::Inici >Seminari MÓrtir

Seminari MÓrtir

SEMINARI MÀRTIR

Els 51 màrtirs claretians de Barbastro
Gabriel CAMP VILLEGAS, CMF


La detenció


 La tarda del 20 de juliol de 1936 uns seixanta anarquistes armats van irrompre en la
comunitat de
 Barbastro en la qual residien seixanta Missioners Claretians, per practicar un registre i veure si amagaven armes, com s'havia propagat calumniosament dels religiosos durant aquells últims anys. Malgrat no trobar armes, van ser detinguts. Els missioners vestien sotana. Durant el registre dos sacerdots van aconseguir salvar l'eucaristia, la van distribuir en part i la van amagar en un maletí, enmig de la roba.


Els anarquistes es van portar primer a la presó el P. Superior,
 Felipe de Jesús Munárriz, el formador, P. Juan Díez i l'administrador, P. Leoncio Pérez. Quan sortien, un seminarista va preguntar al P. Superior:

-Si ens detenen, ¿com hem de vestir? ¿de paisà o amb sotana?

El P. Munárriz no ho va dubtar.

-Amb sotana.

La sotana era el signe de la seva consagració, que els enemics de la fe odiaven especialment. Hi havia un germà de la comunitat que no la vestia, el Germà Ramon Vall, i, en veure'l, els marxistes no van voler creure que fos religiós. El van destinar després a la cuina de la presó, com un obrer més.

Dos seminaristes malalts, Vidaurreta i Falgarona, junt amb l'ancià Germà Muñoz,
van ser conduïts a l'hospital. Als restants, després de diverses hores de registre de la casa, els van portar al saló dels Escolapis, que va fer de presó comunitària fins a la seva mort. El P.
 Sierra, que va suplir fins al final el Superior, va aconseguir convèncer els anarquistes del mal estat físic de cinc germans, que van ser conduïts a les Germanetes dels Ancians Desemparats, davant dels Escolapis.

 

Al saló dels Escolapis


El saló dels Escolapis era un semisoterrani obert per finestrals enreixats a la plaça del
Ajuntament convertit en Comitè revolucionari. Allà van haver de sofrir els joves missioners, dia després de dia, insults, amenaces, obscenitats, set, misèria higiènica, al ple estiu. I allà es van lliurar l'oració, a la lectura clandestina dels breviaris, a les conferències secretes, al rés del rosari, a la meditació, a cantar i animar en veu baixa al martiri. La sotana amb la que vivien i dormien era objecte de brutal
|escarni i fustigació, com a signe de la seva fidelitat.

-Us matarem a tots amb la sotana posada, perquè aquest drap sigui enterrat amb els qui el porteu.

-No odiem les vostres persones. El que odiem és la vostra professió, aquest hàbit negre, la sotana.

-Traieu-vos aquest drap i sereu com nosaltres, i us deixarem lliures.

Pels matins, el Germà Vall, que servia en la cuina, els passava, amb la seva ració de pa i xocolata, l'Eucaristia, formes consagrades que li lliurava cada dia el P. Ferrer. Van poder, així, els missioners combregar bastants dies i enfortir el seu esperit com els primers cristians. Alguns se les havien guardat al pit abans de sortir de casa i es movien com sagraris vivents. L'Eucaristia va constituir el centre de la seva vida, mentre va durar. "Alguns, afortunats, la portaven al pit". L'argentí Hall recordaria després "l'avarícia espiritual amb la què se li apropaven dissimuladament altres seminaristes i germans per adorar el Senyor en el sagrament".


Temptacions i proves


Durant més d'una setmana, com eren joves la major part, de 21 a 25 anys, van ser
sotmesos a la temptació de les prostitutes
mig nues, que entraven al saló a l’hora de les migdiades i a la nit, per vèncer la seva castedat. Se'ls apropaven insinuants, els tiraven de la sotana, els oferien instruments de pecat". Consta que cap d'ells no les va contestar ni les va mirar, fins i tot el punt que les dones sortien furioses. El P. Ferrer, Superior dels Escolapis, i que tenia autoritat moral sobre els anarquistes, perquè bastants se n'havien educat gratuïtament en el col·legi, va protestar davant del Comitè, i van cessar aquelles incitacions brutals.

