::Portada >Núm. 27: Juliol - Setembre >L'estiu, temps de lectura

L'estiu, temps de lectura

"La meva llibertat" d'Octavi Fullat

Octavi Fullat Octavi Fullat i Genís


En una de les meves estades a Alforja, coincidint amb el primer cap de setmana de juliol, en la tarda de la trobada de puntaires, em vaig sorprendre amb un xiuxiueig que anava escampant-se a cau d’orella entre la gent que encara es preocupa d’allò tan aleatori que anomenem cultura. “Has llegit les memòries de l’Octavi Fullat...” “M’han dit que diu unes coses...” Un altre: “Ja saps això que ha escrit el Fullat...” “Diuen que...” El de més enllà: “He sentit a dir que escriu coses molt fortes...” Fiblat per l’agulló de la curiositat, vaig decidir que, més aviat que tard, havia de llegir aquestes memòries i conèixer-les de prop i aclarir els dubtes de tota la rumorologia, les insinuacions, les mitges paraules, les moltes coses ignorades.
En els primers dies d’aquest últim agost, climàticament estrany, he tingut el llibre a les mans i abans de cap altra consideració he de manifestar sense embuts que la seva lectura m’ha causat un impacte apassionant. Aclariré que no m’ha agradat mai subratllar línies d’un llibre i m’he sorprès jo mateix prenent anotacions en un paper a part de les pàgines i paràgrafs susceptibles de tornar-los a llegir detingudament per a una millor comprensió, conscient que davant d’aquell allau de cultura sàvia i conreada, em sentia curt d’enteniment, un lletraferit tan poca cosa “que no he conegut altres aventures que observar el canvi d’estacions” amb paraules del professor Fullat. Això no obstant, també crec tenir les meves opinions pròpies, intransferibles i que voldria exposar-vos amb la millor voluntat.
Ja fa uns quants anys que havia seguit fidelment les col·laboracions que el professor Octavi Fullat publicava de forma regular a “La Vanguardia” i en conservo de retallades i, fins i tot, em prenia la llibertat de trucar alguns amics per recomanar-los-en la lectura, atès el seu interès indubtable.
Faig expressament aquest incís per remarcar que he anat de la sorpresa al desconcert més absolut amb la lectura del primer volum de les seves memòries. Aquest primer llibre, l’autor el divideix en cinc parts perfectament definides: “La relliscada d’un mateix”, “L’estupidesa humana”, “Els pobles de la meva parla”, “Encants eròtics” i “L’alleujament arriscat de Déu”.
Tot seguit de l’inici de la lectura, ja te n’adones que et trobes davant de les reflexions d’un home que acusa el pas inexorable dels anys i que sent molt a prop la davallada de la pròpia senectut. “Abans però una darrera mirada sobre la gent, les coses i els fets que he viscut, una mirada lliure i, si cal, volgudament impertinent”.
Tan impertinents i insensates que, sorprenentment, res s’escapoleix a la seva mirada crítica i no deixa cap branca verda. En realitat, i és una opinió personal, el professor Octavi Fullat, desenvolupa un exercici lliure d’ajustar comptes amb molta gent, començant per ell mateix. Aquí es resumeix la grandària d’aquestes memòries. Escriu l’autor: ”Diria que en una biografia, hi ha dos personatges: aquell que ha fabricat la societat i aquell altre que ocupa el temps desfent el primer personatge”.
La primera i segona part d’aquestes memòries m’han provocat una angoixa vital estranya, estremidora, una mena d’obnubilació del meu tarannà habitual, com si, de cop i volta, trontollessin conviccions pregones que fins ara havia considerat inamovibles. Potser perquè també estic en els inicis de la meva davallada particular. Reprenc el fil: ambdues primeres parts estan dedicades a un diàleg sense cap aguait d’esperança i menys encara de misericòrdia, entre la vida i la mort, la mort i la vida, que sovint recorda aquella escena impagable del cavaller de la pel·lícula “El setè segell” del suec Ingmar Bergman, quan se li presenta la mort, i hi manté una conversa irreal i tenebrosa, sobre el “Més Enllà”, i arriben a la conclusió d’un definitiu “No Res”.
