El web del M�lich

PORTADA

2010-11-30T06:31:34Z

dimarts, novembre 30, 2010

Més premsa catalana!!

Fa tres dies que va néixer el diari ara i ho va fer amb bon peu. S'ha trobat amb dos esdeveniments importants en la vida catalana . Les Eleccions al Parlament i el gran triomf del Barça sobre el Madrid. És bó que surtin mitjans de comunicació nous amb la nostra llengua. Es pot consultar també la seva web.

Aquí he fet una còpia de la seva presentació

L'ARA és un diari impulsat des de tres àmbits. D'una banda, el grup Cultura03, líder de les revistes en català amb títols com Sàpiens, Descobrir, Cuina o Time Out. De l'altra, un conjunt d'empresaris i inversors, entre els quals hi ha la Fundació Lluís Carulla, el grup Focus, Ferran Rodés o Víctor Font (cofundador de Delta Partners). I, finalment, un grup de periodistes que formen el consell editorial i entre els quals hi ha Toni Soler, Albert Om, Antoni Bassas, Xavier Bosch i Carles Capdevila, que és el director del diari.

L'edició en paper es basa en l'anàlisi, el context i l'aprofundiment. Més que centrar-se en la crònica del dia anterior, dóna les claus per entendre la jornada en curs. La web té el domini de l'actualitat i inclou també tots els suports multimèdia i els espais de participació. També inclou els Punts de Trobada amb notícies, serveis i blogs dedicats a les següents comunitats: Time Out (oci a Barcelona), Criatures (pares i mares), Mestres (comunitat educativa), Emprenedors, Ciència, VaDeJocs (videojocs), Descobrir (turisme interior), Cuina (gastronomia) i Sàpiens (història).

Per elaborar tots aquests continguts, l'ARA compta amb la primera redacció integrada de Catalunya, on prop d'un centenar de professionals treballen indistintament per tots els canals disponibles, per tal d'assegurar que cada notícia va a trobar el seu lector.

Sigueu benvinguts!!

La crisi ha fet metàstasi i no ha deixat racó sense empastifar. Construcció, automòbil, atur, comerç, banca, ajuntaments...

Una de les cures, (pegats) que s’han aplicat als municipis, és el que s’anomena “plan Zapatero”. Amb l’ajut europeu s’han aplicat a l’obra pública unes injeccions de diners que han mig endegat les estructures globals. Però no ha estat or tot el que llu.

A molts pobles, per no dir a la majoria, s’està patint “l’efecte Zapatero”. Hi podríem aplicar el símil bíblic dels “sepulcres emblanquinats per fora...”Al Penedès no en podíem ser pas la flor d’estiu, al menys a Calafell que és on jo em moro cada dia.

El poble és com aquell veí que sortia ben pentinat, amb brillantina i perfumat fins els peus però que feia 15 dies que no havia passat per la dutxa. Calafell ha vist grans infraestructures o projectes, en canvi, per dins el poble està malmès. No tinc lloc per anomenar les mancances més elementals pel que fa a l’urbanisme. Allò que vivim i patim dia a dia. Tenim poblacions envoltades d’obres faraòniques i amb els interiors tercermundistes.

No vull assenyalar culpables, és massa fàcil. Diuen que els calaixos municipals estan plens de teranyines. Però no he sentit en cap moment que els regidors deixin de cobrar i, no obstant, considero molt trist sentir anomenar mils de milions d’euros destinats a l’obra pública i que no en quedi ni cinc per fer cantar el cec de l’obra domèstica municipal. No vull ser catastrofista, però em rebenta sortir de casa i contemplar l’estat del meu pobre carrer de Mallorca. Per això el pescador de pedra que hi enfront fa tanta cara d’emprenyat.

******************************************************

El patufet .0

V et aquí que una vegada, en un poble evolucionat del Baix Penedès, de nom Llefalac, hi vivia una família molt humil. De renom els deien “Cals Pobrissons”.Eren un matrimoni amb un fill. L’home treballava a la brigada municipal amb un sou de crisi, la dona estava esgotant l’atur i es dedicava a fer feines d’estranquis a casa d’algun regidor que s’ho podia pagar.

Aquest matrimoni tenia un fill que els havia nascut amb una deficiència física molt notable: la seva estatura. Fixeu-vos si era petit que una moneda d’un Euro li servia de paraigües. Per a contrarestar aquest handicap, la mare Naturalesa va dotar a la criatura d’una ··intel·ligència de superdotat. El Patufet, que és com es deia l’hereu de “cal Pobrissó”, sorprenia cada dia al veïnat amb una nova demostració de les seves capacitats intel·lectuals.

Per posar un exemple, el nostre petit heroi, que assistia a tots els plens municipals, a l’hora dels precs i preguntes deixava estorats als concurrents amb les seves intervencions. Un dia va encendre el foc amb aquesta qüestió: “Com és que el meu pare no em pot comprar uns pantalons i tots vostès cobren uns sous milionaris? “ Va arrancar un “oh!” de la sala. Del damunt d’una cadira que semblava buida, sortia aquesta reflexió infantil tant simple però tant directe. El Patufet s’havia dissenyat un petit megàfon amb les peces velles d’un radiocasset i es servia d’aquell minúscul aparell per fer-se sentir.

Va repetir la pregunta, alguns assistents van aplaudir. A la mesa del ple hi va haver enrenou general. El Parera va sofrir una mena de cobriment (L’home ja té una edat). El Sànchez, l’alcalde, es va posar roig, vermell, granat, com els pantalons que du habitualment, La Jose Sans Olmedo va fer un ai!! com mai l’havia deixat anar. A la Cumplido, que havia engolit saliva a doll, se li van enfosquir les ulleres (no les de vidre) i se li va engroguir l’esguard...Al Rion en un cop de nervi una mica més i s’estrangula amb la bufandeta. Els de l’oposició van deixar anar un he,he, avergonyit però sarcàstic. El Romero, que era entre el públic va arrufar el nas i va pensar (nas endins) “ Aquest vailet pot ser un bon reclam per a la meva campanya. Li hauré de fer un toc”.

-Patufet!!-Va saltar el Ramón (Perico de los “palotes”).

-Ja estem farts de les teves bretolades. La pregunta és improcedent...

I així v acabar la cosa..però els comentaris van transcendir i el poble va fer córrer el rumor ...El Patufet va rebre uns pantalonets d’una tenda de joguines, de part del departament de Benestar Social.

Bé no ens desviem. Un cop presentada la personalitat del nostre Patufet encetarem la crònica d’allò que ens ha dut fins aquí: La història que va protagonitzar aquest menut de Llefalac.

Un dia de bon matí, la mare del Patufet el va enviar a comprar un llonguet de pa al forn de cal Bolet per a preparar l’esmorzar del seu pare. Li va dir que no s’entretingués que era tard. El Patufet tenia el costum de contant els panots trencats dels carrers del poble i normalment arribava tard... Però aquell dia va fer cas a la seva mare i per abreujar la feina va passar a comprar el pa per la gasolinera. Un pa que quan arribaria a la barrada del seu pare ja semblaria un xiclet, però com que era tard...Per un dia no passa res, va pensar.

Ja tenim al Patufet, content com sempre, fent rodar la moneda pel carrer com si fos un cèrcol i cantant aquella cançó que amb el temps havia fet tant popular i el nostre Patufet.0 l'havia versionat en Hip-Hop.

“Patim, patam, patum,

homes i dones del cap dret
patim , patam, patum,
Notrepitjeu el Patufet

(Continuarà aviat)

..............................................................................

Perdem un altre Mestre

Joaquin Soler Serrano

“Temps eren temps que mes que bons o dolents han estat els meus i han estat els únics.” (Serrat)

A casa teníem un RADIODINA, amb l’antena dins d’un got d’aigua. Tenia un ull màgic lluminós de color verd que et marcava la perfecció de la sintonia, fet que no es donava mai.

Com la majoria de veïns d’aquells anys 50-60, jo era un fanàtic de la ràdio. No teníem Tele.

Amb Bobi Deglané ( a la dreta) un altre mite radiofònic
Competien, entre d’altres, Radio Barcelona EAJ1 (Ser) i Ràdio Nacional d’España.

La veu de Joaquin Soler Serrano era rasposa, greu, seductora, penetrant...era diferent de les veus “correctes” de locutors com Juan Manuel Soriano, Federico Gallo, Jorge Arandes, Javier Foz, Miguel Àngel Valdivieso, Bobi Deglané, etc..Companys i competidors seus.

Joaquin Soler Serrano era el paradigma de l’entusiasme, de les ganes de comunicar.

Jo recordo, molt especialment el programa Caspe 6 en òrbita, un magazine esplèndid, i “El gran show de las dos” dels migdies, cara al públic: d’allí hi van sortir conjunts i veus que després van ser molt populars.

Mes tard amb l’arribada de la tele, el seu programa “A fondo”, amb entrevistes a grans celebritats també van ser una referència televisiva en el camp de l'interviu.

En fi, amb ell se’n va una mica de la meva vida i ja només ens podem aferrar als records.

Joaquin, sempre hi haurà alguna estona de la meva vida que retornis a la meva memòria, si més no, aquí tens aquest escrit com un testimoni d’agraïment als bons moments que em vas fer passar en aquella Espanya fosca, dura i perversa de la meva joventut.

