Felicitat

Felicitat, què és la Felicitat …? Ja fa una pila d’anys que vaig escoltar un conte que ara reproduiré de forma breu i sintètica. Els contes sempre han estat la meva predilecció ja no tan sols per l’entorn de misteri i màgica de la persona(narrador) que recita el conte sinó per l’atmosfera que embolcalla paraules en descripcions metafòriques, utilitzant les analogies més reminiscents possibles, exemples d’experiències, adjectius, adverbis, tot fa que la persona que escolta quedi captivat per la dolçor del relat. Si a més el conte, com la majoria, reporten la moral justa aleshores és quan l’experiència de la narració es transforma en valors humans, socials i fins i tot de psicologia autopersonal. Doncs bé, com els deia, vet aquí el conte: on van amagar la felicitat...?

Es trobaven tots els Deus en conclau per tal de crear a l’home i a la dona. La planificació era perfecta volien que fossin a imatge i semblança d’ells. Aleshores un dels Deus va explicita: Si anem a crear l’home i la dona a la nostra imatge i semblança, gaudiran de tenir un cos com el nostre , força i intel·ligència igual a la nostra, haurem de pensar en alguna cosa que els diferenciï de nosaltres, sinó ho fem així estarem creant nous Deus. Aleshores tots van fer el mateix pensament: Què els hi traiem... ? Després de moltes reflexions, un altre del Deus va dir: Ja ho sé !!!. Els podríem prendre la felicitat, però, vet ho aquí, que no sé on la podríem amagar perquè no la trobin mai.

Uns del primers Deus va proposar: podríem amagar-la al cim més alt del món. Però de seguit van contestar uns altres: Penseu que els hi hem donar intel·ligència i força i per tant no tardarien massa en arribar i trobar-la.

Un altre del Deus va proposar: Crec, haver trobat el lloc perfecte per poder amagar la felicitat... AH sí ! van respondre tots els altres. Sí, va contestar aquest. Lapodríem amagar al fons del mar en les profunditat més inhòspites de l’oceà. Semblava una bona idea però immediatament van contestar: Recorda que podran tardar més o menys, però a la fi construiran una nau o un accés que els permetrà arribar i trobar-la.

Semblava un mai acabar, ara un, ara l’altre, els Deus anaven fent una pluja de pensaments i idees per tal d’assolir a l’indret perfecte per poder amagar de forma eterna la felicitat. Però just un proposava una possible idea de confinament ja n’hi havia un altre per esgarrar-li... Estaven per donar-se per vençuts quan de sobte un dels Deus més vells de la reunió i que havia romàs en silenci va esclatar tot d’una: JA HO TINC !!!!!!

JA HO TINC!!!! JA HO TINC... !!! Sé el lloc perfecte perquè mai més sàpiguen on trobar-la.

Tots alhora els Deus van saltar dels seus seients i van demanar al Déu més vellet que no els fes esperar més ja que estaven delectosos per saber on havia pensat que podrien amagar la felicitat.

El vell Déu va fer un silenci i va pronunciar la paraula màgica: Lapodrem amagar on mai la trobaran...

DINTRE D’ELLS MATEIXOS. Què, van respondre tots alhora. Sí, sí ... Estaran tan ocupats buscant-la fora, que mai la trobaran... Tots van estar d’acord i des de les aleshores ha estat així, l’home, la dona es passen la vida cercant la felicitat sense saber que la duent en si mateixos... “

Hi ha hagut grans pensadors de fa molts i molts anys: el filòsof grec Aristòtil (384 aC-322 aC) va ser pioner en això de preguntar-se què és la felicitat.... Després i de forma més comptemporània J.S. Mill, filòsof (1806-1873),ens feia aquesta premissa de lògica natural: “ pregunti’s si és feliç, i deixarà de ser-ho “. O Viktor Frankl psiquiatra i psicòleg austríac ( 1905-1997), que va anar més enllà quan asseverava: “no aspireu a l’èxit: quan més s’aspira a aquest i més es el convertim amb el nostre objectiu, més probabilitat tenim de perdre’l. Donat doncs, que l’èxit, com la felicitat , no es poden assolir, hem de seguir-la ... com si fos l’efecte secundari no intencionat de la dedicació personal a quelcom major que un mateix.”

Veurem com això que anomenem Felicitat, a l’hora de cercar, limitar el concepte, és quelcom fugisser i alhora dependrà de cadascun de nosaltres, del que percebem com a felicitat, però alerta, no tant com un recurs extern sinó intern, molt intern com deien els Deus. ( Continuarà )

Toni Pàmies