::Inici >HISTŌRIES DE LES GORRES DE COP >Cap els anys cinquanta, del passat segle

Cap els anys cinquanta, del passat segle

Narrat per la Leocādia Castellví, Mestra Artesana.

Leocàdia CastellvíUn tal Joan Font de Sants tenia un magatzem molt gran on hi treballaven dones i jovent. Quan la Leocàdia es va plantar de fer gorres va començar a fer joguines per al Joan, en van fer un rastre...
“Ara ja no cal fer, els nens no juguen amb aquests joguets” ens diu enyorada!
A ca la Cadi tota l’entrada era plena, sis a cada banda... sis i sis, dotze, fent joguines a ca la Cadi.
En Joan baixava cada setmana “Au va Laocàdia, hem de mirar com ho farem... Viam Leocàdia, això surt molt car, mirem de treure aquest fil i estalviarem en material i en feina” Hi ha peces a les que se’ls hi pot treure un fil, no van comptats per situar una nansa o qualsevol altra raó i, en fer-ho, surt guanyant qui treballa i qui paga.
En Joan es quedava a dinar i aquell dia es feien mostres.
En Pau Carrué passava amb el carro per les cases, recollint gorres de cop. La darrera casa era la de la Cadi.
La leocàdia ens explica: “Feiem uns sacs graaaans, al voltant hi ficaven gorres i al centre tot de juguets. Semblava qui sap què... i no pesava res. Llavors s’ho emportaven en tren”. La seva germana portava els comptes, sempre ho apuntava en una llibreteta.
En feien més de cinquanta joguines. Una de les que en feien més, el més sencill, de totes mides, el que més es pagava i del que en feien unes grans “enrestinades” era un geperut carregat de joguines. Es tractava d’una figura de fang, tipus pastoret, que es posava al pessebre. Duia damunt l’esquena un cove de palla on representa que portava el preuat tresor per a l’infant Jesús.
També es feien capses de necessers reixades, groses i quadrades, capses per possar la roba de la canalla i bressols per a les nines...