::Inici >Articles d'interès >"Jujol és un desconegut" El Punt Avui

"Jujol és un desconegut" El Punt Avui

JOSEP TORRENTS ARQUITECTE
 

“Jujol és un desconegut”

 
L'arquitecte Josep Torrents, ahir Foto: ANDREU PUIG.
 
Ens trobem davant d'un arquitecte que s'ha d'entendre des de si mateix. És inclassificable
 

L'Institut Ramon Llull ha apostat per l'arquitecte Josep Torrents (Sant Pere de Riudebitlles, 1969), a través d'un concurs públic, per representar Catalunya en la XIV Biennal d'Arquitectura de Venècia, que se celebrarà l'any que ve. El seu projecte, Del fragment al tot, invocarà una actitud que connecta Josep Maria Jujol amb diversos arquitectes catalans actuals. No és d'estètica del que vol parlar Torrents en el que serà el segon pavelló català a la ciutat dels canals, sinó d'una manera de pensar i d'enfrontar-se a l'arquitectura amb sentit i sensibilitat pel lloc, pel temps i per l'espai.

El model actual d'arquitectura està esgotat, diu Rem Koolhaas, el comissari de la Biennal. I a partir d'ara què?
Es refereix a l'arquitectura dels grans edificis icònics que valen una fortuna, que ni llegeixen, ni s'adapten, ni s'integren a l'entorn. A Barcelona, com a tantes altres ciutats, en tenim un munt d'exemples. Koolhaas parla de crear les bases d'una nova arquitectura. Com? Revisant les tradicions locals dels darrers cent anys. Cal buscar allò que va fer gran l'arquitectura d'un cert moment, cosa que no vol dir que la mimetitzem, sinó que aprenguem d'aquella manera de fer i la traslladem al present i al futur. Mirar enrere per tirar endavant. És el que van fer al Renaixement.
I vostè ha rescatat Jujol.
Una figura inclassificable. Quan intenten lligar-lo amb el modernisme s'equivoquen perquè no és modernista. Quan intenten lligar-lo amb el surrealisme i l'arte povera obliden que quan ell treballava aquests moviments no existien. Ens trobem davant d'un arquitecte que s'ha d'entendre des de si mateix. Comença i acaba en ell mateix. Jujol és Jujol. Aprèn al costat de Gaudí, però Gaudí no el tracta mai com a deixeble sinó com a soci, com a col·laborador.
No el coneixem prou bé?
Jujol és un gran desconegut i ha estat poc estudiat. Les seves obres són modestes, no té una Pedrera, no té una Sagrada Família, però té l'església de Vistabella, que per mi és un dels millors edificis del segle XX a Catalunya. És clar que des del món dels experts està ben valorat, i que té devots incondicionals, un de tan internacional com John Malkovich. Però tot i això sempre se l'acaba deixant al marge perquè, com dic, no encaixa en cap capseta. Les etiquetes ho acaben matant tot.
I l'ombra de Gaudí, que és molt llarga...
Sí, és clar. Hi ha un moment clau: quan Gaudí i Jujol se'n van a Palma a restaurar la catedral i fan tantes barrabassades que els acaben fent fora. Barrabassades no, senzillament agafen la catedral com un pintor davant una tela en blanc. Interactuen, dialoguen amb l'edifici, no fan una intervenció que jo en dic fossilitzant per intentar recuperar l'esplendor del seu passat. Això ho fa Puig i Cadafalch amb les esglésies romàniques. Ells no, ells hi afegeixen traces del segle XX. Quan tornen, Gaudí es tanca a la Sagrada Família i Jujol comença a volar sol.
I afronta la Casa Bofarull, als Pallaresos.
Jujol parteix d'un edifici existent, d'una construcció del segle XVI, i durant vint anys fa una intervenció que no és una restauració fossilitzadora, tampoc intenta fer una cosa modernista, no vol recobrir l'edifici amb una pell nova. Ell el que fa és dialogar amb l'edifici i amb el seu entorn, de manera que quan acaba el projecte s'hi reconeix la seva existència anterior però ja és una cosa nova. El vell i el nou es mesclen i fan una arquitectura diferent. És aquesta superposició el que m'interessa. Els llibres parlen molt dels edificis de nova planta i poc dels que juxtaposen diferents períodes; en italià se'n diuen bastardos, són una barreja.
És l'arquitectura que portarà a Venècia, amb Jujol i també amb alguns arquitectes catalans contemporanis. Què els uneix?
Si la gent interpreta que són hereus de Jujol hauré fracassat en la manera d'explicar-ho. Hem escollit, de moment, el centre d'interpretació del Dolmen de Seró i l'espai públic Teatre La Lira de Ripoll perquè ens interessa reflectir una actitud, una manera de fer arquitectura que és familiar a la de Jujol. Que ningú hi busqui ni deixebles ni un isme. Cada edifici s'ha d'entendre des de si mateix. Com a Jujol. El que volem dir és que l'arquitectura no necessita només una parcel·la buida, sinó que en llocs on ja hi ha alguna cosa també pot fer-hi intervencions potents. A Seró, Toni Gironès ha partit d'unes esteles de 4.800 anys i ha fet un recinte que afegeix un nou estrat, el quart, al recorregut que ja havien fet fins ara.
A La Lira de Ripoll, l'arquitectura evoca allò que ja no existeix.
L'estudi RCR i Joan Puigcorbé han fet una intervenció que també té a veure amb el lloc, el temps i l'espai. És molt més subtil perquè ells han treballat amb una absència: un teatre que es va enderrocar. Han acabat fent el fantasma del teatre. Tots dos edificis són molt sensorials, tenen un sentit que no es pot reproduir en un plànol, en una fotografia o en una maqueta. És una arquitectura viva. Aquests edificis els has de viure. Passa igual amb Jujol. A Vistabella hi has d'entrar. És l'experiència de l'arquitectura.

 

 

Darrera actualització ( Dimarts, 30 de juliol del 2013 02:00 )

Publicat a