::Portada >Núm. 27: Juliol - Setembre >Col·laboracions

Col·laboracions

Nostàlgies de la Festa Major

En la meva ...ai! ja llunyana joventut, en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, per a molts de nosaltres, joves inquiets i amb il·lusions acabades de florir, la nostra Festa Gran, començava als voltants de Sant Jaume, quan el cornetí del pregoner ens convocava a una reunió al cafè de Cal Bidó. A la convocatòria hi assitia pràcticament tot el jovent i després de raons de tota mena és donava per constituïda una junta de cinc o sis titulars de la que sortirien el president, vicepresident, tresorer, secretari i la resta de vocals que tindrien cura de contractar una orquestra de més o menys anomenada, segons l’expectativa de la collita d’avellana que, eternament pendents del cel, podria ser més o menys generosa.

En els anys dels meus records, la nostra Festa Major, anava a càrrec de l’iniciativa particular amb el suport de la resta de joves i no com en els temps actuals en que és l’Ajuntament qui ho organitza tot i a la joventut tant se li en fot, literalment. Particularment se’m fa difícil d’entendre. Deixem-ho aquí i recuperem els nostres records.

Orquestra Els Verds

Crec que era l’any 1954, que ens arribaren noticies afalagadores d’una orquestra del Maresme anomenada “Els Verds de Mataró” i jo vaig rebre l’encàrrec de la resta de la Junta de fer les primeres gestions per contactar amb el representant de l’esmentada orquestra. Aquells dies el “mòbil” no em funcionava per manca de bateria i diners per carregar-lo. Permeteu-me la broma perquè aleshores no havíem ni sentit a parlar d’aquesta mena d’aparells. No teníem ni tan sols la “cabina” de la plaça del Mercadal. El cas és que no em tocava altre remei que anar a la “Central de telèfonos” per demanar-los-hi que em posessin en contacte amb el representant de l’orquestra i vaig tenir l’ocasió de sentir un diàleg surrealista. Permeteu-me explicar-ho:

La Maria “de telèfonos” aconsegueix comunicar-se amb l’operadora de Mataró i la bona dona va preguntar-li d’una manera informal “si l’encàrrec ja era definitiu per Sant Miquel...” “orquestra i ball” li provocaven esgarrifances pecaminoses li contestà: “Ai, no filla, no em penso que sigui per Sant Miquel, si de cas és pel de baix”. Referint-se, sens dubte al dimoni.” Quina no seria la meva sorpresa quan la nostra Maria “de telèfonos”, dona de reconegudes devocions i beatituds a qui les paraules

La conversa la vaig transmetre fil per randa a la Junta, perjurant avergonyit de que aquesta mena d’encàrrecs no els tornaria a fer. Faltaria més!

Tot seguit s’esdevenia la confecció del programa i teníem que cercar la publicitat per sufragar el seu cost. Potser no caldrà aclarir de que no disposàvem ni de cinc cèntims dels d’abans. El primer pas, invariablement, l’adreçàvem a la Farmàcia Miranda de Reus per oferir-los-hi la pàgina de la contraportada i mil pessetones més que ens afegia la senyora Consol pel lloguer d’un palco. Sortíem a la Plaça de Prim, refets i animats. Pocs dies abans de la festa es feia el sorteig de palcos i, ves per on, els dits de la mà innocent encarregada de treure les paperetes sempre encertava amb la butlleta que atorgava el palco de millor situació a la senyora Consol. Era d’absoluta justícia ...o no?

Les sessions de concert i ball es feien gairebé sempre a l’anomenada sala de “Cal Quim” i quan teníem tots els estris dels palcos, s’havia de procedir al muntatge i decoració de la sala amb gallardets i garlandes, sense oblidar-nos de que s’havia de pujar el piano per la balconada. Llavors es feia imprescindible la presència de l’Arturo Serra, fort com un roure i amb la força de “l’Ursus” el personatge de “Quo Vadis” que s’enfronta i domina el brau per defensar a la bella i fràgil protagonista.

