::Inici >HISTÓRIC

HISTÓRIC

ACTIVITATS JA REALITZADES

 

TRAVESSA NOCTURNA DEL MONTSANT

 



"Vivències al Nepal", per Nathàlia Beulas

Sempre somniava en conèixer el Nepal i el seu gran Himalaia. M'havia imaginat moltes coses, però quan vaig ser allà... vaig tenir una de les experiències més boniques de la meva vida!! La primera nit a Kathmandú hi havia lluna plena, això va ser un bon començament!!

 

El dia 31 de març de 2007, sortia de Barcelona en una expedició: "Expedició Tarragona-Laudio-Lumbier al Kangchenjunga" fent una aclimatació fins al camp base de l'Everest i assolint diferents cims, entre ells el Island Peak de 6.189 metres. Aquesta, estava formada per 18 persones, entre elles dos guies: Òscar Cadiach i Iñigo de Pineda.

També comptàvem amb l'experiència de tres expedicionaris del nord: Patxi Goñi, Julen Requeta i Fernando Rubio. Aquests, junt amb l'Òscar i l'Iñigo, es quedaven un mes i mig més per assolir el tercer cim més alt del món, el Kangchenjunga, de 8.586 metres.

L'arribada a Kathmandú, capital del Nepal, va ser caòtica. És una ciutat molt pobre, els carrers del centre, els més turístics, estaven amb l'asfalt trencat, hi havia escombraries per tot arreu, i un munt de gent sempre a qualsevol lloc, caminant, demanant, oferint-nos coses per comprar, asseguts al terra o simplement no fent res, però eren allà. Hi ha un munt de botigues i botiguetes on pots comprar-ho tot, roba guapíssima, collarets, polseres, mapes, pòsters, tè, incens i també hi ha botigues especialitzades en roba i material de muntanya. Per tornar-se boig!! Per aquests carrers gairebé no hi circulen els cotxes. Allà, la gent va molt en bicicleta i amb moto. Les carreteres passen per les afores, són de dos carrils, però ells les fan de tres, quatre o cinc, van per on volen i la policia no diu res. La veritat, és que és una mica perillós, sort que tothom va a uns 50 o 60 Km/h. i això fa que tinguin temps de reaccionar quan es troben un vehicle que ve pel seu carril.

Els nepalís són molt amables i servicials, la majoria parlen anglès, però n'hi havia que parlaven una mica d'espanyol. Els que s'ho poden permetre, envien als nens a col·legis privats perquè fan les classes en anglès. Els altres van als públics que les classes son en nepalí.

A Kathmandú hi ha molts monuments molt bonics, són temples budistes i hindús. Tenen molts deus i cada un té el seu temple. Al temple de Pashupatinath és on cremen als seus morts. Els crematoris són unes plataformes situades sobre el riu Bagmati . Les cendres volen per tot arreu, com a qualsevol foc.

Swayambhunath és la estupa (tipus de temple) més gran del Nepal i la tercera del món. Allà hi ha els ulls de Buda que diuen que ho veuen tot.

Una cosa que em va cridar molt l'atenció va ser veure el bestiar que corre per la capital. No es veuen ni gossos ni gats, només vaques, cabres i monos. Els monos es pengen dels cables elèctrics i dels balcons de les cases i roben el menjar de les botigues. Les vaques es passegen pels carrers comercials i mengen de les escombraries que troben pels costats dels carrers. I les cabres, normalment, estan lligades a un pal de la llum o a una reixa, just al costat de on està el seu amo. En canvi, a la muntanya no els trobes. Allà només hi pots trobar yaks (són una mena de vaques de càrrega del Himalaia) i l'au nacional del Nepal que és com una perdiu quatre vegades més gran.