Van ser sotmesos, també diverses vegades, a simulacres d'afusellament, per terroritzar-los. Es presentava al saló un escamot de milicians o soldats i els cridaven:

-Ja ha arribat l'hora. Poseu-vos contra la paret que us afusellarem.

Els missioners romanien així durant una hora, esperant, segon a segon, la
descàrrega. Un dels dos argentins, que gairebé al final van ser alliberats i van arribar a Roma,
 Parusini, diu:

"És quan més se sofreix: cada minut es fa interminable i un desitja que disparin d'una
vegada per no prolongar una agonia que no acaba més que amb una blasfèmia o una riallada sarcàstica dels milicians".


A alguns d'ells els van reconèixer milicians o soldats del seu poble i els van oferir poder
salvar-se.
 Salvador Pigem, de Viloví d'Onyar, Girona, va trobar un antic cuiner de la seva tia, que li va dir:


-Si vols, et salvaré de la mort.

-Em salvarà amb tots els meus companys?

-No. A tu sol.
-Doncs, així, no accepto; prefereixo morir màrtir amb ells.

 


Hi ha vida més enllà de la presó.


Fins i tot la inspiració poètica va tenir lloc en aquelles jornades mortificades i monòtones.
Javier Luis Bandrés recordava la seva mare, navarresa, de Sangüesa, el dia del seu sant, i el va enviar una poesia des de la presó:

 

La tendra oreneta
el niu del seu amor buscant va;
les 
remoroses aigües del torrent
cantant van al mar,
i l'abella recull, entre les flors,
el nèctar de la dolcíssima bresca.
Així el meu cor, en el desterrament,
sospira sense cessar
per un amor llunyà.
que mai no morirà.
Amor etern de la meva santa mare!
Pira d'encens al sagrat altar!


Fins a primers d'agost, el comitè de
Barbastro es va mantenir en una actitud moderada. Des de  l'afusellament, per error, de quatre anarquistes de Barcelona, carregats amb un botí d’objectes religiosos d'or i plata, es va presentar a Barbastro Buenaventura Durruti, el cap anarquista que atacava Saragossa, i va exigir que es posés fi a tanta sotana i a la vida del Bisbe, detingut en els Escolapis.


Comencen els afusellaments


El 2 d'agost, a les dues del matí, es van dur a terme dues saques de vint presos cada
una. Els van afusellar al cementiri de
Barbastro. Entre els executats van ser els tres missioners PP. Munárriz, Díez i Leoncio Pérez, que animaven els altres sacerdots a assolir la palma del martiri. Van morir al crit de " Viva Cristo Rey! ". Aquella mateixa nit va morir també amb ells el primer gitano màrtir de la història, Ceferino Jiménez Malla, El Pelé, per resar el rosari, beatificat pel Papa Juan Pablo II el 1997.
Des d'aquell dia, ja ningú no es va fer il·lusions. Havia començat l'
hecatombe de màrtirs de Barbastro. Cada nit circulaven els noms de les víctimes, i la certesa de què cap sacerdot ni seglar catòlic havia renegat de la seva fe, per salvar la vida, malgrat les ofertes.


Un dels soldats de la caserna de
 Barbastro, Andrés Carrera, que era seminarista de
Saragossa, i el pare del qual havien detingut els marxistes, va haver de fer guàrdia davant dels Escolapis "dos dies de la primera quinzena d'agost".


-"Era admirable l'actitud serena que tots manifestaven - va declarar després -. Aquella pau em va impressionar molt, en aquells moments en què em sentia moralment aixafat, perquè el meu pare era pres a la presó de Sena i a mi em buscaven. En veure els missioners amb aquell coratge, em va entrar com una glopada d'alè i una santa emulació".

-"Sempre que podia mirava per la pany de la porta per observar-los, i el seu exemple em reconfortava".

-"Estaven en petits grups. Pel remor que es percebia, un es convencia un de que resaven el rosari. Un dirigia i d'altres contestaven. Després, passejaven tranquils, de tres en tres".

-"Ells em van aixecar l'ànim, amb la seva pau i serenitat; i em van consolidar en la meva vocació al sacerdoci".

-"És el record més bonic de la meva vida".


