Inici
Mapa web

::Inici >Poemes

Poemes

Poemes

Em passen

 


Em passen les hores totes,

al capdamunt del serrat,

allà, a sota, la ciutat

amb negocis i fantasmes.

Estic del tot assegut,

en una hora tardana,

veig el sol com s’ esbatana,

s’ esbellega, es torna mut.

Capitostos i cabdills,

arreu la vall s’ allargassen,

ni saben els qui maregen

ni reconeixen amics.

I les hores passen, fugen,

 deixant- me sol i vençut,

malaguanyat el ser ruc

per no llaurar on altres volen.
 Carrer Major

És com vaixell perdut

que, en arribar a la vall,

se sent planer, vençut,

un xic tort, ondulat.

Jagut enmig brancam

d'uns arbres que aquells avis

plantaren quan abans

el poble eren varis

prohoms benestants,

la resta eren savis

qui anaven esquerdant

la fusta amb els llavis.

Es posa enllumenat

quan vénen les primeres

jornades de setembre

o passa pel desembre

el retornar a la llar.

Es torna gran mercat

els dies feiners,

quan passen els darrers

nous rics ben enjoiats.

Escolta aquell dringar

de la campana vella,

es fon a la finestra

perquè té por d'entrar.

Va perdre el trescar

de gent de peu viatgera

o d'un pagès qui era

dels qui arribaven tard.

Va créixer com calia

seguint la carretera

i s'emplenà de pedra,

de pols i de quitrà.
Es mudà més primer,

però ara fa basarda

passar-lo quan, encara,

no li ha vingut nou fill.

Mes és així, distant

i numerat reposa

amb somnis de gegant

quan ja enyorar no gosa.

Com li surten ratlles,

les pigues vermellenques

i me li fan punxades

per a posar-li vidres.

És el carrer Major

on el cor batega,

engega la poncella

la gràcia de les fonts.

Allí, en el seu passar,

hem fet les cent promeses,

ara, rauen, esteses,

les ganes del demà.
Corre


Corre,

dansa,

perd l'orgull,

vés deixant 

aquell curull

per dormir

damunt la terra.

Engroguida,

afeblida,

amb desgana,

sense so,

pren el son

amb la lluna,

quan ja regna 

la tardor.

Dorm,

reposa

i somia

en primavera,

és quan cal

tornar a ser reina.


Dóna pas


Els camps dormen

sota un sol

molt discret,

les mosques 

estiuegen

altre cop.

Les flors porten

somnis llargs

dins llavors

i d'aranyes

no en veig

cap, enlloc.

Les nits llargues

s' il·luminen 

amb colors

i tots seuen,

en silenci,

prop del foc

on la llenya

es fa cendra

a poc a poc.

Les històries

de les boques

van rajant,

la mainada,

encisada,

algun dia

creixerà.

Dóna pas

a l'estiu

que ja neix 

al caliu

d'aquell sol

que, llunyà,

ara pot escalfar

el qui és viu!


El sol surt


El sol surt,

enmig núvols,

enlluernat.

Els ocells

porten becs

plens de gra.

És hivern,

la ciutat

restà lluny,

entre el fang,

veig el cuc

vestidet

d'home honrat.

De la casa,

surt el fum

gros i blanc.

La mestressa,

ja se sap,

bull la llet

de l'infant.

El riu canta

la cançó

per la vall

mentre l'aigua

salta, baixa,

va ballant.

És la dansa

més dolça

de l'amant

qui el seu cos

per les roques

va fressant.
El ball mou

ritmes vius,

neguitosos,

tot esclat.

El cabdal

s'acompanya

amb sorolls,

portant l'aigua

vall avall,

entre boscos,

on l'ofega,

tot covard,

el remolí.

Gegants ferotges


Com van més enllà els gegants ferotges

en una terra forta mancada de llum

i mentre passen, per les terres nobles,

porten a la cara la pena i l'ensurt.

Per un no saber les coses com cal,

un déu els lleva la terra dels peus

i passen cansats les serres, els plans,

encara sojornen els seus pensaments.

Gent que, a l'albada tranquil·la desperta,

no heu fet del món engrunes de por,

ara em porteu enllà la misèria,

amagueu ben fons la dèria i el cor.

Gana d'una menja, fa gaudir una estona

en unes contrades de lluita i dolçor,

uns seuran a terra per veure la lluna,

altres cridaran dessota d'un sol.

Sol que ens enlluerna, ens crema i ens repta

a conquerir, amb guerra, el ser els més valents,

deixa' ns imitar els homes conscients

que van a dormir vora la finestra.

Finestra de vall, amable, galdosa,

com deixes anar el teu càntic mut,

ara, encara és bo sentir-se faldut

sota d'un castell que al vespre es desvetlla.


He trucat


He trucat a la porta

per si tu vols escoltar-me,

he passat per les despulles

ennegrides del vell arbre.

He trobat el bell encís

de les tardes, en les cambres

d'aquells somnis sota el llit,

com ahir em semblaven magres.

Si pogués el temps perdut

endevinar les petjades

qui no en fos sinó jo

un viatjant amb més coratge.

Oh, aspriu, em tornes dolç,

deixa'm jaure al seu costat,

ai, amor encadenat

en cada tombant del bosc.


La bassa


La bassa que porta la vida en el si

m'escriu i dibuixa l'espill a l'estiu,

per ella passaren pagesos i muls

amb càrrega de palla, de somnis i muts.

On ella s'acaba neixen els gegants

i una serp planera amb ratlles de blanc,

el pendent suau com ens porta a casa

passant per les ombres amb badalls de son.

La bassa que s'omple i es buida de cor

a l'estiu s'atansa i ens pren el record

els camps es despullen , es cremen al sol,

han estat estèrils a pesar de tot.

La bassa d'un poble que plora l'enyor

escriu a la terra la sequera i pols,

cada cop més buida de fer l'enrenou,

li prenen les aigües, escampen la mort.

La bassa, que es mira cada nit al cel,

és quieta, és bruna, és retall d'acer,

el Montsià la guaita i és ben trencadís

l'amor d'aquest vell, perdut paradís.


L'amic


L'amic m'espera

segut, com sempre,

de cara al mar,

em diu que passa,

com cada vespre,

el món pel cap.

Sota les runes,

de branques seques,

bufa el ponent,

darrere els bufecs,

enmig la plana,

plora una gent.

Verda pineda

es torna cendra

per un ingrat,

el camí nou,

fruit d'una guerra,

es torna blanc.

L'amic es queixa,

diu que, a la vila,

li sobren camps,

que els arbres moren

i les muntanyes

es tornen braus.

Que la juguesca,

que era tan nostra,

ara no sap

on parar casa,

perquè la seva

la perd la fam.

I diu l'amic,

que sol es troba

davant de tots:

Hauré d'anar-me'n

perquè a la gàbia

està el meu món!

On va l'amic

pel mig dels núvols

i ple de llum?,

no porta un xic

de pertinences

i tot s'esmuny.

S'enlaira i vola,

per la carena,

amb gran dolçor

i, aquí a la vall,

la gent es queda

amb sa buidor.

S'emporta el dia

i és que, l'amic,

és lladregot,

la fantasia

dóna un pessic

i és buit el got.


 Tota corbada


L'esquena tota corbada,

el temps no l'ha redreçat, 

viu encara d'un passat

que fuig enllà de la plana.

Els pagesos emplenaven

les golfes i mig corral,

ara tenen monument

perquè viuen allà dalt.

Carrer tort on la nit passa

disfressada pel fanal

deixa'm, vora la finestra,

les ganes d'un nou demà.


 No la deixis anar


No la deixis anar

que l'hivern se'n va

i el caliu durà

nova primavera.

Omple el seu cor

amb el dolç record,

ofereix la flor,

el plaer encisat.

No la deixis anar

que encara t'estima

i passa la vida

sempre al teu costat.


Paraules


Paraules, que són paraules,

a cent homes posen pau,

a cent els porten per taules,

a cent els fan enfadats.

N'hi ha qui les donen,

els altres les prenen,

els tercers les tornen,

fins n'hi ha qui s'ofeguen.

Paraules m'enganyen,

o potser m'exhorten,

m'enlairen, m'ajeuen,

fins i tot, m'estoven.

De sobte, s'allunyen,

sols deixen boirines,

les blanques carones,

un llonze somriure.


 Un bri


Un bri d'herba a la teulada

em conta que passen anys,

com l'angúnia i els paranys

han deixat la casa emprada.

Ja no hi són herois cofois

que somiaven a l'hivern,

vora el foc i mort el fred,

s'allunyaren cap al nord.

La terra empolsimava,

demostrava poc encís,

acabat el paradís 

ara fugen de l'arada.

Van del foc a trobar el fum

i, en ciutats empresonats,

emmalalteixen honrats

lluny la dolcesa i el bri.


La barca


La barca que, avui, em porta

pel regne dels nans perduts

té una governanta pobra

i navega entre els esculls.

Es gronxa cap a ponent,

poc després cap a llevant,

fa un camí prou complicat,

com s'adorm de tant en tant.

M'agradaria enlairar-me

per travessar aquesta mar,

però el vestit és emprat,

no arribo ni a mariner.

La barca, que porta el seny,

té una veu de somicar,

anar no voldria anar,

però una força l'empeny.


 Els déus


Els déus han suposat

que no era temps encara

i m'han posat la casa

dessota del terrat.

Bé que ja els ho deia,

al dia els feia esment,

però sembla incoherent

la proposta que feia.

No és pot anar pel món

amb pensament humà,

no es du el tarannà

de voler ser el millor.

El viure és fer teatre

per caure en l' oblit,

voler tornar-se ric

ho deixen per als altres.