Bé, podria parlar molt de Kathmandú, la veritat és que, dintre de la seva pobresa i del seu caos, és una ciutat preciosa i amb una cultura ben curiosa per nosaltres. Els dos dies que vam passar a la ciutat, ens ho vam passar molt bé. Va servir per, a part de visitar temples, voltar pels carrers plens de botigues i fer bons sopars, per coneix-se'ns una mica millor, ja que a partir d'ara, viuríem junts dia i nit durant 20 dies.

Penso que formàvem un bon equip. Des de el primer dia fins a l'últim, ens vam ajudar uns als altres, rèiem molt, compartíem... Personalment, vaig fer bons amics!. I això que el grup era ben variat. Amb 18 persones, n'hi havia de tot tipus i de totes les edats, però vam connectar des de el primer moment. Això, també era un bon començament!

L'aventura va començar dos dies després d'arribar a Kathmandú. Allà vam agafar una avioneta que ens va portar, en mig de les muntanyes, fins a Luckla, un poblet petit a 2.840m. d'alçada. Aquell vol, va ser la primera aventura que vam tenir. Una avioneta que semblava de joguina i l'aeroport de Luckla... una pista d'aterratge d'infart!! No tenia més de 200 metres i s'acabava amb un mur de pedra. Si no frenaven a temps... Penso que aquells pilots eren els millors pilots del món. Ho havien de ser!! Des d'aquella petita avioneta, vaig veure l'Everest per primer cop.
 

Allà vam començar a caminar, el primer dia unes tres hores. Feia molta pujada, de fet, cada vegada estàvem a més altitud. El camí era molt irregular, molt estret i amb uns penjants que si relliscaves una miqueta, ja et podies despedir de tot. Però el que veiem allà era tan bonic, tan alt i tan gran tot, que no podíem pensar en res més.

Pel camí trobàvem les pedres d'oració. Són unes roques amb les oracions gravades i pintades i sempre les teníem que deixar a la nostra dreta. I si ens despistàvem, els sherpes que ens acompanyaven s'encarregaven de recordar-ho cada vegada. La seva oració és "Om Mani Padme Hum".

Les nits les passàvem en els Lodges. Els Lodges són cases on hi viu una família sherpa i et fan el menjar i et donen una habitació per dormir. Normalment, l'aigua i la llum son escasses.. En alguns, havia vist com feien llum amb bateries de cotxe. El dia que arribaves a un Lodge que tenia aigua i que et podies rentar una mica decentment... . Evidentment, ni se'ns passava pel cap la idea d'una bona dutxa! Si que, a vegades, ens oferien escalfar-nos una mica d'aigua per poder-nos dutxar, però en aquelles alçades, quan s'acabava l'aigua calenta, que normalment durava uns dos minuts, se't gelaven fins i tot les idees.

Les parets de les habitacions eren fetes de fullola, a part d'això, estaven prou bé. Els llits eren còmodes i normalment hi havien mantes. Tot i així, recordo passar fred alguna nit.
 

Cada dia caminàvem entre 5 i 10 hores, però cada vegada costava més esforç. Anàvem pujant d'altitud i la falta d'oxigen es començava a notar. Teníem mals de cap i pressions al pit. A les nits no descasàvem prou, degut a l'alçada i l'alimentació no era ni gaire variada ni gaire nutricional.

El menjar era bàsicament arròs, llegums, verdures i pasta. De proteïnes només teníem la carn de yak, que era bastant dura i ous. Els plats típics són el Dhal baht (arròs amb verduretes i salsa de llegums) i la Sherpa Soup (sopa amb verdures i una mena de espaguetis), entre d'altres. La veritat és que tot era molt bo.

Als Lodges podíem adquirir qualsevol cosa (xocolatines, cocacola, cervesa, patates xips....) però a uns preus molt alts. Una ampolla d'aigua valia uns 4 euros.
 

El yak es fa servir per tot. Quan és viu és un animal de càrrega i veuen la seva llet. Quan ja és mort, fan servir el greix per fer mantega i per cuinar. També aprofiten la caca. Quan és seca la recullen i és el combustible per les estufes de llenya i per cuinar.

