::Portada >Núm. 66: Juliol - Setembre >Col·laboracions

Col·laboracions

Tertúlies d'estiu

Entre les sis quarts de set de la tarda de qualsevol dia dels mesos d’estiu, una colla de gent gran, tots jubilats, anem fent cap a la Plaça de Dalt on està situada la Residència Casal d’Avis, cercant l’aixopluc acollidor del porxo per asseure’ns al pedrís llarg a la dreta de l’entrada al recinte o bé en cadires que sempre tenim a la nostra disposició, per tal de fer petar la nostra tertúlia particular, tot gaudint d’una fresqueta agradosa, ens hi passem una parell i escaig d’hores entre dotze i quinze persones pel cap alt.

L’entorn que envolta la plaça, s’esdevé com un dels llocs més concorreguts de la nostra vila. A tocar a la Residència Casal d’Avis hi tenim la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel amb el seu campanar majestuós, hieràtic, una de les obres més belles del poble, orgull legítim dels alforgencs i motiu d’admiració dels forans que ens visiten.

Davant mateix del Casal d’Avis, a la porxada frontal, una sucursal de la Caixa de Tarragona i, a la raconada del mateix porxo, la seu de l’Ateneu Josep Taverna. Al seu costat el cafè de Cal Flanxo, l’estanc i enfront la farmàcia. A la confluència dels carrers Ganagod i La Font, la carnisseria – xarcuteria. A més de la vida que donen a l’entorn aquests establiments, cal afegir la circulació de tots els vehicles que s’adrecen a l’Ajuntament o a la plaça del Mercadal on tots els dimecres tenim mercat i tenen que passar per la plaça- També ho han de fer els que enfilen cap el pont del barranc del Rave cercant la sortida a la carretera, fent la paradeta i la maniobra imprescindible per tal d’agafar amb precisió el trencall per embocar el carrer de Nabril Baix. Més espaiats i escassos son els vehicles que hi accedeixen pujant pel carrer Major.

En la nostra plaça de Dalt també se celebren les festes més arrelades al poble, com l’homenatge tradicional a la gent gran, audicions de sardanes, l’enlairament de les colles de castellers, parada de gegants i capgrossos, corre- focs, l’home dels nassos i la recepció als Reis d’Orient, anunciant en el seu parlament la infinitat de regals que faran arribar als nens i nenes des de un any fins al noranta nou. A l’Ateneu Josep Taverna es pot gaudir de moltes activitats: exposicions, xerrades, conferències, trobada de puntaires, inici d’ensenyament de l’art dels boixets a l’aixopluc de la porxada de l’Ateneu fins a tocar a l’entrada de la Caixa de Tarragona, tallers de pintura i ensenyament de l’escriptura. No cal remarcar que és un lloc idoni triat per la pedra filosofal de l’experiència, per fer petar la tertúlia mentre anem observant el pas del riu de la vida que brolla del moviment d’activitat humana d’entrades i sortides als diferents establiments.

Feta aquesta descripció, necessàriament breu, de l’entorn, ens pertoca parlar-vos de la tertúlia. La millor qualificació ens la va donar, no fa pas gaire, una senyora ja gran que, adreçant-se als tertulians ens va etzibar: “aquesta és la tertúlia de la “conserva”.

Tot sorprès, un servidor li va preguntar:

- I això per què...?

Ella, sense immutar-se em va respondre:

- Perquè gairebé sempre et diuen “et conserves” força bé per l’edat que tens...

Renoi, quina observació! –vaig pensar- , perquè, efectivament, son pocs els dies que tan se val sigui el Josep, el Joan o l’Anton... que algú no li faci el comentari de la “conservació”. Doncs tal vegada caldria acceptar sense embuts que estem capficats de ple en l’edat de “la conserva”.

En aquestes dues hores i escaig en que es desenvolupa la nostra xerrada, sorgeixen un reguitzell de temes espontanis: política, pagesia, esports, nostàlgies de la nostra joventut ja llunyana, d’històries viscudes i de...dones. Si de dones, què us penseu!... un dels temes més recorreguts i ens allarguem fins i tot un gra massa. A tall d’exemple: Mira Fulana el bé que es “conserva” per l’edat que té. I recordem que n’eren de maques i simpàtiques i sovint esquives quan eren joves. I també el reconeixement nostàlgic de trobar-les a faltar quan se’n van definitivament abans que nosaltres. Els ulls ens fan pampallugues discretament quan pel davant del porxo travessen algunes jovenetes que fan goig amb el balanceig dels seus cossos preciosos. Coses de l’edat de “la conserva”. Quan sorgeix el tema de la nostra pagesia ens hi passem una estona llarga. Alguns dels tertulians aprofiten els matins per anar a l’hort i tenen cura de les seves verdures pel consum casolà, doncs el que pertoca als avellaners, ametllers o bé olivera, més val deixar-ho córrer davant els preus ruïnosos –per dir-ho amb suavitat- que ha provocat la fugida paorosa del jovent a la recerca d’altres horitzons. Fora tan extens de parlar-ne que ho deixem a banda amb gens dissimulada tristor. Els grans ja només menem de l’hort. Per cert que tenim un company de conversa expert en la matèria, tan se val de sembrats, com plantades, del qual ens complau molt de sentir els seus consells sempre encertats i positius. També fem conya i acudits de les xacres i entrebancs de salut que tots tenim més o menys accentuades. Si alguna vegada ets l’objectiu de la “conyeta”, has de prendre paciència ja que tots som “carn de canó” en aquest aspecte. Els esports i el malbaratament de diners amb fixatges de jugadors de rendiment incert i dubtós, també anima la conversa perquè tots, poc o molt, i entenem força d’aquests assumptes. Fins i tot més que el Florentino Pérez.

Per concretar, si ja ets un “noi gran” i si vols gaudir d’una estona distreta, et convido a passar per la tertúlia de la “conserva” al porxo del Casal. Et puc garantir la benvinguda dels habituals i t’ho passaràs d’allò més bé.

Quan érem joves en aquesta mateixa plaça ja fèiem rotllana al davall del balconet que hi ha prop de la cantonada, abans casalici de “Cal Botó” tot a l’espera d’alguna mossa i sortir com esperitats per acompanyar-la si sospitaves que a ella li feies patxoca o bé aturar-te de cop amb un rampell de timidesa i un pam de nas, la qual cosa acostumava a passar molt sovint.

Permeteu-me acabar amb una pinzellada nostàlgica. Les converses de la nostra tertúlia acostumen a donar un tomb pels records musicals. Es dona la circumstància de que tres dels tertulians som els únics supervivents de la nostra mai oblidada Orquestra Selecta que dels anys quaranta fins als seixanta de la passada centúria va recórrer una trajectòria musical farcida d’èxits en íntima i sentimental diferents llocs de la rodalia i pobles de l’Aragó i, sobretot amenitzava les tardes dels diumenges d’estiu, avui tan ensopides, al nostres estimat Alforja. Aquesta però, ja és una altra història,.

Joan Besora Savall