::Inici >Poesia

Poesia

Són sonets

 Són Sonets


J. Mèlich
                              
                                                      
 
QUEIXA'S LO AUTOR
DE LA ABUNDÀNCIA DE POETES
 
Plantant llorers, junt a les cristallines
limfes que foren del Pegàs unglades,
estaven, una de estes matinades,
les muses, fetes unes clavellines;

veu-les Apollo i, com ja les divines
colors de aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines,

volgué'ls dar entenent que se ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones;

i, per disculpa, li digué Talia:
«Ja són tants los que vui fan de poetes
que ens faltaran llorers per a corones."
 
                                       Francesc Vicent Garcia,“ El Rector de Vallfogona“
 
 

Al meu poble
 
 
Sempre he pensat que no sóc més que paisatge
Quan torno a la vall i al poble que agonitza
Només se m’apareix la meva imatge
d’infant belitre i mesell que s’eternitza
 
pel mig dels pins,  de l’aigua i de  l’oratge.
Tan sols em raja el vers que banalitza
la melangia d’aquell dolç miratge.
Sempre m’esquiva el record que em fa la guitza.
 
Tant vaig ser verd ufanós com aigua clara.
Com vaig ser pedra, bassetja i javelina
Genoll pelat, brètol, fill de sa mare,
 
com  vaig ser núvol, ocell,  crit i gatzara
molt descarat, salvatge i mala espina.
Esbojarrat i xerraire, tant com ara.
 
                                                  Argentera, en  una de tants estades. Segle XXI
 
 


El vol
 
 
Al meu pare que potser em va perdonar 
 
Tan aviat com se’m va fer de dia
vaig fugir del cau de la guineu.
Per les gangues que el progrés m’oferiria,
vaig manllevar el futur a tant bon preu,
 
que la vall del riu vermell no em ploraria....
perquè aquell cant de morts ja no era meu
Enlluernat per la bijuteria  
a l’eixida no hi calgué més que  un adéu.
 
Sé que algú  va plorar pel meu somriure
Jo també vaig plorar pel seu plorar.
Arrabassant-li les ganes de viure.
 
Mai va entendre ni saber-me  perdonar
aquelles ànsies meves de ser lliure
Perquè antany... el seu vol va fracassar.
 
 
 La poetessa (A tall de pròleg)

 
“El sonet és el repte del poeta”
vaig comentar per fer-li un compliment,
adulant a l’escriptora joveneta,
mentre em mostrava el nou fruit del seu talent.
 
La poetessa, amb carona de mixeta:
“Escriure amb rima resulta decadent”
es mofà de mi amb aire  displicent
i amb sorna subtil, per fer-me la punyeta.
 
De la seva obra flamant me’n feu resum:
“Es tracta de poesia compromesa”
 Me la oferí entre boires de perfum...
 
i jo, mentint, li rebutgí el volum:
“Jo escric poesia, saps princesa?
Però de  llegir-ne... no en tinc pas costum”
 


Sabries tant com jo

 
"...Si sabíeu com l’alba ens ha trigat..."
                    (Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple)
 
 
Si sabies d’aquell quaranta sis
Si sabies d’una nit nevada
Si sabies  quant  feliç un infeliç
Si sabies d’un crit sense tornada.
 
Si sabies del toc d’un nou palpís
Si sabies de l’all i la torrada
Si sabies la sirga del maquis
Si sabies la padrina fent bogada
 
Si sabies d’un cau de la muntanya
Si sabies del pedaç als pantalons
Si sabies d’un crit  “d’arriba Espanya!”
 
Si sabies de l’eco sens retorns
Si sabies de “cautivos en  campanya”
Si sabies  de la FET i de Las JONS.
 
