::Inici >Indrets del temps >Idees de la història >Lucius Minicius i la història

Lucius Minicius i la història

El primer campió de Barcelona (o no)

 

Lucius Minicius va participar l’any 129 en la 227a Olimpíada i va guanyar la cursa de quadrigues, després haver superat una mena de fase de classificació a Tàrraco, la ciutat més important del nostre país en aquella època. 
Es conserven dues plaques que certifiquen la importància de la seva nissaga. En una d’aquestes plaques s’esmenten unes termes amb pòrtics i conduccions d’aigua construïdes en un terreny de la seva propietat i que es creu que van donar a la ciutat el 125 dC. Aquestes termes s’han identificat amb un edifici descobert sota la plaça de Sant Miquel. Altres excavacions en un gran domus annex a la troballa de la plaça St. Miquel han trobat restes urbanes que ben bé podrien correspondre a propietats d’aquesta família, fins i tot podria tractar-se de la casa natal. En la segona de les plaques es parla d’una donació econòmica feta a la ciutat per Luci Minici Natal Quadroni Ver, per tal que en l’aniversari del seu naixement es fessin donacions. La vocació política el va dur a exercir diferents càrrecs a la milícia i al govern de diverses províncies de l’Imperi Romà  i va ser amic i company de l’emperador Trajà.

Però les persones de bona posició no baixaven a l’arena del circ, sinó que per competir a les curses feien còrrer els seus esclaus; així doncs en realitat Lucius Minicius va contractar el millor conductor de quadrigues per què participés i guanyès en nom seu.  Per la història ha quedat la inscripció "Lucius Minicius, natural de Barcino, va guanyar la 227 Olimpíada", però de l’autèntic campió, l’esclau que el va fer guanyar tanta glòria, no se’n sap ni el nom.

Lucius Minicius és un magnífic exemple d’aquella idea que apareix en el poema de Bertolt Brecht "Preguntes d’un obrer davant d’un llibre": hem de mirar darrera dels grans personatges de la història per trobar els éssers anònims que la fan possible. Això sí, aquesta voluntat d’aprofundiment en el coneixement històric ens pot permetre una interpretació menys elitista del passat, però no farà que res en el present sigui diferent. Qui no surt a la foto (o al video) no existeix.