::Portada >Tintin va nèixer a Tàrraco >La investigació

La investigació

Tintin tintinabulumAquesta va ser la troballa de les germanes Gual que va motivar tota la investigació. Us pot semblar a simple vista que és una extrany dibuix del contorn del l conegut personatge d'Hergé. Però no, no ho és.

Cert dia, la Rita i la Laura es miraven el Museu Arqueològic de Tarragona, quan la Rita es va fixar en una figureta. Ho va pensar al moment que s'assemblava al Tintin. Va tornar a la sala on la va veure, i a la poca estona va avisar a la Laura.

- Laura, tu... tenim al Tintín al Museu Arquelògic!

I a més el nom de la figureta lligaba: es deia Tintinnabulum.

Aquest va ser el primer pas d'una investigació que ha durat anys, i que ha portat a concloure que Hergé es va basar en aquesta figura per crear Tintín. A més que Hergé va estar probablement a Tarragona.

Despleguem les proves una a una, seguint la conferència.

Laura i Rita Gual a la conferencia

 

Tintinabulum

tintinabulum i de costatAquesta és la silueta d’una petita figura romana del segle I d C. que hi ha al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), és la peça número 542. El “Diario de Reus” del 17 de juliol de 1861 en relata la troballa a les excavacions del fòrum de la colònia.

Representa un homenet grotesc amb cara de nen dolent i que té atributs priàpics, segons consta a la seva fitxa, es a dir, un fal·lus de proporcions exagerades. Tan exagerades que fa que els visitants del museu es donin cops de colze i se’ls escapi el somriure quan passen pel seu costat. La figura està exposada d’esquena a les finestres que donen cap al mar on hi toca el sol bona part del dia així que quan un es va
apropant a la vitrina on hi ha la petita escultura, més que altra cosa, el que veu és una silueta provocada pel fort contrallum.
Aquesta és la silueta que us hem presentat, reproduïda amb meticulositat a partir d’una fotografia frontal de la peça.
Sota la figura hi ha una etiqueta on hi diu TINTINNABULUM.
Es el nom genèric amb que s’anomenen uns objectes ben quotidians entre els romans. Els penjaven a les entrades de les seves cases per a que els donés bona sort i prosperitat, com un talismà protector. S’han trobat tintinnabulum de formes moltdiverses. Els elements que tenen en comú tots ells són:
  • Un gran penis (a vegades, més d’un) que representa la fertilitat del déu Príap i per extensió prosperitat i fortuna.
  • Una campana (o més d’una) que també era considerada com a propiciadora de bons auguris.
  • I, una anella a la part de dalt de la peça per tal que es pogués penjar en alt.
El nom de l’objecte tintinnabulum li ve del sò onomatopèic de la campana: tin tin!
Príap era un déu assiàtic que van adoptar els grecs i també els romans. La mitologia explica que quan Hera va saber que el seu espòs Zeus havia deixat embarassada a Afrodita, en un atac de gelosia va maleir el nen que com a consequència va néixer amb un membre desproporcionat. La mare Afrodita no es va veure amb cor d’anar a l’Olimp amb aquell nen deforme i el va abandonar al
camp. Una familia humil el va acollir, el va criar i amb el temps aquell gran penis va anar deixant de ser motiu de mofa per convertir-se en l’atribut del Príap venerat com a símbol de fertilitat relacionat sobretot en tot el referent al camp i les collites, però, també propiciador d’un bon futur i de prosperitat en general.
Els romans, a més de posar tintinnabulum als rebedors de casa també posaven símbols fàl.lics als camps de conreus que solien ser de pedra o fusta, sempre representant a Príap.
A molts museus arqueològics s’hi troben peces molt diverses amb motiu fàl.lic com petits penjolls per portar com si fós una medalleta, gerros decorats, làmpares, etc. Cal entendre tots aquests objectes dins de la més absoluta normalitat a la societat
romana, associats més a la idea d’invocar protecció i bona sort que no pas associats a un significat propiament sexual.
Destaquen els Tintinnabulums trobats a les escavacions de Pompiea, a la Campania italiana, que a més de tenir les mateixes característiques que el de Tarragona, es dona la circumstància de que estan complerts: es poden observar tant la figura com les campanetes... TIN TIN!
 