 

L’or de l’hort 

 
“...de roig tomaquet i de vedures, collides del seu hort”.                              
                                  (Cançó de matinada , J. Manuel Serrat)
 
Llàgrima elemental de la natura
ceba ignorant de l’oda del poeta
untada amb l’oli verge proxeneta
coit ancestral amb la tomaca impura
 
Minimalismes de l’horta que madura
Groc de nesprer, rec d’aigua neta,
sexe exultant de síndria que s’enceta
lliurant les nostres boques de fretura
 
 
L’horta de casa va ser el meu paradís.
No me’n van treure ni pecat ni espasa
ni parlaré de tristesa i desencís
 
 
Simplement jo, que vaig deixar la casa
cercant aquell  nou somni malaltís...
Ara menjo la fruita que s’envasa.
 
 
 
Calçots
 
Del filferro que enfila la garlanda
sua el calçot i gemegant rebenta,
damunt la flama que l’espurna esventa.
Amb el pitet posat esperem tanda.
 
Ja es fora el fred i fora la bufanda
Un bon priorat que fa la sang calenta
que cada cop la gent va més contenta
amb la graella que és plena de vianda.
 
El ceballot trempat ja s’ha pansit
i ara regalima untat de salsa
dins les boques obertes amb delit.
 
Ja tenim el personal enllepolit
i després de l’àpat tothom s’alça
per brindar de joia amb un sol crit .
 
El porró trempa i em pixa boca i pit.
 
 
 
De llums i de colors perduts
 
 
La meva llum se l’endugué un oratge
solcant viaranys ben lluny del meu encalç.
I ara rabejo aquest esguard descalç
inútilment, amb colors del teu paisatge.
 
He rebut la frescor d’aquest missatge.
Caleidoscopi subtil a temps de vals,
espiral de foscor, tot color falç
perquè els meus ulls ja no entenen el llenguatge.
 
Canta’m colors, fes-me’n la melodia
i encara sentiré el tacte subtil
de quant besava la policromia
 
d’un cos de bat a bat que s’oferia.
Ahir ufanós, avui trist i senil.
Als ulls, només records d’una follia
 
 
Un altre 23 d'abril

Oferirem la rosa per l’espina
Gotes que broden el vellut amb sang
pètals anònims que ningú endevina
recollits per espectres entre el fang

Amb tants Sant Jordi muntats amb capa fina
que enforquillant el drac, fan l’esvoranc
i en nom dels déus enlairen penó blanc
amb la parròquia que odia i assassina.

Quin llibre m’obriràs adelerada
esperant la rosa roja com cada any?
Unes pàgines més de la balada.

La seda de la rosa desfullada,
nova sang que libarem enguany
aigualida subtilment per la rosada
 
 
 
Tota tu...
 
Tota tu rellisques damunt meu
amb la teva salabror que m’assedega.
Vull treure el teu ventre de manlleu
i xuclar la teva polpa que ja em nega
 
No vull que el teu cos sigui més seu
Sóc gelós de la boca que et mossega
El què tinc de mascle ha de ser teu
Vull que beguis fins que sentis que t’ofega.
 
El meu tremp és d’esclat ja sense atura
els meus llavis plens de sang envestiran
els teus préssecs tremolosos de fretura
 
Serem sexe sense tracte ni mesura
I mai més altres dits et fressaran
perquè junts morirem en l’aventura.
 
 
 Tant teu

Ja m’he mort als teus peus tantes vegades
que l’ànima del meu càntir, d’avorrida
s’ha tirat sense fre a la mala vida
de tant farta de les meves bajanades.

I per més que em rebel•li, és en debades.
M’has clavat la serreta de la brida,
ben tibant, amazona maleïda,
fent-me sang amb les teves estrebades.

Si no sóc perquè sóc tu, i em deixo
arrossegar per la teva torrevisca*
Per més mal que em facis, ja ni em queixo.

M’has donat molt més del que mereixo.

Penso que res no té qui res no arrisca
Les teves sobres, amb quin plaer les peixo!



* Torrevisca.- Paraula dels pescadors de Calafell que vol dir temporal, ventada, molt mal oratge. No és al diccionari.