Documents

2010-04-20T16:38:20Z

Imatges

2010-04-20T16:37:24Z

Imatges de Calafell

2010-01-31T07:23:07Z

Anys de pesca

Quan es feia la pava

"Fer la pava" era per als mariners la tasca més dura, especialment l'hivern. Amb aigua finsla cintura empenyien la barca cap el mar (Varaven).

Antiga dotació del bot Salvavides






El meu Calafell

Des de l'any 1970, visc a Calafell. Aquestes imatges són una crònica que neix en el Calafell que vaig trobar i que s'allarga fins avu

Una postal de finals dels anys 60. Com es pot comprovar, no hi ha encara el mur del passeig. Al fons la sil.lueta del Sanatori, el Pòssit de pescadors(El pes). En primer terme, el Bar Calafell, la carnisseria Vila, El toldo de Cal Fèlix, L'hotel Catalunya, el bar Marina (Cal feliu) i el "trajo" de l'Espineta)

Imatges de l'Argentera

2010-03-29T09:36:40Z

En Blanc i Negre

(Abans de la Guerra)

Una de les fotografies més antigues de l'Argentera. Deu ser de principis del segle passat. Si ens fixem en la part inferior dreta veurem que encara no hi ha el "Chalet". En el seu lloc l'edifici era un hostal on s'accedia pel camí Vell. Al centre del poble tampoc hi ha el Campanaret de cal Guix. . Un autèntic document històric. El dia de la Inauguració del "Túnel Llarg
Entrada al poble. Fotografia dels anys 30. Ho hem calculat perquè veiem el transformador de l'electricitat, on encara és ubicat avui. El sr. Toda va portar la llum al poble l'any 1931. També es veu la Societat que es va construir el mateix any. A baix, en primer terme veiem el xalet del Joanet Picapedrer, que treballava per al Sr Toda. Al damunt veiem La "Quadra". Eren les estables de les cavalleries de l 'esmentat sr., mentre va restaurar i viure al Castell d''Escornalbou. El conreu de la dreta és La Sort de ca l'Agustí . Els costers d'avellaners eren, en primer terme, els de cal Miquelet, els de cal Macià, més al fons, les Basses Noves. La silueta de la Serra, amb els Estrets, el Morral de Vilanova, el Motxilló i Els Estrets.


***** Postguerra La meva Argentera, la que jo vaig viure durant 20 anys, se’m va morint poc a poc però irremissiblement. Només aguanten les velles pedres de les cases i els carrers. El veïnat d’aquells anys de la meva joventut es va fonent amb els anys . ja en són 46 des del dia en que vaig pujar al tren a “L’apeadero” un 7 de Juliol del 1964. Moltes vegades faig recompte de la gent que han anat viatjant cap al “Collet del Mason”, des d’aleshores. Començo pels meus pares i conto casa per casa . Qui queda? Molt poca gent que jo conegui. En aquesta fotografia h ha un grup d’una generació anterior a la meva. Són la gent més vella del poble. Aleshores, en els anys 50 eren els joves. Puc reconèixer: Drets: Modest de cal Musset, Maria teresa Paquel, Maria de la Miquela, Mateu de cal ferrer, Pepita ( la seva dona +), Placer, Josep de ca la Dominica(+), Matia Minguet, Joan Racó (+), Conchita Dominica, Maria de ca la Rosa, Josep M. Guillem, M. Teresa del Castell, Francisco Duran. Acotats: Miquel Miquelet, Jaume Baldomero, Maria Pilar Dida, Domingo del Pep (+), Isidre Baldomero, Joan Pereviudo (+) i Albert Oriol.**

Imatges de la meva vida

2010-02-03T19:58:46Z

Família

Poesia

2010-01-30T09:54:41Z

S�n sonets

Són Sonets

J. Mèlich

QUEIXA'S LO AUTOR
DE LA ABUNDÀNCIA DE POETES

Plantant llorers, junt a les cristallines
limfes que foren del Pegàs unglades,
estaven, una de estes matinades,
les muses, fetes unes clavellines;

veu-les Apollo i, com ja les divines
colors de aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines,

volgué'ls dar entenent que se ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones;

i, per disculpa, li digué Talia:
«Ja són tants los que vui fan de poetes
que ens faltaran llorers per a corones."

Francesc Vicent Garcia,“ El Rector de Vallfogona“

Al meu poble

Sempre he pensat que no sóc més que paisatge
Quan torno a la vall i al poble que agonitza
Només se m’apareix la meva imatge
d’infant belitre i mesell que s’eternitza

pel mig dels pins, de l’aigua i de l’oratge.
Tan sols em raja el vers que banalitza
la melangia d’aquell dolç miratge.
Sempre m’esquiva el record que em fa la guitza.

Tant vaig ser verd ufanós com aigua clara.
Com vaig ser pedra, bassetja i javelina
Genoll pelat, brètol, fill de sa mare,

com vaig ser núvol, ocell, crit i gatzara
molt descarat, salvatge i mala espina.
Esbojarrat i xerraire, tant com ara.

Argentera, en una de tants estades. Segle XXI

El vol

Al meu pare que potser em va perdonar

Tan aviat com se’m va fer de dia
vaig fugir del cau de la guineu.
Per les gangues que el progrés m’oferiria,
vaig manllevar el futur a tant bon preu,

que la vall del riu vermell no em ploraria....
perquè aquell cant de morts ja no era meu
Enlluernat per la bijuteria
a l’eixida no hi calgué més que un adéu.

Sé que algú va plorar pel meu somriure
Jo també vaig plorar pel seu plorar.
Arrabassant-li les ganes de viure.

Mai va entendre ni saber-me perdonar
aquelles ànsies meves de ser lliure
Perquè antany... el seu vol va fracassar.

La poetessa (A tall de pròleg)

“El sonet és el repte del poeta”
vaig comentar per fer-li un compliment,
adulant a l’escriptora joveneta,
mentre em mostrava el nou fruit del seu talent.

La poetessa, amb carona de mixeta:
“Escriure amb rima resulta decadent”
es mofà de mi amb aire displicent
i amb sorna subtil, per fer-me la punyeta.

De la seva obra flamant me’n feu resum:
“Es tracta de poesia compromesa”
Me la oferí entre boires de perfum...

i jo, mentint, li rebutgí el volum:
“Jo escric poesia, saps princesa?
Però de llegir-ne... no en tinc pas costum”

Sabries tant com jo

"...Si sabíeu com l’alba ens ha trigat..."

(Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple)

Si sabies d’aquell quaranta sis
Si sabies d’una nit nevada
Si sabies quant feliç un infeliç
Si sabies d’un crit sense tornada.

Si sabies del toc d’un nou palpís
Si sabies de l’all i la torrada
Si sabies la sirga del maquis
Si sabies la padrina fent bogada

Si sabies d’un cau de la muntanya
Si sabies del pedaç als pantalons
Si sabies d’un crit “d’arriba Espanya!”

Si sabies de l’eco sens retorns
Si sabies de “cautivos en campanya”
Si sabies de la FET i de Las JONS.

L’or de l’hort

“...de roig tomaquet i de vedures, collides del seu hort”.
(Cançó de matinada , J. Manuel Serrat)

Llàgrima elemental de la natura
ceba ignorant de l’oda del poeta
untada amb l’oli verge proxeneta
coit ancestral amb la tomaca impura

Minimalismes de l’horta que madura
Groc de nesprer, rec d’aigua neta,
sexe exultant de síndria que s’enceta
lliurant les nostres boques de fretura

L’horta de casa va ser el meu paradís.
No me’n van treure ni pecat ni espasa
ni parlaré de tristesa i desencís

Simplement jo, que vaig deixar la casa
cercant aquell nou somni malaltís...
Ara menjo la fruita que s’envasa.

Calçots

Del filferro que enfila la garlanda

sua el calçot i gemegant rebenta,

damunt la flama que l’espurna esventa.

Amb el pitet posat esperem tanda.

Ja es fora el fred i fora la bufanda

Un bon priorat que fa la sang calenta

que cada cop la gent va més contenta

amb la graella que és plena de vianda.

El ceballot trempat ja s’ha pansit

i ara regalima untat de salsa

dins les boques obertes amb delit.

Ja tenim el personal enllepolit

i després de l’àpat tothom s’alça

per brindar de joia amb un sol crit .

El porró trempa i em pixa boca i pit.

De llums i de colors perduts

La meva llum se l’endugué un oratge

solcant viaranys ben lluny del meu encalç.

I ara rabejo aquest esguard descalç

inútilment, amb colors del teu paisatge.

He rebut la frescor d’aquest missatge.

Caleidoscopi subtil a temps de vals,

espiral de foscor, tot color falç

perquè els meus ulls ja no entenen el llenguatge.

Canta’m colors, fes-me’n la melodia

i encara sentiré el tacte subtil

de quant besava la policromia

d’un cos de bat a bat que s’oferia.

Ahir ufanós, avui trist i senil.

Als ulls, només records d’una follia

Un altre 23 d'abril

Oferirem la rosa per l’espina
Gotes que broden el vellut amb sang
pètals anònims que ningú endevina
recollits per espectres entre el fang

Amb tants Sant Jordi muntats amb capa fina
que enforquillant el drac, fan l’esvoranc
i en nom dels déus enlairen penó blanc
amb la parròquia que odia i assassina.

