::Inici >Present, Calafell

Present, Calafell



 Permeteu-me fer una mirada enrera per a descriure el Calafell que jo vaig trobar , en concret, La Platja, on he viscut des dels anys 60. Després parlarem de les meves vivències.

Apunts nostàlgics

 
"En la playa de Calafell había habido, como los pescadores dicen, mucha madera..."          
                                                               Carlos Barral   Años de penitencia
 
El nostre litoral, aquesta màgica partió d’escuma, entre la terra i el blau del Mare Nostrum, s’ha transformat, l’hem transformat, profundament, amb poc més de mig segle. Els barris de les platges canvien constantment de fesomia i el seu veïnat és un barrejadís de gent nadiua (cada cop menys) amb gent sobrevinguda per la llepolia del caramel turístic.
            La població de terra endins no ha sofert ni el trasbals ni l’enrenou dels estius a les platges. Contemplo una fotografia de principis del segle passat de l’Argentera, el meu bell poble muntanyenc del Baix camp i l’identifico a l’instant, ha variat ben poc la seva fesomia. Si observo una panoràmica de la platja de Calafell dels anys cinquanta, no hi trobo ni un punt de semblança amb el Calafell d’avui. Els habitatges d’una o dues plantes i les botigues dels pescadors han donat pas als blocs d’apartaments de gran altura, una muralla al llarg de la costa, que es perd de vista de Llevant fins a Garbí.
Només l’emblemàtic Sanatori, que ara estan maquillant, el “Pes” ( nom que donen els mariners al pòsit o Confraria), la casa del Barral i un parell o tres de cases del barri de l’Espineta, han resistit l’allau de ciment que, a l’estiu, com una bresca, s’omple d’abelles famolenques de sol. Els tendals i ombrel·les de coloraines han fet oblidar les llargues gandalles de xarxa esteses damunt la sorra i la fusta repintada dels bastiments amb el seu bosc de pals. L’olor de peix, seu i petroli s’ha fos en perfums de cremes solars enumerades. Les mans clivellades i lleugeres de les púdiques remendadores, ara son pits i culs a la graella.
         Fa més de trenta anys que visc a la platja Calafell, els dos terços de la meva vida. Vaig arribar just quan les darreres barques de llum es podrien a la sorra. La pesca havia mort a Calafell. Els mariners havien emigrat a Vilanova. Ja no s’encantava el peix, ja no es varaven ni treien les barques, ja no es feia “la pava”. Només quatre gussis, bots de pescadors jubilats, que calaven les seves xarxes per vendre el peix als turistes curiosos i un parell de tellinaires, que rastrejaven amunt i avall la sorra del segon sec.
Els “pals”, velles travesses del ferrocarril, sense seu s’esberlaven al sol damunt l’arena. El cable de la maquinilla  es rovellava entre les argolles prop del mur. Només el baròmetre de la casa Corrons romania darrera la seva gàbia, allà a la paret del Pes, esperant a l’alba, el truc dels dits de redolta dels pescadors matiners que anaven a “veure el temps” abans de marxar a Vilanova.

 

Aquesta és la Platja de Calafell de finals dels seixantes. La que jo em vaig trobar . El Pes, el Bar Calafell, la Carniceria Vila, Cal Fèlix, L'hotel Cataluña (amb ñ), al fons el bar Marina (Cal Feliu) i més al fons el Sanatori.  El mur encara no hi era. Els cotxes aparcaven a la sorra. És de destacar l'altura dels edificis.  Havia nascut el boom del turisme. (Postal de la col.ecció de P. Van de Ree).

Mariner sense port, mariner mort.

Ara sovint vaig al Pes, la Confraria de sant Pere. Allí entre la grogor de les velles fotografies de la platja que, segons els més vells, era la que tenia “més fusta” del litoral, entre els records, el pendó, la imatge de sant Pere i de la Mare de Déu del Carme i els retrats del Jordi Pujol i de Carlos Barral, xerro amb els pescadors. Tots tenen ganes d’explicar coses, les seves experiències personals, dels oficis del mar, dels seus avantpassats. Es barallen per parlar, discuteixen un mateix fet i no s’entenen. Tots volen ser els testimonis privilegiats d’aquelles vivències i és que tots tenen la seva versió, la seva veritat, que volen posar pel davant de la dels altres.
Son tots molt cridaners. Diuen que els hi ve d’anar en mar (els pescadors no van a la mar, van en mar) perquè havien d’alçar molt la veu amb el soroll del motor i la remor de les ones. Ep!! Es nota que sóc de terra. Un pescador mai pronuncia la paraula ona. Per ell només hi ha colls de mar.


