Francesca Aliern Pons
Un profà, com quasi em considero jo envers el meravellós món de la pintura, pot veure en l’obra de Carme Sabaté, capvespres enfurismats, melangiosos, suaus, però sempre plens de vida. Un esclat de colors atrevits, mesurats, que de vegades donen forma a la tristor, a l’alegria, a la portentosa força de la natura. Paisatges encisadors, molt nostres, que ens porten a la vista petits detalls que l’art de la Carme fa que s’engrandeixen, que siguin propers, que aviven el record. També poden ser figures humanes que desperten passió i serenor, que deixen anar un alè de vida a penes perceptible, però que al fons ens captiven i ens fan estremir.
Tot és fruit de la gran sensibilitat que guia les mans de la Carme a portar a terme l’obra que, sense dubtes, té una forta càrrega de recordances personals. Les seves pintures ens fans estimar la bellesa en estat natural.
Una mena de sentiments purs i clars, que van més enllà del que poden experimentar persones desproveïdes de la vena artística, són els que ens fan participar en el seu món acolorit. Ella, com els que disposen del do envejable de la creació, ens poden fer enlairar, tant als profans com els entesos en la matèria, cap un món de subtileses, acomodant-nos suaument el cim d’un núvol inexistent , com caure, de sobte, al mig d’un paratge lluminós, plàcid, al que comparem amb un idíl·lic paradís. L’obra de la Carme ens transmet aquesta sensació, fent-nos partícips entusiastes de la mateixa.
De vegades, sempre pot sorgir un buit en la inspiració, una llacuna passatgera, que en superar-la, no fa altra cosa que reafirmar l’instint creatiu, el retrobament amb el gust exquisit de combinar amb saviesa els colors. En tornar a reafirmar-se la solidesa anímica de la Carme, ressorgeix l’afany d’agafar el pinzell, què guiat per la ment i la mà d’aquesta màgia portentosa que l’impulsa a crear, exterioritza les seves percepcions pictòriques, la manifestació de sentiments expressats a sobre un llenç. Una veu, només audible per ella, l’encoratja i li xiuxiueja a cau d’orella:
"Ara, Carme, endavant, pinta, que així veus el paisatge en aquest moment."
Nosaltres n’assaborim els resultats.
Francesca Aliern Pons
Escriptora