Seguíem l'horari solar, anàvem a dormir cap a les 8h, quan ja no s'hi veia res. A vegades ens quedàvem uns quants a fer la xerradeta després de sopar, però feia fred, teníem poca llum, i estàvem cansats, així que a dormir perquè l'endemà ens llevàvem a les 6 o 7h. per començar a caminar de nou. Em va cridar molt l'atenció, que en aquelles hores, les 6 o les 7 del matí, la vida al carrer era com si fos les 12 del migdia. Els nens jugaven pels carrers, les dones rentaven la roba al riu o a on podien i els homes feien la xerrada. Aquí, és impensable!
 

Foto Vivències al Nepal 2008 Foto Vivències al Nepal 2008 Foto Vivències al Nepal 2008

Els nens van molt bruts i vestits de qualsevol manera. Quan ens veien, venien corrent a demanar-nos caramels o xocolata. Nosaltres portàvem bolígrafs i xupaxups. Els hi donàvem un, i semblava que els hi haguéssim donat el regal més bonic del món.

Tenen la cara cremada pel sol i tallada pel fred.

Són molt agraïts, de seguida es posaven bé per fer-los una foto.

Tenen les faccions molt sèries, però amb una carícia aviat reien.

Foto Vivències al Nepal 2008

Fernando, Anna, Patxi, Remi, Xavi, Iñigo, Carina, Isabel, Natha, Pau, Àlex, Jose M, Fede, Julen, Joan, Toni, Passan, Òscar i Pau Lluís.

A Luckla és on ens esperaven els nostres portejadors. Mentre nosaltres menjàvem alguna cosa i ens trèiem els nervis del vol, ells lligaven dos o tres "petates" amb unes cordes per poder-los portar millor. Els petates són les bosses on portàvem tot l'equip i material de muntanya. Cada un pesava entre 20 i 30 kg. Els portejadors o porters, són la gent que et porta l'equipatge allà on vas tu. És a dir, tot el camí que vam fer, ells també el feien però amb un pes increïble aguantat només per una cinta passada pel cap i fent tota la força amb el coll.
 

L'altra cosa és que nosaltres portàvem unes bones botes de muntanya i molts d'ells anaven amb espardenyes. Era una passada veure'ls, però allà és un negoci, i a més "petates", més diners guanyaven.

No sé quants porters portàvem ni quants sherpes, però eren un munt. Passang era el sherpa guia i el que manava a tots els altres.

Tots els sherpes que ens acompanyaven estaven sempre molt pendents de tots nosaltres!

La primera nit la vam passar a Phakding, un poblet molt petit, a 2650m, on gairebé no hi ha cases. Encara no havíem divisat res gaire alt!

A 2/4 de set ja estàvem tots esmorzant per començar a caminar a les 7h. El segon dia va ser més dur! Vam caminar més de 6h parant molt poquet. Aquest dia vam entrar al Parc Nacional Sargamatha (Everest en nepalí). També aquest dia vaig veure la primera muntanya alta, el Kusum Kanguru, de 6367m.

Vam anar avançant per la vall del Solo Khumbu i... per fi vaig poder veure, de molt lluny, tres "8000" junts: el Lhotse, de 8516m (és la quarta muntanya més alta del món), el Nuptse, de 7879m, i al darrera, quan van marxar els núvols... va aparèixer el cim de l'Everest (8848m)!! Va ser un moment molt emotiu per mi. No podia deixar de mirar-los!

Després d'estar un moment observant aquella immensa preciositat, vam continuar cap a Namche Bazar.

Pel camí ens anàvem trobant caravanes de Yaks. El camí era molt estret, així que ens teníem que posar contra la roca perquè no ens aixafessin. Feia molta impressió veure aquelles llargues banyes gairebé fregant-t'he la panxa.

