::Portada >Núm. 66: Juliol - Setembre >La veu de la Parròquia

La veu de la Parròquia

100 anys de la Setmana Tràgica

Fa un segle dels esdeveniments de Barcelona coneguts com “La Setmana tràgica” desenvolupats entre el dia 26 de juliol i 2 de d’agost de 1909. Per uns va ser una setmana gloriosa, més aviat va ser una setmana patètica.

Els interessos colonials, el règim oligàrquic, la mobilització dels reservistes a la guerra d’Àfrica –mesura molt mal acollida per les classes populars, degut al fet que la legislació de reclutament permetia quedar exempts de la incorporació a files mitjançant el pagament d’un cànon...- el paper de l’exèrcit que confraternitzava amb la població i la inhibició del governador civil de Barcelona aleshores Àngel Osorio, potser responsable que el que hagués acabat com un simple tumult es transformés en una greu revolta.

Després d’un segle és denominador comú per als analistes històrics –amb poca càrrega ideològica- definir la “Setmana Tràgica” com “un conat de revolució frustrada, que va passar de vaga general a bullanga però no va arribar a revolució; fou una revolució acèfala i d’objectius poc concrets”.

Són moltes les interpretacions dels esdeveniments de la “Setmana Tràgica”, i de que van pagar justos per pecadors. Cal destacar la visió cristiana dels fets a través de la carta pastoral de Torres i Bages, bisbe de Vic i tres articles de gran profunditat cristiana de Joan Maragall: “Ah...Barcelona” (1-X-1909), “La ciutat del perdó” (10-X-1909), on demana perdó per a Francesc Ferrer i Guàrdia, text que Prat de la Riba va prohibir publicar al diari “La Veu de Catalunya”. El tercer article va ser “L’Església cremada” (18-XI- 1909).

Joan Maragall (1860-1911), expressava en aquests tres articles l’oportunitat per a reflexionar sobre els dinamismes de fons de la nostra societat i de l’Església. El poeta Joan Maragall va saber fer-ho de manera extraordinàriament lúcida, com escau a un poeta i profeta. Llàstima que la seva veu, una veu tan cristiana, no hagi estat escoltada per la majoria de la comunitat cristiana ni per la societat, ni aleshores ni després de la tràgica guerra de 1936-1939, quan hauria estat tan necessària.

- “Què no ho veieu que el que ens manca es l’amor? Mancança horrible, però és això! Això que en el descontent de la vida és odi, i en l’acontentament, egoisme; tot plegat el mateix: falta d’amor”:.

- “ El cor no us diu res, ara, mentre estan afusellant a gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? El cor no us diu d’anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els mes ofesos els primers, per aquests germans nostres?”

- “ Perquè aquesta és la llei de l’amor: patir per no adormir-se, ser contrariat per agafar major empenta, ser oprimit per esclatar. I les multituds instintives la senten més aquesta llei, i totes les lleis naturals, i l’obeeixen sense coneixement, a les fosques, i totes les seves atrocitats, no són sinó aquest voler, que s’esgarria per mil camins en les tenebres, cercant la sortida a la llum”.

L’Evangeli als cristians ens ha d’interpel·lar sempre, i potser d’una manera particular les nostres rutines, les nostres somnolències, com Maragall denunciava la rutina i la somnolència dels catòlics ben pensants.

Evarist Gómez, pvre.