El riu Francolí divideix el terme de Tarragona en dues zones ben diferents: la part est és muntanyosa i la de l’oest és planera, però amb una suau elevació que és on es troba el barri de Torreforta amb un desnivell d’uns
Però l’anàlisi geològic del terreny, el petit desnivell on està assentat el barri, està configurat per molasses i sorreres pròpies del litoral que indiquen que molts mil·lennis abans, possiblement en el Miocé o Pliocé, és a dir a l’Era Terciària, estava banyat pel Mediterrani.
Així doncs, el sol de Torreforta és una barreja de capes marines i terrestres on hi proliferen els avellaners, els garrofers i conreus típicament mediterranis.
El barri està acotat actualment per dues carreteres nacionals: al nord
A l’est el rierol Clar serveix de divisòria i a l’oest es situen els barris de
Pel que fa al naixement del barri cal anar fins a 1926 quan un tarragoní, Adolfo Bertran va visitar
L’any 1940 un ple municipal va acceptar la proposta de
Adolfo Bertran no va parar fins que va aconseguir dos socis: José Pelegrí i Domingo Grisé, amb qui va compartir el seu projecte d’edificar habitatges socials a baix cost .
A finals de 1941, la finca era seva. Va fer córrer la seva idea de crear una barriada però ningú li feia cas. La raó sempre era la mateixa: estava massa lluny del centre de Tarragona.
Quatre anys més tard, un vocal del Consell Sindical va fer la proposta a l’”Instituto Social de
El maig de 1950 es va constituir el “Patronato del Cardenal Arce Ochotorena” amb el Governador civil de Tarragona com president del patronat: el senyor Francisco Labadíe Otermin. I promogut per l’arcabisbat de Trragona es van començar les edificacions. El18 de juliol de 1953 els propietaris del Grup de vivendes Agustín Sandoval o més popularment, les Cases Baixes, tal i com se les coneix avui dia, rebien les claus de les seves vivendes de mans de tot l’estament municipal i la presencia Cardenal Benjamín Arriba y Castro.
Naixia el barri amb moltes mancances i deficiències. Les principals: la manca de clavegueres i l’escomesa d’aigua que van ser solucionades per l’empenta dels mateixos veïns que se’n van ocupar. Però n’hi havia moltes altres com carrers sense asfaltar, sense enllumenat i un més que deficient servei d’autobús.
Aquell mateix any el mateix patronat que havia construït les Cases Baixes, , es va fer càrrec de l’edificació de l’església de San Josep i de la casa rectoral acabada tres anys més tard.
El barri va començar poc a poc a créixer. Primer van ser quatre blocs de quatre plantes cadascun, conegut al barri com “el Bloc Gran”.
Torreforta creixia i naixien carrers nous que havien d’anomenar-se d’alguna manera. A algú des del Consistori se li va acudir la idea de posar-se en contacte amb Consistoris de diversos pobles de Catalunya, en especial de les comarques tarragonines, i proposar-los que a canvi de donar el nom de la seva localitat al carrer del barri, ells els regalessin la placa. Però seguien sense tenir infraestructures i les deficiències urbanístiques es van agreujar encara més. Havia arribat una forta emigració i cada cop feien falta més vivendes. El barri va continuar en expansió i va sorgir un incipient barraquisme que, afegit a la pràctica de l’autoconstrucció de vivendes unifamiliars, van contribuir a crear una imatge anàrquica del barri, que la premsa de l’època va qualificar com “Torreforta, la ciutat sense llei”. I és que a Torreforta existia, més que en d’altres punts de la comarca, un important encreuament de gent, orígens, professions i cultures.
L’any 60 la vida associativa començava a ser forta amb una ferma voluntat de dignificar el barri. Això va fer que les relacions entre la comunitat de Torreforta i les autoritats locals de l’època, amb l’alcalde Agustín Martí Plà al davant, es consolidessin donant lloc a la designació, per primera vegada, d’un alcalde del barri que serviria d’interlocutor entre el barri i l’Administració. El més de gener s’anomenava, com alcalde, a Martí Fortuny, una persona molt coneguda al barri.
El dia 2 de juny de 1961 l’Ajuntament de Tarragona acorda amb els Germans de
En mig de tot això