::Portada >Núm. 64: Gener - Març >Temps de lectura

Temps de lectura

"La meva veritat", d'Octavi Fullat

  

 

Mai no acostumo a fer-ho. Excepcionalment, però, impel·lit per un ressort difícil d’explicar, he obert el llibre pels fulls finals i, a les pàgines 466 – 467, em trobo amb un breu i documentat esquema de la biografia del professor Octavi Fullat Genís. Ho he llegit posant-hi els cinc sentits i he tingut una sensació d’astorament, empetitit davant d’un bagatge intel·lectual difícil de superar i que la “vox populi” reconeix com un “pou de saviesa”. Em pregunto quines credencials pot presentar un lletraferit com jo, cagadubtes empedreït, per emetre una opinió més o menys encertada sobre les reflexions que de ben segur trobaré en el llibre. M’ho repenso i em dic que tots tenim la “nostra veritat”. Amb una dosi d’humilitat i la millor de les voluntats, jo exposaré la “meva”, sincera, intransferible.

 


He esperat amb impaciència gens dissimulada el segon volum de les memòries del professor Fullat, amb el convenciment íntim que m’ajudarien a esbrinar els interrogants que em van quedar penjats a la primera part. He de confessar-vos que aquesta segona part m’ha provocat un delit autèntic. La lectura és una de les meves grans passions i he de reconèixer que feia temps que no gaudia tan intensament d’un llibre. En la meva opinió, aquestes memòries tenen dues lectures clarament incompatibles. Els qui encara no han girat el full de la seva joventut, m’atreviria a insinuar –és una opinió personal- que no arribaran al primer quart del llibre. Però quin gaudi per als qui ja hem iniciat la nostra particular davallada tardorenca! El professor Fullat, en els inicis de la seva pròpia senectut, pressentint a prop el traspàs del llindar d’un “més enllà” desconegut, s’ha plantejat si anar-se’n amb el pap ple, la qual cosa resulta poc agradosa, o bé buidar-lo, iniciant el viatge interminable lleuger d’equipatge. Ha triat aquesta segona opció i cal imaginar-lo descansat i en pau després de deslliurar-se de tants silencis, de mitges paraules que se li havien quedat embolicades en les teranyines dels budells. Molts de nosaltres, presoners en la mateixa cruïlla, hem escollit el camí del silenci hipòcrita de guardar gelosament les nostres misèries.

 

Permeteu-me insistir en el fet que aquestes ratlles no són necessàriament una crítica, per a la qual considero no estar a l’alçada, sinó més aviat un desfogament per poder desenvolupar la “meva” veritat.

Els dos volums publicats fins ara, al meu lleial entendre, tenen un fil conductor clarament definit. Diguem-ho sense embuts: és la memòria d’un desencís. Pel xiuxiueig que s’ha escampat pel poble i que m’ha arribat a cau d’orella, alguns s’han apressat a qualificar el professor Fullat “d’home amargat”. Res més lluny de la realitat. Llegint la seva obra he arribat a la conclusió que l’Octavi Fullat és un home desencantat, la qual cosa és literalment diferent. Tinc el convenciment que aquest desencant ens afecta a molts.

En un diàleg sobre el llibre de Paul Ricoeur “Memòria. Història. Oblit”, el professor Fullat ens deixa aquesta reflexió: “La memòria forma la matriu de la història. L’important és “une politique de la juste mémoire”. Una societat no pot quedar indefinidament en còlera amb ella mateixa. Anys després , el 2006, vaig recordar aquest diàleg, ja que els tontos del Parlament de Madrid van parir una “Ley de memoria histórica” sense saber definir ni tan sols els termes de “memòria”, “història” i “temps”. I ells tan contents amb el seus mass media encensant-los.”

 


Més endavant, en una xerrada profunda amb una tal Mònica, afegeix: “Els humans vivim dels records i dels oblits de la nostra història; cada grup amb la seva. Som guerra constant entre voler veure i tancar els ulls. Què és la història? Una ficció que pot demostrar-se”.


En un viatge per Síria té com a interlocutora la Chari, que, en un moment de la conversa a tomb de la vida humana, li deixa anar:

- “Però som lliures, Octavi.

- No, Chari, no naixem lliures. Ens creiem destinats a la llibertat. Això és tot.

- Em permets, Fullat...?

- Sí  

- Les teves memòries què són? 

- Brams, Chari, excepte alguna precisió lingüística.”