Feriran el pastor


En la nit del 8 d'agost, el Bisbe de
Barbastro, Don Florentino Asensio, pres en els
Escolapis, va ser citat al Comitè. Allà, entre frases grosseres i insultants, el van amarrar a un altre home més alt i robust, i el van castrar en viu. Van saltar dos raigs de sang que van amarar les rajoles de la presó. El Bisbe va empal·lidir, però no es va immutar. Va ofegar un crit de dolor i va mussitar una oració al Senyor de les cinc tremendes nafres.


Va ser empès després a la
 placeta i va ser portat a peu fins al cementiri, colpejant-lo amb les culates i amb maons a les dents.

-"Apa, cansalada, afanya't",

li deien. I ell, una i una altra vegada:

-“Per més que feu, us he de perdonar”.


Al cementiri, després de la descàrrega, els milicians el van sentir dir:

-"Senyor, compadiu-vos de mi".


No "li van donar el
 tret de gràcia al principi, sinó que el van deixar morir a sobre d'altres cadàvers, dessagnant-se, perquè sofrís més".  Els metges de l'hospital pròxim, en sentir els seus gemecs, van avisar el Comitè, perquè els malalts es posaven pitjor. I poc després, el van rematar. Va ser beatificat el 1997, junt amb El Pelé.
La mort del Bisbe precipita la dels joves
claretians del saló. El dia 10 Ramon
Illa va escriure al saló a la seva família:


-"Amb la més gran alegria de l'ànima escric a vostès, ja que el Senyor sap que no menteixo: no em cansaria i -ho dic davant del Cel i la Terra- els comunico amb aquestes línies que el Senyor es digna posar a les meves mans la palma del martiri; i en elles tramesa un prec per tot testament: que en rebre aquestes línies cantin al Senyor pel do tan gran i assenyalat com és el martiri que el Senyor es digna concedir-me".


- "Fa vuit dies van afusellar el P. Superior i altres Pares. Feliços ells i els que li
seguirem. Jo no canviaria la presó pel do de fer miracles; ni el martiri per
l'apostolat, que era la il·lusió de la meva vida."


- "Seré afusellat per ser religiós i membre del clericat, és a dir, per seguir les
doctrines de de l'Església Catòlica romana.
Gràcies siguin donades al Pare per Nostre Senyor Jesucrist".


Escrivien sempre a llapis i sobre paper de xocolata, per mancar d'altres
 mitjans.
Ramón Illa tenia 22 només anys i una gran cultura. Dominava el llatí, el grec, i l'hebreu i estudiava anglès i alemany. Retenia en la seva memòria tot el que llegia. Componia poesies en castellà, llatí i català, i resava enamorat de la litúrgia, sense estar obligat, totes les "hores litúrgiques".


La mort que no cessa


El 12 d'agost, a les tres i mitjana|mitja del matí, van irrompre al saló, "uns quinze
revolucionaris", ben armats i proveïts de cordes ensangonades. Els presos es van despertar sobresaltats a l'escenari de fusta. Un dirigent,
 Mariano Abat, El enterrador, va aixecar la veu:


-Que baixin aquí els sis més vells!


Mansament, sense resistència ni protestes, van anar baixant els PP. Nicasio Sierra, de 46 anys; José Pavón, de 35; Sebastián Calvo i Pedro Cunill, els dos de 33; el  Germà Gregorio Chirivás, de 56, i el subdiaca Wenceslao Claris, de 29.
Els van lligar les mans a l'esquena, un a un, amb cordills i filferros; i, després, de dos en dos, els van amarrar de costat. El P. Pavón va buscar amb la mirada als dos sacerdots que quedaven al saló. El P.
Ortega, que estava paralitzat a l'escenari, va aixecar la mà sobre ells, i va pronunciar l'absolució sacramental: "Jo us absolc... ". Els van treure del saló i els van fer travessar la plaça de l'ajuntament, escortats per "escopeters". Els esperava el camió de la mort a l'entrada de la plaça.
"I poc després -escriurà
 Hall- a les quatre menys set minuts, una forta descàrrega de
fuselleria va anunciar la tragèdia gloriosa que s'acabava de consumar".
Els que van quedar al saló, terriblement impressionats, van creure que havia estat en el cementiri de
 Barbastro. Després es va comprovar que havia estat en un de les moltes recolzades de la carretera de Barbastro a Berbegal i Sariñena, a prop del quilòmetre 3. Abans de disparar-los, com sempre, els van oferir per última vegada la possibilitat d'apostatar, que ells van respondre amb un " Viva Cristo Rey! ", i els van rematar amb el tret de gràcia a la templa.