Quin llibre m’obriràs adelerada
esperant la rosa roja com cada any?
Unes pàgines més de la balada.

La seda de la rosa desfullada,
nova sang que libarem enguany
aigualida subtilment per la rosada

Tota tu...

Tota tu rellisques damunt meu

amb la teva salabror que m’assedega.

Vull treure el teu ventre de manlleu

i xuclar la teva polpa que ja em nega

No vull que el teu cos sigui més seu

Sóc gelós de la boca que et mossega

El què tinc de mascle ha de ser teu

Vull que beguis fins que sentis que t’ofega.

El meu tremp és d’esclat ja sense atura

els meus llavis plens de sang envestiran

els teus préssecs tremolosos de fretura

Serem sexe sense tracte ni mesura

I mai més altres dits et fressaran

perquè junts morirem en l’aventura.

Tant teu

Ja m’he mort als teus peus tantes vegades
que l’ànima del meu càntir, d’avorrida
s’ha tirat sense fre a la mala vida
de tant farta de les meves bajanades.

I per més que em rebel•li, és en debades.
M’has clavat la serreta de la brida,
ben tibant, amazona maleïda,
fent-me sang amb les teves estrebades.

Si no sóc perquè sóc tu, i em deixo
arrossegar per la teva torrevisca*
Per més mal que em facis, ja ni em queixo.

M’has donat molt més del que mereixo.
Penso que res no té qui res no arrisca
Les teves sobres, amb quin plaer les peixo!

* Torrevisca.- Paraula dels pescadors de Calafell que vol dir temporal, ventada, molt mal oratge. No és al diccionari.

Buit

Per més que em sedueixi l’embalatge,

el teu codi de barres ja el conec.

Són tantes hores begudes frec a frec

que ja no em pots oferir més que solatge.

Has tornat amb l’engany d’ un nou beuratge

per remullar am verí el meu llavi sec

però saps que del teu doll jo ja no hi bec

ni la meva boca et fa hostalatge.

Amb l’estoig buit, ja pots tombar la fletxa

i tan és posar el FRÀGIL cap per vall...

no temis que s’esgoti per l’escletxa.

El que és per mi, no cal batre’t en bretxa,

perquè no ets res, no gastis encenall.

De ja fa temps, se t’ha mullat la metxa.

No*

Si esperes que Nadal sigui un poema

Si cantes amb desig desafinat

Si vols ser l’embolic del teorema

Si penses que l’amor es rellogat,

més val que m’apliquis l’anatema

més val que t’inventis un passat

més val que t’oblidis de l’emblema

més val que no hi treguis l’entrellat

Que per més nadales que m’etzibis

No em faràs ni pessigolles al magí

Que jo ja m’hauré fos quan tu hi arribis

Perquè no et vull present ara i aquí

T’agrairia que, un any més, no em privis

D’un Nadal sense el teu esguard mesquí

* Va ser una juguesca: Dos sonets simètrics, amb finals de vers idèntics però que són cara i creu. Com es pot jugar amb les paraules!

Sí

Si acceptes un Nadal sense poema

Si el cant del teu esguard és afinat

Si has tret bé l’entrellat del teorema

Si saps que no hi ha amor de rellogat,

més val que retiris l’anatema,

més val que recordem junts el passat,

més val que mostris, amb orgull, l’emblema

més val que hi pugem treure l’entrellat.

Perquè per més retrets que avui m’etzibis,

no podràs foragitar del meu magí

la teva imatge que hi serà quan tu hi arribis

que tu ets sempre present , ara i aquí

Et pregaré que aquest any tampoc no em privis

d’un Nadal que amb tu, no és mai mesquí.

Sonet per sonet

Per a R. Rodriguez Guasch, autor de La mano en el cristal on em va metamorfosejar en sonet.

Cal penjar-li una relíquia del Sabina
a la cuirassa de pa d’àngel trencadissa
Cal agrair un afalac que s’esllavissa
pel talús d’una veu que desafina.

Cal pensar que el titubeig és de joguina.
Que hi ha un déu surant a la canyissa.
Cal cantar, sense llegir, la missa
per escriure un sonet amb canya fina.

¿Cal, i cal, i cal... caldre que calgui
sortir dels desoris amb penyora?
Què farem quan el temps tot ho desvalgui?

Cal el cos del vers ben sà i estalvi?
O el vers d’un cos que no s’enyora?
Cal atiar, de nou, el foc que et salvi.

A Rafael Alberti

Assajant un Sonet

Desprès de llegir Roma, ciudad para caminantes. 1976

Aquells que amb ira et van furtar el paisatge

de ràbia, sanglotant, han confessat:

“Volent-li un mal, un bé l’hi haurem donat

perquè en un altre bosc ha fet hostatge”

Ara d’allí rebem el teu missatge.

d’ arbredes noves que t’han aixoplugat

i a cops de versos breus ens has cantat

que al teu exili l’hi han donat coratge.

I encara que hagis fet mil singladures

conserves la retina amb els colors...

L’hidra cruel ara plora penedida:

“Li vaig prendre un cel blau, mar d’aigües pures,

de la sal i la calç, blancs resplendors...

quan li havia d’haver pres la vida!”

Consell

A un poeta potser pitjor que jo

Si amb els teus versos de segona mà

pretens enfarfegar-me de missatge,

et demano que estalviïs el viatge

i a mi el tràngol d’haver d’incinerar

la fullaraca que em vols engiponar.

No maldis més que tot és un miratge.

No la vull, no malgastis el coratge.

Torna als encants i la pots rescabalar.

Mira, el món n’és ple de poesia.

No esmolis més les tecles per un vers.

Llegeix i gaudeix la fantasia

que els grans poetes t’encenen cada dia.

Tu, mentre escrius, ignores l’Univers.

Pren-me el consell que jo per mi el voldria.

Ja sé que et puc semblar pervers.

No, gràcies

No sé per quins set sous els dec fer gràcia

No he fet mai mèrits per merèixer el compliment,

doncs, d’ençà que aparegué la Democràcia,

que em proposen remenar a l’ajuntament.

Dels més humils fins a l’alta aristocràcia

tots m’han vist exposar el meu pensament:

“Ser com l’arc de Sant Martí no és cap fal·làcia

i ¿no és virtut, navegar amb qualsevol vent?”

“S’ha de ser negre o blanc, d’un sol color”.

- Doncs jo tinc el defecte de ser artista

i la fauna dels polítics em feu por.

No hi ha partit immaculat ni redemptor

la policromia m’alegra més la vista.

I, lliure, trio la llum o la foscor.

Desembre 1992

Amb navalla

“Un regidor i candidat a l’ajuntament, es va treure una navalla

en una discussió amb un company de Consistori, durant

la campanya electoral”.

(Dels diaris)

Temps ha, quan encara érem canalla,

recordo que el pagès per fer una estaca

o el mariner, per menjar del ranxo, a vaca,

feien us, sense abús, de la navalla.

Un candidat, fent campanya, entra en baralla

i en du una d’Albacete a la butxaca...

A un rival, esverat, va i me l’ataca.

amb l’eina al puny, passant-se de la ratlla !

De tot aquest afer, el què m’estranya

és que amb les eines que hi arriba a haver,

s’emprin el ganivets per fer campanya.

¿Com trauran la violència del carrer

si quan el poble els voldrà cantar la canya,

farà córrer la navalla, el conseller?

Desembre 1992

Campanya electoral

Aviat ens cridaran a Sometent
i omplirem de vots la guardiola
amb els noms dels aspirants a la cassola
d’aquest gran àpat de l’ajuntament.

Abans haurem sofert el patiment
de contemplar els rostres, sorgits com la verola,
empastifant el poble amb manta banderola
i eslògans que demà s’endurà el vent.

No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire.
Veus que bonic el paperam multicolor?
Tu fes com jo i no t’encaparris gaire

per què les coses agafen aquest caire.
A mi em consola imaginar el favor
que fan a les impremtes o al drapaire.

Trepant
Penetro en el moll de l’ossobuco

Penetro tota verge penetrada

Penetro la paraula violada

Penetro, perquè rimi, a Pernambuco

Penetro per la porta que no truco

Penetro la metàfora forçada

Penetro la ignorància il·luminada

Penetro la foscor on ja no hi lluco

Penetro la marcida geografia

Penetro pous de bava sense llustre

Penetro llagrimalls de fantasia

Penetro tanta merda, amb llepolia

Penetro la ferum de gent il·lustre

Penetro, en fi, on mai penetraria.

Avís

Dicteu opinions canteu consignes,
veneu somnis sense entrada ni hipoteca.
Teniu la gleva del magí tant seca
que no sou dignes ni del non sum dignes

Però compte que a l’albir ja hi ha nous signes
i aquests ramats de xais que us fan de cleca,
un dia ciaran des de la Ceca*
i se us poden tornar bèsties malignes

Ara els veneu bombolles irisades,
paradisos fiscals de l’utopia
bancals d’incultures conreades.

Però veieu com se us claven les mirades
dels que estan farts de befa i de falsia
i aviat us emprendran a escopinades

Infeliç

No entendrà mai que Gora! vol dir viure
és ignorant i, a més, és assassí.
Diu que ho fa en nom d’una terra més lliure,
i “lliure”, no sap ni el que vol dir.

