va veure clarament la Maladeta, la Pica d’Estats, el Coma Pedrosa, el Carlit, el Puig Pedrós, el Canigó, el Puigmal, el Taga, La Cubil, la Tossa d’Alp, Penyes Altes del Moixeró, tota la serra del Cadí, el Pedraforca, els dos Montsec i moltes més muntanyes llunyanes. Complementat per les impressionats vistes de les valls properes d’Andorra i França plenes de neu,  amb les imatges incomparables de la Vall de Madriu i de la Vallcivera.

Una jornada plena d’emocions que no oblidaran mai els esforçats alpinistes que van poder gaudir d’una diada extraordinària al cor del nostres estimats Pirineus.

 

Pau Salas



Yosetime Valley 2006

 “Yo en tu lugar no iría, roban de la tienda, huelen mal, van andrajosos y hasta mean justo al lado de sus tiendas. Te lo advierto, ese sitio es como una colonia de leprosos” (El Portero de la Sala Yosemite intentando convencer a su novia de que no visitase el Campo 4. Esto fue escuchado por Steve Roper en el año 1962, quien vio a la chica al día siguiente en el Campo 4 y el cual lo narra en su libro “Campo 4”).

 

Allí nos fuimos Fina, Josep Enric, Óscar y yo, al Campo 4. El viaje a Yosemite empezó a tomar forma unos 4 meses antes mientras escalábamos en Montserrat; el plan era dudoso. Fina no lo tenia nada claro, Óscar se fue a encontrar cumbres o él mismo a Pakistán y yo me fui a trabajar y a escalar a Andorra. Parecía que todo se iba a quedar en el aire. Pero, cosas de la vida, Óscar regresó de Pakistán antes de lo previsto, yo decidí regresar a Tarragona y, al día siguiente de mi regreso, vi a Óscar y ese mismo día fuimos a la agencia y compramos mi billete para salir al día siguiente. Así los cuatro, la mañana del 7 de septiembre de 2006, salimos desde el aeropuerto de Barcelona rumbo a Yosemite cargados de friends, empotradores, cuerdas, sacos de dormir y muchas ganas de escalar en la meca del escalador, en las paredes graníticas del oeste americano. Como diría el artista Fitz Hugh Ludlow en 1863 “Si las informaciones son correctas, nos dirigimos al lugar original del jardín del Edén”.
 

 



Un valle donde los primeros nómadas que llegaron lo hicieron hará entre 8.000 y 10.000 años, y que hacia los siglos XI y XII los indígenas pusieron el nombre de Ahwahnee (valle con forma de bostezo). La expulsión forzosa de estos de sus territorios se conmemora con “El Sendero de Lágrimas”, un sendero histórico nacional que se extiende por nueve estados,  y donde había una tradición, la Yosemite Firefall que consistía en lanzar hojas y ramas ardientes de abeto desde lo alto de un acantilado cercano a Glacier Point, para que el público creyera presenciar cataratas ardientes, pero que por motivos más que evidentes, se suspendió.

El Campo 4, un lugar donde acampar escogido por los escaladores al final de la Segunda Guerra Mundial, donde los escaladores bautizaban a los osos con nombres como Beauregard, Espartaco, Calígula, Lancelot y El Cid; de donde salieron artículos como el de Borghoff en junio de 1962, en Summit, refiriéndose a los escaladores como salamandras: “Las salamandras de Yosemite son inocuas y poco atractivas hasta que se les ve dirigirse hacia su elemento natural y se ponen a levitar por fisuras sin agarres con increíble facilidad”.

Donde está el búlder mas famoso del mundo, el “Midnight Lighting”. Ron Kauk en 1978 fue el primer escalador en superar este difícil búlder.

 

Un valle del que John Muir, naturalista, diría: “Ningun templo hecho con las manos se puede comparar con Yosemite”.

Josep Enric, ya había estado anteriormente. Su conocimiento del valle y el modo de escalada, nos resultó de gran ayuda. No sería justo no mencionar tan importante aspecto, el cual nos ha resultado de gran ayuda para disfrutar al máximo de las vías de escalada. Las cordadas las formábamos Josep Enric y Fina por un lado y Óscar y yo por otro.

Se escalaron vías como la “Goodrich Pínchale, Right” (Glacier Point), de los míticos Robbins y T.M. Herbert, los cuales la abrieron en 1964,

“The Grack, Center” (Glacier Point),

“Nutcracker” (Manure Pile Buttress),

“Central Pilar of Frenzy” (Middle Cathedral Rock),

“Pee Pee Pillar” ( Middle Cathedral Rock),

“Munginella” ( Five open Books),

“After Six” ( Manure Pile Buttress),

“After Seven” ( Manure Pile Buttress),

“Serenity Crack” ( Royal Arches Area),

“Snake Dike” ( Half Dome).