Els déus, com són ben lluny

de les paraules toves,

gaudeixen de fer proves

per veure si ets un ruc.

Els déus demanen ara

que sigui un bon minyó

i, aprenent la lliçó,

podré accedir a heroi,

viure sempre alegroi

per conquerir el meu lloc.


 Sóc la bruixa


Sóc la bruixa inconeguda,

oblidada de tothom,

per la nit sóc visitada,

amagada quan ve el sol.

Tinc la feina assegurada

perquè tots ignoren molt,

no aniré de casa en casa,

però rebo, dono sort.

Tinc la gallina pintada,

un gall prou negre i ben tort,

porto collar d' ossos màgics,

deslliuro els mals d'amor.

A les noies, poso toves,

descargolo  una orella,

si és més grossa la moneda,

les torno suaus, amables.

Cap a mi vénen, dolguts,

els joves fruit del fracàs,

en obrir i tancar ulls,

els torno més fins de nas.

Amb la ciència, sé guardar,

dintre d'un pot, meravelles,

el desencís del passat

faig eixir de les tenebres.

Barrejo ungla i bigoti

amb un cullerot de sal,

tres herbes dels meu secret,

ho faré posar al menjar.

Quan la poncella ho empassa,

li clivella la virtut,

es comença a fer malalta,

s'acabarà en un ensurt.

Llavors, passo per casa,

en sentir tan gran esglai,

vaig i entro a la cambra,

allí em poso a fer l'esclat.

Per molt que estigui trencada

i malaltissa del tot,

com li faig una passada,

com li retorna el color.

Ella es torna agraïda

i, enmig de tant amor,

li parlo bé d'aquell jove,

la faig caure en el meu joc.

La resta són paraulotes,

que si bruixa, que si tal,

però els joves s'enamoren

i, potser, es casaran.


Vaig passant

 

 


  No us parlo avui de l’enveja

ni del lleure ni del grat

puix sóc a mitja setmana,

en queda molt de treball.

 Tinc un ull cansat i pobre,

 una noia, un esguard,

 un sentiment de poruc,

 massa temps per a pensar.

 Avui desperto, feinejo,

 possiblement, com demà,

 els guanys són sobtats,minsos,

 em queda molt per pagar.

 Enmig de tanta tenebra,

 un polsim de llum esbrino,

 vaig passant per la vida,

 vaig passant, lluito i oblido.

 Oblido els meus veïns,

 encabits en ser millors,

 vianants sense fortuna,

 vianants i somiadors.

 A l’ estiu, mentre sestejo,

 sota l’arbre d’ aquell tros,

 els ulls es tanquen, dormen,

 dormen i ho troben tot fosc.

 Estic cansat de victòries,

 de grandeses, de patums,

 em deixo anar per cabòries,

 per contes de pobles vençuts,

 vençuts per lluites innobles

 guanyades pels principals,

 ciutadans de terres toves,

 oblideu els vilatans.


  S’ acosta l’ hora


  Si sabessis quanta estona

 he anat amunt i avall

per portar-te aquesta rosa

 que, ara, m’ adorna la mà!

I després han passat ombres,

 el fer-me el cor ben fort

 per arribar al teu carrer,

 apropar-me al teu balcó.

 De somriures i rialles,

 en comptaria un grapat

 entre totes les veïnes

 i d’altres que anaven passant.

 Però com s’ acosta l’hora,

 és quan surts a passejar,

 t’ espero, ben amatent,

 amb la flaire i el regal.


  Ella


  No vull ara llençar el crit

 ni fer veure que no és hora,

 és dissabte per la nit

 i camino fa una estona.

 Ella, que passa, m’ha dit:

 Ara, torno de seguida!

 És quan parlo que em desdic,

 somiant puix l’amor em crida.

 Té ulls de mirada trista,

 un cabell daurat i fi,

 sense ganes du la vida

 i passeja sense abric.

 Va el divendres a la plaça

 amb la lluita de comprar,

esclata el carrer quan baixa,

em planyo del seu passar.



No he d'escriure


No he d'escriure més

que em porti al cel,

tinc braços cansats,

a fora fa fred.

L'hivern com trascola,

no vol parar,

els nens a l'escola

no volen anar.

Si tres per tres canten

i, ara, fan bondat

ho fan perquè diuen:

És bo aprendre tant!

El pare treballa

un treball pesat,

serra per la plana,

així guanya el pa.

La mare enllesteix,

també va a comprar

un polsim de peix,

un pessic de carn.

No he d'escriure més

car la feina espera

i, amb mitja llibreta,

he d'acabar el mes.

Estem de firat,

tindrem mula jove

i, quan tot ho aprove,

aniré a llaurar.

Lletres de diumenge,

planes de comptar

i, després d'estudi,

feina i fer-se gran.
Cadenes


Entre totes les cadenes,

que el dia m'ha deixat,

una m'esguerra l'esquena

i m'esvalota la sang.

És la cadena ferotge,

em fereix a cada pas,

em fa ensenyar les dents

i, després, davallar el nas.

Cadena que no té nom

i en podria tenir tants:

Com amargant, menja-pobres,

trenca-cors i mata-sans!

Cadena sense esperança,

trenca-colls, revenjadora,

que feineja casa nit

i, al matí, es lleva d'hora.

Entre totes les cadenes

que la tarda m'ha deixat,

m'he posat les més lleugeres,

les altres les he desat.

Si tu vols ser bon amic,

per guanyar un tros de cel,

et puc llogar unes cadenes,

et trobaràs com un déu.
La música passa


La música passa, atura, arriba,

tot esdevé més gran, més bonic,

les velletes segueixen la vida,

quan camino, em faig més amic.

No porto, encara, un somriure ample,

em plau cada dia un vas ple de vi,

potser uns diran que sóc poca cosa,

però el món empeny i em fan nosa

les poques paraules que parlen de mi.

La música aplega, es mostra lleugera

i vola, per tot, parlant d'una gent

que dormen i viuen de cara al ponent

en aquesta vila que riu o fa pena.

La música em plau, així que la sento

entrar, ben dolça, pel cor ben endins

la deixo inundar-me de sots, de cims,

com dormo, somio i somiant desperto.

La música em crida, parla de la festa,

d'anar per la gresca sense cap ni peus,

em planyo, em sento com un tros d'hereu

d'una terra noble, qui sap qui la sembra.

La música passa, com m'assec a l'ombra,

mentre ella corre, em sento molt trist,

potser perquè oblido: Tot serà més gris 

en un temps feixuc, de buits i d'angoixa.

La música corre i, corrent, se'n va

darrere d'un so, ara, com s'allunya,

veig el sol quan cau, esdevé la lluna,

la nit ens arriba, amb ella el plorar.


La seca


Ve el sol, troba la terra

amb regust de plor, de daltabaix,

la seca es fa llarga, la collita minsa,

el pagès remira, el cel, molt cansat.

És la lluita grossa, que poc agermana,

d'una guerra llarga, puix té poc repòs,

anant renegant, com cada setmana,

aplegar el diumenge, demanar perdó.

Així fuig l'hivern, ve la primavera

han fet gran esforç tots els camperols,

han posat el gra, l'adob i la feina,

esperem plugim per mullar el seu tros.

No sento res més, només melangies

d'una terra tova que dóna el seu fruit,

ara, estic mirant, de nou, la contrada,

prego i demano pocs dies eixuts.
Ho faré, potser, demà


Tinc por de la dolença,

de la vida sense seny,

d' anar tip de complaença

per a seure i sentir res.

Quan la porta s' esbatana

perquè arriba el nou mestral,

com remiro i me n' adono

car tinc força d'un sidral.

Que, de cop en cop, desgrano

unes ganes per lluitar,

però surt el sol, s' amaga,

ho faré, potser, demà.


Encara que no diguis


Encara que no diguis

que tens el cor ben endins

com empenyo tota flaire,

per romandre o per finir.

Et miro, em faig rondinaire,

et cerco per tots els indrets,

en aplegar al nostre arbre,

em trasbalso, ho comprens?

En parlar només quequejo,

com faig riure els amigots,

ells diuen que baladrejo

i disfresso clams i mots.

Encara que tu no diguis,

em tens el cor allunyat,

com vull contar-te la joia,

només seure al teu costat.


Passaràs


Si, avui, em sento feliç

tot cantant sense musica,

no ho comentes perquè pica

anar avant amb el somrís.

Tu assages cada vespre,

i fas parlar el clarinet,

com somio, estic despert

i sóc, amb tu, quasi sempre.

A l'estiu, quan la cortina,

es disposa a ballar,

desitjaria passar,

però em guanya la vergonya

perquè la boca és pregona

quan hauria de parlar.

El dilluns, quan pel carrer,

et trobo, quina alegria!,

els ulls em ploren i crida

el teu nom el meu cervell.

El diumenge serà festa

i, a l'hora assenyalada,

passaràs, entremaliada,

portant així la tempesta.

Com posar-me al teu costat

si la música em traeix,

tu la sents i ella creix,

ara, em quedo esmicolat.
Estimo el temps de tardor


L' estiu afina les urpes,

el sol crema de debò,

ara, vaig a les hores fosques

i, tot i així, tinc calor.

Passejo per camins amples

a la recerca del bosc,

en arribar, ve la joia,

em sento farcit de goig.

L' estiu es mostra pesat,

la terra com crida l' aigua,

és sentiment de covards,

de tenir por de la Parca.

La pell s' escalfa, es mulla

i les hores s' afeixuguen,

els vilatans es deleixen,

s' aixopluguen i remuguen.

L' estiu és temps d'abundor,

de mirades tafaneres,

d' anar descansant el cos,

de viure sense les presses.