Ja només té la sang per poder escriure
la pobre història d’un galdós destí.
Quan quedi sol, assajarà un somriure.
Serà el seu rictus i ja es podrà morir.

Heroi de què? Heroi d’un cementiri?
Quina bestreta li deixarà a l’hereu?
Que quan vegi quin ha estat el seu deliri,

per merèixer aquest feixista mausoleu,
no li retrà ni la minsa llum d’un ciri.
Tanta mort per un tros de conreu.

Vull terra lliure però no per aquest preu!

Comiat

Antre els encens dels versos m’heu de veure

Sense fressa, saltar pel botavant

Serà un adéu per sempre, en un instant,

No serà un comiat amb “a reveure”.

Aquests sonets que us han distret el lleure

del misteri n’han sabut endegar un cant.

Ara els podreu, de pressa, anar oblidant

perquè el pitjor poeta els ha de treure.

¿Us puc dir que heu tingut el privilegi

i sabreu perdonar-me l’arrogància

de pensar que us he ofert un sortilegi?

Per llegir-me i compartir aquest sacrilegi

de combregar amb la meva petulància

finiré amb un estrambot, que no us cabregi.

Com que sóc generós, vull que se’m vegi.

Oblit

Som un ahir condemnat sense sentències.
Fesomies de reble arrodonit.
Ens perdrem sense causa ni sentit.
No hem estat ni fets ni conseqüències.

Ballem en el saló de les absències
espectres de vellut descolorit.
Emboliquem la troca de l’oblit
en el cabdell que esborra les presències.

Badam, badam, badam, ballem... així!
L’últim batec entre la pols s’esgota.
Ignoraran que un dia érem aquí

perquè ésser oblidats es nostre si
Ballem, ballem, vessem la última gota
del nostre efímer i ignorat destí

Al poeta Don Joanet

Si vas camí de paradigma orgàsmic

“dilatant la pell de les pupiles”*

D’aquest club de fans de flux maràsmic

jo què hi pinto aquí entre les liles ?

Et bavegen el front amb un to lèsbic

de tanta arítmia han esgotat les til·les

estremit el femellam pel teu salmòdic

i tu, com sempre absent, ni t’obnubiles.

Com t’envejo “ai las !” tanta ciència.

Dominar els adéus amb tanta prosa.

Vols i dols, ni pecat ni penitència.

Restes present mentre cantes l’absència.

Totes et deixen desfullar la rosa

en el jardí dels ai! d’incontinència.

Llegit a una poetessa que no conec. Em va frapar el fet de veure fins on arriba la força de la poesia que pot fer que les pupil.les, fins i tot, tinguin pell.

50 anys junts

En tants dies i tants anys hi ha tanta vida

que no tenim ni temps per recordar.

I ens vaga molt per llepar-nos la ferida.

Hi ha instants per intentar oblidar.

I fa tants anys que dues mans s’han pres la mida

que no els cal prémer per fer-se estimar

Són molts batecs de cor amb embranzida

Moltes mirades que saben parlar.

El viure us ha donat joia i tristesa

Heu perdut un tros vostre pel camí

Però teniu un amor que ha fet palesa

la vostra força, lluitant contra el destí

Sou dos en un i, amb gran fermesa,

menareu la vostra barca fins la fi

Josep Mèlich

En el 50 aniversari dels tiets, Joan i Maria

Poesia casolana

2010-01-09T09:23:35Z

Intimitats

2010-01-09T09:21:19Z

Poesia casolana

2010-01-09T23:11:58Z

El meu carrer

El meu carrer

és gent d’arreu

que penca i beu,

que sua i menja,

(Joan Manel Serrat, El meu carrer)

Panegíric del meu carrer

Es un carrer de l’Equador, de l’Argentina, del Marroc, pakistanès, català, navarrès, gallec i andalús, de Toledo i de la China i... no sé d’on cony més. Corre del mar (Mediterrània) fins a la via del tren: Madrid- Barcelona- València- Lleida.
El meu carrer viu a Calafell. De jove no era pas així: La gent, els vespres d'estiu, hi preniem la fresca, i la canalla hi jugava a cuit i a la pilota.
Té terrassa al mar, què us penseu... Cinc bars i quatre restaurants. S'hi pot menjar kebap, sate, bami i nasi goreng, rollet de primavera, hamburguesa germànica, "bocaitos", pa amb tomaquet i pernil, pollastre a l'ast, empanada gallega i beure Priorat, Penedès, mate i licor amb llargandaix.
Té dos-cents metres, i l'estàtua d’un pescador de pedra de suro que el vigila, d’esquena a la mar, torna a casa; molt alt i fort, potser més que els nostres pescadors perduts. Porta un llobarro a la mà i la xarxa a l’espatlla.
El meu carrer té més rajoles trencades que de senceres, perquè ni l’alcalde, ni el seu cotxe, hi passen gens sovint. Li manquen moltes dents de ferro, i les que li queden estan amarades de pixum de gos. És un carrer oblidat. Mai hi han passat els Reis ni els gegants ni la processó...ni ganes. Per això és un carrer tant content.
És un carrer sense vergonya, un carrer amb sala de joc plena d’escurabutxaques on molts desgraciats hi deixen el jornal. Als seus portals, hi ha jovent que manufactura, amb cura, els seus porrets. Al meu carrer no hi ha crisi, hi ha vida. Al’estiu és Babel amb cançons sense nom i totes les olors de l’espectre, i tots els colors del pentagrama.

M’estimo el meu carrer i deixar-lo em farà recança. L’hem anat fent malbé, a canvi d’una millor vida (?), diuen.
Hi ha blocs de pisos amb contestador automàtic... Hi ha alarmes. Són blocs morts a l'hivern Només hi resten dos balcons antics, dels primers de la platja, de ferro forjat amb barres recargolades, rematades amb garlanda i una casa pairal amb parets de pedra on hi niuen els coloms, els pardals i les orenetes, entre els forats.
Hi havia un cinema amb el nom poètic IRIS. Ara l’han desmanegat, la seva entrada és un munt de merda. A la paret hi ha una gran pancarta, fa molt de temps... La van penjar per les eleccions, no sé quines. Un projecte decentre cívic (?).

És un carrer ben fornit. Amb forn de pa de cent-vint anys, una botiga de verdures, una clínica pels pobres gossets i altres animalons. Una acadèmia d’idiomes, un tatoo, quatre immobiliàries; aquest hivern en va tancar una per la crisi, una agència de viatges, la botigueta del Josep, "El detall", de galindàines i barrets de platja, la més menuda del barri. Botigues de roba... i de regals, amb olor de patxuli... Encara hi ha un fuster, Quatre locals buits i un que liquida.. I, el que no podia faltar: una oficina de la Caixa , el transformador De Fecsa Endesa, el més gran de Calafell.

Sí, sí, és un carrer arregladet. Tenim de tot com a ls cases bones.Un microcosmos unicelular com una vorticella campanula. Amb les seves crisi particulars, no molt notables.
Palmeres, bancs, un videoclub, menjars per endur-nos a casa i tres perruqueries.

Tot hi viu, fins l’herba que brosta en un clivell o penja d’una tortugada. Ara fa temps que no hi ha morts, al meu carrer. Hi ha una plaga de salut, al meu carrer. És un carrer sense problemes generals. Però encara hi ha veins qu estoven la dona.
Dos-cents metres embotits de balcons i finestrals on hi treuen el brot plantes i flors, geranis vermells, petúnies fragants i una paret amb buguenvíl·lia color malva. A l’hivern som poquets. A l’estiu un eixam de cuixes i pits gent grassa i seca lletja i guapa, coixa i paralítica, alta i menuda carregada de para-sols, cadires, barques de plàstic, pales i galledes, pilotes, gorres catifes, tovalloles amb el Messi i el Mickey Mouse, salabrets, pilotes i canalla, molta canalla. Un tràfec, amunt i avall de cotxets de canalla, gossos i bicicletes.
Material per fer-ne una cançó més llarga que la del Serrat.
El meu carrer, això de meu, ja sabeu que és un dir és, per a mi, el millor del món. Pocs dels vostres carrers el podrien superar.
Jo, des del balcó, contemplo el meu carrer i m’emociono fins al punt de dedicar-li aquest poema (també és un dir). Si hi passeu i aixequeu un xic la vista, potser em trobareu embadalit, contemplant-vos.
Ah, sí... El meu carrer és el carrer de Mallorca de La Platja de Calafell. S’havia de dir així. perquè des del meu carrer, fa molts anys, diuen que es veia Mallorca.

La tenim allà al davant.

J. Mèlich, Juliol del 2008

Articles

2010-01-30T09:55:30Z

Recull dels articles de premsa que tinc arxivats

Intentaré encabir en aquest apartat tots els articles que tinc arxivats. Primordialment, serà la sèrie de col·laboracions al setmanari 3 de vuit, en la seva secció EL PILAR de la contraportada. També n’hi haurà de publicats al DIARI DEL BAIX PENEDÊS (Cròniques d’anar per casa) i d’altres escrits inèdits o dispersos per altres racons del planeta.
Amb més temps, intentaré explicar en el context històric en què van ser escrits per donar més sentit al relat.

