Gabriel Ferrater (1922-1972) féu una entrada tardana però esclatant en el món literari. La seva obra poètica és, sens dubte, una de les més significatives i rellevants de la literatura catalana de la postguerra. Segons J. M. Castellet, la poesia de Ferrater “camina pels trencalls d’un realisme fet a la mida de l’home en un món concret, lluny d’arravataments romàntics, d’una banda, i d’histrionismes ideològics de l’altra”. I més endavant el mateix crític es pregunta: “¿Cal afegir finalment, i com a crítica d’un contingut, que un dels mèrits més grans de la poesia de Ferrater consisteix en la seva voluntat de desemmascarar els innombrables paranys, falses il·lusions i alineacions de la nostra vida, per tal que aquesta aconsegueixi alguns moments d’existència racional i lliure, i algunes espurnes de tranquil·la felicitat?” Les dones i els dies recull integrats en un conjunt els tres llibres de Ferrater: Da nucis pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966).
(Del llibre Les dones i els dies)
Sens dubte Ferrater és el poeta que més m’agrada i, amb total seguretat, el que més ha influït en tot el que he intentat escriure. Em sento profundament identificat amb “el Ferrater de Reus”, arrelat als paisatges i a la terra que ens van veure néixer a tots dos. També és cert que ell va estar prou allunyat temporalment i física per no haver-lo conegut personalment. No obstant, hem trepitjat els mateixos paratges, hem begut la mateixa aigua i ens ha enlluernat la mateixa llum. Tota la força del nostre Camp.