 

Allí acudieron dos amigos más, Jaume y Remi. Y con ellos, el placer de compartir jornadas de escalada y hacer la mítica Snake Dike. Esta fue una actividad que nos llevó todo el día, pues incluía cuatro horas de camino hasta pie de vía, y por lo tanto sus consiguientes cuatro horas de vuelta. Pero aunque solo fuera por hacer esta vía, ya hubiera merecido la pena el viaje: 800m de lo que parecía la columna vertebral de un gran dinosaurio. El camino hasta pie de vía ya es una excursión increíble: cascadas de grandes caídas, ciervos, ardillas, y aunque no se vieran, allí había osos y pumas, con lo cual más te valía no quedarte solo en el bosque; por lo menos eso era lo que decían los numerosos carteles que había por todo el parque.

 

La filosofía de la escalada en Yosemite es muy diferente a la de Europa. Resultaba satisfactorio ver cómo escaladores que venían de hacer un 5.10d se interesasen por tu modesto 5.8. El rollo 'friki' allí no está y se agradece; no importa el grado, sino la técnica utilizada y qué tipo y cuánta ferralla has tenido que meter. Se respiraba el espíritu de la escalada en su sentido más puro.

 

Las reseñas son más que completas. Dan muchísima  información por cada largo de la vía, te indican si has de meter puños, dedos, nudillos, cuántas pulgadas deben de tener los friends, la anchura de las fisuras, las características de la vía, si hay repisas, techos, fisuras, si el diedro es a la derecha o a la izquierda… Y es que toda la información es poca cuando tú tienes que equipar toda la vía.

 

Lo importante allí es saber colocar y racionar el material. Es muy tentador coser la pared cada metro y te puedes quedar sin material o tener que rapelar de un friend para recuperarlo. Eso, o subes cargado con un arsenal de ferralla y la idea no es factible; hay que saber escoger el material y, por supuesto, tener una gran fortaleza psicológica y un corazón duro, pues has de fiarte de tus seguros; si no, no tiras. Y manejarte con la adherencia. En una de las vías que hicieron Josep Enric y Fina, contaban cómo notaban que los pies se resbalaban hasta que se paraban y que les llegaba el olor a goma quemada.

 

En una de las vías, venía detrás mío un francés que subía descalzo. Me comentó que le iba muy bien, así que aproveche que iba de segunda y me quité los gatos e hice todo el largo final descalza; y he de decir que me fue muy bien y que disfrute de lo lindo. Si no fuera porque mi compañero me tuvo media hora instándome a que sacara dos microempotradores que allí había. Lo intenté todo y, cuando ya me cansé, le grité que pasaba de los empotradores y que seguía subiendo. Cuando llegué arriba, me dijo que no eran nuestros y que nadie había podido sacarlos. Recuerdo que le tiré una piedra a la cabeza; llevaba casco. Eso demuestra que el material es colocado a conciencia y que no deja de ser habitual tener que abandonar algún friend o empotrador. En la Nutcracker en el primer largo, que era un diedro, una chica delante mío tuvo que abandonar un friend, y yo ya me relamía para ir a sacarlo. Aunque no las tenía todas conmigo, pues lo había colocado un tío muy grande y fuerte y seguro que estaba colocado a conciencia; y así fue. Allí se quedó.

Las noches en el Campo 4 tenían algo de especial: ecos de los escaladores de los años sesenta, la posibilidad de ver un oso acercarse a tu taquilla para robarte la comida,  mirar el cielo estrellado desde la tienda enfundados en el saco esperando ver una estrella fugaz y poder pedirle un deseo...

 

Los desayunos en el Yosemite Lodge eran a base de huevos con patatas y bacón, yogur, zumo de naranja y tostadas para, al final de la jornada, ir a cenar al Curry Village una pizza y cerveza, o ir al buffet libre y amortizar los 12 dólares que nos costaba la cena.

 

Y cuando creíamos que ya era necesario -o más bien, lo creían los demás-  pagábamos 5 dólares porque nos dejaran ducharnos y lavar la ropa en un cámping del valle.

 

Los dos últimos días los pasamos en San Francisco. Por las noches mi compañero y yo salíamos a callejear por el barrio donde estaba nuestro albergue. Tenía un sabor especial: traficantes, prostitutas, limusinas, policías, vagabundos, bomberos… Mucha vidilla nocturna y muy enriquecedora. Particularmente me encantan estos ambientes; es donde se cuece todo y donde se nota el latir de la ciudad. Chinatown fue otro de los lugares por donde callejeamos y, lo mismo: mucha vida.

 

Suspiros, abrazos, risas, felicitaciones, soledad en el bosque, charlas, cansancio, sueño, dulces amaneceres, reencuentros… Ha habido de todo. Pero sobre todo, mucha pasión por la escalada.

 

Gracias.

 

Esther Ginés