ABSURD

A La Cantant calba, d’E. Ionesco, no hi ha cap cantant calba. A Tot esperant Godot de S. Beckett, aquest tal Godot no apareix. A La simbomba fosca de B. Porcel , muntatge de la K- MAMA (deixeu-me fer publicitat), els estadants d’una pensió no saben com enterrar la mestressa. La majoria de públic rebutja aquest gènere de teatre de l’ABSURD. Perquè no l’enten? O, no es molesta en entendre’l?. Jo sóc dels que crec, com va dir el savi, que “La realitat molt sovint supera la ficció.” Sortim del teatre... Fem una cigarreta i llegim, al paquet, que és molt perillós fumar... Ens venen un automòbil, un bòlid que en 30 segons es posa a 200km./hora...i és prohibit anar a més de 90 o de 120. Als bars i discoteques es ven l’alcohol a raig i sabem que l’alcohol és una de les pitjors drogues i és permesa mentre les altres són prohibides...En tot això no hi trobem res d’ABSURD. L’Aznar, mentre se li crema la cua a Euskadi, aconsella al Putin que arregli el problema de Txetxènia...A l’hora de formar el Govern Municipal, el regidor menys votat pot fer i desfer un ajuntament... ABSURD? i ara! Entra el nou Consistori de Calafell i es troba a ple estiu, amb la Policia de vacances...això més que ABSURD és surrealista . El Mateix Consistori, amb un pressupost de cultura que fa riure (o plorar), va i contracta el més afamat dissenyador (Escuradents olímpic, Barça, etc.) del país, per vestir Calafell amb roba de marca... Al Vendrell, uns fan una plaça pel mestre Casals, els altres la desfan i la tornen a fer, amb renta- cotxes inclòs, ( molt bo Sr. Poca, em sembla que el símil és seu no?). A la capital de comarca més ben comunicada de Catalunya, quan hi cauen quatre gotes, s’hi ha d’entrar a les fosques i en barca....”-i això ho trobes absurd?” Ara bé, el teatre més ABSURD, senyores i senyors és, fins avui, El Teatre Municipal del Vendrell (Sabeu on cau? Pregunteu-ho als Pastorets) Si D. Àngel aixequés el cap!!. I encara la tinc més llarga, la llista, però EL PILAR no dóna per més. Ah!, una ingènua pregunta: l’ABSURD on és? a l’escenari o al carrer? Teló.

J. Mèlich 5 de setembre del 2000

***

FECSA- ENHER I VIVALDI

900770077....”FECSA-ENHER, digui...” A l’altre extrem del fil, EL PROGRÉS: ordinadors, empleats asèptics, educats, música digital, Vivaldi (Mn. Antonio ). Les Quatre Estacions, 1er. Moviment: La Primavera... Aquí al meu extrem, el Baix Penedès, EL TERCER MÓN , a les fosques, amb un llum de ganxo.

Primer dia, CATORZE HORES a les fosques... Vivaldi i la veu gravada d’un home, amb dicció horrorosa, repeteix i repeteix el que ja sabem: que estem a les fosques...rés més.

Segon dia, TRES HORES ... Vivaldi i una explicació: que s’ha disparat una línia. Jo no sé que vol dir...però estem altra vegada a les fosques.

Tercer dia, DUES HORES... amb l’espelma a la mà i el telèfon a l’orella torno a escoltar Vivaldi.

Quart dia, MITJA HORA . Després d’uns minuts de Vivaldi, em diuen que potser n’hi ha per dues hores. Insulto, malparlo, perdo els nervis, amenaço (no sé perquè) i penjo. Els dic ESTAFADORS, PIRATES, DELINQÜENTS, TERRORISTES...La veu , que avui era femenino-cibernètica, calla .

IMPOTÈNCIA .

A Calafell, en menys d’un mes quatre talls de llum...El litoral que vol ser pioner del Mediterrani...amb banderes blaves flamejant al vent. A FECSA-ENHER han oblidat la seva raó de ser. Només els importa sortir a les pàgines d’economia dels diaris. I nosaltres, mentrestant “nari nant”, a les fosques.

Només puc denunciar-ho des d’ aquest modest pilar. Si algun manaire d’aquella empresa ho llegeix (?), sàpiga que, al menys hi ha un veí indignat, que paga els rebuts religiosament, demana solucions i prega, que al trucar al 900770077, pugui escoltar LAX’N BUSTO o el RAP del GRAN HERMANO. Faríem comarca i a Mossèn Antonio, no l’arribaríem a avorrir ...

“Quién me ha puesto la pierna encima.....?.”

J. Mèlich.

P. D. Acabo l’article 17, 07, 00, dilluns...a les 13 h. a les fosques. Es la 5.ena...vaig a trucar, Vivaldi m’espera... dues hores més, visca FECSA- HENER!!! i Mossèn Anton.!!

Juliol del 2000

***

Potser ara?

La majoria del veïnat, mediatitzat i teledirigit, o no té temps o no vol pensar per si mateix. I per això perd el que en diem el criteri propi. No es dedica a meditar ni a opinar sobre la història que li toca viure, patir i compartir. Parla per boca dels qui tenen el privilegi i el poder per treure el cap en els mitjans de comunicació i fa seves les opinions d’aquests predicadors que cada dia li maten el cuc. No és gens rar escoltar, a les deu del vespre, una veïna/veí cantant les frases que ha llegit o escoltat, durant tot el dia, esventades pels anomenats “mas media”. Li surt més a compte fer el lloro que perdre el temps pensant. “Que pensin ells que per això els paguem”.

Exemple: Un connecta el televisor i en qualsevol canal , a part del Buenafuente, contempla una multitudinària manifestació de dol i de rebuig per l’assassinat de l’Ernest Lluch, home bo i estimat per (quasi) tothom. I veu milers de cartells: ETA prou, fora ETA, Volem viure en pau, que són laments lògics i espontanis, si voleu, però també teledirigits. Perquè interessen als nacionalistes espanyols reaccionaris i immobilistes.

Encara que avui, i per sort, se’ls ha vist el llautó. Havia de ser a Catalunya. Com deia l’avia padrina, “ Per amagat que es faci el foc, per un lloc o altre surt el fum. I aquesta vegada s’ha fet el prodigi!! Entre aquelles consignes, treien el nas unes frases noves, mai vistes fins ara i que les càmeres no podien amagar: “I si parléssim?”, “Diàleg”, “Heu de dialogar”. A més, per reforçar-les, una locutora respondona te la gosadia de dir-los-hi, en castellà, “Uds. que pueden, dialoguen”.

Un sospira i pensa, amb joia, que finalment han reaccionat els que s’arrisquen a exposar el seu criteri per damunt dels eslògans fariseus. Ja era hora! Em sembla, estimat Ernest, que amb el teu vil assassinat, s’ha iniciat un canvi esperançador, que tu ja predicaves.

Els d’ETA, sense pensar-ho (que tampoc pensen massa), potser s’han començat a forjar el suïcidi. I als Aznar, Mayor Oreja, Rodriguez Zapatero i la seva fauna clònico-política, se’ls comença a cremar l’arròs. Amen.

Josep Mèlich, 28 de novembre del 2000

***

Amb llum de ganxo

....¿Porqué se ha de sentir lo que se dice

y no se ha de decir lo que se siente?

F. de Quevedo y Villegas.

No hi haurà una ànima que m’escolti, ni que em segueixi ?

Estic boig?

Es que la FECSA-ENHER o a l’inrevés que tanto monta, només em talla el corrent a mi?

O ningú troba indigne que en un mes (d’estiu) hi hagi sis talls d’electricitat al Baix Penedés?

La comarca amb més nivell de vida de Catalunya, amb més futur (?). Amb les platges farcides de banderes blaves (Això de blaves em recorda altres temps). Que volem vendre confort al turisme del país basc i part de l’estranger amb sonores campanyes publicitàries.

En les pàgines d’aquest i d’altres periòdics, silenci total . Articles descafeïnats de festes i festetes , sabó per tothom (España va bien) i algunes picabaralles de politiquets de via estreta que juguen a veure qui és més maco i es treuen els drapets al sol, a veure qui els té més bruts.

I Mentrestant FECSA i ENHER nari nant i nosaltres, a les fosques.

Sensació d’impotència que em remou els budells.

Per ètica i educació, encara que cada dia en tinc menys, em guardo els insults que penso. Però podeu imaginar-vos els més durs i els més enverinats que una ment indignada pot arribar a engendrar.

I posat ja a agitador, proposo una VAGA DE PAGAMENT DE REBUTS per tot aquest any.

Si els encarregats, que és als qui els pertoca, que en les campanyes electorals , ens han promès vetllar per nosaltres(?), no mouen un dit...algú ha de fer quelcom no?

Ja sé que em quedaré sol, o molt poc acompanyat...sempre m’ha passat.

El poble sofreix i aguanta. Això vol dir parlant en plata que ningú es mulla el cul.

Em resta el consol d’haver-me desfogat una mica, si és que em publiquen aquest escrit, que no defineix ni un 0’5 % de la meva indignació.

Estic segur que si haguessin apagat la llum en el moment culminant del Gran Hermano o en l’instant de la proclamació del Gaspart, hi hauria hagut una vaga general amb violència inclosa.

He hagut de refer aquest escrit, avui Diumenge a la tarda m’han tallat de nou la llum...