Estimo el temps de tardor

per la dolçor de les hores

per l'escalfor que s' allunya,

pel retornar de les ombres.

Les ombres que creixen ara

perquè el sol no vol pujar,

té ganes d' arribar a casa,

cercarà el camí més pla.

Els núvols que han de venir

i passar pels nostres camps,

han de portar la comanda

per vessar-la i retornar.

 
Sempre


Sempre, la nit arriba

quan sec i faig

aquelles coses toves

que m' han deixat.

Empenyo, com cada dia,

un cos cansat,

es mou vençut,

arriba on cal.

Venut per uns diners,

que mai són tants,

em llevo, pel matí,

per treballar.

Surto de casa,

tanco la porta,

en el carrer,

trobo l' angoixa.

Uns van i vénen,

i tot de pressa,

cal córrer més,

avui no és festa.

Paguem aquí,

paguem allà

i què farem

sinó pagar.

Per les butxaques,

corre el metall,

els pocs papers,

no creixen mai.

Així ja passa,

el sol se' n va,

arriba l'hora,

fem mitja part.

Arribo a casa,

poso la clau,

obro la porta,

em porta al cau.

Allí, al castell,

seré el gran rei,

tindré el remei,

restaré en pau.


 Gent gran


Tanca la finestra,

remou el foc,

s' acosta l'home

a poc a poc.

Puja per l' escala,

arriba dalt,

es treu la gorra,

enfila el plat.

Seuen en silenci

car són gent gran,

només demanen

un poc de pa.

Pa amb les olives

de cada dia,

coberts de fusta,

de pedra, els plats.

La sopa a punt,

a punt el peix,

tots dos comencen

sense dir res.

No sé quantes llunes

els han deixat,

són llargues vides

que van passant.
Bossa oberta


Escric, avui, sense pressa,

és divendres i prou tard,

la setmana ha estat lleugera

i l'any està acabant.

He posat dia als meus dies,

tinc el recompte ben fet,

les despeses a una banda,

a l' altra deures i drets.

Tinc la bossa oberta

on posar les vanitats,

però la bossa és prou buida,

algú sap on han quedat?

Tinc una bossa oberta

on posar tots els encerts,

però la bossa és malmesa

i l' empresa no s' ha fet.

Tinc una bossa oberta

on posar tots els treballs,

pel dia la vaig omplint,

per la nit es va buidant.

Tinc una bossa oberta

on posar els meus pecats,

cada vespre com la miro

i ploro els que he deixat.


La font


La font no plora,

l' estiu és lluny,

uns vora els altres,

restem eixuts.

Anem airosos

on va el llevant,

ens llevem d' hora

per sopar tard.

Un cop s' acaba

tot el pactat,

seiem al foc

per fer bondat.

Algun savi,

que resta mut,

al Déu demana

més aixopluc.

Anem de pressa,

comptem els guanys,

apleguem d' hora

per seure dalt.

Davall com passen

temps i enrenou,

ens ho mirem

amb ulls de por.

La font no plora,

l' estiu es lluny,

hi ha una noia,

ara somriu.

Vaig cap a casa,

m' emporto el vent,

el llenço lluny,

em sento bé.
Estic sol


Estic sol,

la tarda amarganta,

entre tanta pena,

veig com fuig el sol

perquè ja se'n cansa.

Ho voldria,

ho faria, tornaria

a riure com un minyó,

anar al riu, córrer per l'era,

entaforar-me amb la pols.

Estic sol,

la nit amenaça

i, quan ve la fosca,

tinc la cuina encesa,

l' olla és al foc.

Estic sol

i, havent sopat,

miro per l' estança

per si puc trobar

aquells dies blancs,

Estic sol,

el llit com espanta,

entre tanta dèria,

espero el comiat

sense son ni pressa.


Mai he guanyat


He sortit altra vegada

de la casa de l' amic,

sense pena ni vestit,

a cavall de la desgana.

He anat per carrers amples,

per senderes i camins,

voltant-me de bons fins,

he donat per ser dels altres.

He parat, he descansat,

reprenent noves forces,

he passejat per les fosques

i, vivint, mai he guanyat.
De vegades


He passat avui de pressa

pel carrer que em dóna el pas,

mai em parla de la pena,

dels vells que l' han deixat.

De les cases que el vesteixen

en coneix tots el racons,

les van fer, farà prou temps

entre pocs homes de pro.

De la fusta de les portes,

del fosc ferro dels balcons,

avui surten les històries

de les bones intencions.

Cada dia ve la lluita,

cada vespre du repòs,

cada jornada la feta,

cada setmana l'enyor.

Ara passo, tafanejo

i m' enfilo pels fanals,

de vegades, m'entristeixo

però no he plorar.


Cuc fredolic


Si un cuc fredolic em vol ensenyar

com passar callat per aquesta vida,

com negar-li encara la veu del seu cant

si va caminat i el camí n' oblida.

Ell sap enredar els fils amb els fils

i recloure's bé en un raconet,

no demana ajut ni vol treballar

i, tot i envellint, no crida els seus néts.

Si un cuc fredolic em conta encara

històries molt velles d'un antic país,

avui, el creuré que tinc poca pressa

i potser demani que m' escolti a mi.
La música ve


La música va,

es mostra lleugera,

com passa, amorosa,

per tota la vall.

Arriba la fosca

i, tornant a casa,

em conta, encisada,

tots els qui ha deixat.

Ha vist un pagès 

a sota d'un arbre

cantant sa fortuna,

agraint al camp

la bona collita

que, ara, li ha donat.

Ha vist un pastor

recolzat al marge

amb els ulls perduts

endins del Montsià.

Les ovelles mengen,

els corders empaiten

unes papallones

que, volant, se' n van.

Ha vist una noia

que un somrís pregona,

va xiulant al temps,

es troba somiant.

Somia amb l' heroi,

vindrà a la tarda,

anirà per seure

tot just al davant.

Li oferirà el cel,

un tros d' aquell so

que endolcit penetra,

ve a raure en el cor.

La música ve,

ara, com l' escolto,

em porta on sojorno,

em deixa el seu bé.


L' enterrament


Ja toca la grossa,

cansada campana,

amb un so molt trist,

no n' hi ha per a tant.

Com era, a la vida,

persona senzilla,

ara, ja s'acosta

el darrer comiat.

M' han posat, fa estona,

un vestit discret,

uns mitjons molt negres

i m' han pentinat.

Abans, sempre el duia,

però el temps passava,

entre taula i taula,

m' anava engreixant.

Ara, vés per on,

fins i tot diria:

Em queda un xic gran!

Arribem a l'església,

hi ha prou ambient,

es veu que la gent

no sap on anar.

M' han dut amb un cotxe,

després amb carret

i, per poc que valgui,

pagar no podré.

Jagut al davant,

ben prop de l'altar,

el mossèn com prega,

els homes xerrant.

Parlen d' horts, collites,

del que van comprar,

les dones els miren

i gronxen el cap.

El sermó és curtet,

no era dels grans,

i la missa passa

sense plors ni cants.

Em mullen la caixa,

em fan el comiat

i, sense més pausa,

vaig cap al portal.
Passen homes, dones

i, un cop han passat,

a dintre del cotxe,

allà que me' n vaig.

Ja són a la plaça


La nit com es torna

més tova i lleugera,

la Mare que n' entra

de nou a la llar,

va tota enflocada,

amb rams i promeses

d'una gent de festa

que no vol marxar.

Han fet escenari,

de nou, a la plaça,

els músics s' afanyen

en preparar el ball:

Disposen les taules, 

venen les cadires,

un cop acomoden,

un a un, se' n van.

No passa una estona,

la música sona,

els músics retornen,

arriben plegats.

Ja són a la plaça,

la gent asseguda,

sense massa pressa,

comença el nou ball.

Surten pas-dobles,

valsos i boleros

i, si s'acomoda,

quelcom tropical.

La nit com transcorre,

la plaça és molt dolça,

entre balls de festa,

arriba el comiat.

 


Desfilada


Mare, no vull que em deixis

altra nit sense sopar,

ara, em veus entremaliat,

mes seré un noi com cal.

Quan el pare em doni solta

i sabré lligar els cordons,

com vull fer la desfilada

amb les ganes i el tambor.

Aniré aviat a escola

per aprendre a llegir,

en saber les quatre lletres,

una carta faré així:

Estimats Reis de l' Orient

us dono la petició:

 Si no mereixo més coses,

porteu - me sols un tambor,

però no un de joguina,

que poc he de menester,

vull un tambor de gent gran

i un llibre per fer- ho bé!

Aniré amb harmonia,

a la banda del davant,

com marcaré la musica,

el caminar i el compàs.

 Prometo, solemnement,

anar de bo a l' assaig,

obeir el director,

algun dia, practicar.

Mare, deixa' m dormir

a la cambra del costat,

és més prop la xemeneia,

allí deixen els regals.


Voldré fer la desfilada


Mare, no vull que em deixis

altra nit sense sopar,

encara que, entremaliat,

vull ser músic, ser com cal.

Quan el pare em doni solta

i sàpiga lligar els cordons,

voldré fer la desfilada

amb les ganes i el tambor.

Aniré prompte a l’escola

per aprendre a ben llegir

i, en saber les quatre lletres,

una carta faré així:

- Estimats Reis de l’ Orient

  us dono la petició:

  Si no mereixo més coses

  porteu-me sols un tambor,

  però no un de joguina,

  puix poc l’he de menester,

  vull un tambor de gent gran

  i un llibre per fer-ho bé!

Aniré, amb harmonia,

a la banda del davant,

com marcaré la musica,

el caminar i el compàs.

Prometo, solemnement,

anar, de debò, a l’assaig,

obeir el director,

algun dia, practicar.