 
 Buit
 
 
Per més que em sedueixi l’embalatge,
el teu codi de barres ja el conec.
Són tantes hores begudes frec a frec
que ja no em pots oferir més que solatge.
 
Has tornat amb l’engany d’ un nou beuratge
per remullar am verí el meu llavi sec
però saps que del teu doll jo ja no hi bec
ni la meva boca et fa hostalatge.
 
Amb l’estoig buit, ja pots tombar la fletxa
i tan és posar el FRÀGIL cap per vall...
no temis que s’esgoti per l’escletxa.
 
El que és per mi, no cal batre’t en bretxa,
perquè no ets res, no gastis encenall.
De ja fa temps, se t’ha mullat la metxa. 
 
 
 No*
 
Si esperes que Nadal sigui un poema
Si cantes amb desig desafinat
Si vols ser l’embolic del teorema
Si penses que l’amor es rellogat,
 
més val que m’apliquis l’anatema
més val que t’inventis un passat
més val que t’oblidis de l’emblema 
més val que no hi treguis l’entrellat
 
Que per més nadales que m’etzibis
No em faràs ni pessigolles al magí
Que jo ja m’hauré fos quan tu hi arribis
 
Perquè no et vull present ara i aquí
T’agrairia que, un any més, no em privis
D’un Nadal sense el teu esguard mesquí
 
 
* Va ser una juguesca: Dos sonets simètrics, amb finals de vers idèntics però que són cara i creu. Com es pot jugar amb les paraules!
 
 
Si acceptes un Nadal sense poema
Si el cant del teu esguard és afinat
Si has tret bé l’entrellat del teorema
Si saps que no hi ha amor de rellogat,
 
més val que retiris l’anatema,
més val que recordem junts el passat,
més val que mostris, amb orgull, l’emblema
més val que hi pugem treure l’entrellat. 
 
 
Perquè per més retrets que avui m’etzibis,
no podràs foragitar del meu magí
la teva imatge que hi serà quan tu hi arribis
 
que tu ets sempre present , ara i aquí
Et pregaré que aquest any tampoc no em privis
d’un Nadal que amb tu, no és mai mesquí.  
 
 
 
 Sonet per sonet 
 
              Per a R. Rodriguez Guasch, autor de  La mano en el cristal on em va metamorfosejar en sonet. 
 
 
Cal penjar-li una relíquia del Sabina  
a la cuirassa de pa d’àngel trencadissa  
Cal agrair un afalac que s’esllavissa  
pel talús d’una veu que desafina.  
 
Cal pensar que el titubeig és de joguina.  
Que hi ha un déu surant a la canyissa.  
Cal cantar, sense llegir, la missa  
per escriure un sonet amb canya fina.  
 
¿Cal, i cal, i cal... caldre que calgui  
sortir dels desoris amb penyora?  
Què farem quan el temps tot ho desvalgui?  
 
Cal el cos del vers ben sà i estalvi?  
O el vers d’un cos que no s’enyora?  
Cal atiar, de nou, el foc que et salvi.
 
 
 
A Rafael Alberti
 
Assajant un Sonet
Desprès de llegir Roma, ciudad para caminantes. 1976
 
Aquells que amb ira et van furtar el paisatge
de ràbia, sanglotant, han confessat:
“Volent-li un mal, un bé l’hi haurem donat
perquè en un altre bosc ha fet hostatge”
 
Ara d’allí rebem el teu missatge.
d’ arbredes noves que t’han aixoplugat
i a cops de versos breus ens has cantat
que al teu exili l’hi han donat coratge.
 
I encara que hagis fet mil singladures
conserves la retina amb els colors...
L’hidra cruel ara plora penedida:
 
“Li vaig prendre un cel blau, mar d’aigües pures,
de la sal i la calç, blancs resplendors...
quan li havia d’haver pres la vida!”
      
