::Portada >Núm. 64: Gener - Març >Pares i mares, nens i nenes d'Alforja

Pares i mares, nens i nenes d'Alforja

 

Fa gairebé 10 anys, que vam arribar a Alforja. No sóc nascuda aquí, però me l’estimo.

 

Des de que som aquí, ens hem sentit una mica de tot... el més bonic: bruixa...

 

A que es dedica la gent d’aquest poble?... a jutjar sense conèixer?, a atribuir sense saber?, a agredir sense coneixement de les activitats PROFESSIONALS a les que ens dediquem?.

 

Han vingut convilatans a demanar-me... què sé jo què, per fer fora el mal d’ull i per cert em pagaven molt bé... i vaig dir que no, especificant que jo no em dedico a aquests afers.

 

Hem fet pública la nostra filosofia pacifista. Hem demostrat per activa i per passiva, que mai ens hem posat amb la vida de ningú. Hem deixat clar a més d’una persona, que no entrem en critiques ni xafarderies.

 

Sé que estem a la boca de molts vilatans, però no m’amoïna, ni poc ni gens... al cap i a la fi, aquesta gent ens mereix si més no, compassió, perquè no tenen cap més objectiu a la vida que criticar als que no pensen i fan el que ells consideren normal, bo i correcte. Algú em pot definir, sense opinions personals, el que és normal, bo i correcte?.

 

Nosaltres, ja no som catòlics, tenim les nostres pròpies creences, però som respectuosos amb les creences dels demés... i demanem que no ens les imposin, i si ho intenten... ens apartem...

 

Nosaltres mai hem intentat, ni de bon tros, influir, imposar, ni tant sols ensenyar, ni educar a ningú... només faltaria!... però tampoc permetem, que en nom de les “bones maneres” ( llegeixis hipocresia ), ens facin “combregar” amb rodes de molí.

 

Només arribar aquí dalt, algú ens va dir, que a Alforja van matar un bou a paraulades... lamentable...

 

I des d’aquesta oportunitat que em brinda L’INFORMATIU, vull deixar constància de tota una sèrie d’afers coneguts per tothom i donar la meva opinió...

 

Potser ja va sent hora de no parlar amb to d’humor, ni d’excusar unes accions que repercuteixen directament en el bon veïnatge i de retruc, en aquesta infantesa que corre pels carrers del nostre, si nostre, poble.

 

Ja n’hi ha prou de no fer-nos responsables de les nostres paraules i de les nostres accions.

 

Ja n’hi ha prou d’excusar les bretolades d’aquesta canalla que “pul·lula” pels nostres carrers.

 

Estic absolutament convençuda, que si els pares d’aquests nens i nenes, no posen fil a l’agulla i inculquen als seus fills uns valors, que incloguin, com a mínim, el respecte a les creences i principis dels demés, ( els que escrivim això, ja fem el que ens pertoca ), la societat a la qual, vulguem o no, pertanyem, se’n va a la merda, si a la merda!.

 

Fa massa temps que això dura...

 

El nostre fill petit, l’Ashim, té amics marroquins, per cert educats i respectuosos – com voldríem que fossin la resta de nens - i s’avenen d’allò més, i juguen plegats sense insults ni cops, que fa goig...

 

De vegades, em pregunto: si al nostre fill l’Ashim, nascut a Tarragona, i alforjetà de cor, li tenen aquesta animadversió, que els fan als que venen de molt més lluny?...

 

A nosaltres ens han deixat notetes ofensives a la bústia, que per cert, va acabar rebentada d’un coet, una nit de Sant Joan... ens deixen merdes de gos al brancal de la porta. El timbre treu fum...entre d’altres bretolades... i per acabar-la d’adobar, per carnestoltes, han embrutat la porta de casa...

 

Sóc conscient que a lo millor –i a lo pitjor- aquestes paraules només causaran “gràcia”, menyspreu i fins i tot ens afegiran als múltiples adjectius amb els quals ens qualifiquen, el de “creguts pedants”... me és igual...

 

Ja va sent hora de dir al pa pa i al vi vi, i d’una vegada per totes, fent-nos responsables de l’educació dels nostres fills, perquè al cap i a la fi, és el que deixarem quan nosaltres ja no hi siguem... i ens recordaran pel que deixem...

 

Els nostres fills, vulguem o no, són els hereus dels nostres valors... i això tots sabem el que vol dir...

 

Des d’aquí, dono les gràcies a les mares que han reconegut les accions dels seus fills, estic amb elles, per fer d’aquests brots, bons arbres arrelats a les bones qualitats del ser humà: tolerància, solidaritat, respecte i entre tots i totes, fer dels nens i nenes, adolescents, joves i adults ( per la part que ens toca ), un exemple a seguir i així contribuir a fer una societat com tots desitgem.

 

Fem-nos ara, ja responsables i compromesos, amb l’educació positiva i eficaç dels nostres fills i així mai ens haurem de lamentar... i no val donar les culpes als demés...

 

Aquest poble, Alforja, on viuen persones de bon cor, generoses, amables, i si més no, educades, i fins hi tot cordials i dolces –en dono fe- , es mereix gaudir d’una convivència sana i respectuosa, en la qual hi participem tot el poble, i quan dic tot el poble, em refereixo a totes les persones que vivim i convivim aquí, sense excepcions i ni exclusions...

 

Això només serà possible, inculcant poc a poc, amb amor i dedicació, valors de convivència, on la dignitat, el respecte, la solidaritat i la tolerància, siguin els nostres manaments, on hi cabem tots, es igual quina religió practiquem, quines tendències polítiques tinguem, perquè al cap i a la fi, tots tenim un denominador comú: som homes i dones que volem –estic absolutament segura- el millor pels nostres fills, pel nostre poble, en definitiva per la nostra convivència pacífica i respectuosa.

 
Gràcies.

 

Elí Camarasa