Mare, deixa’ m dormir

a la cambra del costat,

és més prop la xemeneia,

allí, deixen els regals.

 

                                                                    Havent sopat

 

Havent sopat, les ombres

s’ han fet de color més suau,

l’ espardenya doloreja

i doloregen les mans.

El pare assegut a la dreta

d’ una dona, que es fa gran,

enmig de la gran família,

ens exposarà el demà:

Sortirem a trenc d’albada

com avui, si fa no fa,

anirem cap a la plana,

és el temps d’ haver sembrat!

Sembrarem el bancalet,

el que, a l’ estiu, vam comprar

d’una gent que se n’anava

a treballar a la ciutat.

Les dones recullen taula,

com comencen a xerrar,

els homes seuen al foc

i són a punt de fumar.

A mi, no em deixen encara

perquè encara és aviat,

vaig a la cerca de l’oli

tots els llums han de brillar,

després tragino la llenya,

com la porto a la llar;

acabada està la feina,

com m’ assec i..., a escoltar.

 

És novembre

 

  És novembre, ara plou,

 estic sol, es mitja tarda

i, no havent de fer res més,

escric al damunt la taula.

Al carrer, trascola el fred,

una vella se’n va a missa,

diu que va d’enterrament

d’ un parent que no volia.

Va ser cosa de la terra

que l’ amistat va fugir,

una herència mal posada

amb un greuge a l’ entremig.

És novembre, ara plou

i, segut damunt la boga,

vaig mirant escarafalls

d’una llenya que s’afanya

a pujar pel fumeral

amb vestit novell de flama.

És novembre, ara plou,

el carrer és prou desert,

la mare fila el cotó,

el pare seu al cafè.

No aniré pas a l’escola

que, mentre bufi el llevant,

cal no fugir de la casa

per la por del refredat.

La plana s’omple de ratlles,

de paraules ventureres

i van passant les idees

camí del llapis avall,

ara, m’aturo un moment,

deixo volar la follia

i torno, sobtadament,

per concloure aquest treball.

 

 La terra es mulla

 

  La terra es mulla, respira

 i reviscola el cargol,

la planta que s’ humilia,

un déu, amaga el meu sol.

El poble, on visc, reposa,

cantussegen els carrers,

les cares es tornen maques,

apareixen els bolets.

Les finestres humitegen,

singloten els fumerals,

benvolgudes fadrinetes

obliden el passejar.

Els porxos ja s’humanitzen

amb velles pells de pagès,

la campana xerroteja

i passen els cotxes plens.

La pluja arriba a l’hora

perquè l’arbre ho demanà,

també ho demanà l’alcalde,

però no li va fer cas.

La tarda passa cansada

i, després d’anar perdent,

el cafè es queda sol,

a casa, torna la gent.

Fumeja la sopa al plat,

el conill a la cassola

i, en seure la mare a taula,

el vi comença el seu ball.

La foscor arriba ara,

les ombres ja són aquí,

el sopar que ja s’acaba

i després vindrà el dormir.

 

Ella pensa

 

  Ella parla, jo trafego

 per uns mons insospitats,

ella es queixa, jo que prego:

Que l’ angoixa passi ja!

Ella pensa, jo em perdo

per uns mons mai trepitjats

quan em plora, com la sento

i no sé com consolar.

Ella em diu les mil paraules

de saviesa i de bondat,

jo l’ escolto, em compadeixo

i no sé que contestar.

Ella puja, ella s’enlaira

pels camins de la dissort,

ara, escric damunt la taula

i li prego un xic d’amor.

 

Pel camí

 

Pel camí que va a Alcanar,

on passen les hores dolces,

a l’estiu, fa bon passar

sota els arbres, entre ombres.

Ara, passo i tot es mou

amb un pas més pensatiu

al camí, viu el caliu,

a la vora, tot es mou.

Hi ha formigues, més que nobles,

que van d’aquí cap allà,

papallones a qui el gra

els sembla cosa de pobres.

Les roselles neguitegen,

l’ aigua com cantusseja,

el vell sol, de nou, festeja,

amb la lluna l’aparellen.

Pel camí que va a Alcanar,

he deixat un tros de mi,

estimar ho he aprés allí,

en cent vespres de pensar.

He anat, tardes d’estiu,

fins la porta del calvari,

he assegut allí amb silenci,

he tornat de nou al niu.

Pel camí que va a Alcanar,

he anat sense fortuna,

he passejat com la lluna,

sense pressa, he somiat.

 

Avui


Darrere de la vida,

dieu: Què queda?,

sinó lluita viva,

despit i estranys.

Anem passant, passem,

ve el dia ferotge

on tota meravella

defuig del cap.

Tanca la llum,

la porta s’ obre,

algú ha de partir

a l’ altra part.

Aquí restem els uns,

potser els altres,

algú que no fa falta,

també ha quedat.

Som gent prou trista,

de carn feixuga,

avui sols demanem:

Ser- hi demà!

 

Estic content

 

Trenca- colls,

esbatussades,

quatre- cents

nous ensurts,

ara, em porten

cap a casa,

com m’ assec

tou i vençut.

Daltabaixos,

trenca- closques

i, després

d’un dia eixut,

vaig a sota

d’aquells porxos,

tot brandant,

vell i tossut.

Botifarres

amb mongetes,

vas de vi

i un cigarret,

passen ara

per la taula,

així ho sento,

estic content.

 
Abans...,ara...


Abans, teníem paor de la tempesta,

de la terra llunyana i de l’ occit,

ara, tenim por de qui ens enganya

i promet fer de casa un paradís.

Abans, anàvem tots cap a la feina

amb idees fixes de creure bé,

ara, tenim recança, bones maneres,

ens vestim de seda o de moaré.

Abans, vèiem la dona sempre llunyana,

crèiem que era filla del paradís,

ara, la retrobem cada jornada,

ja no parlem d’ ella ni del desig.

Abans, marxàvem tots sense cap pressa,

teníem pocs vestits i poc menjar,

ara, correm plegats sense cap esma,

somiem, amatents, anar viatjant.

Abans, teníem déus talment ferotges

amb urpes, bones dents i tarannà,

ara, uns gaudim de ser els tanoques,

els altres com defugen d’aquest ramat.

Abans, teníem sol, també la lluna,

anàvem fent la vida sense cap sort,

ara tenim disbauxa, salut, fortuna,

encara que no ho sembli, ho tenim tot.


Cara agra


És quan el veig que m’ omple natura

de mil formes, cent colors,

deu maneres de dir: T’ estimo!,

i, tot això, dintre del cor.

És quan vaig que tot esdevé

més bonic, pausat, enorme,

em sento més trasbalsat

pel camí que em porta al poble.

La feblesa quan m’adorna,

venint a passar la nit,

ara, es mostra més lleugera,

va a la casa de l’ oblit.

Montsià, regne dels nostres,

els falduts com t’ estimem,

no ens facis la cara agra,

és minso l’ enteniment.

 

 

La pluja escadussera


Entre la força del núvol,

la tarda es va fonent,

arriba a totes les cases,

allí, trobarà la gent.

Han estat llevant-se d'hora,

anant d' aquí cap allà,

feinejant per tots carrers,

tot i cercant l'entrellat.

La pluja, escadussera,

viu encara per la vall,

el sol massa que ens pesa,

ens ofega, ens fa espant.

Com ho anaven fent els altres,

he restat bocabadat,

en aplegar el primer núvol,

he trobat un xic de pau.


Entre l' escalfor del foc


Entre l' escalfor del foc,

van naixent les fantasies,

es van omplint tots els dies

de princeses i traïdors.

Ara, en tinc més de cinquanta,

com vaig camí de ser vell,

però encara tinc rampell

i la foscor no m' espanta.

Encara esbatano els ulls

quan apleguen al carrer

les fadrines que el voler

van cercant entre falduts.

Ja ho sé: No sóc valent!

Mitja plaça m'ha fet buit

però el cor encara sent,

confia en trobar aixopluc.

Entre l' escalfor del foc,

on neixen mil aventures,

vaig pregant a les altures,

vull seguir, guanyar-ho tot.


Pel carrer de Sant Josep


Dringa la vella campana,

al cel, mira un homenet,

una dona com s' endinsa

pel carrer de Sant Josep.

Són les vuit d'aquella tarda

que ja té el dissabte fet,

les finestres neguitegen,

una mare vol sa gent.

La taula sense parar,

el sopar anirà a fred,

els minyons que volen carn

quan avui els toca peix.

Entre crits, clams i algun plor

la taula es va parant,

els plats demanen la menja,

els nens s'asseuen plegats.

Al bon punt, arriba el pare,

omple d'aigua el poal

i, un cop mullada la cara,

enfila l'escala i  va

a la cambra on es troben

la família i el sopar.

Ell li reconta a la dona

fetes de ganes i sons,

ella li fa la ganyota,

així comença l'enyor.

Van ser dies de disbauxa,

d'aplegar a casa tard,

ara, puja la nissaga,

només queda treballar.

Dringa la vella campana,

al cel, mira un homenet,

una ànima s'allunya

del carrer de Sant Josep.



Fanalets d'estiu


Mireu-la aquesta gent

amb ganes de bona gresca

vénen de tots els carrers

i s'asseuen a la fresca.

Avui és nit de caliu,

de passejada i de festa,

molts portaran fanalet

nascut d'una fruita verda.

Un ganivet, un cordill,

un tros de ciri, ben blanc,

un dibuix de mitja nit

amb la joia d'un treball.

Després, grans i petits,

amb ullets plens d'il·lusió,

veuran com flamegen ciris

i comença la cançó.