Aquell 12 d'agost va ser una jornada de purificació i de comiats per als
 claretians
vius. Els màrtirs coneixien ja el seu termini; era el seu privilegi. Es consideraven tots indignes i feliços. Alguns d'ells,
 Casadevall, Ruiz, Novich, Amorós, recordaven el parenostre resat en certs passeigs, durant el noviciat, "perquè tots arribessin a ser màrtirs".


D'aquell dia
 tenim el testimoni de Hall i Parusini, que per la seva condició d'estrangers,
van ser exclosos de la matança.


-"Ens confessem tots per última vegada, i es pot dir que passem el dia resant
i meditant. Tots estàvem resignats a la divina voluntat i contents de poder
sofrir alguna cosa per la causa de Déu".


-"Passem el dia en religiós silenci -va escriure
Faustino Pérez sobre l'interior del
peu del piano- i preparant-nos per morir demà; sols el murmuri sant de les
oracions es deixa sentir en aquesta sala, testimoni de les nostres dures angoixes. Si parlem és per animar-nos a morir
 com a màrtirs; si resem és per perdonar. Salva'ls, Senyor, que no saben el que fan! ".


Hall, per si se salvava, els va demanar un record per portar-se'l personalment al P. General, i,a través d'ell, a tota la Congregació. Els futurs màrtirs van prendre un mocador que havia estat del P. Nicasio Sierra, afusellat poques hores abans, per odi a la fe, el van besar i se'l van passar, un a un, pel seu front, com|com a obrers cansats i soferts, dient:

 

-"Sigui aquest el petó que dono a la Congregació volguda en tenir la dita de morir al seu si".


Aquell dia a la tarda, van professar perpètuament (
sub conditione, sota la condició "si
havien estat aprovats") els seminaristes
José Amorós, de Puebla Larga, València, i Esteban Casadevall, el més temptat contra la castedat per una miliciana. Van redactar el document i van firmar els testimonis.


Rafael Briega, que sabia bastant xinès, li va dir a Hall:


-"Faci saber al P.
 José Fogued (Administrador Apostòlic de Tonkin), que ja que no puc anar a la Xina, com sempre he desitjat, ofereixo gustós la meva sang per aquelles missions i des del cel pregués per elles".


Els futurs màrtirs van escriure els seus missatges en papers, en fustes, als murs i en les escales. Molts es van perdre. D'altres els conservem com les actes dels primers màrtirs de l'Església. En un d'ells firmen 40 màrtirs. I la joia és la seva Ofrena a la Congregació.


La mitjanit del 12 al 13
d'agost van ser cridats, lligats i conduïts al camió de
la mort, vint
 claretians. Abans de pujar al camió, Mariano Abat els va oferir salvar la vida si es treien la sotana i marxaven al capdavant amb els anarquistes. La resposta dels màrtirs va ser unànime:


-Viva
 Cristo Rey! Visqui l'Església Catòlica! Visqui el Cor de María!

 

Van ploure els cops de culata, els insults, les blasfèmies. Però els màrtirs van començar a cantar fins al moment de l'execució, a la carretera de Berbegal, molt prop de dues cases de camp, testimonis de la seva última confessió de fe. Allà, abans d'executar-los, Mariano Abat els va repetir la seva oferta.


-Viva
 Cristo Rey!


Després d'afusellar-los, els van donar a cada un el
 tret de gràcia i els van deixar dessagnar-se durant hora una hora i mitja, perquè no taqués la seva sang el camió i la carretera. Els executors, mentrestant, van anar a celebrar la seva gesta en "La torre de Jaqueta". Després van recollir els cadàvers i els van portar a una fossa comuna del cementiri. Al matí del mateix 13, els anarquistes, seguint ordres del govern, es van emportar els dos argentins, Hall i Parusini, a Barcelona i Roma. Van ser els missatgers i testimonis vius de els màrtirs, les declaracions dels quals conservem.


La professió definitiva

El 15 d'agost van afusellar uns altres vint claretians, els noms dels quals estan escrits al llibre de la Vida. Abans van escriure el Comiat de la Congregació, escruixidora:


-"...Passem el dia animant-nos per al martiri i pregant pels nostres enemics...
Quan arriba el moment de designar les víctimes, hi ha en tots serenitat santa i ànsia de
sentir el nom per avançar i posar-nos a les files dels elegits; esperem el moment
amb generosa impaciència... Morim tots contents sense que ningú senti desmais ni pesars".