L’ordinador s’ha tornat boig...jo no perquè ja ho sóc.

No sé perquè he de perdre el temps amb aquestes bajanades.

Perquè?...no val la pena.

FECSA-ENHER seguiran cotitzant en Borsa, ignorant-nos, i nosaltres encenent els llums de ganxo quan faci falta. Doncs què us pensàveu?

J. Mèlich,

***

Si tots...

La meva amiga Il·lusió, jove, idealista i molt maca , (Es donen sovint aquestes tres circumstàncies. Després els ideals i la bellesa, amb el temps, s’esmolen), escrivia l’altre dia, molt convençuda, el seu missatge nadalenc, que ha enviat a les seves amistats i al veïnat en general:

“Si tots fóssiu com jo, en el món hi hauria moltes coses prescindibles... Podríem passar sense les claus i els candaus , les armes i els soldats, les presons, les ONG , CARITAS i, si molt m’apreteu, sense Jesucrist i sense Déu. Sobrarien els guardaespatlles, la Justícia i ETA (tots fórem independents), la Loteria Nacional...” - i n’enrestinava un reguitzell més que no relaciono per manca d’espai.- Acabava així...”Fins i tot aquesta tarja, desitjant-vos bons auguris, fóra inútil...Però tots, no sou com jo. Molts sou millors; però no TOTS, és una llàstima. Per això em veig obligada a seguir com cada any, “desitjant” pau, amor i prosperitat, esperant que un dia el món deixi de “desitjar” aquests ideals...per haver-los assolit.”

Bufa! La nena- vaig pensar jo...- i posant-hi cullerada: - Si tothom fos com tu, de moment, fotries mig Penedès que és com dir, globalitzant, mig món, a l’Atur. Imagina’t si...- No em va deixar seguir- “L’Atur, no existiria.”..

Móc!!. - vaig fer jo-...Il·lusió meva, santa Il·lusió!, no t’hauries de fer mai vella! Perquè allà, vida endins, la UTOPIA t’espera amb un garrot . No, no em diguis que també la faries fonedissa. Per aquí no hi passo. Saps què et dic? Que el teu CEL, tampoc m’agrada. Els CELS, si és que existeixen, han de ser fastigosament avorrits. Per això penso que Déu es va muntar aquest “marro” d’aquí a baix i tenir quelcom per matar el temps...

Ah! sí, Bones festes a tots! i ...“nari nan”, mentre la frase sigui imprescindible.

J. Mèlich, desmbre del 2000

Teatre

2010-01-09T05:09:29Z

Narrativa

2010-01-11T05:13:16Z

L'Argentera...quan anàvem amb avarques
aquí podeu consultar el llibre

L’Argentera... quan anàvem amb avarques.

Solatges de memòria

de Josep Mèlich

Cossetània edicions www.cossetania.com

Es tracta d’un llibre on si mesclen, la memòria de l’autor durant els seus divuit anys de vida a l’Argentera, i la crònica etnològica i costumista d’aquest poble del Baix camp .

L’Argentera, és un exemple fefaent de l’agonia de la gran part dels pobles de “secà” de la ruralia catalana. A partir dels anys 60-70, va morir com a comunitat agrícola, per esdevenir un nucli residencial, d’estiuejants i visitants de cap de setmana. Avui, només hi viuen de forma permanent, una cinquantena de persones, la majoria jubilats.

El llibre és ple d’anècdotes personals viscudes amb els veïns del poble, contemporanis de l’autor i d’imatges molt representatives ( unes dues-centes, entre fotografies i dibuixos). Hi trobem també, la referència de totes les eines de pagès, els oficis d’aquell temps (molts d’ells ja desapareguts), les contrades i els noms de les finques (“els trossos”) del terme, els renoms de les cases, la litúrgia religiosa, les festes socials i populars (La Festa major descrita punt per randa), l’escola d’aquella època franquista, i els jocs del pati de col·legi, cançons i rondalles “de la padrina” i un glossari de col·loquialismes, adagis i refranys propis del poble i de la comarca.

Hi ha un capítol dedicat a retrats dels fets i gent més relacionats amb l’autor: Família , amics, ciutats, pobles (Reus, Duesaigües, Mont-roig), i famílies que van tenir un paper important en la seva vida. Tot amanit amb ironia “rural” i prosa de fàcil lectura, gens mancada d’una bona càrrega poètica.

El llibre s’obre amb dos magnífics pròlegs de la prestigiosa filòloga i catedràtica, Dra. Maria Teresa Cabré, nascuda a L’Argentera i de la filla de l’autor, Glòria Mèlich, respectivament.

Alguns fragments d’aquesta obra els heu trobat en la pàgina web que esteu visitant.

Present, Calafell

2010-01-29T23:05:17Z

Permeteu-me fer una mirada enrera per a descriure el Calafell que jo vaig trobar , en concret, La Platja, on he viscut des dels anys 60. Després parlarem de les meves vivències.

Apunts nostàlgics

"En la playa de Calafell había habido, como los pescadores dicen, mucha madera..."

Carlos Barral Años de penitencia

El nostre litoral, aquesta màgica partió d’escuma, entre la terra i el blau del Mare Nostrum, s’ha transformat, l’hem transformat, profundament, amb poc més de mig segle. Els barris de les platges canvien constantment de fesomia i el seu veïnat és un barrejadís de gent nadiua (cada cop menys) amb gent sobrevinguda per la llepolia del caramel turístic.

La població de terra endins no ha sofert ni el trasbals ni l’enrenou dels estius a les platges. Contemplo una fotografia de principis del segle passat de l’Argentera, el meu bell poble muntanyenc del Baix camp i l’identifico a l’instant, ha variat ben poc la seva fesomia. Si observo una panoràmica de la platja de Calafell dels anys cinquanta, no hi trobo ni un punt de semblança amb el Calafell d’avui. Els habitatges d’una o dues plantes i les botigues dels pescadors han donat pas als blocs d’apartaments de gran altura, una muralla al llarg de la costa, que es perd de vista de Llevant fins a Garbí.
Només l’emblemàtic Sanatori, que ara estan maquillant, el “Pes” ( nom que donen els mariners al pòsit o Confraria), la casa del Barral i un parell o tres de cases del barri de l’Espineta, han resistit l’allau de ciment que, a l’estiu, com una bresca, s’omple d’abelles famolenques de sol. Els tendals i ombrel·les de coloraines han fet oblidar les llargues gandalles de xarxa esteses damunt la sorra i la fusta repintada dels bastiments amb el seu bosc de pals. L’olor de peix, seu i petroli s’ha fos en perfums de cremes solars enumerades. Les mans clivellades i lleugeres de les púdiques remendadores, ara son pits i culs a la graella.

Fa més de trenta anys que visc a la platja Calafell, els dos terços de la meva vida. Vaig arribar just quan les darreres barques de llum es podrien a la sorra. La pesca havia mort a Calafell. Els mariners havien emigrat a Vilanova. Ja no s’encantava el peix, ja no es varaven ni treien les barques, ja no es feia “la pava”. Només quatre gussis, bots de pescadors jubilats, que calaven les seves xarxes per vendre el peix als turistes curiosos i un parell de tellinaires, que rastrejaven amunt i avall la sorra del segon sec.

Els “pals”, velles travesses del ferrocarril, sense seu s’esberlaven al sol damunt l’arena. El cable de la maquinilla es rovellava entre les argolles prop del mur. Només el baròmetre de la casa Corrons romania darrera la seva gàbia, allà a la paret del Pes, esperant a l’alba, el truc dels dits de redolta dels pescadors matiners que anaven a “veure el temps” abans de marxar a Vilanova.

Aquesta és la Platja de Calafell de finals dels seixantes. La que jo em vaig trobar . El Pes, el Bar Calafell, la Carniceria Vila, Cal Fèlix, L'hotel Cataluña (amb ñ), al fons el bar Marina (Cal Feliu) i més al fons el Sanatori. El mur encara no hi era. Els cotxes aparcaven a la sorra. És de destacar l'altura dels edificis. Havia nascut el boom del turisme. (Postal de la col.ecció de P. Van de Ree).

Mariner sense port, mariner mort.
Ara sovint vaig al Pes, la Confraria de sant Pere. Allí entre la grogor de les velles fotografies de la platja que, segons els més vells, era la que tenia “més fusta” del litoral, entre els records, el pendó, la imatge de sant Pere i de la Mare de Déu del Carme i els retrats del Jordi Pujol i de Carlos Barral, xerro amb els pescadors. Tots tenen ganes d’explicar coses, les seves experiències personals, dels oficis del mar, dels seus avantpassats. Es barallen per parlar, discuteixen un mateix fet i no s’entenen. Tots volen ser els testimonis privilegiats d’aquelles vivències i és que tots tenen la seva versió, la seva veritat, que volen posar pel davant de la dels altres.
Son tots molt cridaners. Diuen que els hi ve d’anar en mar (els pescadors no van a la mar, van en mar) perquè havien d’alçar molt la veu amb el soroll del motor i la remor de les ones. Ep!! Es nota que sóc de terra. Un pescador mai pronuncia la paraula ona. Per ell només hi ha colls de mar.