Abans de continuar, permeteu-me fer esment de dos fets fonamentals del llibre. Totes aquestes reflexions resten escrites d’una forma amena, distesa, expressament anàrquica i entenedora. L’autor es permet començar capítols amb dates històriques d’una erudició captivadora seguides de paràgrafs filosòfics puntuals i profunds i, de cop i volta, comenta fets de l’actualitat més recent i aquí aboca una impietat sense cap concessió, com si ho hagués estat remugant molts anys en el fons dels budells i tingués necessitat de buidar-los. L’altre fet puntual és que ningú pensi trobar en les pàgines del llibre escrit -no ho oblidem per un pare escolapi- l’indici més mínim d’una suposada humilitat cristiana, ans el contrari, tot el llibre traspua un ego desmesurat. Un exemple:
”-Octavi, tu ets narcís?
-Potser.
-Com ho saps?
-Abans gaudia quan els altres em miraven. Ara, en canvi, m’alegro quan em miro a mi mateix.”
El professor Fullat ha tractat amb les personalitats més importants de la cultura, de la teologia i de la filosofia de tot el món i, sobretot, és un home a qui agrada viure bé. Allotjar-se en els millors hotels i assaborir els menjars més refinats dels restaurants de prestigi dels quals coneix les cartes més selectes, els vins més sofisticats d’anyades seleccionades. Molts d’aquests plaers gastronòmics resten escrits amb la llengua del país visitat i et quedes amb un pam de nas, perquè la majoria dels mortals no anem més enllà d’un plat de patates amb bajoques i, filant prim, de conill amb cargols i vi de la casa. No voldria oblidar-me’n: sovint acompanyat de dones de cos exuberant i desitjables, de les quals l’autor ens fa una descripció voluptuosa. En definitiva un “bon vivant” que ens recorda la literatura d’un Joan de Sagarra en els seus articles dominicals de “La Vanguardia”, el “gourmet” inoblidable de Nèstor Luján o el personatge del detectiu “Carvallho” creat pel desaparegut Vázquez Montalbán.
Quan em retrobo amb el meu Octavi Fullat admirat, és en la part tercera del llibre dedicada a “Els pobles de la meva parla” quan defensa aferrissadament la llengua que ja s’aprèn en el ventre de la mare. Sota el meu estricte criteri, és una de les parts més belles i aconseguides de tot el llibre, amb la lloança asserenada i ferma de la terra on va néixer. Escriu: “M’assaltes inquirint quina és la meva llengua? Doncs aquella que parlen els meus ronyons, els meus intestins, els meus peus, les meves mans, el meu cervell sencer i els ossos de la meva ànima amb llur medul·la tèbia” I aprofita per llançar als quatre vents un crit esquinçador de l’espoli ancestral i continuat al qual ha estat sotmesa la terra estimada. Llàstima que s’entesti una i altra vegada d’anomenar Espanya com “el toro de los cojones”, amb un malbaratament d’altivesa gratuït, fins arribar a afirmar en una resposta en un diàleg: “A banda -li responc- que quan sento el vocable “Espanya”, tinc basques” Home...! no n’hi ha per tant professor Fullat. Amb tota humilitat, voldria fer-li entendre que Espanya -el país veí- no s’acaba amb l’Aznar del bigotet, ni amb Acebes, ni amb Zaplana , ni amb Rajoy, ni amb la rialleta permanent de Zapatero. Tampoc s’acaba amb la bèstia franquista. Afortunadament, aquest vell país de turbulenta història, està pel damunt de tots ells i de la llegenda del “toro de los cojones”.
En el capítol de referència fa un esment especial a la figura de Josep Pallach, aquell hospitalenc irrepetible i que és amb escreix l’únic polític que salva de les seves diatribes despietades. Confesso que a mi també em van lliscar unes llàgrimes en assabentar-me de la seva mort dissortada i prematura a les portes de l’Hospital de Bellvitge víctima d’un infart. Encara recordo quan rebia clandestinament a la meva bústia els butlletins ciclostilats del Reagrupament Democràtic i Socialista i pujava les escales de casa meva amb tremolors d’esperança. Sempre he pensat que, amb la figura de Josep Pallach al capdavant, el socialisme català hauria anat per altres rumbs molt diferents i mai s’hauria sotmès de forma tan descarada a les directrius que emanen dels despatxos mesetaris.