 
 
Consell
 
 A un poeta potser pitjor que jo
 
 
Si amb els teus versos de segona mà
pretens enfarfegar-me de missatge,
et demano que estalviïs el viatge
i a mi el tràngol d’haver d’incinerar
 
la fullaraca que em vols engiponar.
No maldis més que tot és un miratge.
No la vull, no malgastis el coratge.
Torna als encants i la pots rescabalar.
 
Mira, el món n’és ple de poesia.
No esmolis més les tecles per un vers.
Llegeix i gaudeix la fantasia
 
que els grans poetes t’encenen cada dia.
Tu, mentre escrius, ignores l’Univers.
Pren-me el consell que jo per mi el voldria.
 
Ja sé que et puc semblar pervers.
 
 
 No, gràcies
 
 
No sé per quins set sous els dec fer gràcia
No he fet mai mèrits per merèixer el compliment,
doncs, d’ençà que aparegué la Democràcia,
que em proposen remenar a l’ajuntament.
 
Dels més humils fins a l’alta aristocràcia
tots m’han vist exposar el meu pensament:
“Ser com l’arc de Sant Martí no és cap fal·làcia
i ¿no és virtut, navegar amb qualsevol vent?”
 
“S’ha de ser negre o blanc, d’un sol color”.
- Doncs jo tinc el defecte de ser artista          
i la fauna dels polítics em feu por.
 
No hi ha partit immaculat ni redemptor
la policromia m’alegra més la vista.
I, lliure, trio la llum o la foscor.                            
                                                  Desembre 1992
 
 
 Amb navalla
                                     
                                    “Un regidor i candidat a l’ajuntament, es va treure una navalla
                      en una discussió amb un company de Consistori, durant
                      la campanya electoral”.
                                                                                                     (Dels diaris)
 
Temps ha, quan encara érem canalla,
recordo que el pagès per fer una estaca
o el mariner, per menjar del ranxo, a vaca,
feien us, sense abús, de la navalla.
 
Un candidat, fent campanya, entra en baralla
i en du una d’Albacete a la butxaca...
A un rival, esverat, va i me l’ataca.
amb l’eina al puny, passant-se de la ratlla !
 
De tot aquest afer, el què m’estranya
és que amb les eines que hi arriba a haver,
s’emprin el ganivets per fer campanya.
 
¿Com trauran la violència del carrer
si quan el poble els voldrà cantar la canya,
farà córrer la navalla, el conseller?
                                                                           Desembre 1992
 
 
Campanya electoral


Aviat ens cridaran a Sometent
i omplirem de vots la guardiola
amb els noms dels aspirants a la cassola
d’aquest gran àpat de l’ajuntament.

Abans haurem sofert el patiment
de contemplar els rostres, sorgits com la verola,
empastifant el poble amb manta banderola
i eslògans que demà s’endurà el vent.

No t’hi capfiquis, amic meu i mira enlaire.
Veus que bonic el paperam multicolor?
Tu fes com jo i no t’encaparris gaire

per què les coses agafen aquest caire.
A mi em consola imaginar el favor
que fan a les impremtes o al drapaire.


Trepant

Penetro en el moll de l’ossobuco
 
Penetro tota verge penetrada
Penetro la paraula violada
Penetro, perquè rimi, a Pernambuco
 
Penetro per la porta que no truco
Penetro la metàfora forçada
Penetro la ignorància il·luminada
Penetro la foscor on ja no hi lluco
 
Penetro la marcida geografia
Penetro pous de bava sense llustre
Penetro llagrimalls de fantasia
 
Penetro tanta merda, amb llepolia
Penetro la ferum de gent il·lustre
Penetro, en fi, on mai penetraria.
 
 
Avís

Dicteu opinions canteu consignes,
veneu somnis sense entrada ni hipoteca.
Teniu la gleva del magí tant seca
que no sou dignes ni del non sum dignes

Però compte que a l’albir ja hi ha nous signes
i aquests ramats de xais que us fan de cleca,
un dia ciaran des de la Ceca*
i se us poden tornar bèsties malignes

Ara els veneu bombolles irisades,
paradisos fiscals de l’utopia
bancals d’incultures conreades.

