L'Acupuntura forma part de la medicina tradicional xinesa. Aquesta és una forma d'entendre la medicina i el cos humà basada en el principi del yin i el yang. Un dels primers vestigis d'aquesta medicina el constitueix el Nei Jing, que és un compendi de escrits mèdics de l'any 2600 aC i que és un dels pilars de la medicina tradicional xinesa dels mil·lennis següents. Una de les revisions més importants és atribuïda a l'emperador Huang Di.
Amb l'arribada de la Dinastia Han (206 aC-220 dC), i amb l'apogeu del daoisme (entre el segle II aC i el segle VII dC), es comencen a sistematitzar els remeis vegetals i minerals, els verins, la dietètica, així com les tècniques respiratòries i l'exercici físic. Alguns dels savis més destacats són:
Durant les dinasties Sui (581-618) i Tang (618-907) la medicina tradicional xinesa viu grans moments. L'any 624 va ser creat un Gran Servei Mèdic, des d'on s'organitzaven els estudis i les investigacions mèdiques. D'aquesta època ens han arribat descripcions molt precises de força malalties, tant infeccioses com carencials, tant agudes com cròniques. I determinades referències deixen entreveure un gran desenvolupament d'especialitats com la cirurgia, l'ortopèdia o l'odontologia. El metge més destacat d'aquest període va ser Sun Simiao (581-682).
Durant la Dinastia Song (960-1270) apareixen savis multidisciplinars com Chen Kua, pediatres com Qian Yi, especialistes en medicina legal com Song Ci o acupuntors com Wang Wei Yi. Poc després, abans de l'arribada de la Dinastia Ming, destaca Hu Zheng Qi Huei (especialista en dietètica), i Hua Shuou (o Bowen), autor d'una rellevant revisió del clàssic Nan Jing.
Durant la Dinastia Ming (1368-1644) augmenten les influències d'altres latituds, metges xinesos exploren nous territoris, i metges occidentals porten els seus coneixements a la Xina. Una de les grans obres mèdiques de l'època és el Ben Cao Gang Mu (本草綱目) (Gran Tractat de Matèria Mèdica) de Li Shizhen. També es pot citar el Zhen Jiu Da Cheng de Yang Jizou sobre acupuntura i moxibustió.
A partir dels segles XVII i XVIII les influències recíproques amb un món occidental amb uns grans avenços tècnics, per una banda, i les diferents filosofies imperants com per exemple el comunisme, per l'altra, acaben de conformar l'actual medicina xinesa.
Entre les bases clàssiques que trobem a l’ acupuntura estan la teoria del yin i del yang, la llei dels cinc elements i la teoria dels canals o meridians amb els punts d' acupuntura.
L'acupuntura va estar gairebé circumscrita a les bases tradicionals fins que cap al 1970 es varen començar a conèixer alguns dels seus mecanismes biològics.
Els primers mecanismes coneguts van tenir relació amb el dolor : Va quedar demostrat que l'efecte sobre l'alleujament del dolor que provoca l' acupuntura es degut, especialment, a l'alliberament d'endorfines que aquesta provoca.
Des de llavors les investigacions sobre els mecanismes d’ acció de l' acupuntura no han parat de créixer i avui sabem que quan es puntura una agulla en el cos humà, i també en el dels animals, es desencadena un procés inflamatori menor que condueix a l’ alliberació de substàncies, conegudes com algògenes (bradiquinina, serotonina, histamina…). Aquestes substàncies estimulen localment les fibres nervioses mielíniques A-delta. Aquestes fibres entren per la banya dorsal de la medul.la espinal i provoquen un estímul a aquest nivell a través de l’ alliberació d’endorfines.
L'acupuntura té també una acció a l’eix hipotàlam-hipofisari-adrenal i una acció moduladora molt específica sobre el sistema nerviós autonòmic o vegetatiu, aquests fets permeten explicar la seva eficàcia sobre els òrgans interns.
Darrerament també s'ha demostrat per ressonància magnètica funcional de l' àrea cerebral que l’estimulació de punts d’acupuntura modula l’activitat a diferents nivells en aquesta àrea. Especial importància se li ha donat al descobriment de la seva acció en el sistema límbic i estructures subcorticals, fet que demostra la seva acció en els processos lligats a les emocions. En els seus mètodes de diagnòstic segons la tradició xinesa clàssica hi figuren:
Un cop fet el diagnòstic, es decideix fer acupuntura o alguna de les altres diferents branques terapèutiques d'aquesta medicina que són:
En l'acupuntura contemporània basada en l'aspecte més científic de l'acupuntura en el diagnòstic també es tenen en compte:
Els “trigger points” (descrits per Travell i Simons al 1983) o punts musculars dolorosos o tensos i que sovint són coincidents amb molts punts d'acupuntura. Aquests punts responen generalment molt bé al tractament amb inserció d'agulles d'acupuntura. Font: un agraïment a la Secció d'Acupuntura del C.O.M.B.