Cremant els meus fantasmes


CREMANT ELS MEUS FANTASMES


     M'assec davant la finestra. No hi ha gent pel carrer i en temps es tan incert... Son les tres de la matinada i només el so de la meva respiració profana el silenci. Faig una glopada de fum de la meva cigarreta i deixo que la nicotina rellisqui fins als meus pulmons. Es com un lent suïcidi disfressat de plaer.
     La meva ànima vola, vola lluny, vola per l'aire fred de la nit, sortejant la boira. Veig els edificis mantenint-se ferms. En ells dormen tranquil·les altres ànimes esperant l'hora de despertar per seguir la rutina diària.
     Se que la Lluna em vigila. No li agraden les ànimes que volen. Pertorben l'harmonia de la foscor. Se que em vigila perquè coneix la meva tristesa. Em vigila compadint-se del meu neguit.
     Sobrevolo pobles i ciutats, camins i carreteres, boscos i platges buscant una respir.
     Sense quasi-bé adonar-me'n em trobo amb la teva presencia, llunyana però intensa. Un aura de tristesa envolta la teva llum i t'empresona de la resta del món.
     Mentre m'acosto a tu noto cada cop més el teu alè. Ets un cúmul de sentiments fets un nyap de paper.
     Arribo al teu costat i et miro. Ets la mes bonica de les ànimes enterbolida per la tristor. Et faig un petó a la galta mentre acarono els teus rinxols amb tendresa.
     Et despertes i em mires. Saps que soc allí i saps que sempre que ho necessitis hi seré.
     M'acabo la cigarreta i l'apago en el meu interior, cremant els meus fantasmes. Faig un sospir i me'n vaig a dormir esperant que el somni de tenir-te en els meus braços es faci, tot just tancar els ulls, realitat.