::Portada >N˙m. 64: Gener - Marš >Una anŔcdota allišonadora

Una anŔcdota allišonadora

 

l dia 25 del passat mes de febrer, dimecres de Cendra i començament de la quaresma, moria, a les 6 del matí, a la residència “Casal dels Avis”, d’aquí a Alforja, on residia des de feia uns mesos, la Basilisa Campo Campo, que durant vint -i- cinc anys havia conviscut amb mi com a serventa i majordoma. Tenia setanta vuit anys i vivia últimament molt delicada de salut.

 

Havia nascut el 18 de novembre de 1930 al poble La Garganta, a l’extrem nord de la província de Càceres, llindant amb la de Salamanca, d’una família d’humils treballadors.

 

No pretenc fer un resum de la seva vida , sinó només explicar una anècdota que ella m’havia contat vàries vegades i que crec exemplar i alliçonadora pels temps que corren.

 

La seva mare, Paulina, era una dona molt piadosa; tingué vuit fills i els va educar cristianament: els ensenyava oracions, els portava als actes piadosos de la parròquia i creava un ambient de pau i germanor dins de la família. Entre tots els germans, la Basilisa era la més inclinada a la pietat i sa mare la prenia, ja des de molt petita , a la missa els diumenges i als altres actes de culte parroquials Quan la Basilisa ja era més grandeta, de set o vuit anys, veia com, a la missa dels diumenges, la seva mare s’aixecava per anar a combregar i se la deixava assegudeta al banc; sentia desigs d’anar amb ella, en tenia enveja i pensava: “ Si hi va la mare, perquè no hi puc anar jo? si es bo per ella, també ho és per mi”. I un diumenge, quan la seva mare s’aixecà per acostar-se a combregar, s’aixecà també ella, caminà al seu darrera i s’agenollà al seu costat, sense que sa mare se n’adonés i el sacerdot va donar la comunió a la seva mare i també la va donar a ella, segurament sense pensar en aquell moment si la nena havia fet, o no, la Primera Comunió. Quan la mare se’n va adonar, ho va comentar al sacerdot i tots dos van decidir de deixar les coses tal com van succeir: era una ànima innocent i no hi havia cap inconvenient en què hagués rebut el Cos de Crist.

 

La notícia es va divulgar pel poble; en endavant va participar en l’eucaristia i rebre sovint la sagrada comunió. Però va tenir conseqüències doloroses per ella. Sempre deia: “Jo no vaig fer la Primera Comunió”, referint-se que, pel motiu esmentat, no li van deixar participar en la festa religiosa ni popular el dia que van fer-la els nens i nenes de la seva edat. Tots, inclús la mestra, li deien: “La Primera Comunió tu ja l’has feta” i no va poder unir-se a ells, es va veure marginada. Imaginem-nos quin devia ser el disgust i el dolor, en veure’s separada de les seves amigues, exclosa, en un acte tan esperat, emotiu i joiós pels nens i nenes piadosos. Possiblement, si ella hagués estat d’una família rica o benestant del poble, les coses haurien anat d’una altra manera.

 

En aquest cas són ben aplicables les paraules de Jesús: “Benaurats els pobres en l’esperit...benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu “.

 

Isidre Saludes, pvre