Doncs bé, fet aquest desfogament, he de manifestar amb tota fermesa el meu desacord més absolut dels judicis que emet dels homes i dones que formen l’anomenat tripartit que avui governa el nostre país. Sembla pròpiament que al professor Fullat li provoquin una granellada malaltissa i que, quan analitza la tasca d’alguns consellers actuals, les opinions són d’un menyspreu absolut, per dir-ho amb suavitat. Deixem a banda la seva bèstia negra. Tots sabem dels errors lamentables i de les genialitats de Pasqual Maragall. El personatge és així i estic convençut que ja ho sabien els que van anar a buscar-lo al seu exili voluntari i daurat de Roma per aprofitar la tirada del seu cognom i llur personalitat. En la meva opinió entenc que no hi ha cap dret a què, cada cop que el professor Fullat ha de fer referència a l’expresident de la Generalitat, ho faci fregant l’insult més groller.
La meva llibertat La part quarta del llibre està dedicada als “Encants eròtics”. Aquí la ploma del professor Fullat és ja un riu cabalós sortit de mare, començant per les seves primeres experiències sexuals, amb la narració fil per randa de la violació de llur infantesa i pubertat, seguint amb la seva relació adulta amb dones que li provoquen desitjos excitants, amb la descripció amb tots els ets i uts del cos de la fèmina: rostre, pits, malucs, cuixes, fins acabar -si no ho he entès malament- amb la possessió total en l’habitació d’un hotel. Una literatura que recorda l’hedonisme desmesurat dels llibres de l’escriptor americàHenry Miller. Que ningú se m’empatolli pensant que el signant d’aquest escrit és un ximple reprimit en les qüestions de l’entrecuix. Evidentment que no he viscut, ni de lluny, les experiències eròtiques narrades pel professor Fullat, però en la meva jubilació acabada d’estrenar, he de reconèixer que ja estic de tornada pràcticament de tot i que difícilment res pot escandalitzar-me.
L’última i cinquena part del llibre tracta de “L’alleujament arriscat de Déu”, i altra vegada tornem als dubtes eterns, a les preguntes sense resposta de la “Mort i Déu”, “Déu i la Mort”. Respecta a la meva persona, agnòstic convençut, cagadubtes impenitent, és, sens dubte, la part més interessant del llibre. De l’home a la recerca de Déu, sense trobar-lo, deixant estrips de la seva fe escampats per tot el món en un recorregut per contrastar idees, altres cultures mil·lenàries, filosofies alienes i, en el fons, sempre l’ambigüitat, perquè “ser creient no consisteix a estar segur d’un mateix, consisteix a no estar segur de res”. D’aquesta darrera part del llibre se m’ha quedat gravat en l’ànima un petit paràgraf que no m’aguanto de transcriure:
-“Precisa més allò de la fe, Fullat.
-Per creure religiosament cal portar les butxaques plenes d’esperança i sentir-se fiblat per la por”.
Permeteu-me una consideració final. “La meva llibertat” són les memòries escrites per un escolapi, una circumstància que no hem d’oblidar. Si no fos per això totes les reflexions i dubtes filosòfics exposats serien dignes d’encomi. Ara bé, per la seva procedència, pot ferir moltes sensibilitats. El mateix autor ho reconeix quan escriu de la figura de Jesucrist fent referència a la primera carta de Pau de Tars -l’autèntic fundador del cristianisme- als seguidors de Crist. No vol anar més enllà, hi posa el fre a les seves reflexions, escrivint: “en aquest capítol dels meus records, penso quasi sempre en el Crist de la fe dels que hi confien. Prescindeixo del galileu".
Pensant, doncs, en aquesta fe de la gent senzilla, potser el més coherent hauria estat penjar en el fons d’un armari els hàbits de l’orde fundada per Sant Josep de Calasanç, renunciar als vots de pobresa, castedat i obediència i dedicar-se a escampar lliurement el seu pensament filosòfic absolutament respectable. Molts sacerdots quan han perdut la fe, han seguit aquest camí honorable. Perquè aquest mateix Octavi Fullat només fa quatre anys que el vàrem veure vestit amb l’alba immaculada de sacerdot en la missa del Cinquantenari de la Coronació de la Mare de Déu de Puigcerver, en la esplanada de l’ermitatge, aguantant estoicament l’homilia de l’Eminentíssim Cardenal-Arquebisbe que presidia la cerimònia. Em permeto la llicència d’aquest recordatori fent ús de la “meva” llibertat de la mateixa manera que l’escriptor admirat en fa ús de la “seva”. Perquè per la molta i bona gent senzilla i creient d’Alforja, el seu poble, el professor Octavi Fullat Genís, sempre serà el pare Octavi.
Gonçal Évole