L'astre de la la matinada

 

L'ASTRE DE LA MATINADA


     Al carrer no hi havia ni una ànima. Era nit tancada i feia fred. L'astre de la matinada tenia el seu gran ull obert de Lluna plena. Vigilava el món als seus peus; no se li escapava cap detall.
     L'home arribava a casa després de la seva dura i llarga jornada laboral. Les cames li pesaven i la bossa que duia a l'esquena semblava cada cop menys lleugera. Creuà un parell de cruïlles i girà en la cantonada del carrer on tenia el seu pis.
     En aquell moment la va veure. Estava allí, asseguda a les escales que hi havia just al portal de l'edifici. Estava asseguda abraçant les cames amb els seus braços i amb el cap reposant a la paret; els seus ulls miraven fixament el cel.
     Ell s'hi acostà i ella el va mirar. Ella tenia els ulls vermells i les galtes mullades per les llàgrimes. El mirà i li digué:

     -No puc mes, Oriol. No puc mes! - I tornà a plorar.
     -Emma! - li acaronà la galta – Estas gelada!

     Ell la va agafar per la mà i la va ajudar a incorporar-se. Creuaren les mirades i es van fondre en una profunda abraçada.

     -Em sento buida. No puc estar ni un segon més sense tu.
     -Pujem, bonica. Aquí et pelaràs de fred.

     Agafats de la mà, de la manera que s'agafen dos adolescents, van pujar les escales fins el tercer pis. Allí, ell tregué les claus i va obrir la porta que tenia el cartell “3C”. Van entrar i ell, preocupat per la seva temperatura corporal li va oferir un cafè calent.

     -No, - digué ella eixugant-se la cara amb els dits- ara no vull cafè; ara et vull a tu.

     Sense que ell pogués reaccionar, va notar com els dolços llavis de la dona s'unien als seus en un petó càlid i humit. El petó mes intens de la seva vida. S'oblidaren aviat del fred, del café i del món. Abraçats, sense perdre ni un instant el contacte de les seves boques, es van dirigir cap el dormitori i, en notar el contacte del llit, tots dos s'hi van deixar caure sense por.
     Es besaven i es besaven sense voler separar-se. S'assaborien l'un a l'altre com qui tasta per primer cop la mel. Ell enredava els seus dits entre els negres rinxols d'ella. Ella li resseguia l'esquena amb els dits com qui busca un tresor amagat.
     Ell, de cop, es separà d'ella i li digué que esperés un moment. Va allargar la mà i en pocs segons una suau melodía d'una balada d'un cantautor desconegut va començar a sonar de l'aparell que hi havia a la tauleta de nit.
     Instants després un mar de peces de roba cobria el terra de l'habitació. Ells estaven completament nus, sota els llençols del llit de l'home. Abraçats. Sentint el calor i la passió que es regalaven l'un a l'altre; sentint com els dos cossos es fonien en un de sol; sentint com les pells buscaven el màxim contacte de l'altre; sentint com la passió els engolia cap un camí sense retorn. El camí del plaer màxim.
     Es donaren tot el que dos amants es poden donar. Cada cop amb més força; cada cop amb més delit; cada cop amb més desig.
     Quan la passió arribà al llindar del plaer els dos cossos i les dues ments implosionaren en un conjunt de sensacions mai descrites amb paraules per la senzilla raó de que no hi ha paraula que ho pugui descriure.
     Els dos amants, tremolosos i completament amarats de suor, es van mirar per acabar de compartir aquella sensació.
     L'acte havia acabat però una altra cosa mes important acabava de començar. No es van dir paraules, només sospirs.
     Ella va acomodar el cap al pit de l'home i així es van deixar engolir pel narcòtic són. Dormits, junts, van sentir quelcom millor que qualsevol orgasme; van sentir que, passés el que passés, res més, mai, els tornaria a separar.