 

El 18 van ser afusellats dos dels tres que estaven en l'hospital, Jaime Falgarona i Atanasio Vidaurreta.

 

S'havia consumat el martiri dels 51 missioners del Seminari de Barbastro. L'octubre de 1992 van ser beatificats pel Papa Joan Pau II, a Roma. Al final de la Missa, el Papa, emocionat, exclamà:

-Per primera vegada en la Història de l'Església, tot un seminari màrtir!


Aquell mateix any es va obrir a
 Barbastro, el Museu dels Màrtirs Claretians, reliquiari de les seves restes, dels seus testimonis, dels seus missatges i dels seus records, centre de peregrinació de milers de fidels de tot el món.



Carta de comiat a la Congregació


"Estimada Congregació: Abans-d'ahir, dia 11, van morir, amb la generositat amb què moren els màrtirs, sis dels nostres germans; avui, tretze, han assolit la palma de la victòria 20, i demà, catorze, esperem morir els 21 restants. Glòria a Déu! Glòria a Déu! I quins nobles i heroics estar-se portant els teus fills, Congregació estimada! Passem el dia animant-se per al martiri i resant pels nostres enemics i pel nostre Institut estimat. Quan arriba el moment de designar les víctimes hi ha en tots serenitat santa i ànsia de sentir el nom per avançar i posar-nos a les files dels elegits; esperem el moment amb generosa impaciència, i quan ha arribat, hem vist a uns besar els cordills amb què els lligaven, i a d'altres
adreçar paraules de perdó a la torba armada: quan van al camió cap al cementiri, els sentim cridar Viva Cristo Rey! Respon el populatxo rabiós: Mori! Mori!, però res no els intimida. Són els teus fills, Congregació estimada, aquests que entre pistoles i fusells s'atreveixen a cridar serens quan van cap al cementiri Viva Cristo Rey! Demà anirem els restants i ja tenim la consigna d'aclamar, encara que sonin els trets, al Cor de la nostra Mare, a Cristo Rey, l'Església Catòlica i a Mare comuna de tots nosaltres. Em diuen els meus companys que jo iniciï els vives i que ells ja respondran. Jo cridaré amb tota la força dels meus pulmons, i en els nostres clamors entusiastes endevina tu, Congregació estimada, l'amor que et tenim, ja que et portem en nostres records fins a aquestes regions de dolor i de mort. Morim tots contents sense que ningú senti desmais ni pesessis; morim tots pregant a Déu que la sang que caigui de les nostres ferides no sigui sang venjadora, sinó sang que entrant vermella i viva per les teves venes, estimuli el teu desenvolupament i expansió per tot el món. Adéu, estimada Congregació! Els teus fills, Màrtirs de Barbastro, et saluden des de la presó i t'ofereixen els seus dolors i angoixes en holocaust expiatori per les nostres deficiències i en testimoni de el nostre amor fidel, generós i perpetu. Els Màrtirs de matí, catorze, recorden que moren en vigílies de l'Asunción. I que recordo aquest! Morim per portar la sotana i morirem precisament el mateix dia en què ens la van imposar". Els Màrtirs de Barbastro, i en nom de tots, l'últim i més indigne, Faustino Pérez, C.M.F.


***
Aquests són els seus noms

(segons la data de martiri)


Dia 2 d'agost
P.
 Felipe de Jesús Munárriz Azcona (61 anys)
P.
 Juan Díaz Nosti (56 anys)
P.
 Leoncio Pérez Ramos (60 anys)


Dia 12 d'agost
P.
 Sebastián Calvo Martínez (33 anys)
P.
 Pedro Cunill Padrós (33 anys)
P.
 José Pavón Bueno (35 anys)
P.
 Nicasio Sierra Ucar (45 anys)
E.
 Wenceslao Claris Vilaregut (29 anys)
H.
 Gregorio Chirivás Lacambra (56 anys)