Però veieu com se us claven les mirades
dels que estan farts de befa i de falsia
i aviat us emprendran a escopinades
 
 
 
 
Infeliç

No entendrà mai que Gora! vol dir viure
és ignorant i, a més, és assassí.
Diu que ho fa en nom d’una terra més lliure,
i “lliure”, no sap ni el que vol dir.

Ja només té la sang per poder escriure
la pobre història d’un galdós destí.
Quan quedi sol, assajarà un somriure.
Serà el seu rictus i ja es podrà morir.

Heroi de què? Heroi d’un cementiri?
Quina bestreta li deixarà a l’hereu?
Que quan vegi quin ha estat el seu deliri,


per merèixer aquest feixista mausoleu,
no li retrà ni la minsa llum d’un ciri.
Tanta mort per un tros de conreu.

Vull terra lliure però no per aquest preu!
 
 
 
Comiat
 
Antre els encens dels versos m’heu de veure
Sense fressa, saltar pel botavant
Serà un adéu per sempre, en un instant,
No serà un comiat amb “a reveure”.
 
Aquests sonets que us han distret el lleure
del misteri n’han sabut endegar un cant.
Ara els podreu, de pressa, anar oblidant
perquè el pitjor poeta els ha de treure.
 
¿Us puc dir que heu tingut el privilegi
i sabreu perdonar-me l’arrogància
de pensar que us he ofert un sortilegi?
 
Per llegir-me i compartir aquest sacrilegi
de combregar amb la meva petulància
finiré amb un estrambot, que no us cabregi.
 
Com que sóc generós, vull que se’m vegi.

 
Oblit

Som un ahir condemnat sense sentències.
Fesomies de reble arrodonit.
Ens perdrem sense causa ni sentit.
No hem estat ni fets ni conseqüències.
Ballem en el saló de les absències
espectres de vellut descolorit.
Emboliquem la troca de l’oblit
en el cabdell que esborra les presències.

Badam, badam, badam, ballem... així!
L’últim batec entre la pols s’esgota.
Ignoraran que un dia érem aquí

perquè ésser oblidats es nostre si
Ballem, ballem, vessem la última gota
del nostre efímer i ignorat destí
 
 
 
Al poeta Don Joanet
 
Si vas camí de paradigma orgàsmic
“dilatant la pell de les pupiles”*
D’aquest club de fans de flux maràsmic
jo què hi pinto aquí entre les liles ?
 
Et bavegen el front amb un to lèsbic
de tanta arítmia han esgotat les til·les
estremit el femellam pel teu salmòdic
i tu, com sempre absent, ni t’obnubiles.
 
Com t’envejo “ai las !” tanta ciència.
Dominar els adéus amb tanta prosa.
Vols i dols, ni pecat ni penitència.
 
Restes present mentre cantes l’absència.
Totes et deixen desfullar la rosa
en el jardí dels ai! d’incontinència.
 
  • Llegit a una poetessa que no conec.  Em va frapar el fet de veure fins on arriba la força de la poesia que pot fer que les pupil.les, fins i tot, tinguin pell.
 
 50 anys junts
 
En tants dies i tants anys hi ha tanta vida
que no tenim ni temps per recordar.
I ens vaga molt per llepar-nos la ferida.
Hi ha instants per intentar oblidar.
 
I fa tants anys que dues mans s’han pres la mida
que no els cal prémer per fer-se estimar
Són molts batecs de cor amb embranzida
Moltes mirades que saben parlar.
 
El viure us ha donat joia i tristesa
Heu perdut un tros vostre pel camí
Però teniu un amor que ha fet palesa
 
la vostra força, lluitant contra el destí
Sou dos en un i, amb gran fermesa,
menareu la vostra barca fins la fi
 
 Josep Mèlich
        En el 50 aniversari dels tiets, Joan i Maria