Laura i Rita 1er pla



De tintinnabulum a Tintín

Proces front
L’inici d’aquest estudi és la silueta del tintinnabulum de Tarragona, un contorn sorprenent, un contorn extraordinari i familiar per molta gent, una silueta increiblement similar a Tintín.
Tintín és el personatge més famós de l’autor Hergé i les seves aventures han estat traduides a…però,…de segur que no cal que us expliquem quí és Tintín..
Si busquem diferències entre la silueta de Tintín i la de la figura romana potser podriem parlar de les cames, en proporció i posició.
Però com podriem passar per alt tota la resta? Els volums, el gest, el caràcter del contorn són els del personatge d’Hergé.
Proces bust
El tintinnabulum que s’assembla tant a Tintín és una peça de bronze de 26 cm, una figura humana amb una anella al cap per poder-la penjar. En el dibuix de Tintín aquesta anella correspon al seu característic pentinat. Cal dir, també, que el personatge de Tintín té un volum de cap i cos important en comparació amb uns peus més aviat petits, aquesta també és una característica del tintinnabulum que no ha de suportar el pes de la figura amb els peus. L’homenet porta a una mà una espècie de bossa que sembla reforçar la idea de riquesa i prosperitat pròpia de Príap. A l’altra mà portava una cadeneta amb una campaneta penjant. Al penis i, a cadascun dels peus hi ha unes anelles d’on penjaven també unes cadenetes que suportaven una llàntia d’oli.
De tintinnabulum dèiem n’hi ha amb diverses formes, el tintinnabulum-Tintín té com a particularitat pròpia, a més de la forma, aquesta llàntia. És un tintinnabulum lampadari.
Proces costat



Hergé i el tintinnàbulum

 
George Remi ( Remi George= R G=Hergé) era un gran amant dels enigmes, dels indicis i les coincidències i així, el seu personatge, també. Qualsevol lector dels àlbums de Tintín ho pot constatar. Criptogrames, contrasenyes, jeroglífics,… no falten en cap de les històries. També hi ha jocs de paraules, jocs fonètics i idiomes inventats. Ens sorprèn com s’assembla fonèticament la pronunciació en francès de tintinnabulum i Tintin et Milou. El caràcter d’amant dels misteris que comparteixen autor i personatge poden donar suport a la hipòtesi d’un inici enigmàtic de Tintín. Hergé no va fer mai referència explícita de com el va crear. Quan li plantegen una hipòtesi com la de que devia basar-se en el seu germà diu que potser sí, però mai trobem una afirmació categòrica i sempre és l’entrevistador el que suggereix el què i el com. Hergé no sembla voler comprometre’s del tot en aquest tema ni a aclarir-lo, sempre queda un alt grau de dubte i així de suspens. Segurament estava encantat amb les tantes teories que es formulaven i que es formulen encara sobre Tintín, sembla molt propi d’un gran amant dels secrets.tintin i herge orella escaps
No tenim cap constància que Hergé entrés en contacte amb el tintinnabulum si no fos per la reveladora silueta de les dues figures i pel nom. Però no sabem com això va succeir. El tintinnabulum del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols forma part de les obres del que s’anomena “Il Gabinetto Segreto” i que formen tot un conjunt de peces considerades eròtiques i que per aquest motiu van ser amagades al públic general que visitava el museu durant molts anys. Només amb un permís especial es
tenia accés a veure-les.
Una cosa similar va passar al museu de Tarragona també amb les representacions eròtiques. Durant dècades l’accés era restringit a estudiosos (en general estudiants d’art) amb permís. Això és la teoria perquè al museu ens han explicat que era freqüent que el vigilant ensenyés les peces d’amagat a petits grups d’homes. Una oportunitat i una temptació comprensible de fer la gracieta. Seguim sense saber com va anar exactament, però, el que sí podem imaginar és la fascinació que la figura devia exercir en el jove Hergé fins al punt de captar i fer-se seu el caràcter formal de l’homenet per passar a ser el del seu personatge. Que el tintinnabulum sigui origen de Tintín no necessariament ha de suposar una contradicció amb altres teories existents dels seus inicis. Hergé busca sempre la convergència de moltes coses, sobretot intenta que cada indici es pugui llegir de moltes maneres. Aquesta és una característica que fa que la seva obra mantingui sempre un cert caràcter críptic. Tenint en compte les característiques de la figura del tintinnabulum, l’època en que va viure Hergé i també el caràcter i valors íntegres del seu personatge Tintín, ¿com podia l’autor revelar que el petit boyscout en realitat havia estat inspirat en el déu amb el membre viril més gran de l’olimp? Imaginem-nos el suspens latent en la vida d’Hergé que en un inici
difícilment podia haver imaginat la transcendència que arribaria a tenir Tintín en el futur. Mentre el seu personatge anava fent-se més i més famós arreu del món, ell havia de mantenir més i més amagat el secret, potser cada cop més convençut que no el podria donar mai a conèixer. I, malgrat això, Hergé tenia al seu abast un medi d’expressió privilegiat, les mateixes aventures de Tintín li proporcionaven la via per donar pistes, indicis que podien revelar, si volia, la historia de Tintinnabulum-Tintín.