No us diré que cantaran,

és un secret de debò,

d'un senyor del tot, parlant,

era ben amo d'un gos.

Així, passaran carrers,

així, tombaran cantons,

els ciris es candiran,

després, l'ombra farà son.


Endins 


Entre els plecs del blanc llençol,

tinc el castell dels meus somnis,

afora, estan els dimonis,

molt endins, viu mon tresor.

No us contaré, avui, mentides,

és estiu, estic cansat,

el pensar es fa pesat,

em queden ben poques vides.

He guanyat sempre un crostó

on poder deixar la dent,

el que queda és prou dolent

i ningú ho farà més bo.

Estic cansat, el cos pesa,

he deixat en un racó

aquella vella dolença

de procurar ser millor.

La vida em porta, encara,

pel carreró dels vençuts,

sóc malfeiner, poca-solta

i, normalment, prou tossut.

Quan em llevo, neguitejo,

ho voldria copsar tot,

però treballo, passejo,

com somio pels turons.

Ara sec, ara enllesteixo

got de vi, un tros de pa,

després parlo, em menteixo,

ara, cerco qui em voldrà.


El senyor comanador


A qui podré adreçar-me

quan el dubte sigui gros:

Si el carrer es troba allí,

però manca el seu senyor.

Qui em salvarà la collita?

Qui em refarà del meu plor?

Si ha fugit, per sempre més,

qui em salvarà de la por?

Com pregaré pels meus somnis?

Qui em salvarà de la mort?

La casa estarà ben plena,

però manca el salvador.

Com passaré les murades?

Com venir a ser millor?

Si encara no sé de lletra

i m'enganyen els traïdors.

Com aplegaré a la casa?

Com podré encendre el foc?

Si no em donen encenalls

les branques seques del bosc.

Com aniré a la feina? 

A qui oferiré la dot?

Si ha fugit, per sempre més,

el senyor comanador.

Digueu-me, pedres de cas:

On està el vostre senyor?

Car els braços els tinc febles

i el cor crida el seu nom.


Si vol


Si vol la tarda pregona,

deixar-me sol una estona,

endinsar-me cor endins,

li contaré quantes hores

he estat donant mil voltes

per trobar aquell paradís.

He trascolat per la vall,

he remuntat les muntanyes,

he pregat a les murades

fins a l'hora de dormir.

Tinc, als ulls, somnis de terra,

a la boca, un desig:

No he de deixar aquesta guerra

per fugir ben lluny d' aquí.

Carrers nous, carrers estrets,

en el passar, em feu contalles,

no em parléssiu si us convido

a restar sense esperances.


He tombat


He tombat nova jornada,

és setembre, ha plogut,

estic sol, ben assegut

i feinejo sense espasa.

He après, per fer comanda,

que la vida és un passar,

un neguit, un saber estar,

un trafegar cap a casa.

No tinc temps sense fortuna

ni aventures sense enganys,

visc amb joies i paranys

per sortir quan vol la lluna.

Tinc ofici, seixanta anys

i demano: Fer salut!

Sóc aquí i no he sabut

més que veure passar estranys.

He compartit, amb els meus,

pena, lluita i alegria,

un polsimet de follia,

el desig d'arribar a déu.

De vegades, ensopego,

m'aixeco un xic cansat,

prou sovint, he fet salat

per recollir més que sembro.

Tot això per un somriure,

una empresa d'amagat,

la passió de fer el soldat

amb l'obligació d'escriure.


Tanco la porta


Tanco la porta, deixo la força

per anar a seure vora del foc,

el dia acaba, la nit arriba,

quan ella aplega, vindrà la por.

No sento, ara, cap més recança,

espero, amb calma, el gran sopar,

no passa joia ni melangia,

després la menja, vindrà el parlar.

Farem castells de bona gana,

collirem cents de poms de flors,

la vida esguarda, a cops emplena

de festes grans i de colors.

Darrere un plat de compromís,

de lleugeresa, de verd sabor,

vindrà el tresor, la meravella

i, a les postres, les pomes d'or.

Després la copa, la cigarreta,

una estoneta ben prop del foc,

no vull més cares de malifeta,

estic feliç, és tou el món.


Cap a l'alba


A la tarda, ve la lluna,

ens retrobem a la font,

ella es queixa, inoportuna,

perquè encara es veu el sol.

Em diu com passa la vida

anant d' aquí cap allà,

dels amants que se l'estimen,

els qui no toquen de cap.

- Jo sóc maca, ben plantada,

lluminosa, amb cos rodó,

sempre, sola pel camí,

sense ofendre, de bon cor!

Els qui estimen, il·lumino,

dels qui dormen, guardo el son,

en surto quan m'ho demanen,

m'amago quan hi ha claror!

No trenco cap encomanda,

no llenço els raigs dolents,

no entro mai més a casa

ni cremo la tèbia pell!

Tot i així, a mi, em posen

a la saca de les feres,

dels assassins, trinxeraires,

de bruixes i malifetes!

Sent home de poca parla,

acabem els dos plorant,

després, passem gran estona

i, cap a l'alba, se'n va.


La nit


La nit em porta promeses

de castells ben encantats,

unes ganes de fer molt,

un refregar de les mans.

Em poso, ben tou, al llit,

agafant-me al matalàs,

vaig engegant els mil somnis

mentre, la nit va passant.

Avui, sóc rei d'un regne

on fugiran els traïdors,

els prendré fort de l' orella,

els posaré enmig del foc.

Quan el primer socarrima,

altres demanaran perdó,

contaré contes de fades,

escoltant, es tornen bons.

Llavors, com torno el meu regne

el país de bells colors,

on tots viuen de la renda,

menjant la mel i el torró.

En deixar lluny tot problema,

els diumenges fem gran ball,

tot dansant, passen la tarda,

per sopar cava i caviar.

Els dilluns, quan el sol surt,

tots anem cap al treball

i complim, realitzem,

fem la joia d'anar al tall.

La nit ens porta promeses

i regnes on tot em plau,

el dia s'esmuny feliç

no cal dir, és el somiar.


La reina plora


Maleït el gran drac

sense casa on posar cau,

amb tractament de babau

després de tan gran desfeta.

La batalla preparada,

el Sant Jordi tot a punt,

a ciutat, la gran patum,

una festa programada.

Aplegat el cavaller,

net l'escut, nova la llança,

arriba, amb bona traça,

el cavall, ben blanc, punyent.

Toquen les nou del matí,

al rellotge de la plaça,

ningú sap el drac on para,

és talment un drac mesquí.

Les poncelles esperant,

les mares fent mala cara,

els minyons tenen recança,

on deu ser el gran bergant?

Reunit el gran consell,

el bon rei enfurismat,

de poc, que no ha esclatat,

el gran home s'ha fet vell.

A les dotze del migdia,

sense ordre ni concert,

tot de sobte, apareix,

el gran drac de la desídia.

La batalla feia pena,

tres han mort de mort venial,

la reina plora al setial:

Ai de mi, ai quina pena!

Sant Jordi clava al drac,

gran espasa, mitja llança,

i, si la feina no acaba,

l'ajorna per l' endemà.


El vell sol


Allí, dessota la serra,

en la falda, vers la vall,

una vila s' endevina

massa tipa de comiats.

On són benvolguts prohomes?

On la vida els ha deixat?

Potser rauen entre ombres,

entre febleses i planys.

Varen fer empreses nobles,

es tornaren desencant,

com fugiren, amb desgana,

tot cercant la gran ciutat.

Ara tornen a les festes,

mengen tou i mengen pa,

amb renecs, les engolides,

tot l'angoixa pregonant:

On et quedes vila vella?

On hauries de restar?

El vell sol crida a la porta,

tot escalant el Montsià,

sense pressa, sense pausa,

va guarnint els qui han quedat.

 
A poc a poc


He deixat dintre d'un llibre

la meitat del temps preat,

allí, restaran les ganes,

allí, reposa el comiat.

He après, no fa molts segles,

a reviure en un racó,

per oblidar coses tristes,

per conviure en aquest món.

He anat pel meu camí,

he triat amb qui sortir

i, no trobant massa cosa,

he restat vivint amb mi.

Em llevo quan vol la lluna,

m' ajec quan li plau al sol

i no tindré més fortuna

que la que dóna un porró.

Ara, m' aixeca la cara,

ara, m' obrirà la boca,

tot seguit, donarà un raig

i després, faré el tanoca.

Així fou ma infantesa:

Entre fustes, plors i oblits!

Vaig deixar anar la vida,

he aplegat, ja sóc aquí.

Uns viuen per al teatre,

altres per a fer el barrut,

com menjo, si ho fan els altres,

com callo, em torno mut.

Així, els errors són minsos,

també minsos són els guanys,

treballo quan no mandrejo,

a poc a poc, faig els anys.



Si m' estima


Si m' estima, li diré

ara, quan l' estic veient,

que ni el sol ni mitja lluna

ocupen el que ella creix.

Té gran mirada encisera,

un cove de mel al pit,

una veu tan suau i bella,

quan parla em fa glatir.

Si m' estima , li diré:

Tinc el cos i ànima en pena,

ell no espera altra cosa

que servir a una deessa!

Quan ja la llum apareix,

il·luminant la contrada,

jo no trobo altra cara,

és la que ella vesteix.

Si m' oblida li diré:

Ni recordo on vius ara!

ni et veig ni em fa basarda

el trobar- te pel carrer!

Si m' odia li diré:

De tan magres no les vull!

Fet i fet, només tens ulls!

Per més dolça, tinc la fel!


Carrer de l' escorxador vell


No et donaran el bes

que esmicolaves

ni tornaran les ganes

un altre cop,

tens les portes tancades,

les cases orfes

i passa, a l' estiu,

la pausa amb el record.

