::Inici >Passat, L'Argentera

Passat, L'Argentera

   L'Argentera  

 
Hi ha dades sobre el poble que es poden consultar en els llibres de geografia o història i en les enciclopèdies amb estadístiques científiques fredes i precises. Només apuntaré, breument i de passada, que l’Argentera és al límit de la comarca del Baix Camp, tocant al Priorat  i encara que pertanyi al partit judicial de Falset, és de la comarca de Reus. Jau damunt d’un turó al peu de la serra que du el seu nom i que marca el llindar geogràfic i lingüístic de la Catalunya central. És notable la diferència de parla entre la gent del meu poble i els habitants de Pradell o de la Torre de Fontaubella, a tan sols quatre o cinc quilòmetres, ja al Priorat, a l’altre
costat de la serra.

           

                                                   La casa on vaig néixer,un dia amb molta neu, la Serra al fons

L’Argentera apareix en els llibres especialitzats de filologia en la línia divisòria entre el català que no fa la vocal neutra, que diu mar[e] o av[e]llana, i el que diu
mar[@] o av[@]llana; o entre el que fa cant[u] i el que fa cant[o]. Per més àmplia informació, us remeto a la il·lustre catedràtica Dra. Maria Teresa Cabré, filòloga nascuda a cal Saló i amb qui vaig tenir l’honor de compartir l’escola primària. Crec que ella va dedicar la seva tesi doctoral a desenvolupar magistralment aquest tema.
El poble floreix al bell mig d’una vall encerclada, de llevant cap al sud, per les joves carenes de puig Marí (que avui enderroquen impunement), la màgica muntanya d’Escornalbou, l’original coll Rodó (un turó amb capell) i la Parrica, la seva germana petita. A ponent té la serra, que du el nom de l’Argentera i és un balcó engalanat amb la bellesa imponent dels Ermitans, el morral de Vilanova, la roca Roja, el Motxilló, el Moster, el morral Blanc i l’Enderrocada, per morir al nord, al coll de la Teixeta, que és el pas de la carretera d’Alcolea que ve de Reus i penetra al Priorat pel terme de Porrera, cap a Falset, camí de l’Aragó, on penetrarà per Alcanyís, després de creuar l’Ebre pel pont de Móra, enfilant la terra alta de Gandesa. La carena de la serra, mentre escric això, me la disfressen amb un bosc d’hèlices que roden al vent, com si la volguessin enlairar cel amunt cercant un quixot galàctic. Parc eòlic, energia neta, diuen. Tot sigui pel progrés. Em sembla que aquests molinets de vent mai no els veurem a Montserrat. La nostra ha estat una muntanya maleïda, en tota la seva història, perquè també té el ventre foradat pel túnel del ferrocarril Barcelona-Madrid, una de les obres d’enginyeria que va donar títol de marqués de l’Argentera al seu creador, Eduard Maristany. Un forat colossal de més de 5 km de llargària, que entra pel peu del poble i surt al Priorat, pel terme de Pradell de la Teixeta. I per acabar d’empastifar-la me la van sembrar de torres d’alta tensió mastodòntiques, amb els seus esquelets galvanitzats, carregades de cables que cavalquen cap al sud després de trepitjar valls i cingles.
Les cases de l’Argentera s’escampen com un ramat de bens pel llom d’un collet cenyit pels barrancs de la Font Vella i la Daumera, que topen al peu del coster, sota la proa del poble, per formar la riera de Riudecanyes. Barranc que obre la vall per intentar, amb penes i treballs, omplir el pantà  del mateix nom, després de recollir un escadusser cabal que, pel barranc de Duesaigües, li arriba del germà gran de Siurana. Hi ha un altre torrent que recorre la major part del terme. És el barranc de les Valls. Així com els anteriors molts estius s’esgoten, aquest no s’ha assecat mai. D’ell en trèiem l’aigua de l’hort de casa.
  L’Argentera ha tingut sempre fama de poble singular, bell per la seva senzillesa. No té cap edifici notable ni cap tresor històric de renom, però atrau per la seva arquitectura elemental, de llogarret de pessebre, amb els seus carrers empedrats i plens de flors, les seves fonts i els racons més sorprenents, amb jardins acollidors.  El poble està situat al bell mig d’un paisatge on el protagonisme dels verds, secundat pels rogencs de les muntanyes, ofereix als qui accepten el convit de la contemplació unes sensacions de calma, plenitud i benestar que els sedueixen per sempre. Passió de fill?  Com vulgueu… aneu-hi i ja em direu si tinc raó. Vist dels afores, en el seu perfil senzill, hi destaquen el campanar de l’església i el campanaret de cal Guix, amb el seu penell en forma de pagès que beu vi d’un porró i que jo, tantes vegades, he sentit grinyolar des de casa, rodant al ritme del vent, damunt les majúscules cardinals. Són campanars quadrats amb teulada piramidal. El de cal Guix és més petit, amb les parets blanques i vitralls als finestrals. El de l’església és al bell mig del poble, que li fa el folre amb les seves cases ocres d’argamassa i pedra.
Fragment del llibre de J. Mèlich, "L'Argentera, quan anàvem amb avarques"
                   Com tants  pobles de secà del camp de Tarragona, l’Argentera ha esdevingut la residència d’unes poques famílies, la majoria jubilats. La resta de llars estan tancades la major part de l’any.   Des de finals dels seixanta, ha deixat de ser un poble amb vida rural per esdevenir un lloc de residència i estiueig. La majoria de fills i descendents del poble han reformat les cases que habiten a l’estiu o els caps de setmana de tot l’any. Només hi trobarem un parell o tres d’exemples de casa de pagès amb el cultiu que tants anys va ser el pa de cada dia: l’avellana. Encara podem admirar propietats com la Vall de cal Samarró, que a principis del segle passat va ser resquitada del bosc i plantada d’avellaners. És un exemple del que en deien el “goret” que vol dir: treure el bosc per conrear-hi arbres de cultiu, en aquest cas l’avellaner.   
 Per tant, avui l’Argentera és un racó deliciós per passar-hi uns dies gaudint dels bells racons del poble



