MUNTANYES I VIATGES
Mont Blanc
El Mont Blanc, amb 4.807 metres, és la muntanya més alta de la serralada dels Alps. Fa frontera entre França i Itàlia. L'any 1989 era considerada el cim d'Europa. Després d'un any d'entrenament, vam atacar la via normal des de Chamonix, la pintoresca capital alpina a l'Alta Savoia francesa. Al juliol de 1994 vaig fer la segona ascensió i vaig notar com els canvis provocats l'escalfament global afectaven negativament l'entorn alpí.
Juliol 1989. Chamonix (França), davant la inigualable cara nord del Mont Blanc. L'estàtua de Balmat i Paccard, els primers ascensionistes de 1786, assenyala el perfil de la via normal. De dreta a esquerra: l'aiguille du Goûter, la Dôme du Goûter, les dues petites Bosses i cim del Mont Blanc a l'esquerra. La llengua de la glacera de Bosson baixa cap a la vall.
Juliol 1989. El telefèric surt de les Houches i puja fins el pla de Bellevue (1.800m)
Juliol 1989. El trenet TMB ens puja fins el Nid d'Aigle (2.372m)
Juliol 1989. La pujada a peu comença per un ampli sender freqüentat entre el pedregar.
Juliol 1989. A partir del coll de Rognes (2.678m) trobem les primeres congestes.
Juliol 1989. El refugi de la Tête Rousse (3.167m) i l'agulla de Bionassay (4.052m)
Juliol 1989. Travessem el Grand Couloir, molt perillós per les constants caigudes de pedres.
Juliol 1989. Grimpem el rocam fàcil de l'aiguille du Goûter, al cim de la qual hi ha el refugi du Goûter (3.815m) on passarem la nit. Hem trigat cinc hores tot pujant. El sopar és a les sis.
Juliol 1989. Sortim del refugi a les tres de la matinada i remuntem els pendents de la Dôme du Goûter (4.304m). A punta de dia som a prop del refugi-bivac Vallot (4.362m) on parem uns minuts.
Juliol 1989. Sortim del refugi Vallot amb vent i fred. Anem encordats, encarem l'aresta de les Bosses a pas lent però continu.
Juliol 1989. La traça segueix l'aresta de les Bosses, tram exposat i batut pel fort vent.
Juliol 1989. L'aresta somital del Mont Blanc és un lloc mític de bellesa incomparable.
Juliol 1989. No val a badar en aquesta aresta llarga i esvelta. Grampons, piolet i corda ens asseguren.
Juliol 1989. Sis hores després de sortir som al cim d'Europa (4.807m). La vall de Chamonix queda gairebé quatre mil metres més avall, com un vol d'avió.
Juliol 1989. La baixada la farem per la glacera de Bossons, un llarg itinerari en balcó sobre la vall, parant atenció a les esquerdes que hem de rodejar o saltar.
Juliol 1989. Els seracs amenacen el nostre itinerari. Són bonics i perillosos.
Juliol 1989. La Jonction, el tram final caòtic de la glacera, és una veritable trampa. Trezte hores i mitja després de sortir del refugi arribarem a l'estació del telefèric del Plan de l'Aiguille.
Juliol 1989. El primer quatremil, el més alt. S'obre una nova etapa a un món meravellós de gels i neus perpètues, al qual mai vaig pensar que podria arribar.
Juliol 1994. Segona ascensió repetint la mateixa ruta. El vessant nord del l'aiguille du Goûter està bastant desprovist de neu, l'escalfament global es nota. Per això, el Grand Couloir ja no és tan perillós, no vaig veure les perilloses caigudes de pedres que al 1989 eran habituals i que cada any causaven víctimes.
Juiol 1994. El refugi Goûter havia fet una ampliació per augmentar la capacitat, però ens va tocar passar la nit amb una colla d'adolescents i monitors que no ens van deixar dormir gaire. De matinada, però, ja estavem a l'aresta de les Bosses, amb menys neu, menys fred i millors condicions per l'ascensió.
Juliol 1994. L'aresta somital del Mont Blanc no havia perdut res de la seva màgia inigualable.
Juliol 1994. Des del cim del Mont Blanc, mirant cap el nord-est: el Mont Maudit (4.465m), el Mont Blanc de Tacul (4.248m) i l'aiguille du Midi (3.841m)
Juliol 1994. Baixant per la glacera de Bossons, la cascada de seracs del costat esquerre tenia un aspecte molt perillós. Semblava a punt de caure. La paret de roca nua era ben visible.
Juliol 1994. Vam haver de travessar les restes d'una allau recent. Ho vam fer ràpid i patint. Tres dies després, una altra allau va sepultar nou persones.Vam estar de sort.
Juliol 1994. Com que la baixada es va fer molt llarga i perdíem el telefèric, vam optar per passar la nit al refugi dels Grands Mulets, penjat dalt de l'esperó de roca que sobresurt de la glacera.
Juliol 1994. La glacera de Pèlerins, negra, bruta i perillosa, darrer obstacle abans de l'estació del telefèric del Plan de l'Aiguille, que ens retornaria a Chamonix.