Filles del nostre camp,

menjaven l' herba,

com venien a tu

sense remei,

ara, qui sap on són

ni on sojornen,

el teu silenci llarg

és d' altre món.

Qui sap si un dia gran,

sense més dubtes,

retrobaran les cases

les noves gents,

tu potser els diràs:

No passeu ànsies,

si era escorxador,

ara, sóc vell.


Uns branquillons 


Tinc les passes endolcides,

com feinejo camí avall,

vaig de pressa i les hores

van, de sobte, pas a pas.

Cap al sud està la serra,

el pujolet, el reclòs,

avui, la porta és oberta,

hi ha gent de pau per tot.

Del bosc, la música sona,

musica que arriba al cor,

la munió de gent s' endinsa,

el reclòs es torna d' or.

Mireu, celebrem la festa,

la festa dels perdedors,

hi ha una creu que presideix,

una pena al seu entorn.

Diuen que va ser un pacte,

un pacte del Creador,

amb un Déu que ens observa,

altre Déu que ja se'n mor.

Pujarem altra vegada

per les rampes de l' amor,

entre pedres i boscatge,

entre silenci i dolor.

Un cop dalt, altra vegada,

ens posarem prop la creu,

recordarem una estona

en què tots vam tornar a Déu.

Acabat el testimoni,

al moment de davallar,

recollirem, si és possible,

uns branquillons de comiat.


Carrer de la Puríssima


És, com us ho podré dir?,

un carrer buit de riquesa,

abans era el més gran,

ara, es perd sense cap pressa.

Naixia a les murades,

enfilava cap avall

i, en ser a mig camí,

es girava un xic cansat.

Allí, vivien senyors,

els prohoms benestants,

enjogassats amb el viure

i cansats de riure tant.

Ara, només dorm l' enyor,

alguna casa es refà,

mentre, el temps la passeja

i viatja pels terrats.

Carrer vell on regna, Pura,

la Verge que tingué Infant,

té la mirada prou trista,

com s'adorm prop de la vall.


Placeta dels Frares


Com podria jo contar-vos,

sense tremolor de veu,

que la plaça, on sóc ara,

era plaça del jovent.

Del jovent anant a escola,

l' escola de fa prou temps,

com s' omplia de xicalla

amb corredisses i veus.

Però les veus van callar,

el joc va fugir ben lluny,

només li queden uns gats,

gats mandrosos, amb ulls clucs.

Plaça que en diuen dels frares,

frares vinguts a l' oblit,

com reculls el sol quan passa

i el deixes anar a l' estiu.

Plaça on el gran mestral

afebleix en arribar,

li deuran fer por les cases?,

li voldran esquifir el pas?


Teatre per tots


S' apaga el llum,

s' obre el teló,

comença, alhora,

teatre per tots.

Els savis entesos,

seguts a platea,

repassen, corpresos,

les falles de dalt:

Si un parla de pressa,

si esguerra la troca,

si es mou quan no toca

o perd els papers,

si no sap parlar,

si diu bajanades,

i, amb totes les ganes,

se'n van al carrer.

Teatre de tots

que voltes les cases

i seus, de vegades,

amb mi prop del foc,

no em deixis marxar

d'un món de mentides

on tot són fatigues,

amb penes i enganys.

No parlo dels déus

que garlen i riuen,

parlo dels que neixen

i moren dempeus.

Teatre de tots

no vagis per ombres,

enllà de les fosques,

sols queda l' oblit.


Dringa 


Dringa, afeblida,

la vella campana,

com el fred penetra

al vell campanar.

La vella passeja

pel carrer de sempre,

el gos, quan la mira,

no vol ni lladrar.

El poble es fa vell,

li manca la fressa,

el batlle es queixa,

tots seran conscients.

Dringa, afeblida,

la vella campana,

per tocar, ben trista,

un comiat, un més.


La cara agra


És, quan el veig, que m' omple natura

de mil formes, cent colors,

deu maneres de dir: T' estimo!,

tot això dintre del cor.

És, quan vaig, que tot esdevé

més bonic, pausat, enorme,

em sento més trasbalsat

pel camí que porta al poble.

La feblesa, quan m' adorna,

venint a passar la nit,

ara, es mostra més lleugera,

va a la casa de l' oblit.

Montsià, regne dels nostres,

dels falduts que t' estimem,

no en facis la cara agra,

tenim minso enteniment.


No cerqueu


No cerqueu a la fortuna,

és creguda, viu molt lluny,

cerqueu el sol i la lluna,

el treball que mai defuig.

No mireu els camins amples

puix s' acaben al desert,

aneu per camins de pedra

ben calçats i amatents.

No prenguéssiu cap enveja

que du ràbia, du neguit,

preneu la dolçor del dia,

empenyeu-la fins la nit.

Estimeu la pau, el temps,

el carrer que porta a casa,

no féssiu que la basarda

us empaiti fins al llit.

Estiguéssiu sempre a punt

per si el dimoni us estima,

deixeu-li els ets, els uts,

emporteu-vos l' alegria.

No cerqueu mai el saber,

car no porta mai enlloc,

el bon Déu així ho volgué

i només podrem ser torts.



He acabat per ensenyar


De tots els anys que han passat

només dos me'n quedaria,

els altres cap al serrat

i que fessin llunyania.

No he tingut la vida forta,

però he estat malalt,

una feina, alguna festa;

sense pressa, m'he fet gran.

No he guanyat ni massa alçada

ni ennobliment de cap,

he estat discret alumne,

he acabat per ensenyar.

Els qui seuen a la taula,

els qui hauria de salvar,

no han vingut a fer saviesa,

estan a la mitja part.

Van i vénen tots els dies,

els parlo, escolten, fan,

senten el so de l' electra,

em somriuen i se'n van.


Els déus riuen


Els déus riuen encara

quan els parlo dels humans,

em provoquen perquè torni

i els porti els resultats.

Va, diuen alegres,

no siguis d' aquest tractar,

els teus germans són ben pobres,

es perdran en començar!

Els proposo una data

per trobar-los i parlar:

Mostrarem gran sacrifici!

Farem tots per millorar!

Els déus miren i somriuen,

oblidant el passejar,

s' asseuen en trons de plata

tot i esperant l' infantar.

Estic cansat de tant somni

que s' acaba en un plorar,

els déus miren, s' acomiaden

i un, que és home, es desfà.


S' asseuen a mitges fosques


Només amb quatre cassoles,

set coberts i dotze plats,

ella trafega per casa

i té cura del menjar.

Ni sap que són les vacances

ni ha vist de prop la mar,

ell li compra coses dolces,

ella dorm al seu costat.

Han passat la seixantena,

tres els tenen ben casats,

un, que fa de mig doneta,

va canviar poble amb ciutat.

Ara sí, tots els dissabtes,

quan el fred omple el carrer,

s' asseuen a mitges fosques

i les flames els fan bells.

Si volen amb allioli

o, si avui els peta, peix,

posen al foc botifarres

i mengen bé, com els reis.


Si la mort 


Si la mort em ve a buscar

li diré mil tonteries,

per a veure si se'n va

i recerca altres vides.

No tinc temps, encara avui,

per a jaure ben tibat,

per deixar el que he guanyat 

a la guerra dels vençuts.

La feina, que s' encomana,

ara, va darrere meu,

tinc a la vora un hereu,

encara deu i no paga.

Que me'l deixin passejar

pels carrers del voler ser,

que es torni prou venturer

per, després, deixar-lo anar.

Si la mort em ve a buscar

i la missió està complida

que s'emporti aquesta vida,

la tinc, ara, per donar.

No li féssiu fer pas tard,

veig foscor, olor i brossa,

un cos vell quan ja fa nosa

i poc or per emportar.


Migdiada


Havent dinat, migdiada

pren silenci, tot és fosc,

un es deixa la febrada

per cercar i trobar el goig.

No és un prec, és una joia

tenir el ventre lluny del sol,

sentir tost com mou la gana,

cercant casa en altres llocs.

El feixuc es torna lleu,

els dolents es tornen bons,

una branca gran i ampla

anuncia la tardor.


No parléssiu més


No parléssiu més del dia,

ara, sec i tot és fosc,

he empès amb poca força

perquè doloreja el cos.

Han estat els primers freds,

temps de pluja, enrenous,

els que fan que tot es torni

més pesat i dolorós.

Pobre cos, que l' escalfor,

tot el dia tu mantens

i com vas atrafegat

sense ajut de ningú més.

El cap, qui de dalt domina,

ni recorda on són els peus,

però ve un daltabaix,

tot, de sobte, es sorprèn.

Els somnis passen, aturen

i, en el seu traspassar,

ni reparen ni observen

a les febrades del cap.

Si el meu cos fóra una pedra

no perdria massa temps

amb les dèries d' escalfar,

de pensar si guanya el fred.


Parleu-li


Si l' arbre de malalties

em pren una part del cos,

dieu-li que és per l' amor

que s' angoixen els meus dies.

Si ella passa, no em veu

i, pel carrer, es va perdent,

expliqueu-li com d' ¡ncert

és camí que em porta al seu.

Si ella no té la certesa,

tot i oblidant qui la vol,

no li parleu del conhort

ni del sol ni la desgana.

Parleu-li de camins amples,

de pensaments complaguts,

per regalar-li les tardes,

per privar-la dels ensurts.


Ella passa


La noia de trenes rosses,

cap altiu, de dolç mirar,

viu al carrer on passejo,

neguitejo o faig bondat.

Ella es lleva sempre d' hora,

es pentina i, al mirall,

es queda com esblaimada,

tot la resposta esperant.

Fa un any que no treballo,

passo i passo pel carrer,

miro el pany, miro la porta

i sospiro quan la veig.

