::Inici >L'H└BITAT DISPERS AL LLARG DE LA HISTĎRIA

L'H└BITAT DISPERS AL LLARG DE LA HISTĎRIA

 

 

L’hàbitat dispers al llarg de la història

 

 Cogullons

Llogaret dels Cogullons (antic terme de Rojals)

Els primers pobladors de caràcter sedentari a la Conca de Barberà foren els Cossetans, tribus d’ibers assentats al Camp de Tarragona, ho feien però, en petits poblats formats per varies famílies. Hauríem d’esperar doncs, a les primeres vil·les romanes per començar a parlar d’hàbitat dispers.

A la Conca històrica tenim diferents indrets documentats com a vil·les romanes, com poden ser Riudabella, Milmanda i la Mitjana al terme de Vimbodí i Poblet. També a altres masos, com ara el mas d’en Xup, s’han documentat restes romanes del que podria haver estat una Vil·la.

Amb la invasió sarraïna el món àrab continuà amb l’aprofitament d’aquelles antigues vil·les i amb la reconquesta de l’emirat de Xibrana al segle XII, algunes d’aquelles antigues vil·les romanes es convertien en granges explotades pels monjos cistercencs del monestir de Poblet.

A diferencia de com s’havia anat repoblant l’anomenada Catalunya Vella a base de grans masos amb molta terra, a la Catalunya Nova la població s’agrupà als pobles, molts d’ells ja existents durant el domini àrab i altres foren de nova creació. Els masos doncs, fora d’algunes excepcions, no eren tant extensos en terres i boscos com ho eren a la Catalunya Vella.

És notable la diferencia del nombre d’hàbitats dispersos, especialment masos, entre les comarques de l’anomenada Catalunya Vella i les comarques de la Catalunya Nova com és el cas de la Conca històrica.

Els següents set segles d’història des de la reconquesta d’aquestes terres fins a l’any 1860, data que agafo d’inici per l’estudi, la implantació i construcció de masos i molins habitats fou constant, amb alts i baixos que anaven relacionats amb èpoques de bonança econòmica, amb bones collites i augment de població, però també amb guerres, canvis meteorològics, pestes i altres epidèmies que feien disminuir les collites o repercutien en la mortaldat de població.

Durant tots aquests anys s’anà configurant bona part de la idiosincràsia dels hàbitats dispersos existents a la comarca. L’hàbitat dispers a la Conca històrica no segueix cap patró, de fet podríem dir que cada terme municipal té les seves pròpies singularitats.

Podem destacar tres casos singulars de població disseminada diferenciats de la pauta comuna.

El primer seria el que s’anomenava terme de Poblet que estava format pel propi monestir, les seves dependències auxiliars i les granges de Riudabella, Milmanda i la Mitjana a les terres baixes i les granges de la Pena, Castellfollit, Titllar i mas d’en Pagès endinsades dins del bosc de Poblet i dedicades a la pastura i l’explotació del bosc.

El segon cas seria l’antiga baronia de Prenafeta, que també va dependre del monestir de Poblet i que s’ampliava a Figuerola, Miramar, Mas d’Amill i Montornès. En aquestes terres de la baronia eren els grans masos els que predominaven i la major part de la població vivia i treballava en ells.

El tercer cas és molt diferent, es tracta de les terres de muntanya, bàsicament el que era l’antic terme de Rojals. Aquest terme abraçava una bona part de les Muntanyes de Prades amb profundes valls i barrancs i els altiplans dels Plans de Sant Joan, bosc del Garxet, Cogullons i Mola d’Estat. L’economia estava basada en la ramaderia i en l’aprofitament del bosc, especialment el carbó vegetal.

Rojals sempre va ser un petit municipi, el màxim de població va ser de 694 habitants l’any 1860, sumant el poble de Rojals i tota la població dispersa als tres veïnats dels Cogullons, la Bartra i el Pinetell i als nombrosos masos dispersos. Eren masos petits, molts d’ells construïts aprofitant la roca en forma de balma i anomenats “masos balmats”. El llibre dels Masos de Rojals de Josep M Contijoch i Vicenç Bayona descriu fins a 40 masos de l’antic terme de Rojals.

L’arribada del segle XIX portà un període de bonança pel món rural a Catalunya i alhora també a la Conca històrica que arribà al seu màxim de població i en conseqüència al màxim d’hàbitats dispersos.