El Pep del Trias. Quan jo vaig arribar a Calafell era el sereno

El més vell potser és el Xic del Pep. No hi veu gaire però encara té molta memòria de temps pasts. També parlo amb el Tarrit, que és el Patró Major de la Confraria, amb el Rafalet, el secretari, que també hi posa cullerada, l’Antonio del David, que no para de contar anècdotes, el Vicentet del Manco amb la seva pipa cargolada, el Jaumet de la Salia, que m’explica l’ofici del Llum, el Josep Martí, del Demus, el Pàmies que és terròs, però em diu que també havia anat en mar. S’hi van afegint el peixater Rosendo Bassaroles, el Pelegrí (Petxines), que quan escric això ja ens ha deixat (q.e.p.d.), el Manuel Mestres, que va afaitar molts anys a tota la flota, el Puça, el Joan de l’Estel...
Demà en trobaré més perquè encara me’n deixo. Parlaré amb el Gallego, potser amb el Renec, amb el Ramonet i amb les seves dones que també m’han de contar moltes coses, i aniré aprenent d’ells la història, encara tant recent, de la nostra platja.
Jo sóc feliç escoltant-los, no em passa el temps en mig d’aquells homes que van lluitar tant per tirar endavant una família i un barri, en temps de postguerra, de represàlies polítiques, d’estraperlos i contrabans i de misèria.
Me’ls escolto embadalit com quan , al meu poble, escolto els vells pagesos a la Societat, recordant les seves vides de secà.
Hi ha una semblança entre la platja de Calafell i el meu poble. Aquí va morir la pesca, a l’Argentera es va extingir l’avellana i amb ella la pagesia. Calafell va ressuscitar amb el turisme, el meu poble no va tenir tanta sort i ha quedat buit. Potser ara aquest invent nou del Turisme rural salvarà les engrunes que en resten.
Al Pes hi ha la “Llar del pescador Jubilat” però tothom hi té entrada. Quan hi vaig enregistro la veu dels qui trobo per allí. Estic preparant un treball històric del nostre barri pescador. Alguns es fan “el ronso”, però acaben acostant-se a l’aparell magnetofònic i xerrant pels descosits. M’agrada especialment l’argot dels vells pescadors...Hi ha autèntiques perles col·loquials, mots que aniran morint amb ells. En tinc molts de col·leccionats i cada dia en descobreixo algun de nou. Les frases fetes i els adagis són també dignes de conservar. Suposo que molts són comuns a d’altres contrades, jo no les havia sentit fins que vaig arribar a Calafell.

El Magí el Territ.Fins fa poc Patró Major del Pòsit

Quan diuen:

Favat o favada és la paraula més popular entre els pescadors de Calafell. S’usa per exaltar qualsevol cosa: Un paio favat, un vaixell favat, un cotxe favat, etc. Tot allò que és gran, gros o important, és favat.

Migo (migu) és el castellanisme d’amic, es deia molt entre els mariners.

Aquí en terra deixo el gec, es que no volen saber res d’un tema; que pleguen, vaja.

M’has fet el fogó de pillo, vol dir que l’has traït o enredat.

Passa Galinda que no enqueixalis (algun trempat diu encalaixis), és que no volen saber res de tu.

Estaven tots agromejats. com els peixos quan van a moles.

Semblava el Keti, que era un gos que tremolava a coberta.

Ja tromparà el pedraló, ja. Davant d’una dificultat. El pedral o pedraló era un objecte pesant, generalment una pedra o un tros de rail de la via, lligada a un cap, que feia les feines d’àncora, i costava molt de tirar amunt.

Tromparà de baix això mngu. Similar a la d’abans.

Fer la “Pava” Era entrar amb aigua fins al coll per varar la barca. A l’hivern tothom reia de fred .

De ferd qui més en té més n’aguanta. Sense comentaris.

No en vull de voga. quan rebutjaven quelcom. La voga era el peix més vast.

També ho va provar la Ponis i s’hi va quedar, quan algú diu “ho provaré”

Feina rai a cal coca. quan es preveuen solucions impossibles.

Merda a la quilla perquè la cosa s’ha complicat.

Merda al sesg igual que l’anterior.

Omplirem bots hi barca quan veuen que hi haurà abundància.

Aquesta porta sipia a la nansa perquè està prenyada.

I no em vull allargar més. Això és un aperitiu del que pot arribar ha donar de si una crònica del món pescador explicada pels seus propis protagonistes. Serà el testament d’un ofici vell com la humanitat, però que malauradament ja no existeix entre nosaltres.

Per acabar i parodiant una frase del gran poeta de l’Espluga de Francolí Mossen Ramón Muntanyola, firmaré això dient que la platja de Calafell va passar de ser un cul de món a esdevenir un món de culs.

El progrés i uns quants “calafellencs de pro”(Qui té força carrega pes, diuen els meus amics pescadors), que no van voler el port, van contribuir a fer el Calafell que tenim avui i que, malgrat tot, tant estimem. Però això ja és un tema per un altre capítol.

Passat, L'Argentera

2010-05-05T04:07:32Z

L'Argentera

Hi ha dades sobre el poble que es poden consultar en els llibres de geografia o història i en les enciclopèdies amb estadístiques científiques fredes i precises. Només apuntaré, breument i de passada, que l’Argentera és al límit de la comarca del Baix Camp, tocant al Priorat i encara que pertanyi al partit judicial de Falset, és de la comarca de Reus. Jau damunt d’un turó al peu de la serra que du el seu nom i que marca el llindar geogràfic i lingüístic de la Catalunya central. És notable la diferència de parla entre la gent del meu poble i els habitants de Pradell o de la Torre de Fontaubella, a tan sols quatre o cinc quilòmetres, ja al Priorat, a l’altre
costat de la serra.

La casa on vaig néixer,un dia amb molta neu, la Serra al fons

L’Argentera apareix en els llibres especialitzats de filologia en la línia divisòria entre el català que no fa la vocal neutra, que diu mar[e] o av[e]llana, i el que diumar[@] o av[@]llana; o entre el que fa cant[u] i el que fa cant[o]. Per més àmplia informació, us remeto a la il·lustre catedràtica Dra. Maria Teresa Cabré, filòloga nascuda a cal Saló i amb qui vaig tenir l’honor de compartir l’escola primària. Crec que ella va dedicar la seva tesi doctoral a desenvolupar magistralment aquest tema.

El poble floreix al bell mig d’una vall encerclada, de llevant cap al sud, per les joves carenes de puig Marí (que avui enderroquen impunement), la màgica muntanya d’Escornalbou, l’original coll Rodó (un turó amb capell) i la Parrica, la seva germana petita. A ponent té la serra, que du el nom de l’Argentera i és un balcó engalanat amb la bellesa imponent dels Ermitans, el morral de Vilanova, la roca Roja, el Motxilló, el Moster, el morral Blanc i l’Enderrocada, per morir al nord, al coll de la Teixeta, que és el pas de la carretera d’Alcolea que ve de Reus i penetra al Priorat pel terme de Porrera, cap a Falset, camí de l’Aragó, on penetrarà per Alcanyís, després de creuar l’Ebre pel pont de Móra, enfilant la terra alta de Gandesa. La carena de la serra, mentre escric això, me la disfressen amb un bosc d’hèlices que roden al vent, com si la volguessin enlairar cel amunt cercant un quixot galàctic. Parc eòlic, energia neta, diuen. Tot sigui pel progrés. Em sembla que aquests molinets de vent mai no els veurem a Montserrat. La nostra ha estat una muntanya maleïda, en tota la seva història, perquè també té el ventre foradat pel túnel del ferrocarril Barcelona-Madrid, una de les obres d’enginyeria que va donar títol de marqués de l’Argentera al seu creador, Eduard Maristany. Un forat colossal de més de 5 km de llargària, que entra pel peu del poble i surt al Priorat, pel terme de Pradell de la Teixeta. I per acabar d’empastifar-la me la van sembrar de torres d’alta tensió mastodòntiques, amb els seus esquelets galvanitzats, carregades de cables que cavalquen cap al sud després de trepitjar valls i cingles.

Les cases de l’Argentera s’escampen com un ramat de bens pel llom d’un collet cenyit pels barrancs de la Font Vella i la Daumera, que topen al peu del coster, sota la proa del poble, per formar la riera de Riudecanyes. Barranc que obre la vall per intentar, amb penes i treballs, omplir el pantà del mateix nom, després de recollir un escadusser cabal que, pel barranc de Duesaigües, li arriba del germà gran de Siurana. Hi ha un altre torrent que recorre la major part del terme. És el barranc de les Valls. Així com els anteriors molts estius s’esgoten, aquest no s’ha assecat mai. D’ell en trèiem l’aigua de l’hort de casa.

L’Argentera ha tingut sempre fama de poble singular, bell per la seva senzillesa. No té cap edifici notable ni cap tresor històric de renom, però atrau per la seva arquitectura elemental, de llogarret de pessebre, amb els seus carrers empedrats i plens de flors, les seves fonts i els racons més sorprenents, amb jardins acollidors. El poble està situat al bell mig d’un paisatge on el protagonisme dels verds, secundat pels rogencs de les muntanyes, ofereix als qui accepten el convit de la contemplació unes sensacions de calma, plenitud i benestar que els sedueixen per sempre. Passió de fill? Com vulgueu… aneu-hi i ja em direu si tinc raó. Vist dels afores, en el seu perfil senzill, hi destaquen el campanar de l’església i el campanaret de cal Guix, amb el seu penell en forma de pagès que beu vi d’un porró i que jo, tantes vegades, he sentit grinyolar des de casa, rodant al ritme del vent, damunt les majúscules cardinals. Són campanars quadrats amb teulada piramidal. El de cal Guix és més petit, amb les parets blanques i vitralls als finestrals. El de l’església és al bell mig del poble, que li fa el folre amb les seves cases ocres d’argamassa i pedra.

