::Portada >Núm. 65: Abril - Juny >Oda a les paraules

Oda a les paraules

Conclusió

El proppassat informatiu del mes de març varen quedar unes preguntes, a tall d’exercici, per a respondre un cop cantat i interioritzat el famós bolero de la Gloria Estefan “ con los años que me quedan...” . Recordaran que les preguntes deien:

Què han sentit... ? Què en pensen...? Què ens demana .... ? Què vol dir-nos... ?

Si atenem a la lletra del bolero podem asseverar expressions o paraules com:

Reconciliació, perdó, oportunitat, desesperança , por, maduresa, disculpa, recapacitació, record, nostàlgia, error, temps , fe, confiança, vida, dependència, passió, pau , amor etc...

Si atenem a la melodia del bolero poden asseverar emocions i sentiments com:

Amor, nostàlgia, melangia, tristesa, alegria, vergonya, por , cor, lucidesa, atenció, romanticisme, poesia, festeig , enamorament etc...

Però quina resposta podem donar quan som davant de: Què ens demana .... ? Què vol dir-nos... ?

Aquí de fet som davant de la veritat, som davant del pilar fonamental i cabdal de la comunicació, en aquest cas, a través d’un bolero que ha pretès donar-nos respostes en forma de sentiments i emocions però que abans de tot ens demana quelcom imprescindible, quelcom essencial per tal que, el què sentim i pensem, tinguin raó d’existir i explicitar. Res del pensar, res del sentir tindria cap efecte si a la persona en qui pretenem dirigir la nostra escolta i sol·licitud, en forma d’ajuda, no esta realment disponible per poder-nos escoltar de veritat i sincerament. Es poden imaginar quan de temps la nostra Gloria es va passar per poder impressionar sobre paper tot el plec de paraules, frases, expressions, admiracions, substantius, adjectius i adverbis ... Es poden imaginar quants papers, temps, dies, nits reflexionant per poder incloure tot el seguit de sentiments, emocions en cadascuna de les desenes de paraules... La veritat és que molts, molts i molts de tot. I posats a imaginar, es poden fer a la idea que un cop està tot degudament redactat,explicitat amb nervis, Gloria E., avança cap a la seva cita, la de parlar, explicar, la d’evocar, on tan sols li queda la major espera de desitjos, voluntats i propicis de bona actitud per a escoltar, però aleshores no són correspostos. Es poden imaginar com es quedaria la pobre Gloria Estefan després del gran esforç de sintetització, d’expressió íntima,de nuesa madurativa i emocional... Suposo que és obvi pensar que molt malament i completament destrossada anímica i psicològicament. Doncs bé, ara la última imaginació d’avui ,s’imaginen que en lloc de la Gloria fossin vostès els que no se sentissin compresos i escoltats després d’un procés com el viscut per aquesta cantautora...

Escoltar és el verb fonamental en una societat de presses, d’estrès, de neguits, d’angoixes i de moltes tecnologies per parlar però que ens amaguen l’escoltar, sincer, pròxim amb respecte, amb empatia, específic i de confiança. Sovint fem veure que escoltem, sovint sols esperem vomitar la nostra programació i no tenim temps d’interioritzar cada una de les paraules, expressions, admiracions, adjectius o adverbis plens d’emocions i sentiments dels altres. En conseqüència ens perdem tot el seu món, el d’altri, ens perdem la realitat propera de l’altra persona, perdem sobretot l’oportunitat d’ajudar, l’oportunitat de comprendre, ens convertim en egoistes etnocèntrics destrossants d‘amistats i confiances. El que sovint defuig i ens passa per alt, és que moltes vegades també perdem l’oportunitat d’ajudar-nos a nosaltres mateixos quan escoltem, quan iniciem una dolça, amable, trista o alegra conversa amb una altra persona.

Escoltin, atenguin a les paraules, al temps de disposició, als silencis, els espai i contextos d’evocació i no interrompin, deixin fer, deixin acabar , interioritzin el que diuen els demés i aleshores facin-s’ho seu per tal de donar la millor de les actituds de resposta.

Des d’aquesta perspectiva d’un enamorat a les paraules, a l’escoltar , al parlar... els agraeixo l’atenció dispensada en aquesta trilogia d’articles sota la titulació d’Oda a les paraules i els imploro que sempre que puguin estiguin atents a l’escoltar, a parlar amb calma, tranquil·litat i reflexió ajudaran i els ajudarà. Sense caure en una falsa utopia podríem pensar perfectament que si tots fossin més capaços en practicar les paraules junt amb les respectives escoltes, les coses mundanes, les societats, els països i el món sencer seria quelcom molt diferent de com ara el tenim definit i conceptualitzat. Els deixo amb un trosset de bolero...

“sé que aun me queda una oportunitat...

Sé que aun no es tarde para recapacitar ..”

 

Que la tingui, depèn de nosaltres...

Toni Pàmies, Educador i Terapeuta