Vam travessar quatre ponts penjants. Alguns estaven a una bona alçada. Més valia no mirar a baix!! Es movien molt, però... suposo que eren segurs! A mi no em feia res passar per allà, fins i tot m'agradava, però reconec que feien respecte.

A migdia vam arribar a Namche Bazar, la capital Sherpa, a 3440m. Namche és un poble més gran, amb botigues, cafeteries, locals d'Internet i, fins i tot hi vam trobar una mena de pub musical. Allò m'agradava. En mig d'aquelles grans muntanyes, semblava il·lògic trobar-se amb aquell poble!

Estàvem tots una mica estranyats, la veritat és que no ens ho esperàvem!

El primer que vam fer després de dinar, va ser trucar a casa, enviar e-mails i passejar per aquells carrers plens de vida!! I al vespre... a fer una cerveseta al Pub! Ens ho estàvem passant molt bé.

El dia següent, representava que ens teníem que quedar a Namche per fer aclimatació. Però alguns vam anar a fer una petita excursió fins a l'escola que va fundar Edmund Hillary. L'excursió va resultar ser de varies hores, fins arribar a Khunjumg, a 3900m. Allà, a part de visitar l'escola, també vam poder veure, a un monestir i dins d'un armari, el que diuen que és la closca del Yeti. Després cap a Kunde i de tornada a Namche. Això ens va servir per aclimatar-nos... però estava cansadíssima!

L'etapa del quart dia va ser duríssima! Semblava que cada dia que passava, havia de ser més dur!

Al matí vam caminar unes 5h i vam arribar a 3975m, però després vam baixar fins a un poble per dinar, a 3500m. Tot i que després de dinar, vam tornar a pujar durant unes 2h fins arribar a Dole, a 4055m.

El camí era molt bonic, però amb molt desnivell.

Vam travessar un bosc de Rhododendros, que és l'arbre típic del Nepal. Semblava un bosc encantat!! Tot el que anàvem veient, m'agradava! Pel camí, ens anàvem trobant amb muntanyes impressionants. Aquest cop era l'Ama Dablam, de 6855m. És la muntanya més bonica que he vist mai!!! També vam tornar a veure l'Everest, aquesta vegada més a prop. Cada vegada estava més a prop!!

Foto Vivències al Nepal 2008

Tenia tantes ganes de veure aquestes muntanyes que no m'importava llevar-me aviat, dormir malament, passar fred, caminar hores i hores... Només me'n anava a dormir pensant amb el que em trobaria demà i estava impacient per descobrir-ho.

Des de Dole ens vam dirigir cap a Gokyo. Allà era on trobaria el meu primer cim de l'Himalaia. Vam caminar unes 8 o 9h, ni ho sé! A mig camí, se'ns va posar a nevar. Feia molt de vent i tronava.

La veritat és que semblava la fi del món! Gairebé no hi veiem, la neu i el vent ens picaven per darrera i feia molta impressió sentir aquells trons entre aquelles muntanyes de 8000 metres. Encara recordo perfectament la sensació de tenir les cuixes congelades! No me les notava. M'hi donava cops de puny i no me les notava. Però pensava que si estava caminant... volia dir que tot em funcionava correctament.

De lluny ja vam veure el poblet de Gokyo (4790m), però semblava que no hi arribéssim mai. Aquell dia se'm va fer molt llarg! Tot i així, l'endemà ja estava recuperada del tot i preparada per fer cim!

Foto Vivències al Nepal 2008

El dia era bo. Feia sol. Mentre esmorçàvem, podíem contemplar, des de la finestra del lodge, el Cho-Oyu (8153m). Cap a les 7:30h. començàvem l'ascensió al Gokyo-Ri, de 5360m. Va ser dur!! Feia molta pujada i... a més alçada, més costava respirar. Ens cansàvem més ràpid i ens havíem d'esforçar més de lo normal!

