::Portada >Núm. 27: Juliol - Setembre >Sabem envellir...?

Sabem envellir...?

Un dia una senyora em va dir què era per mi la vellesa. La veritat és que quan m’ho va preguntar com a persona professional d’aquesta especialitat vaig donar-li una resposta molt teòrica i fins i tot breu, per facilitar la comprensió. Vaig respondre: “que era una etapa més de la vida”. Ella em va mirar, es va prendre uns moments per la reflexió, i em va contestar: “No, amic meu, no és una etapa més de la vida”. I va afegir: “És el final de la vida, és quan ja no et vals per tu, i tot absolutament tot t’ho han de fer”. Vaig quedar-me garratibat en la sinceritat de les seves paraules i alhora corprès en les emocions que d’aquestes se’m derivaven. Al llarg del temps i de l’experiència he anat adonant-me que les paraules d’aquesta senyora tenien una raó de ser. I que les seves emocions i dubtes eren clarament justificats. Ens falta saber... envellir.

La societat del nostre temps no ens ajuda gens en la tasca de l’aprenentatge de l’envelliment: “compri’s aquesta crema que la farà tenir una cara molt maca i sense cap arruga”; ”si es pren aquestes pastilletes veurà com es trobarà sempre molt bé...”; “quan et preguntin l’edat, te’n treus uns quants...”; “ t’has de vestir de més jove, així no semblarà que tens la teva edat...”

Bé, aquestes i moltes d’altres frases estem acostumats a escoltar-les pel bé de la nostra consciència i alhora per tal d’enganyar-nos a nosaltres mateixos i així anar passant en la buidor de les nostres reflexions personals. No ens hem de culpar, és així com està marcat i per tant potser hauríem d’anar més enrere per trobar l’etiologia de la nostra poca preparació en l’envellir.

A la vida ens ensenyen moltes coses; que faràs de gran...? a què vols dedicar-te...? Infància, joventut, adolescència, maduresa i...? I vellesa...? o bé, guarderia, escola, institut, universitats o estudis tècnics, festeig (abans), casament (abans), vida de parella, fills i ...vellesa...?, fins i tot tenim temps de deixar moltes coses per quan ens “jubilem” sense saber què és això de jubilar-se. Per què..., hi estarem preparats?

Ens falta pedagogia de vida en saber envellir en dignitat. No hauríem de pensar que això ja ho farem quan siguem grans i quan ens “jubilem”, ja que si tot ho deixem per aleshores és possible que quan arribi aquesta bipolar etapa de la jubilació no sapiguem què hem de fer. Sempre hem ocupat el temps i ara resulta que és el temps qui ens ocupa a nosaltres. Déu n’hi do!

27_gent_gran

Saber envellir podríem dir que és saber fer-se gran en totes les nostres dimensions personals: acceptació del nostre cos físic, de la nostra ment, de les nostres relacions, dels nostres vincles, dels nostres canvis d’humor, actitud i comportament i...sí la vellesa, sí és una etapa de la vida com qualsevol altra amb la diferència i alhora la virtut que és l’etapa acumulativa de la nostra vida. Ser vell s’aprèn des de la consciència de persona i en qualsevol moment de la vida, de fet podríem dir que hauríem de viure cada moment de la nostra vida pensant que ens fem grans i no com un fet pejoratiu si no de maduresa emocional i conscient. Si no som conscients de les nostres edats, etapes, canvis, etc., és molt probable que quan despertem del son de la joventut i ens trobem a les portes de la vellesa no sapiguem viure i acabem amb problemes ulteriors greus de salut. No ho dic per dir-ho, ho dic perquè és una assignatura pendent per molts i perquè en la tasca de la intervenció geriàtrica es detecten molts d’aquests problemes que venen de la falta de preparació en fer-nos grans. El mal humor, l’enveja, la gelosia, la ira i fins i tot l’odi són mostres emocionals de la falta d’adaptació a la vellesa i de la situació de fer-nos grans. No hem de caure en l’estereotip de vellesa igual a inutilitat, igual a “ja no serveix per res”. És aquí on hem de vèncer les etiquetes i aquestes es vencen en fets, accions dutes a terme en el dia a dia com veurem més endavant. GRAN=VELL=INÚTIL NO SÓN SINÒNIMS ni qualificatius de la vellesa, si no, que malauradament ho poden ser de qualsevol etapa de la vida.

Ens falta diàleg obert i sincer de la vellesa per intentar assolir entre tots que aquesta sigui veritablement una etapa rica, planera i reposada manera de viure acceptant les discapacitats i intentant integrar-les, com a fet normal, en les tasques diàries de la nostra vida.

( En continuarem parlant...)

Toni Pàmies

Educador i Terapeuta Social