Li voldria dir mil coses,

li oferiria mig cel,

però passen massa hores,

em deleixo per no ser.

Cerco patge, un cavall,

una finestra i castell

i, quan sóc a mitja empresa,

ella passa i tot és res.


Al carrer on viu el temps



Al carrer on viu el temps,

han plantat les roses roges,

si tu passes a les fosques,

ves amb compte en trepitjar.

Al carrer on viu el temps,

no vénen ni gats ni gossos

ni tanoques ni mandrosos

ni valents que prendran mal.

Al carrer on viu el temps,

de les cases, surten hores,

de les golfes, surten dies,

de les finestres, els anys.

Al carrer on viu el temps,

passo i passo cada vespre,

em canso de ser un home

i voldria eixir més gran.


Ha passat el temps


Si et miro, em poso roig,

no et sentis més estimada,

puix tinc vermellor de cara,

però estic malalt del cor.

Tu vas fent-me la burleta

tot un any pel cap més baix,

ensinistrant les veïnes

i mirant-me amb vanitat.

Jo només era aprenent

i guanyava quatre rals,

anava vestit de pobre,

com somiava en treballar.

Et trobava a la plaça,

a la fira, al mercat

i provava de somriure

per si volies canviar.

Com ha passat el temps,

tinc ben fets quaranta anys,

tu encara estàs fadrina,

em mires de tant en tant.


He estat sota de l' arbre


He estat sota de l' arbre

on, un dia, et vaig mirar,

vaig sentir, amb tu, alegria

i, més tard, ens vam deixar.

Ha passat la primavera,

l' estiu ha estat ben dolç,

assegut vora la soca,

sento el frec de la tardor.

Les fulles seran, encara,

testimonis d' un amor,

volen, enmig del silenci,

cauen, amb mi, sense por.

No sento les melangies,

les llàgrimes com han passat,

el sol camina i convida

a seguir-lo per la vall.

He estat sota de l' arbre

on viu un cor maltractat,

la resta de tot un somni,

el record d' un estimar.


Em parla el meu amo


El diumenge, quan acaba,

em vol portar al dilluns,

és una feina pesada,

es realitza a ulls clucs.

No tinc pressa ni em trasbalsa

el sentir-me prou vençut,

sóc pobrissó que trafega,

més o menys, com ho fa el ruc.

Ara, em parla el meu amo,

de finestra lluminosa,

em mana ser un bon nano,

de la resta, poca cosa.

Que me' n vagi prompte al tall,

que deixi somiar les dones,

que compleixi en el treball

i que torni com les mosques.

Posarà damunt el plat

tota la mel que pertoca,

he d' esbatanar la boca,

confessar-me si he pecat.


Navego


És la vida qui em colpeja,

em demostra per on vaig,

vaig nedant prou curt de roba

i, sovint, estic cansat.

Ara bé, no puc queixar-me,

altres neden més que jo,

tot tenint els braços magres,

no descansen ni un sol cop.

Vaig pel mar de la saviesa,

però és dur enfonsar el cap

i vaig recte cap als núvols

tot i oblidant els fondals.

Navego sense cap pressa,

no tinc ganes d' horitzons,

em deslliuro de fermesa

i accepto, així, la por.


Escolta la rosa


Si he comprat aquesta rosa

i he fet tan gran camí,

no ho he fet per capgirar-te

sinó per dir-te que sí.

He parlat ben poca estona

de l' amor que regna amb tu,

el meu cor és cor que roda

i que cerca l' aixopluc.

No escoltis, ara, els meus llavis

puix mancats d' enteniment,

confonen paraules toves

amb paraules sense seny.

Escolta, si et plau, la rosa,

car parla millor que jo,

en la flaire, du l' ofrena,

en l' espina, du l' amor.


Algun dia


Cinquanta anys fent meravelles,

treballant, gronxant el cap,

i, si parlen eixes velles,

dir sí, mani, i a callar.

El jovent empenyent força,

jo escoltant i resistint,

cap de mes, la paga minsa,

a la nit, posar-me al llit.

No he tingut cap primavera

on parar i sentir-me rei,

un brogit a cau d' orella

i, de por, com el qui més.

Dolça vida, si tu em portes

a la casa de la mort,

no sospiris ni tremolis,

algun dia tindré sort.


Ningú m' espera


Aixeco el cap i veig

com la cortina oneja,

em pren de nou l' enveja

per no ser, avui, cap rei.

Tu tens pau, la saviesa,

el bé i el saber estar,

em perdo a la tenebra

d' un dubte que va on va.

Voldria dir-te: Reina!,

i seure al teu costat,

sentir l' amor com prega,

demana per entrar.

Però no véns encara,

és fosc el meu carrer,

ningú m' espera ara

i ploro perquè ho sé.


El tren s' allunya


Sol, assegut, veig l' estiu que es fon,

antics pagesos seran urbanites,

passen pel meu cap les hores més tristes,

un retalls d' angúnia en coves de plors.

He passat de llarg el temps de verema,

anar a la plana, caçar d' amagat,

no queden ni ganes ni palla als sembrats

ni nits de somiar i veure com crema

el més dolç licor que ens porta a cantar.

Dels riures de noia vaig fer-ne un farcell,

el deixà penjat enmig de les golfes

ni trobo el cavall ni veig les garrofes

ni surto a llaurar les finques dels vells.

Va passar l' hivern, vingué primavera,

allí, em va trobar, enmig l' estació.

Ho tinc tot pensat!, digué amb emoció,

i pujà a un tren la jove princesa.

Allà, al capdavall, la més gran ciutat

s' enduia l' amor entre gran boirina,

vaig romandre dret, amb la cara humida,

i, davant del fum, el tren s' allunyà.


Pobra vila


Sento plorar el cor i fuig la musica,

enmig de la festa, carrer Major avant,

el jove pagès veureu com s' explica

i fa la verema sota dels fanals.

Camino prou tort, vaig per la quimera,

sento moltes passes i aquell vell record,

els camins es perden, troben eixa mena

de vent que els emporta enmig de la pols.

I visc en un poble que tot ho rondina,

que passa les hores trescant mil carrers,

els homes escolten, les cases pregonen

i, en el fons, les dones volen trobar un rei.

Pobra vila tendra, callada i marona

que veus com la tarda es mor pel castell,

deixa'm gaudir, ara, d'un aire novell

i dir sense veu: Desperta una estona!



Deixeu-me a la porta


I quan passa el temps

buscant entre ombres,

esclata, a les postres,

la discreta ment.

Mai he de trobar 

la porta que tanca,

el regne on posa:

Per fi, has arribat!

Em passo la vida

cercant la companya

per asseure a taula

on em vol parlar.

Per mi és un misteri

aprendre com cal,

aplegar allí dalt

on tot és més savi.

Deixeu-me a la porta,

deixeu-me passar,

bonic fóra entrar,

però no em pertoca.


Ara, sóc aquí


Estic al cafè cansat de callar,

com sento el parlar de la boca amiga,

avui, ha passat, ajorno el treball,

darrere d'un got, el cap com rondina.

Empasso el licor, creixen els castells,

es faran més vells els antics problemes,

a casa, tinc por, aquí, tinc les penes,

empaito i em cansen els amics novells.

No heu estirat mai el cor que batega

per fer-ho anar tot drecera avall?

Avui, toca festa, demà, toca ball

i, passat demà, la vida ensopega.

He estat, algun cop, un jove cansat,

he deixat passar els anys per les places,

he rebut, callat, ensurts i carbasses

i les noies maques he deixat anar.

Ara, sóc aquí, assegut a taula,

amb un ull al joc i l' altre al carrer,

el sol va passant, fuig escadusser

i vaig agafant la força i la pausa.


Plou


Plou i es mou tot el camí,

el rierol és una joia,

puja i baixa el dia gris,

on ho acaba tot ho encisa.

Passa i queda aquest hivern

que s' enfila a la teulada,

allí, troba el fumeral,

com voldria entrar a la casa.

Però es cansa el molt pesat

i, si el foc, el foragita,

ell s' enfila pels serrats,

allí, jeu i passa el dia.


Els segadors


El camí es fa pesat,

el caminar amarganta,

dessota d'un sol que espanta

només veig estiu i blat.

Els segadors són aquí,

el juliol, avui, s' enceta

i, darrere de la festa,

han deixat el paradís.

Ara, manen els diners,

esquifida és la butxaca

i una noia fina, maca,

va acostant-se amb un cistell.

Els segadors pleguen ara,

deixen la força i la falç

i van formant la rodona:

Toca l' hora de dinar!

Passaré com qui no vol

allunyar-se de seguida,

la noia parla i un mira

com riuen els segadors.


Avui, en porto cinquanta


Tinc el pes de la follia,

la grandària del parany,

he venut collita minsa,

encara, no l'he cobrat.

El diumenge toca festa,

el dilluns eina i treball,

els carrers es fan més amples

i més grisos els tancats.

Avui, en porto cinquanta,

de penes i vanitats,

de desfetes i plorades,

de lluites i desenganys.

Sense pena, sense sostre,

visc a casa dels mortals

i no espero altra cosa

que creure i continuar.


Un dimoni em fa posar


Tot i naixent, era pobre,

nouvingut i pres de carn,

amb poca força a les cames,

amb prou ganes per lluitar.

Vaig pensar amb el bon Déu

puix aquí m' havia posat,

em donaria saviesa,

em prendria de les mans.

Però vet aquí, em deixa

un bon dia cap al tard,

tot dient: La nova empresa

és a punt de començar!

Ara, camino, ensopego,

perdo la llum del mirar

i, quan li prego al bon Déu,

un dimoni em fa posar.


