Així doncs, seduït, no només per la bellesa estàtica sinó també per la dinàmica, em vaig acostumar, ja fa molts anys, a anar a missa d’onze que en diuen conventual. Aquí l’atractiu més important eren els cants en llatí que només de sentir-los em feien entrar en èxtasi i com que a més m’agrada cantar em sento a la glòria podent-t’ho fer. Al principi era als bancs i m’agradava ser-hi. Després, degut a les meves grans dots pel cant, vaig ser convidat a formar part de la coral dels diumenges, feta de gent entranyable, dolça, afable i si parlem dels directors, des del Mestre de Capella, Mn Miquel Barbarà, passant pel Sr. Joan Campdepadrós i acabant pel Sr. Jordi Guàrdia són molt més que directors excepcionals, són persones d’una grandesa humana i espiritual molt elevada.
Per a mi anar a la Catedral, és trobar-me a mi mateix, és entrar a casa meva. Aqueixa estada queda millorada si puc passejar en silenci pel claustre, lentament, sentint cada pas, cada batec del meu cor, sentint la Vida que m’abraça dolça i tendrament. La capella del Santíssim i la de la Mare de Déu del Claustre són oasis de pau, sobretot si no hi entra i surt massa gent.
He rebut també la invitació de formar part del Cor Gran, però tot i els meus dots, no em sento encara preparat tot i que, com diuen els italians: Chi lo sa?
Esteve Grasset
.