Però valia la pena!! Tots vam fer cim! Allà dalt... era el paisatge més impressionant que mai he pogut veure!!! Estàvem en mig d'un cercle de muntanyes! El Cho-Oyu, el Nuptse, l'Everest, el Lhotse, el Makalu.... Respirava fons i sentia que era un dels millors dies de la meva vida! Tots estàvem molt contents. Per molts era el primer 5000. Pels altres... estaven contents perquè tots ho vam aconseguir!!

En aquell moment vaig pensar en els Pirineus, quan estàs a 3000m i ja no hi ha res més alt. Ara estava a més de 5000m i estava rodejada de muntanyes increïblement enormes! Era una sensació molt guapa!!

Quan vam baixar, ens vam dirigir cap a Dragnak (4740m). De camí, vam travessar la gelera del Cho-Oyu. Una gelera on, a part de gel i roques, també hi vam trobar sorra. Durant un tros, semblava que estiguéssim caminant per un desert de dunes blanques.

Un cop vaig fer el Gokyo-Ri, pensava que ja tot el camí que quedava seria més suau. Evidentment, no va ser així! Com podia pensar que a l'Himalaia hi hauria algun camí suau? Jo ja no sé quin va ser el dia més dur!

L'endemà, a les 7h del matí ja tornàvem a caminar! Aquell dia vam caminar moltíssim!! Teníem que anar a la vall del costat travessant el Coll del Chola, que està a 5377m. Doncs va tornar a ser molt dur! La pujada va ser mortal, però un cop a dalt... et trobaves amb lo de sempre: una vista tan immensa i bonica que t'animava i, per un moment, ja no et recordaves del cansament!

Hi havia bastanta neu, sobretot a la baixada per l'altra costat. En alguns llocs ens enfonsàvem fins als genolls i teníem que anar seguint els passos del de davant.

Estava cansada, tenia fred...

Gairebé mai ens aturàvem a descansar. Anàvem amb gent molt entrenada, amb expedicionaris de veritat i, encara que ells intentaven anar al nostre pas, érem nosaltres els que al final havíem de anar al seu!

Al començament pensava que no podria seguir, però suposo que les forces les treus d'on sigui si realment vols aconseguir una cosa. I jo ho volia. Així que, quan veia que ja no podia, parava, respirava fons tres o quatre vegades i seguia endavant.

Constantment recordava una frase que un dia em van dir: "Sempre amunt i mai avall, fins al cim".

Al cap d'unes 6h de caminar, vam arribar a Dzonglha (4800). Tots estàvem prou cansats! Cada vegada que arribàvem a un lodge, comentàvem tot prenent un milk tea o un black tea, què ens havia semblat el que acabàvem de fer. Sempre coincidíem: Ha estat una matada.... però, una matada molt guapa!

Molts de nosaltres no estàvem acostumats a caminar tantes hores i hi van haver moments molt tensos. Però, entre tots ens donàvem ànims i ens ajudàvem a no decaure. Sempre agraïes el comentari d'algú quan et deia: vinga... que ho has fet molt bé! La veritat és que estava contenta de estar allà, amb tota aquella gent que en aquells moments eren la meva família, els meus amics... tot el que tenia per recolzar-me.

Vam passar per Lobuche (4910). Allà vam descansar tota la tarda ja que estava caient una bona nevada i feia molt fred.

Foto Vivències al Nepal 2008

A les 6h vam començar el camí cap a Gorak Shep (5125). Vam arribar a les 8:30h. Tot el camí amb una ventisca horrible! Tenia la cara gelada! Però allà ens esperava un altra cim, el Kala Patthar, de 5540m. Així que ens vam prendre un milk tea, i cap amunt!

A les 11:30h ja érem tots al cim. Una altra vegada es respiraven moments emotius.

Estàvem contents, animats, hi havien felicitacions, abraçades, petons... Aquests moments ens feien oblidar la part no tan bona del viatge!