Davant del full


Em sento, davant del full,

com un errant missatger,

amb les ganes de voler,

amb paraules sense fruit.

La vida em deixa encara

al bell mig del gran desert,

massa poc estic despert,

tinc el regust de qui es cansa.

Lluito, avui, com cada dia,

arriba més tard la nit,

he perdut els enemics,

ningú vol més melangia.

Retallo un tros de cel

on han fixat les estrelles,

els déus em posen tenebres

quan albiro només fel.


Dòcil donzella


Aquesta dòcil donzella,

que passa el temps entre fils,

diu que arriba primavera,

ha d' acabar-se el vestit.

Els mesos passen de pressa,

de pressa passen els anys,

encara que és la més bella

sempre es queixa de les grans.

Es posen vestits de seda,

van sempre a la processó,

entabanen els qui poden

i no diuen mai que no.

Els fadrinets poc entesos

com pensen arribar al cel

amb un revolt de faldilles

i veus dolces com la mel.

Les topen en ser a la plaça,

les saluden al carrer

i tenen taula parada

per si cau algun valent.


Si voleu


Si voleu, al cel, venir,

deixeu, aquí, els negocis,

una munió de dimonis

us trobaran al camí.

Deixeu de mirar els diners,

enfileu l' arbre dels somnis,

no cerqueu cap altre soci

que no sigui un malfeiner.

Ara, si voleu rentar,

en aquest món, les mentides

no demaneu sinó vides

per poder-les bescanviar.

Si voleu, al cel, venir

no passéssiu massa estones

al carrer de les mil hores

puix no us deixaran eixir.


Quan pujo al Montsià


Pare, quan pujo al Montsià,

en trencar la primavera,

sento els arbres badallar,

remugar la jove abella

quan va a veure si, a les flors,

els ha arribat la dolcesa.

El camí tot ple de verd

té els cabells mullats encara,

es veu que ho ha d' assecar

l' airet de la matinada.


Un poema


Podria escriure un poema

de manera inapetent,

a poc a poc, lentament

tot passant de cercar un lema.

Anar posant un vell llapis,

prou tossut, entremaliat,

tot a punt per al combat,

esperant arribar a savi.

Podria posar la goma

a la dreta, en un racó

fent-li veure que sa dot

és treure tota la brossa.

Obrir la noble finestra,

tot deixant penetrar el sol,

un comença per on vol,

després, ve la malifeta.

Treure'm de nou les ulleres,

netejar-les tot d'un cop,

esdevenir el cap cot

per veure les fulles blanques.

I començar l'aventura

d'encetar el primer vers,

els altres vindran després

amb molta o poca cura.

El viatge, avui, comença

a la vora de la font,

les poncelles no hi són,

les allunya la temença.

He vingut per festejar

amb la noia més bufona,

quan em veu ni se n'adona,

però sembla que caurà.

Li posaré en un escrit

una rosa dibuixada,

un jardí on no hi ha fada,

envoltat per l'esperit.

He de parlar-li de lluna,

de tot un seguit d'estels,

he de dir-li, una a una,

les vegades que la veig.

Allí, prop de la font,

on poca aigua quequeja,

cap rival me la mareja,

els homenots ja no hi són.

Assegut, sol, en un banc

vaig composant els meus versos,

porten les flaires i esqueixos,

es van desfent a la mà.

La poncella no du pressa,

cap càntir vindrà a la font,

estic cansat de ser sol,

veig el llapis que es mareja.

Podria acabar plorant

dures ratlles malfeineres,

però criden les primeres:

És hora d'anar plegant!

Amago llapis i goma,

les ulleres i el gran full.

No ho sé: Per què aquest curull

de paraules i d'estrofa?


Drac


Encetada primavera,

amb gana de mig hivern,

passo les nits, mig despert,

tot vivint d'una quimera.

Eren terres ben llunyanes

on solia sojornar

ni calia batallar

ni somiar en fer menjades.

Era tot ben a la vora:

arbres, rius, ribes i valls,

pel matí, terrabastalls,

a la tarda, l'hora bona.

Tenia una mitja núvia,

em duia ferit de cor,

tota encisada en amor,

tota bleda, tota bruixa.

M'ensarronava al capvespre,

a la cova i a la font,

m'enganyava pel darrere,

pel davant i de gairó.

Era tan dolça deessa,

era tan tèbia del tot,

em portava sense pressa,

em tancava a una presó.

Volia la festa grassa,

bon festeig i compliment,

amb la veïna pactava

compromís i casament.

Però, un dia ferotge,

endevino l'entrellat,

vol un nuvi ben mediocre,

ben tossut i estret de cap.

Descoberta la jugada,

resentit i malfiat,

abandono la contrada,

aniré a la ciutat.

Montblanc es deia la plaça,

amb muralles a l'entorn,

arribo a la vesprada

i m'ajec vora d'un pont.

Un pagès de bona planta,

em troba en sortir el sol,

estirat, pres de la gana,

desitjant arribar a mort.

Es posa, el molt cridaire,

a menar el gran desori,

em desperto amb mal aire,

mig geperut i mig borni.

El senyor està content

en veure tal enemic,

diu que sóc un drac pudent

puix vol matar i fer-se ric.

I comença una guerra

que no sé com acabar,

hi toco de peus a terra,

no voldria molestar.

Però esdevinc la fera,

el menja-joves barrut.

És el meu món qui s'esguerra?

És quan tot està perdut?

Oh pare-déu dels grans dracs,

no em portis per tal empresa,

només vull un xic de serra,

una cova on reposar!

Vull una menja pausada,

quatre ovelles, un cabrit,

donar pausa a l'esperit

i somiar d'una vegada!


Les roselles


Prop la casa, vora el riu,

van tibades les roselles,

tenen plors a les parpelles,

perquè no ha vingut l'estiu.

Un déu petit, trafegot,

els ha lliurat l'enganyifa,

les roselles senten missa

a l'ermita del pujol.

Allí, la canta el vicari,

mai contesta l'escolà,

és un noi de tarannà

prou distret i perdulari.

Les roselles com demanen

ample sol, bona escalfor,

la presència del Senyor,

un bressol ple de comandes.

La lluna vindrà a trobar-les,

amb la cara un xic vermella,

pensaments a cau d'orella,

un somrís a dues galtes.


Ella respon


En el carrer, sempre estret,

dessota del gran balcó,

una vella ho compta tot,

té cura del seu indret.

Una gata, avui negra,

mig pintada de carbó,

es queixa d'un gras minyó,

és, per molts, dolent de mena.

La tarda cau per ponent,

el pagès menant la mula,

una gossa prou poruga,

udola com la que més.

Entremig d'aquest patir,

una blanca papallona

enceta la bona nova

tot volant sense destí.

Amb les ales ben planxades,

el vestit de deu colors,

avança pel carreró

per la banda de les cases.

Aplega dalt del balcó,

es posa a la barana,

i, mirant, com encomana

un estiu sense fredor.

És tan bonica i punyent,

oneja de branca en branca,

a la fosca, ho encomana:

No vull viure en un desert!

Sant Pere, que se l'escolta,

deixa baixar el nuvolet,

posa pluja en un indret

on no hi ha la papallona.

Ella, contenta, respon

amb el neguit de les ales,

així apleguen, unes tardes,

a una nit sense destorb.


Formigues

 

Arribada primavera, 

 

tot és nou al formiguer:

 les obreres i la reina, 

els soldats i el desesper.

Des de la primera hora, 

veig els reptes disposats:

recollir els brins i grans

del bell mig i de la vora.

Surten totes les obreres

amb ganes de treballar,

no cal dir com soldats hi ha

que les manen i les renyen.

Les més joves tenen pressa,

altres tenen gran desig,

volen portar, amb encís,

una fulla prou sencera.

Voldrien trencar filera, 

voldrien molt avançar,

però l'ordre és per anar

tot seguint a la primera.

Quan el sol sembla en el cim, 

toca l'hora de dinar:

no tindran ni bacallà,

ni, a les postres bon raïm.

El que donen s'ho empassen,

amb tres mossos tenen prou,

la filera com es mou,

les formigues s'escarrassen.

Quan tot semblava senzill,

el dia era preciós,

apareix, per l'alturó,

una mena de perill.

Un núvol de negra nit

s'enfila muntanya amunt,

els sembla color de fum,

tenen paor a l'enemic.

Noten, no saben per què,

un seguit de pessigolles,

les cames es tornen toves,

com voldrien el no ser.

Al darrere d'un llampec,

cauen gotes com poals,

comença gran vendaval,

les fa anar més que corrents.

La filera com es trenca,

perden ordre i sentit,

els soldats els donen crits,

vodrien trobar drecera.

Llencen els brins i llavors,

estimen la dolça vida,

plenes de por, de fatiga,

apleguen al forat gros.

No cal dir com s'entrebanquen

tot i entrant al formiguer,

el tercer vol ser primer,

els soldats com les avancen.

La reina està cremada,

parla de pena i delit,

el formiguer és tot neguit,

és un clam tota la casa.

Els soldats comencen, ara,

a manar i a mossegar,

les obreres, en plorar,

senten dolors i desgana.

Amb més tristor que fermesa,

apleguen al seu racó,

s'ajeuen, sense bonior,

però cap d'elles és queixa.

Passen el vespre dormint

sense ganes de sopar,

esperen que l'endemà

es presenti més bonic.

De segur que vindrà el sol

i pujarà a la muntanya, 

els quedaran brins encara

per guanyar la lluita i sou?

Formigues del formiguer, 

us deixo en aquest punt, 

de ganes, en tinc un munt, 

però sóc tan malfeiner!

 
 
 
 
 

 


 


































.





.