Fragment del llibre de J. Mèlich, "L'Argentera, quan anàvem amb avarques"

Com tants pobles de secà del camp de Tarragona, l’Argentera ha esdevingut la residència d’unes poques famílies, la majoria jubilats. La resta de llars estan tancades la major part de l’any. Des de finals dels seixanta, ha deixat de ser un poble amb vida rural per esdevenir un lloc de residència i estiueig. La majoria de fills i descendents del poble han reformat les cases que habiten a l’estiu o els caps de setmana de tot l’any. Només hi trobarem un parell o tres d’exemples de casa de pagès amb el cultiu que tants anys va ser el pa de cada dia: l’avellana. Encara podem admirar propietats com la Vall de cal Samarró, que a principis del segle passat va ser resquitada del bosc i plantada d’avellaners. És un exemple del que en deien el “goret” que vol dir: treure el bosc per conrear-hi arbres de cultiu, en aquest cas l’avellaner.

Per tant, avui l’Argentera és un racó deliciós per passar-hi uns dies gaudint dels bells racons del poble

i de la natura dels seus voltants.

Es pot fer cada dia una excursió diferent visitant les seves fonts, esparses pel terme. Es pot pujar a la magnífica talaia d’Escornalbou, admirar el Castell- museu en una visita guiada. Donar el tomb rodó a la muntanya pel Passeig dels frares i muntar al cim on s’hi troba l’ermita de Santa Bàrbara. És una de les talaies més impressionants de Catalunya. Pels qui fan estada d’uns dies a l’Argentera , tenen moltes excursions per escollir. Hi ha una ruta que va a la Serra pel camí dels pous i els estrets, entrant als boscos del Trucafort, terres de rovellons. D’allí es pot accedir a la font dels Ermitans , caminant sota els cingles de la Roca Roja i del Morral de Vilanova. Una altra sortida és la que ens porta a la Font del Ferro, pel camí del cementiri en direcció a "La Chorivia" . També es pot anar cap al camí de les valls fins al peu del cim d’Escornalbou...Tots aquests itineraris s’endinsen en els més bells paisatges de la muntanya mediterrània, de pins, alzines, brucs , roures, grèvols, farigola i romaní... entre els arbres i plantes més característics.

Una altra excursió recomanable és pujar al pla de la serra per visitar el parc eòlic de recent construcció. Visitar també el poble veí de Duesaigües amb els seus ponts faraònics del ferrocarril, i acostar-se amb precaució a la boca impressionant del túnel de la línia Madrid- Barcelona que té 5 Km. de llargària.

A l’estiu la primera visita ha de ser a la Font Vella, al peu del poble a la vora del riuet que baixa de la serra. Un racó frondós que convida a estirar-te damunt del pedrís , després d’haver fet un bon traguet d’aigua fresca. El cel s’endevina a taques blaves per entre el brancam i les fulles amb tota la gamma dels verds. Aquesta era l’antiga font del poble i la que subministrava tota l’aigua. La gent hi anava cada dia amb càntirs grans i galledes de zenc. Fins que va arribar el Sr. Eduard Toda i va donar l’aigua de la Bartra, una propietat que havia comprat a cal Cabré. Des d’aleshores hi ha les fonts repartides pel poble que va apropar l’aigua als veïns.. Després, als anys setanta es va fer la instal·lació de l’aigua corrent a les cases. Totes les fonts del poble estan en racons molt acollidors que conviden a beure. La primera que trobem és la Font del Cintets, després la Font de l’Abeurador, sota el monument a Toda, La font del Capdall, La font del Camilo i la Font de la plaça, al costat de l’església.

Recomanem també, una passejada pel poble per admirar els seus carrers empedrats plens de flors amb portals i façanes arraconats en un laberint on et sorprenen a cada moment el gust i la cura que els veïns tenen de les seves cases i jardins. A la part alta hi ha una petita urbanització amb xalets més moderns al costat d’un poliesportiu i una gran piscina a l’aire lliure.

A l’entrada del poble hi ha la Societat (Societat La Unió) amb una sala polivalent, un bar i una pista a l’aire lliure on s’hi fa cinema a la fresca i els balls i els actes d’esbarjo de les festes. Damunt de l’edifici de la Societat hi ha un restaurant “Menjars l’Argentera” amb cuina típica i casolana.

La festa major de l’Argentera és el dia 24 d’agost: Sant Bartomeu apòstol, el patró. Hi ha també la festa Major Petita que és el 15 de Maig, per Sant Isidre, el co-patró. Encara avui, es conserven les tradicionals costums en aquestes festes. Els actes religiosos de l’ofici solemne i la processó, pels carrers del poble, presidida pels Gegants i els caps grossos amb el Bou d’Escornalbou.

Pel que fa als actes socials de la Festa Major, es celebren els balls de tarda i de nit durant dos dies, amb orquestres, a la Societat. Es conserva encara la costum del “Ball de ram” “Ball del Pensament”, del fanalet...etc. I a la “mitja hora” fan la subhasta de números per la rifa de la toia, que l’agraciat la balla i l’ofereix a la noia que ell tria.

També hi ha durant l’any les celebracions més populars, com La Castanyada per Tots sants, La mona per Pasqua o el cap d’any a la Societat. Cada cap de setmana hi ha molta animació i la gent que s’hi troba, participa en actes populars, i col·labora a arranjar els camins de les fonts del terme o en l’organització de trobades i excursions col·lectives, que solen acabar amb una bona carnada o una paella col·lectiva. També es conserva, entre els homes una antiga costum: El sopar de sant Antoni, el mes de gener, que es celebra després d’un dia de cacera. La caça és una afecció molt arrelada entre els fills del poble i els visitants.

A l’Argentera ningú hi és foraster i tothom qui hi arriba de nou, molt aviat s’integra i se sent un més del poble. Una estada a l’Argentera és , pels qui volen gaudir de la natura , una experiència única. Un racó de món que t’ofereix tots els ingredients per viure una aventura...”naturalment".

Si voleu veure un magnífic reportatge fotogràfic de l'Argentera i Escornalbou de la meva amiga Trini González, feu clic aquí

http://www.facebook.com/home.php?ref=home#/album.php?aid=1119&id=100000613681191

0

Records d'infantesa.

Des de la foscor del temps

Hi ha una sensació d'obscuritat i restes de por en alguns dels meus records d'infantesa. Un d'ells és reviure les escenes on el meu pare posava la Pirenaica: "Radio España Independiente Estación Pirenaica". Era una emissora clandestina que emitia en ona llarga i que la paraula "Pirenaica" només era per a confondre. Les emissions es feien des de Moscou, en un principi. Es va crear l'any 1941 a instàncies de La Passionària (Dolores Ibarruri). Més endavant va trametre els seus programes des de diversos països de l'Est.
A casa teníem un Radiodina i havíem de posar el fil de l'antena dins d'un got d'aigua per evitar les interferències.

Dolors Ibarruri (La Pasionaria) en un acte del Partit comunista clandestí. A l'altre extrem de la taula Santiago Carrillo

Teníem el volum molt baix per que no es sentís del carrer i si trucaven a la porta, canviàvem immediatament de sintonia.
Tots els programes eren una aferrissada crítica contra el franquisme Amb campanyes d'exaltació del comunisme , esperonant a la gent en la lluita contra la dictadura.

Equip de La Pirinaica: Santiago Carrillo, Jordi Solé Tura i Ramón Mendoza entre d'altres.

A mi, poc a poc, em va anar entrant un cert rebuig cap a aquesta mena de crítica pamfletària que, de tant repetitiva, perdia molta credibilitat. No és que no tinguessin raó en les seves proclames; ja sabem que el franquisme era un règim criminal, però com que no en vèiem el fruit de tanta lluita, tampoc acabàvem fent-ne gaire cas. Jo em discutia amb el pare i el titllava de nostàlgic.
Avui em passa sovint amb l'anomenat periodisme groc i amb qui practica una crítica aferrissada contra el poder. De tant desmesurada, i ha cops que perd credibilitat, si més no, serietat.
Com diu el refrany català: Moltes vegades, a so de timbals no s'agafen llebres.
De totes maneres us faig arribar aquest document sonor amb la preciosa veu de La Passionària, en ocasió de l'assassinat de Puig Antich, des de La Pirenaica.

Contacta amb mi

2010-01-09T05:47:17Z

El web del M�lich

PORTADA

dimarts, novembre 30, 2010

Més premsa catalana!!

.............................................................................. Perdem un altre Mestre

Documents

Imatges

Imatges de Calafell

Imatges de l'Argentera

Imatges de la meva vida

Poesia

Poesia casolana

Intimitats

Poesia casolana

Articles

Teatre

Narrativa

Present, Calafell

Passat, L'Argentera

0

Records d'infantesa.

Contacta amb mi

..............................................................................

Perdem un altre Mestre