L’orquestra es contractava per dos dies i els músics arribaven a mig matí de la diada de Sant Miquel i els seus components “de corda” amenitzaven la Missa del mestre Perosi, obligada de Festa Major. Anys a venir, com tantes altres coses difícils d’entendre, aquest costum el varen abolir per una ordre de l’Episcopat, al·legant que els músics que feien el ball no podien tocar a l’església. Quins temps Déu meu!. Fins i tot potser la Maria “de telèfonos” tenia raó

Un altre entrebanc que se’ns presentava no era una nimietat precisament. Us ho explico: L’Ajunament, segons ells, no tenia un duro dels d’abans i per donar-nos el permís oficial ens feia la imposició d’una audició de sardanes a la plaça. I a més ... de gratis!. Ni havia per llogar-hi cadires.. I aquí s’esdevenia l’estira i arronsa perquè nosaltres volíem fer un “ball de vermut” per tocar en algun dels cafès. Sempre però, havíem de claudicar. Eren temps de mana qui mana i...prou!

Als músics els allotjaven en cases particulars: menjar i dormir i, sortosament a tothom li feia patxoca tenir un músic a casa. La part més feixuga, no cal donar-li gaires voltes, era l’econòmica. L’havíem d’enllestir amb els dos balls de nit, per que les vesprades de Festa Major, tradicionalment, la gent les dedicava a les sessions de cinema. Per cert que la vegada que he vist sortir al públic més satisfet del nostre enyorat Cine Teatre Nou, va ser després de la projecció de la pel·lícula “Escuela de sirenas”,al·lucinats per l’escot generós i les cuixes impressionants de l’Esther Williams.

Aleshores el poble estava dividit. Això no ha estat mai cap novetat a Alforja i a la “Sala Parroquial” o “Centre Alforjetà”, l’Acció Catòlica feia la seva Festa Major paral·lela, amb sarsueles i obres de teatre de molt bona qualitat i finals exemplars.

De tornada a les cabòries de la nostra Junta, recordo que si a la primera nit, teníem la gran sort de cobrir el 80% del pressupost, ja començaves a respirar am una certa tranquil·litat i a desfer-se el nus de l’estómac.

El jovent teníem un mal de cap crematístic afegit i havies de fer servir l’enginy amb la “picorella” tradicional. Els pares et donaven els diners que podien, més aviat minsos però sempre teníem uns “extres” com el de fumar tabac ros americà: “Chester” “Camel” i més a l’abast aquell “Bisonte” infame, i coincidint amb la vigília de la festa, havíem de baixar a Reus per lliurar visita a unes suposades “parentes”. Al marxar de casa tot eren mitges paraules de sentit doble. Et deien :”Aneu amb compte de no prendre mal...” Collons...quin mal haviem de prendre! Als malpensats, els puc dir que eren “coses” de la tradició.

Ells balls de nit, no cal dir que eren de gala rigorosa. Americana i corbata i algunes noies vestits de llarg. Després arribava el “dia del gos” i el “sarau” sempre estava amenitzat per la nostra entranyable Orquestra Selecta amb un gran malbaratament d’humor i disbauxa. Quines nits finals de Festa Major!

Acabada la festa, s’imposava la malenconia de la tardor. Ens trobàvem a l’octubre, els estiuejants havien marxat i la alegria de les plegadores era tan sols un record. Després d’uns dies d’incertesa, havíem de desmuntar tot l’entarimat i els palcos i ho carregàvem amb un silenci espès i nostàlgic en el camió del Pepito Saludes (Lloà) i cap a Tarragona que hi falta gent, on ho descarregàvem. Això si, després ens regalàvem amb un esmorzar generós que ens donava forces per l’espera de l’any vinent.

L’any vinent tot tornava a començar als voltants de Sant Jaume. Recordo que aquell any la Junta va anomenar president al Jordi Casat, un home introvertit, solitari, estrafolari i sovint esquerp. Aquell any però, tal vegada el seu nomenament com a President de la Junta, semblava haver-lo transformat. Em va venir a veure a casa meva per demanar-me que per la Festa Major li fes el paper de majordom. La meva missió consistiria en llogar el taxi de l’Anton Xofer i anar a buscar-lo a casa seva per traslladar-lo amb tota pompositat al concert de tarda que se celebrava a la sala de “Cal Quim”, vestit de rigorosa etiqueta, barret de copa inclòs i fumant un cigar “Montecristo”. A més tenia que obrir-li les portes del cotxe, comprar les entrades i acompanyar-lo fins al palco amb un estudiat numeret de reverències. Jo també havia d’anar mudat de vint-i-un botó, escoltant la bona música del concert. Un cop acabat, amb la mateixa fanfàrria varem fer el viatge de tornada cap a casa. Era un divertiment innocent i no fèiem mal a ningú, ans el contrari. Així eren aquelles nostres festes majors que en els meus records se’m fan inoblidables.

Miquel Serra