::Portada >Núm. 66: Juliol - Setembre >Lectura d'un dia d'Agost

Lectura d'un dia d'Agost

L’obaga del Pahí de Josep Sànchez i Moragues Premi d’assaig Ramon de Ganagod XLVI Certamen literari i d’assaig de la vila d’Alforja

Al girar l’últim full d’aquesta petita joia literària de caire localista, he deixat volar la meva imaginació que ja comença a sentir els estralls de l’enterboliment , i amb la claror esmorteïda de la vesprada, m’ha semblat endevinar la silueta d’aquest pagès de soca-rel, amb l’aixada i l’arpiot penjats de l’espatlla dreta subjectant un sac de xarpellera. En arribar a casa seva, en un gest rutinari ha deixat les eines al portal de l’entrada curosament arrenglerades penjades d’uns claus clavats a la paret. Ha donat el crit a la seva dona: “Ramona, ja soc aquí!” Una dutxa reconfortant i, un cop empolainat, el Josep Sànchez i Moragues s’acosta a la taula que li fa d’escriptori improvisat i ha fet una tria en el desori d’apunts i paperassa que li han fet arribar amics i col·laboradors per dedicar-hi l’estona d’abans de sopar a una passió secreta i enriquidora: la d’ajuntar lletres per donar forma a unes vivències, a records íntims, intransferibles.

Això és, al meu lleial entendre aquest llibre de “L’obaga del Pahí”: les experiències d’un pagès viscudes intensament, sense presses, el discórrer d’una vida dedicada a un ofici dur i sense concessions. A més la natura li ha concedit la gràcia de la saviesa del poble pla i unes dots innates per a desenvolupar una escriptura senzilla i captivadora. N’estic convençut que, en un futur no gaire llunyà, tot aquell que vulgui esbrinar el desenvolupament d’un model de vida, per força haurà de recórrer en aquest llibre.

Amb el rerefons de l’obaga del Pahí i de la finca primorosament conreada que li dona nom , el Josep Sànchez i Moragues en fa un repàs que mai pretén ser exhaustiu, de l’evolució de la pagesia al nostre terme al llarg del segle passat. Ara me urgeix fer-vos l’aclariment que des de la meva opinió, absolutament personal, crec que en tot el llibre batega un sentiment d’enyors, de nostàlgies d’uns temps esplendorosos dit en paraules de l’autor: “dels anys setanta i vuitanta de la passada centúria que esdevingueren en l’època més rendible del cultiu de l’avellaner, mercès a una feliç coincidència: l’augment de la productivitat un cop superada la plaga del diabló i una seguida de bons preus a la Llotja del mercat de Reus. En definitiva, més producció, més qualitat i millor preu...” He sentit a dir que aquest cultiu va arribar a ser considerat com “l’aristocràcia del món de la pagesia”. Tot sigui dit amb la sornegueria tradicional del pagès.

Més aviat que tard, inexorablement, va arribar el desencís, l’abandó, l’enyor. Només cal llegir la “introducció” escruixidora del llibre: “pel progrés, o potser per mimetisme, el sòl rústic cedeix a l’urbanisme”. I continua: “Conreus típics no rendibles econòmicament engolits per l’ermot. Casetes de tros, masets i masos que s’esfondren; si més no, es van deteriorant dintre les finques abandonades” Però no ens avancem als esdeveniments.

“L’obaga del Pahí”, té un inici de conte, amb l’itinerari – passejada imaginària de l’autor acompanyat de l’Elisenda, la seva neta, un dia qualsevol. Es un passeig per la nostàlgia indefinida. Així arribem a la Creu de Pedra i l’avi explica a la neta el significat d’aquestes creus que hi trobem a ran d’alguns camins de molts pobles. Les neveres, la riera, el pas de ferradura antic, els dipòsits de l’aigua per abastar el consum del poble . De sobte, el Casalot del Notari i el vol d’un parell de garses. La fantasia infantívola de l’Elisenda davant el voletejar de les garses i del casalot fantasmagòric, imagina que és la casa de la bruixa. L’avi pacient, li fa entendre que no és cap casa de bruixes ni bruixots... Tot seguit, neta i avi, s’endinsen entre roures i alzines, fins encaminar-se pel rengle de plataners al mas del Pahí. Abans però, s’esdevé un diàleg tendre d’ambdós personatges en el que l’avi hi posa el punt i final amb la moral que regalima d’una faula exemplar. La tendresa del conte s’acaba amb un cop sec d’aixadó que ens desperta del nostre propi encanteri: Avui l’Elisenda ja no és una adolescent: és una estudiant universitària. Algú va oblidar-se de posar-li damunt del cap un tauló pesant que no li permetés créixer per continuar fent preguntes innocents a l’avi.

Des de la talaia privilegiada del Mas del Pahí, el Josep Sànchez ens fa una descripció encertada de la composició del sòl, de la zona agrícola i del sistema de conreu i evolució al llarg de cent anys. Res no deixa a l’atzar per oferir-nos un estudi documentat i contundent de l’esmentada evolució. Tornem a la seva pròpia descripció: “De quan la mà d’obra pagesa abundava, - amb una agricultura tradicional i endarrerida -, el sistema de conreu era molt primari, amb àrees costerudes que exigien una forma de cavar, amb eines convencionals de l’època: l’aixada ampla pels llocs terrosos i els arpiots pels pedregosos”. Altres eines ancestrals eren el “podall”, el “destraló”, “l’aixada escarpellera”, “aixada barrada”, “el rascle”... Avui en dia peces de museu que a la majoria del jovent, li sonen a música celestial.

