Aviat em van portar als Pirineus, que també es va convertir en escenari per a les nostres ascensions cada vegada més agosarades. Les meves lectures juvenils es materialitzaven, ara era jo qui podia viure en primera persona les aventures que fins aquell moment només havia llegit als llibres. Una primera incursió a la serralada dels Alps va ser un punt d’inflexió a la meva vida. L’afició va esdevenir passió. Era com si la muntanya hagués obert una porta al fons de la meva herència genètica i ara descobrís unes qualitats pròpies, uns trets del meu caràcter fins aquell moment adormits, que ara sortien a la llum i m’omplien totalment. Estava viciat. La meva addicció m’emportava a esperar amb impaciència el cap de setmana i poder-me llevar abans de l’alba, esgotar-me en llargues jornades d’esforç generós compartit amb els amics, escurçar els temps de les guies, escalar, córrer, rapelar pels barrancs, enfonsar-me en la neu fins els genolls, encadenar un pic darrere l’altre.
Sense cap planificació prèvia, la meva llibreta d’excursions s’anava omplint de records inesborrables. Potser va ser un procés d’evolució natural, el cas es que, amb el pas dels anys, vaig anar cremant etapes en un modesta però satisfactòria trajectòria en la muntanya. Les successives aventures ens van portar anys després per quatre continents, per serralades llunyanes i països exòtics. Mai no havia volgut ser un alpinista famós, tampoc no volia intentar un vuitmil de l’Himàlaia o encarar-me amb la dificultat extrema com els meu ídols, les aventures dels quals continuava llegint als llibres. Tot i així i mirant enrere, puc sentir-me satisfet. Una de les qualitats més destacades de l’afició muntanyenca és que pots adaptar-la al teu tarannà i nivell físic i gaudir-ne sense limitacions.
Ara, 40 anys després de la meva arribada a Catalunya, ja jubilat i amb més temps per a les meves coses, m’he proposat ordenar tots aquells records i plasmar-los en aquestes línies. Aquesta és la primera part del meus estimats arxius de muntanya.
Primavera 2017