i de la natura dels seus voltants.  
Es pot fer cada dia una excursió diferent visitant les seves fonts, esparses pel terme. Es pot pujar a la magnífica talaia d’Escornalbou, admirar el Castell- museu en una visita guiada. Donar el tomb rodó a la muntanya pel Passeig dels frares i muntar al cim on s’hi troba l’ermita  de Santa Bàrbara. És una de les talaies més impressionants de Catalunya. Pels qui fan estada d’uns dies a l’Argentera , tenen moltes excursions per escollir. Hi ha una ruta que va a la Serra pel camí dels pous i els estrets, entrant als boscos del Trucafort, terres de rovellons. D’allí es pot accedir a la font dels Ermitans , caminant sota els cingles de la Roca Roja i del Morral de Vilanova. Una altra sortida és la que ens porta a la Font del Ferro, pel camí del cementiri en direcció a "La Chorivia" . També es pot anar cap al camí de les valls fins al peu del cim d’Escornalbou...Tots aquests itineraris s’endinsen en els més bells paisatges de la muntanya mediterrània, de pins, alzines, brucs , roures, grèvols, farigola i romaní... entre els arbres i plantes més característics.
Una altra excursió recomanable és pujar al pla de la serra per visitar el parc eòlic de recent construcció. Visitar també el poble veí de Duesaigües amb els seus  ponts faraònics del ferrocarril, i acostar-se amb precaució a la boca impressionant del túnel de la línia Madrid- Barcelona que té 5 Km. de llargària.
A l’estiu la primera visita ha de ser a la Font Vella, al peu del poble a la vora del riuet que baixa de la serra. Un racó frondós que convida a estirar-te damunt del pedrís , després d’haver fet un bon traguet d’aigua fresca. El cel s’endevina a taques blaves per entre el brancam i les fulles amb tota la gamma dels verds. Aquesta era l’antiga font del poble i la que subministrava tota l’aigua. La gent hi anava cada dia amb càntirs grans i galledes de zenc. Fins que va arribar el Sr. Eduard Toda i va donar l’aigua de la Bartra, una propietat que havia comprat a cal Cabré. Des d’aleshores hi ha les fonts repartides pel poble que  va apropar l’aigua als veïns.. Després, als anys setanta es va fer la instal·lació de l’aigua corrent a les cases.   Totes les fonts del poble estan en racons molt acollidors que conviden a beure. La primera que trobem és la Font del Cintets, després la Font de l’Abeurador, sota el monument a Toda, La font del Capdall, La font del Camilo i la Font de la plaça, al costat de l’església.                                                                                
Recomanem també, una passejada pel poble per admirar els seus carrers empedrats plens de flors amb portals i façanes arraconats en un laberint on et sorprenen a cada moment el gust i la cura que els veïns tenen de les seves cases i jardins. A la part alta hi ha una petita urbanització amb xalets més moderns al costat d’un poliesportiu i una gran piscina a l’aire lliure.
A l’entrada del poble hi ha la Societat (Societat La Unió) amb una sala polivalent, un bar i una pista a l’aire lliure on s’hi fa cinema a la fresca i els balls i els actes d’esbarjo de les festes. Damunt de l’edifici de la Societat hi ha un restaurant “Menjars l’Argentera” amb cuina típica i casolana. 
La festa major de l’Argentera és el dia 24 d’agost: Sant Bartomeu apòstol, el patró. Hi ha també la festa Major Petita que és el 15 de Maig, per Sant Isidre, el co-patró. Encara avui, es conserven les tradicionals costums en aquestes festes. Els actes religiosos de l’ofici solemne i la processó, pels carrers del poble, presidida pels Gegants i els caps grossos amb el Bou d’Escornalbou.
Pel que fa als actes socials de la Festa Major, es celebren els balls de tarda i de nit durant dos dies, amb orquestres, a la Societat. Es conserva encara la costum del “Ball de ram” “Ball del Pensament”, del fanalet...etc. I a la “mitja hora” fan la subhasta de números per la rifa de la toia, que l’agraciat la balla i l’ofereix a la noia que ell tria.
 