El Pep del Trias. Quan jo vaig arribar a Calafell era el sereno

El més vell potser és el Xic del Pep. No hi veu gaire però encara té molta memòria de temps pasts. També parlo amb el Tarrit, que és el Patró Major de la Confraria, amb el Rafalet, el secretari, que també hi posa cullerada, l’Antonio del David, que no para de contar anècdotes, el Vicentet del Manco amb la seva pipa cargolada, el Jaumet de la Salia, que m’explica l’ofici del Llum, el Josep Martí, del Demus, el Pàmies que és terròs, però em diu que també havia anat en mar. S’hi van afegint el peixater Rosendo Bassaroles, el Pelegrí (Petxines), que quan escric això ja ens ha deixat (q.e.p.d.), el Manuel Mestres, que va afaitar molts anys a tota la flota, el Puça, el Joan de l’Estel...
Demà en trobaré més perquè encara me’n deixo. Parlaré amb el Gallego, potser amb el Renec, amb el Ramonet i amb les seves dones que també m’han de contar moltes coses, i aniré aprenent d’ells la història, encara tant recent, de la nostra platja.

Jo sóc feliç escoltant-los, no em passa el temps en mig d’aquells homes que van lluitar tant per tirar endavant una família i un barri, en temps de postguerra, de represàlies polítiques, d’estraperlos i contrabans i de misèria.
Me’ls escolto embadalit com quan , al meu poble, escolto els vells pagesos a la Societat, recordant les seves vides de secà.
Hi ha una semblança entre la platja de Calafell i el meu poble. Aquí va morir la pesca, a l’Argentera es va extingir l’avellana i amb ella la pagesia. Calafell va ressuscitar amb el turisme, el meu poble no va tenir tanta sort i ha quedat buit. Potser ara aquest invent nou del Turisme rural salvarà les engrunes que en resten. 
Al Pes hi ha la “Llar del pescador Jubilat” però tothom hi té entrada. Quan hi vaig enregistro la veu dels qui trobo per allí. Estic preparant un treball històric del nostre barri pescador. Alguns es fan “el ronso”, però acaben acostant-se a l’aparell magnetofònic i xerrant pels descosits. M’agrada especialment l’argot dels vells pescadors...Hi ha autèntiques perles col·loquials, mots que aniran morint amb ells. En tinc molts de col·leccionats i cada dia en descobreixo algun de nou. Les frases fetes i els adagis són també dignes de conservar. Suposo que molts són comuns a d’altres contrades, jo no les havia sentit fins que vaig arribar a Calafell.



El Magí el Territ.Fins fa poc Patró Major del Pòsit


Quan diuen:
Favat o favada  és la paraula més popular entre els pescadors de Calafell. S’usa per exaltar qualsevol cosa: Un paio favat, un vaixell favat, un cotxe favat, etc. Tot allò que és gran, gros o important, és favat.
Migo (migu) és el castellanisme d’amic, es deia molt entre els mariners.
Aquí en terra deixo el gec, es que no volen saber res d’un tema; que pleguen, vaja.
M’has fet el fogó de pillo, vol dir que l’has traït o enredat.
Passa Galinda que no enqueixalis (algun trempat diu encalaixis), és que no volen saber res de tu.
Estaven tots agromejats. com els peixos quan van a moles.
Semblava el Keti, que era un gos que tremolava a coberta.
Ja tromparà el pedraló, ja. Davant d’una dificultat. El pedral o pedraló era un objecte pesant, generalment una pedra o un tros de rail de la via, lligada a un cap, que feia les feines d’àncora, i costava molt de tirar amunt.
Tromparà de baix això mngu. Similar a la d’abans.
Fer la “Pava” Era entrar amb aigua fins al coll per varar la barca. A l’hivern tothom reia de fred .
De ferd qui més en té més n’aguanta. Sense comentaris.
No en vull de voga. quan rebutjaven quelcom. La voga era el peix més vast.
També ho va provar la Ponis i s’hi va quedar, quan algú diu “ho provaré”
Feina rai a cal coca. quan es preveuen solucions impossibles.
Merda a la quilla perquè la cosa s’ha complicat.
Merda al sesg igual que l’anterior.
Omplirem bots hi barca quan veuen que hi haurà abundància.
Aquesta porta sipia a la nansa perquè està prenyada.
I no em vull allargar més. Això és un aperitiu del que pot arribar ha donar de si una crònica del món pescador explicada pels seus propis protagonistes. Serà el testament d’un ofici vell com la humanitat, però que malauradament ja no existeix entre nosaltres.
Per acabar i parodiant una frase del gran poeta de l’Espluga de Francolí Mossen Ramón Muntanyola, firmaré això dient que la platja de Calafell va passar de ser un cul de món a esdevenir un món de culs.
El progrés i uns quants “calafellencs de pro”(Qui té força carrega pes, diuen els meus amics pescadors), que no van voler el port, van contribuir a fer el Calafell que tenim avui i que,  malgrat tot, tant estimem. Però això ja és un tema per un altre capítol.