Les aventures i el tintinnabulum

L’OREILLE CASSÉE - L'orella escapçada
 
Totem Orella escapçada
 
L’orella escapçada és l’àlbum nº 5 de les aventures de Tintín. Hergé ens explica la història d’una figura, d’un fetitxe “arumbaia” (suposadament una antiga cultura sud-americana) que és robada d’un museu de Brussel·les. Tintín se n’adona que han canviat la figura autèntica per una altra perquè el fetitxe que suplanta el de
veritat no té l’orella trencada com el primer. S’ha explicat ja que el tintinnabulum té una anella al cap que servia per penjar-lo. En el cas del tintinnabulum de Tarragona, aquesta anella està trencada. L’anella trencada / l’orella trencada. Les coincidències entre el fetitxe arumbaia i el tintinnabulum de Tarragona:
  • Són escultures i objectes reals de cultures antigues -Estan exposades en un museu
  • Se’ls atribueix un significat màgic, són talismans - fetitxes
  • Guarden un secret
  • Com dèiem, tenen en el primer cas l’orella i en el segon l’anella trencada. Les dues coses estan situades al cap de la corresponen figura. Si voleu, són coses diferents però no hi ha dubte que de forma ben similar.
 
La forma. Hi ha alguna cosa més important per a un dibuixant? Hergé, al seu dibuix trenca l’orella del fetitxe que en l’objecte real (pertanyent als Reials Museus d’Art i d’Història de Brusel·les) està sencera, només té algun cop com també en té a d’altres parts del cos. Per què no li trenca qualsevol altra cosa que també li hagués anat prou bé amb l’argument de la història? Una altra coincidència encara. Les peces estan catalogades amb els següents números:
El tintinnabulum de Tarragona està catalogat des dels inicis amb el nº 542 i el fetitxe arumbaia és el nº 3542 del Museu de Brusel·les ideat per Hergé. Per tant el fetitxe inclou el número del tintinnabulum tot sencer dins del seu.
Creiem que l’autor també coneixia perfectament l’existència del tintinnabulum de Nàpols per altres indicis que es comenten més endavant, però per l’anella -orella trencada i per la similitud del número d’inventari de la figura “arumbaia” i de la peça de Tarragona, sembla clar que és en aquest tintinnabulum en el que es va basar
inicialment.
En comptades ocasions Hergé es dibuixa ell mateix a les histories de Tintín, també algun cop al seu germà i als seus amics. Es sorprenent com a la primera versió de L’Oreille Cassée ( i també a la pel·lícula que es va fer d’aquesta història) en una
mateixa escena que té lloc al museu, hi trobem el fetitxe, Tintín que se’l mira i Hergé dibuixat amb una càmera de fotografiar a les mans.
tintin i herge orella escaps
Hergé, Tintín i el fetitxe a la mateixa imatge. Per un moment tres realitats d’aparent impossible convergència es troben. Una genialitat més d’Hergé. L’orella de l’escultura, a més, no és una forma plena sinó que s’ha convertit en una perfecta anella, amb un forat al mig.
Si el fetitxe està fent de tintinnabulum, ¿no ens està revelant Hergé com es va emportar la silueta de Tintín cap a casa?
A Hergé no li agradaven les coses massa evidents i dibuixa a Tintín amb una gorra que li tapa el tupè. Devia semblar-li una exposició excessiva dibuixar el pentinat de Tintín tan a prop de l’anella -orella trencada. Tot plegat li devia semblar massa revelador, i amb el pas del temps i amb Tintín cada cop més famós, segurament, encara més.
El cert és que més tard aquesta escena on estan representats l’autor, el motiu inspirador i l’obra, és retirada de les darreres versions de les Aventures de Tintín i L’Orella Escapçada.
 
