:: >El bandolerisme >El bandolerisme a Valls

El bandolerisme a Valls

Valls, refugi de bandolersText de Carles Heredia "La Talaia" Num. 17 

Malgrat que sovint ens ho vulguin amagar, l'Alt Camp i la Conca de Barberà han estat terres compromeses en tota mena de lluites, alhora que nuclis de la resistència i de combat contra el poder establert. Un dels períodes més amagats i poc difosos a les nostres terres ha estat el bandolerisme, sobretot el més tardà, l'anomenat " bandolerisme popular " dels segles XVI i principis del XVII. Un bandolerisme ja no tan vinculat a la petita nobles com en els casos d'en Perot Rocaguinarda i en Joan Sala, Serrallonga sinó vinculat a unes classes populars cada cop més pobres i en una situació de crisi total.

Si bé val a dir que aquest bandolerisme no es pot considerar polític del tot, sí que mostra la desafecció de la gent del poble contra les classes dominants i, en especial, contra la corona.
Aixi, els bandolers tenien el seu codi de conducta: no cometien delictes contra la gent pobra i els seus delictes de sang anaven dirigits principalment contra representants i soldats del rei i contra membres de les bandositats rivals. Dins de tot aquest context, les comarques de la Conca de Barberà i de l'Alt camp agafen una importància cabdal, no només per la seva orografia, sinó per la situació de Valls com a centre d'intercanvis del Camp de Tarragona.

Per això, diversos historiadors designen Valls com a capital del bandolerisme, amb les seves dues bandositats rivals, les dues modalitats locals de nyerros i cadells, respectivament. Mentre els Morells estaven més lligats a la vila d'Alcover, tot i tindre vallencs entre les seves filles, els Voltors eren fills de Valls i tenien càrrecs d'importància dins la capital de l'Alt camp.

El bandolerisme, però, no es pot entendre com un fet aïllat, sinó com una mostra del descontentament popular i del rebuig d'un sistema injust. Només cal veure'n l'evolució per dir que era un moviment pre-polític i de resistència. Així, el bandolerisme desapareix totalment amb la Guerra dels Segadors o, com algun historiador ha preferit definir, la Guerra de l'Independència. A partir del 1640, bona part dels bandolers passen a les files de l'exèrcit català i els nuclis de lluitadors contra la ocupació castellana. Així Joan Jacint Voltor, que va arribar a ser vatlle de Valls malgrat formar part de la bandositat dels Voltors, va col·laborar amb els patriotes Biure i Margarit en la Guerra dels Segadors.

Un altre cas destacat es Antoni d'Armangol, de Rocafort de Queralt i voltor, que va capitanejar la gent del Camp de Tarragona contra el Marquès de Los Velez i organitzar la defensa de Cambrils, una batalla sagnant que va acabar  amb un genocidi dels soldats de la Corona contra els patriotes catalans un cop aquests havien capitulat.

El bandolerisme tampoc va rebrotar després d'aquesta guerra, sinó que el descontantement popular es va expresar amb altres formes que conjuntaven la defensa de les classes populars i dels drets nacionals catalans. Exemple d'això són les revoltes dels Barretines de finals del segle XVII o l'aixecament austriacista del segle XVIII.  La combativitat de les nostres comarques es tornà a fer palesa a la Guerra de Successió, on es qualificà Valls com una de les ciutats que va aportar més combatens a la causa austriacista, i encara més en la posguerra i la resistència ultrança.

Mentres que després del 1715  la resistència catalana havia desaparegut als Països Catalans, a les nostres comarques encara seguia viva amb Carrasclet i la seva guerrilla, i més endavant amb un dels seus lloc tinents vallenc, Ramon Guardiola, que allargà la lluita fins a mitjans del segle XVIII mentre Carrasclet i la majoria dels seus antics companys s'exiliaven a Àustria.

Valls, Cabra i la major part de la Conca de Barberà són considerades per les autoritats borbòniques com a ciutats amb gran nombre de " desefectes ", i aqui rau la explicació de perquè el cos represor borbònic dels Mossos d'Esquadra va néixer a les nostres terres. Així, doncs, la història de la nostra vila és també la història dels seus bandolers, d'homes com Gabriel Oliver, Pixo, el bandoler vallenc més conegut d'aquella època, que va fer que tothom de la Conca i l'Alt Camp conegués el seu nom.

Tot i que els robatoris i alguns crims poden deslluir la seva imatge, i encara que ells potser ni ho sabéssin, també han format part de la resistència popular contra el poder. El seu final delata un punt en comú, i és que Pixo va morir torurat i penjat a Barberà de la Conca; Ramon Guardiola va morir en combat contra els Mossos d'Esquadra; els resistents del Camp van morir assassinats a traïció a Cambrils en la Guerra dels Segadors, i, encara més endavant, una figura poc estudiada com el bandoler La Pera va morir esquarterat a Valls.

Algun dia la historiografia posarà totes aquestes persones al lloc on es mereixen i les seves vides no continuaran silenciades; aquest dia serà, segurament, quan guanyem. Mentrestant, haurem d'actuar com els seus hereus i mantenir la flama d'unes comarques vives i combatives.