L’excursió es presentava interessant, si mes no, diferent de lo conreat fins ara. Malgrat que la dificultat anunciada era de MODERADA, la veritat es que va sortir mes aviat MODERADA-ALTA, doncs a les fortes i decidides pujades si van sumar les recargolades i directes baixades entre els diferents turons que van anar superant fent carena i les corresponents sifonades entre ells.
La caminada va ser realment molt interessant, com ja presumien i de veritat no va decebre a ningú. Deixats els cotxes a l’ermita nova de Sant Miquel, del segle XV, vam iniciar la remuntada agafant un sender pedregós, molt costerut que ens va conduir a l’ermita vella de Sant Miquel, ara restaurada i que data del segle XII. Adossada a mitja muntanya es un exemple, ja molt llunyà, de l’espiritualitat dels seus constructors i de com superaven les dificultats per aixecar les construccions religioses en llocs de difícil accés dedicades a algun sant. Com que el dia era fantàstic i molt solejat, des d’aquell punt, com a mirador, vam gaudir d’un ample paisatge sobre el Baix Penedès i la part Nord del macís, verd, amb una disseminada mostra d’antigues masies i petits nuclis urbans deshabitats que donen fe de la importància que la comarca va tenir en anys precedents. S’ha de dir que, malgrat els diferents i desastrosos incendis forestal patits per tota la zona, ara fa alguns anys, la veritat es que s’ha recuperat molt la massa arbòria i el verd ha anat cobrint tota les extenses zones cremades donant en conjunt un aspecte agradable i seré.
La pujada fins a la Creu, al costat del turó on es troba les restes d’un castell templer de guaita, va ser força exigent amb algun passos estrets, un d’ells equipat amb una corda per fer una petita des grimpada. S’havia d’anar molt concentrat i tothom hi posà lo millor d’un mateix per anar superant les dificultats i ressalts que es trobaven, un darrere l’altre, sense sol·lusió de continuïtat. Ja a dalt, el paisatge era molt maco, als dos costats de la carena pedregosa que vam anar resseguint una bona estona, fins arribar a un lloc on el vent quasi no bufava i on vam poder esmorzar com sempre amb gana i bon humor. El cafè calent que la Tere sempre prepara dins un termo i que el Galera i el López serveixen diligents, vam posar fi a aquella estona de descans i alimentació. En aquesta ocasió, a més, s’hi van afegir unes galetes portades per la Paquita que celebrava el seu recent Sant. Ja ben recuperats vam seguir el camí fent una bona sifonada per pujar, tot seguit, a la Talaia, punt més alt de la serralada i cim comarcal del Baix Penedès, on vam trobar un piló geodèsic, un pessebre excursionista i dues banderes catalanes que onejaven flamants pel ventet que bufava en aquell punt tant airejat i exposat.
Fetes les corresponents fotografies de record del nostre pas per aquell indret, va començar novament una fortíssima, complicada i llarga baixada en direcció Nord, que en la seva primera part presentava molts ressalts pedregosos que feia estar molt atent per no patir un caiguda de possibles males conseqüències. Després, ja el sender, tipus corriol, es va anar suavitzant caminant per una zona obaga, on trobàrem un magnífic pi de les Tres Branques molt bonic i una massa de bosc molt espessa i ufanosa que ajudà a resistir la part final de la baixada fins arribar a una cruïlla amb pal indicador que informava que en 35 minuts es podia fer el retorn seguint un camí planer, molt cuidat, per la base de la serralada, o bé seguir un altra ruta per visitar l’ermita de Sant Marc i tornar als cotxes fent un camí una mica mes llarg. Cinc van decidir seguir la primera opció i la resta del grup de 27, nombre total que vam presentar-se a la sortida de Vinyols, vam seguir la ruta llarga. El camí curt va resultar molt bonic i cuidat, anomenat Ruta de la Natura, amb rètols explicatius de la diferent flora que s’anava trobant pel camí. Molt tranquil i suau, el grupet de cinc participants van arribar a l’ermita de Sant Miquel on tenien els cotxes aparcats quedant a l’espera de la resta de companys excursionistes.
Aquet grup vam seguir en direcció a l’ermita romànica de Sant Marc caminant per una pista ample que portava a la pedrera de Can Magí Vidal i la carretera d’Aiguaviva. Passada aquesta, un senderó ens esperava a l’altra costat i ara, en forta pujada, ens va dirigir a aquesta interessant ermita recentment reconstruïda per evitar que el pas del temps esborri la seva bonica arquitectura. Tot i així el seu estat es bastant deplorable.
La sorpresa va ser que el nostre guia, el Pep s’havia molestat a preparar-nos allí mateix, un aperitiu amb un boníssim vi blanc del Penedès, cosa que naturalment vam agrair, doncs començava a fer-se tard i l’estómac ja feia el rau rau.
Després vam seguir la ruta, aparentment en direcció contrària a la lògica, per un camí carreter que ens va portar de nou a la carretera, passant pel mig de vinyes velles que, barrejades amb les flors blanques anomenades Ravenisses, formaven un conjunt bonic de veritat que ens estava anunciant que la primavera ja es a tocar.