::Inici >NO-DO

NO-DO

Història Després d'una etapa prèvia durant la Guerra civil en la qual es deia simplement Noticieros, el NO-DO (Noticiaris i Documentals) es va crear per acord de la Vicesecretaria d'Educació Popular el 29 de setembre de 1942 i per resolució d'aquesta, el 17 de desembre del mateix any, (BOE, 22-12-1942),"[3]a fi de mantenir, amb impuls propi i directriu adequada, la informació cinematogràfica nacional". Imatge del dictador Francisco Franco, protagonista de la majoria de NO-DOS La primera projecció es va realitzar el 4 de gener de 1943. Les primeres imatges que va emetre el NO-DO van ser el Comunicat de Guerra (escrit) informant de la caiguda de les tropes contràries a Francisco Franco i, a continuació, imatges dels presoners que van ser capturats. També es va informar de la invasió de Polònia per les tropes alemanyes. El règim franquista es va servir del NO-DO per presentar una visió peculiar d'Espanya i de la resta del món, amb escasses possibilitats de contrast per part dels espectadors; la premsa i la ràdio estaven censurades i controlades. A més a més dels noticiaris, també es projectaven documentals monogràfics, que es deien Imatges, produïts també pel NO-DO.[3] El NO-DO va substituir a la sèrie que, amb una durada aproximada de mitja hora, precedia a la projecció de pel·lícules (llargmetratges). Aquesta sèrie incloïa: un noticiari a escollir d'entre els deu que es produïen setmanalment (al qual estava abonat l'empresari de la sala), una pel·lícula de dibuixos i una altra còmica o un documental. La feble economia de la postguerra, l'escàs desenvolupament de la indústria cinematogràfica a Espanya i la imposició del NO-DO "per estalviar divises", va suposar pel curtmetratge, un gènere que ja de per si era menyspreat, la seva pràctica desaparició i amb això les possibilitats d'escola que suposava. Paral·lelament, van deixar de produir noticiaris per especialistes fora de la nòmina oficial.[4] Durant la seva existència, els NO-DO van mantenir l'exclusivitat en referència als reportatges exhibits en sales cinematogràfiques. La seva projecció va ser obligatòria en tots els passos previs de pel·lícules fins a gener de 1976, tot i que es va poder mantenir voluntàriament fins al 1981. La immediatesa de la informació de la televisió va fer canviar el format, substituint-se les notícies per reportatges amb un interès més permanent; en aquesta reconversió es va introduir la pàgina en color el 1968 per reportatges de caràcter artístic, monumental o turístic. Des del 4 de juliol de 1977, el NO-DO, transformat ja en Revista Cinematogràfica, va començar a realitzar-se íntegrament en color.[5] La seva peculiar sintonia, el mateix que les repetides imatges del dictador Franco inaugurant embassaments, han quedat gravades en diverses generacions d'espanyols. La música del NO-DO era de Manuel Parada, compositor de bandes sonores com Els últims de Filipines o L'escàndol. Avui, amb l'objectivitat que dóna la distància, podem trobar material per al coneixement d'una època als rotlles del nodo (forma en la qual ho registra el DRAE) pertanyents a la Filmoteca espanyola i custodiats conjuntament per la Filmoteca espanyola i el Departament de Documentació de Radiotelevisión espanyola, en Joaquín Costa, núm. 43 (Madrid). Per la Llei 4/1980 del 10 de gener d'Estatut de la Ràdio i la Televisió que va constituir l'antic Ens Públic de Radiotelevisió Espanyola, el NO-DO va quedar extingit com a organisme autònom i va ser íntegrament absorbit per RTVE.[6] L'arxiu històric de les emissions del NO-DO és custodiat conjuntament per la Filmoteca Espanyola i el Departament de Documentació de Radiotelevisió Espanyola. Els arxius del NO-DO contenen molt més de material que el que va ser projectat i, com a curiositat, es pot dir que els primers reportatges en color es van rodar el 1968, encara que la imatge més típica del NO-DO sigui en blanc i negre. El desembre de 2012 els Mitjans Interactius de RTVE van digitalitzar i van llançar el No-Do complet al lloc web de RTVE, de forma que es pot consultar en la seva totalitat per primera vegada pels usuaris de tot el món i no només per investigadors. Només manquen 5 noticiaris perduts.[7]

RECULL DE NOTÍCIES GRÀFIQUES DE LA PROVÍNCIA DE TARRAGONA