L’ALPH-ART
El final de la vida d’Hergé és també el final de la vida del seu personatge. Quan mor l’any 1983 deixa el darrer àlbum inacabat. Es L’Alph Art, l’àlbum nº 23. És una història esbossada fins la pàgina 42 quan tots els àlbums tenen 62 pàgines, sense cap
excepció, així que clarament falten vint pàgines per fer i de fet l’argument sembla quedar tallat, sense solucionar. Però Hergé feia temps que estava malalt i és d’imaginar que era conscient que el final no era massa lluny i pot ser que la història no estigui tant inacabada com sembla a primer cop d’ull.Esboç alph art
A l’Alph Art hi trobem frases suggerents com: “és el retorn als orígens”, “els orígens de la civilització” que evoquen clarament el començament de tot. “De l’alfa a…l’omega”, de l’inici al final. A l’Art Alph, Hergé fa viatjar Tintín a Nàpols. Les aventures s’aturen quan Tintín és a Ischia, una petita illa al golf napolità des d’on es veu l’inconfusible silueta del Vesubi als peus del qual hi ha Nàpols i Pompeia.
Tintín en aquest darrer àlbum hagués pogut viatjar com sempre a qualsevol lloc del món, és casual que Hergé el faci anar al bressol geogràfic dels tintinnabulum?
El punt més alt d’aquesta illa d’Ischia, és un volcà, l’Epomeo. De fet tota la illa és aquest volcà. Un volcà veí del Vesubi. A l’àlbum nº 3 “Les Cigares du Pharaon” Tintín viatja en un vaixell que té per nom “Epomeo” i d’aquesta manera Hergé relaciona el
seu personatge amb el golf napolità 20 àlbums abans del darrer, posant de manifest que aquesta no va ser una idea d’última hora sinó que des dels inicis de Tintín ja era ben present. Hergé se’n va i deixa a Tintín a La Campania d’on van sortir els
tintinnabulum, tancant perfectament un cercle on inici i final es donen la mà. És el retorn als orígens. Ultima vinyeta d'Herge
A la pàgina 40 de l’Alph Art (dues només abans no s’acabi tot) Tintín és encanonat per la pistola del malvat i amenaçat amb unes paraules que adquireixen especial sentit si es té en compte la relació de tintinnabulum-Tintín: “us mullarem tot el cos amb un poliester líquid i us convertireu en una expansió que serà signada Cèsar, …després serà venuda a un Museu o bé a un col·leccionista molt ric. I alegreu-vos-en! El vostre cadàver estarà exposat en un Museu. I a ningú se li acudirà mai de pensar que aquesta obra, que podria dur per títol “reporter” constitueix la darrera residència d’aquest petit Tintín”, i afegeix: “la fi d’un reportatge” Hergé revela l’origen, convertint-lo en final. Està desvetllant el secret i per si no fos prou clar el lliga al nom del Cèsar.
Cèsar és un escultor molt reconegut a França, però qui no reconeixeria aquí també una clara referència als romans amb el nom del seu més universal personatge?, fins i tot Tintín ha dit: Què…Cèsar?... Juli? A la pàgina 42, Hergé remarca altra cop aquesta idea amb el que són ja les darreres paraules escrites i el darrer esbós de Tintín “Endavant, ha arribat l’hora de transformar-te en Cèsar” Ha arribat l’hora de transformar-te en escultura (Cèsar -escultor), ha arribat l’hora de transformar-te en romà (Cèsar -emperador). De fet, la traducció literal del comiat d’Hergé més aviat és “Endavant, l’hora ha sonat de transformar-te en Cèsar” Tintín serà reconvertit en escultura romana i tornarà a viure al Museu, altre cop i per sempre més dins el petit tintinnabulum i portarà una campaneta que sonarà tin tin. És “el retorn als orígens”,
“la darrera residència d’aquest petit Tintín”, “una obra que es podria titular, perquè no? Reporter”, el reporter que va néixer, va viure les seves aventures i torna a casa.
Es la fi de les històries i “la fi d’un reportatge”.



Trobada amb les autores

 Després de cada conferècia se'ls hi oferia als assitents la possibilitat de parlar amb l'autor. El picapica i la proximitat feien que es trenquessin les barreres i sortissin preguntes i converses divertides. A més podien caure algun dibuixet, i la firma de les obres...

Van ser unes vetllades inoblidables. No us les perdeu a la propera edició!!!Trobada amb les autores