A la segona meitat del segle passat –segons ens explica l’autor- els tractors mitjans vans substituir els animals llauradors i les moto – cavadores enviaren al calaix de l’oblit totes les eines esmentades.

Amb l’arribada del setembre, la collita. Així ho recorda el Josep Sànchez: “La manera ancestral de recollir-la d’una en una, donava molta feina. Calia mobilitzar tota la família pagesa –inclosos infants i vells- i encara espavilar-se per augmentar la colla cercant mà d’obra forana: plegadores i plegadors. I va anar la cosa així una colla d’anys” Ai... d’aquells setembres de la nostra adolescència!

Com ja he deixat escrit abans, res s’escapoleix de l’observació d’aquest pagès – poeta – escriptor. Referent a la climatologia tan esquerpa de les nostres contrades, ens fa una descripció acurada del vents, dels aires, del núvols i boires, de les senyals que ens envia la natura anunciant canvis. A la seva memòria privilegiada n’estarem sempre agraïts : dels refranys i dites populars que han passat d’avis a pares, de fills a nets, de generació en generació, escrits en el vent i que guarden gelosament una saviesa ancestral.

Endinsat en la història, no oblida de fer-nos una referència als masos, els masets, la masada, les casetes del tros que es feien servir com un simple aixopluc per guardar les eines o bé en cas de pluja, per resguardar-se. Acaba el capítol amb aquest paràgraf impagable: ”Tot escrivint-ho penso que em refereixo a un sistema ja caduc, vaja que se l’ha engolit l’evolució i el progrés accelerat que ens ha tocat – i ens toca viure per ara, i tant – fins arribar en aquesta transformació radical d’allò que era vigent encara no fa cent anys” L’última part d’aquest llibre, de lectura absolutament recomanable, el Mas del Pahí deixa de ser un rerefons per a convertir-se en protagonista i l’autor és dedica minuciosament a explicar-nos la història de l’edifici, la data que fou construït, els primers amos de la finca, “la plaça acollidora voltada de plataners, alzines sureres, pins, un til·ler que la decoren i ofereixen una ombra que propicia l’ocasió de fer-ne un lloc de conversa, de passar bones estones...” i la història gairebé increïble pels temps que discorren, de la continuïtat entre propietaris i masovers. En aquests cent anys d’existència del mas, si és confirma el seguiment de l’Andreu Puig s’esdevindrà la quarta generació de masovers de pares a fills. També ens fa una referència breu de la celebració íntima i senzilla del primer centenari de la construcció del mas i... la nevera. Per la seva descripció ha triat l’article publicat a la revista local ja desapareguda, “Vent de Serè”, original del seu amic Ramon Amigó titulat “Una catedral de gel”. Tot seguit escriu de la Font de l’Obaga del Pahí la més emblemàtica d’aquests obacs, la mina, la bassa i l’arbreda: el pollancre o xop que, dissortadament, va abatre la ventada del 24 de gener passat, el roure, el castanyer i menció d’honor per l’alzina gairebé monumental: la reina de l’obaga.

He deixat expressament pel final del meu comentari d’aquest llibre apassionant el capítol de “concordances i contradiccions” que confesso haver llegit un parell o tres de vegades perquè entenc que conté el resum de tota la narrativa. Jo també us ho voldria explicar i tinc els meus dubtes de fer-me entendre. Escriu el Josep Sànchez: “Jo veig el mas com una talaia privilegiada per guaitar a mig camí de la part alta de la serra del Regalat. Des d’ací un mirador que a vista d’ocell, m’exterioritza cap on hi ha les emprentes de la mà del home: un mas bastit per a dar seguretat a resguard de les inclemències meteorològiques amb aixopluc i confort...” Particularment –és una opinió personal- hi afegiria que des de aquesta talaia de privilegi, també s’observa el deteriorament inexorable de tot el nostre terme, no fa ni cinquanta anys conreat curosament, amb tots els colors del verd esclatant en primavera. En l’actualitat el panorama és d’una visió desoladora de conreus abandonats, de masos, masets i cases mig enrunades i el boscatge feréstec avançant lentament, inexorablement. La pagesia ha arribat a la desesperació més absoluta. Potser la resposta ens la dona el mateix Josep Sànchez en un paràgraf incontestable, unes ratlles més avall: “Progrés imparable, pragmatisme humà, motiu constant de polèmica –de pros i contres- enfront els partidaris i militants de les plataformes mediambientals amb aquells que aposten pel desenvolupament compulsiu...”

I per reblar el clau d’aquest estat d’abatiment de la pagesia la frase encertada, lapidària, del senyor Francesc Figueres i Salvadó, actual propietari de la finca del Mas del Pahí: “L’Obaga no és un negoci, és un sentiment”. Déu n’hi do, quina gran veritat...! Tal vegada el que resta de l’agricultura, d’un temps que ja mai més tornarà és, simplement, nostàlgia i sentiment.

Gonçal Evole