Des de allà dalt podíem veure l'Everest i el seu Camp Base, el Pumori, l'Ama Dablam, el Lhotse... però es començava a tapar tot molt ràpid i vam començar a baixar.

El següent repte era l'Island Peak!

A Gorak shep es van quedar 4 del grup. Ens trobaríem més endavant. Tot i que jo no pensava pujar l'Island Peak, els volia acompanyar fins on pugues. Així que vam tornar a Lobuche i d'allà cap a Dingboche (4410). Vam caminar gairebé 12h. Estàvem rebentats, encara que n'hi havia que no!

L'endemà, a les 8h. ens dirigíem cap a Chhukung per anar al Camp Base de l'Island. Un cop a Chhukung, jo tenia que tornar a Dingboche per esperar-los. Però aquell dia vam tenir un problema! Un de nosaltres es va trobar malament i no va poder seguir fins a Chhukung. Així que, després d'un bocata ràpid, uns quants vam tenir que tornar a Dingboche abans d'hora per poder mirar què passava. Allà vaig veure una cosa que no havia vist mai i que potser no tornaré a veure: el van posar a la càmara hiperbàrica! Després d'una sessió de 45 minuts, va sortir d'allà com si res. En aquell moment, em vaig donar compte que tots nosaltres estàvem segurs, passes el que passes.

Foto Vivències al Nepal 2008

Per la tarda van arribar els 4 que s'havien quedat enrere. Al dia següent, uns van anar a l'Island, uns altres cap a Deboche i nosaltres volíem intentar fer el tercer cim, el Nagartsang Peak, de 5083m! Després de 3h. ho vam aconseguir!! Ja tenia tres 5000!!! Amb això ja estava satisfeta. Era més del que mai havia pensat que podria fer!

Ara pensava que podia haver anat a l'Island, però millor deixar-ho per una altra ocasió!

A partir d'ara, començàvem el camí de tornada cap a Namche. Passant per Deboche i Tengboche on vam visitar el monestir i vam poder veure una cerimònia budista. Aquell dia era 1 de gener de 2064. Celebraven l'any nou! En realitat, per nosaltres, era 14 d'abril de 2007.

Bé, ja tornàvem a ser a Namche. Sentia que això s'acabava i estava trista!

Allà ens vam tornar a reunir tots. El grup de l'Island... tots van fer cim!!

Expedició amb èxit!!

Ara, després de descansar un dia a Namche, el trist camí de retorn! Cap a Phakding i Lukla, on vam dormir i vam tornar a Kathmandú amb l'avioneta. Una altra vegada els nervis del vol! Quina por que vaig tornar a passar!!

La ultima nit a Lukla, ens vam acomiadar dels sherpes i portejadors. Són bona gent!!

Ja tornàvem a ser a Kathmandú. Ara si que ja era el final. Vam aprofitar per veure algunes coses pendents, comprar, passejar i començar a pensar amb la tornada a la vida rutinaria.

El dia que marxàvem, quan ens vam acomiadar dels que es quedaven al fer el Kangchenjunga... no volia marxar.

Estava caminant cap a l'avió que em portaria a casa, però sentia que una part meva es quedava a l'Himalaia!

Fins i tot tenia ganes de plorar! Durant aquells 20 dies, vaig passar moments molt agradables, moments d'angoixa, cansament, fred, alegria, tristesa...

Però també vaig sentir sensacions que no havia sentit fins llavors, com uns desconeguts van arribar a ser els meus amics amb pocs dies, ajudant-me, protegint-me, animant-me.... Em sentia bé i a gust entre ells. És per això que no els oblidaré mai!

Aquell país i les seves muntanyes, la gent, els companys... ara ja són una part molt important de la meva vida!!!

Foto Vivències al Nepal 2008

Nathàlia Beulas

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 




CURS D'ESCALADA EN ROCA

 



CURS D'INICIACIÓ ALTA MUNTANYA HIVERNAL