Dia 13 d'agost
P.
 Secundino Ortega García (24 anys)
E.
 Javier L. Bandrés Jiménez (23 anys)
E.
 José Brengaret Pujol (23 anys)
E.
 Antolín Calvo i Calb (23 anys)
E.
 Tomás Capdevila Miró (22 anys)
E.
 Esteban Casadevall Puig (23 anys)
E.
 Eusebio Codina Millas (21 anys)
E.
 Juan Codinachs Tuneu (23 anys)
E.
 Antonio Dalmau Rosich (23 ños)
E.
 Juan Echarri Vique (23 anys)
E.
 Pedro García Bernal (25 anys)
E.
 Hilario Llorente Martín (25 anys)
E.
 Ramón Novich Rabionet (23 anys)
E.
 José Mª Ormo Seró (22 anys)
E.
 Salvador Pigem Serra (23 anys)
E.
 Teodoro Ruiz de Larrinaga García (23 anys)
E.
 Juan Sánchez Munárriz (23 anys)
E.
 Manuel Torras Sais (21 anys)
H.
 Manuel Buil Lalueza (21 anys)
H.
 Alfonso Miquel Garriga (22 anys)


Dia 15 d'agost
E.
 José Amorós Hernández (23 anys)
E.
José Mª Badía Mateu (23 anys)
E.
 Juan Baixeras Berenguer (22 anys)
E.
 José Blasco Juan (24 anys)
E.
 Rafael Briega Morales (23 anys)
H.
 Francisco Castán Meseguer (25 anys)
E.
 Luis Escalé Binefa (23 anys)
E.
 José Figuero Beltrán (25 anys)
E.
 Ramón Illa Salvía (22 anys)
E.
 Luis Lladó Teixidor (24 anys)
H.
 Flaviano Manuel Martínez Jarauta (23 anys)
E.
 Luis Masferrer Vila (24 anys)
E.
 Miguel Masip González (23 anys)
E.
 Faustino Pérez García (25 anys)
E.
 Sebastián Riera Coromina (22 anys)
E.
 Eduardo Ripoll Diego (24 anys)
E.
 José Ros Florensa (21 anys)
E.
 Francisco Roura Farró (23 anys)
E.
 Alfonso Sorribes Teixidor (23 anys)
E.
 Agustín Viela Ezcurdia (22 anys)


Dia 18 d'agost
E.
 José Falgarona Vilanova (24 anys)
E.
 Atanasio Viadaurreta Labra (25 anys)


__________________

 


De l'homilia del Papa Juan Pablo II el dia de la beatificació

(25 d'octubre de 1992).


"És tot un Seminari el que afronta amb generositat i valentia la seva ofrena
 martirial en Senyor. L'enteresa espiritual i moral d'aquests joves ens ha arribat a través de testimonis oculars i també pels seus escrits. Referent a això són bé eloqüents els testimonis personals que els joves seminaristes ens han transmès. Un d'ells escrivint a la seva família diu: "En rebre aquestes línies cantin al Senyor pel do tan gran i assenyalat com és el martiri que el Senyor es digna concedir-me". Un altre escrivia també: " Visqui el Cor Immaculat de María! Ens afusellen únicament per ser religiosos" i afegeix a la seva llengua materna: "No ploreu per mi. Soc màrtir de Jesucrist".
Aquests màrtirs expressaven la seva ferma decisió de dedicar-se al ministeri sacerdotal en els següents termes: "Ja que no podem exercir el sagrat ministeri a la terra, treballant per la conversió dels pecadors, farem com a Santa
Teresa de l’Infant Jesús: passarem el nostre cel fent bé a la terra".


Tots els testimonis rebuts ens permeten afirmar que aquests
 Claretians van morir per ser deixebles de Crist, per no voler renegar de la seva fe i dels seus vots religiosos. Per això, amb la seva sang vessada ens animen tots a viure i morir per la Paraula de Déu que hem estat cridats a anunciar.


Els màrtirs de
 Barbastro, seguint al seu fundador Sant Antoni María Claret, que també
va sofrir un atemptat en la seva vida, sentien el mateix desig de vessar la sang per amor de Jesús i de
Maria, expressada amb aquesta exclamació tantes vegades cantada: "Per tu, la meva Reina, la sang donar". El mateix Sant havia traçat un programa de vida per als seus religiosos: "Un fill del Cor Immaculat de Maria és un home que crema en caritat i que abrasa per on passa; que desitja eficaçment i procura, per tots els mitjans, encendre a tot el món en el foc del diví amor".