També hi ha durant l’any les celebracions més populars, com La Castanyada per Tots sants, La mona per Pasqua o el cap d’any a la Societat. Cada cap de setmana hi ha molta animació i la gent que s’hi troba, participa en actes populars, i col·labora a arranjar els camins de les fonts del terme o en l’organització de trobades i excursions col·lectives, que solen acabar amb una bona carnada o una paella col·lectiva. També es conserva, entre els homes una antiga costum: El sopar de sant Antoni, el mes de gener, que es celebra  després d’un dia de cacera. La caça és una afecció molt arrelada entre els fills del poble i els visitants.
A l’Argentera ningú hi és foraster i tothom qui hi arriba de nou, molt aviat s’integra i se sent un més del poble. Una estada a l’Argentera és , pels qui volen gaudir de la natura , una experiència única. Un racó de món que t’ofereix tots els ingredients per viure una aventura...”naturalment".
  
 
 Si voleu veure un magnífic reportatge fotogràfic de l'Argentera i Escornalbou de la meva amiga Trini González, feu clic aquí

http://www.facebook.com/home.php?ref=home#/album.php?aid=1119&id=100000613681191
 

0

Records d'infantesa.

Des de la foscor del temps

Hi ha una sensació d'obscuritat i restes de por en alguns dels meus records d'infantesa. Un d'ells és reviure les escenes on el meu pare posava la Pirenaica: "Radio España Independiente Estación Pirenaica". Era una emissora clandestina que emitia en ona llarga i que la paraula "Pirenaica" només era per a confondre. Les emissions es feien des de Moscou, en un principi. Es va crear l'any 1941 a instàncies de La Passionària (Dolores Ibarruri). Més endavant va trametre els seus programes des de diversos països de  l'Est.
A casa teníem un Radiodina i havíem de posar el fil de l'antena dins d'un got d'aigua per evitar les interferències.

 Dolors Ibarruri (La Pasionaria) en un acte del Partit comunista clandestí. A l'altre extrem de la taula Santiago Carrillo

Teníem el volum molt baix per que no es sentís del carrer i si trucaven a la porta, canviàvem immediatament de sintonia.
Tots els programes eren una aferrissada crítica contra el franquisme Amb campanyes d'exaltació del comunisme , esperonant a la gent en la lluita contra la dictadura.
Equip de La Pirinaica: Santiago Carrillo, Jordi Solé Tura i Ramón Mendoza entre d'altres. 
 
A mi, poc a poc, em va anar entrant un cert rebuig cap a aquesta mena de crítica pamfletària que, de tant repetitiva, perdia molta credibilitat. No és que no tinguessin raó en les seves proclames; ja sabem que el franquisme era un règim criminal, però com que no en vèiem el fruit de tanta lluita, tampoc acabàvem fent-ne gaire cas. Jo em discutia amb el pare i el titllava de nostàlgic.
Avui em passa sovint amb l'anomenat periodisme groc i amb qui practica una crítica aferrissada contra el poder. De tant desmesurada, i ha cops que perd credibilitat, si més no, serietat.
Com diu el refrany català:  Moltes vegades, a so de timbals no s'agafen llebres.
De totes maneres us faig arribar aquest document sonor amb la preciosa veu de La Passionària, en ocasió de l'assassinat de Puig Antich, des de La Pirenaica.