Per reblar el clau de la visió de “la història” del professor Fullat, permeteu-me un parell de cites més. El diàleg s’esdevé a la Universitat Iberoamericana de la ciutat de Guatemala:

 

-“Què fa l’historiador? –m’interromp una.

- Ordenar el curs de la història mantenint la seva absurditat.

Durant el col·loqui un em diu:

- Només comptem amb un llibre vàlid.

- Quin?

- La vida.

- La d’avui o bé la d’abans?

- L’una i l’altra.


El professor Fullat tanca el col·loqui amb aquesta sentència:

- No hi ha, amic, una història de bons i una altra de dolents. Només comptem amb una: la dels malparits”


He volgut subratllar expressament aquests paràgrafs de la primera part del segon volum, dedicada a la “Història”, per refermar-me en l’opinió personal que, efectivament, estem davant de la memòria d’un desencant.

A mesura que avanço fulls de “La meva veritat”, d’una lectura no sempre fàcil donada la seva complexitat filosòfica, que em fa tornar enrere un i altre cop per tal de rellegir paràgrafs sencers, m’adono que, no obstant haver de suportar en ocasions puntuals un “ego” difícil de pair, el professor Fullat amaga una humanitat desbordant, d’una tendresa commovedora.

Un Nadal a Salzburg (Àustria). Assegut a la catedral, va irrompre una missa. Quina? No ho recorda. Podria haver estat la Gran Missa en ut m.k.427 que Mozart va deixar enllestida el 1783. Captivat per la música, enlaira el seu pensament i ens deixa aquesta reflexió: 

“Mirava de reüll els dos joves i vaig veure com els seus ulls brillaven com dues estrelles a través d’una boira lleugera. Desesperança i religió són expressions de la radical qüestionabilitat de l’ésser humà. Jo, en canvi, continuava sent el meu propi monstre devorant-me des de dins. El ramat és sempre més fort que la bèstia solitària; hauré de convertir-me en peça de ramat

Març de 1966. Reunió de notables en el Centre Borja que els jesuïtes tenen a Sant Cugat del Vallés. Dos personatges centren l’atenció del professor Fullat: Rof Carballo i el doctor Ramon Sarró, catedràtic de psiquiatria a la Facultat de Medicina de Barcelona. La conversa amb aquest últim li’n suggereix aquesta altra

“Fer-se adult consisteix a substituir les imatges de la infància per imatges adultes. El pare Noel, els Reis Mags, els angelets, pertanyen a la nostra infantesa. També el cristià adult deixa d’acceptar com a cosa seriosa que el món va ser creat en sis dies, que la mare de Jesús va ser verge i mare, que la van pujar al cel en cos i ànima. No coincideixen la fe de l’infant i la fe de l’adult. I ara afegeixo, quan redacto aquestes línies, que tampoc s’ha desfet de la seva fe infantil el musulmà que creu anirà immediatament al paradís si salta pels aires esmicolat i amb el més gran nombre possible d’infidels.”

 Ens explica el seu encontre al restaurant universitari de Mont Saint Aiguan amb una professora malenconiosa, el nom de la qual continuava ignorant tot i haver-la vist cada any. Li demana permís per acomodar-se al seu costat i en fer-ho el cap del professor Fullat frega el seus pits suaus. Per a aquestes entremaliadures el nostre personatge té una esma especial. La conversa sense rumb i més aviat banal. De cop i volta, com si es tractés d’un argument d’experiència vella de la maldat, li cita el versicle 23 de l’evangeli de Sant Mateu:

“Compte, farsants! Lletrats i fariseus hipòcrites, vosaltres feu brillar la copa i el plat, però només és aparença...Sou sepulcres emblanquinats! Per fora tenen bona aparença, però per dins són plens d’ossos de morts i podridura. Vosaltres, el mateix.”

 

La cita del versicle és més llarga i parla dels “escribes i els fariseus que s’han assegut a la càtedra de Moisès. “Feu doncs i observeu tot el que es diuen, però no imiteu la seva conducta perquè diuen i no fan...”

 

Ves per on, aquest versicle de l’evangeli de Sant Mateu el tinc guardat gelosament en una carpeta - agenda que m’acompanya sempre com si fos un llibre de capçalera, i el llegeixo una i altra vegada, sobretot quan monsenyor Rouco Varela, el papa de Madrid, i el seu camarlenc particular, Martínez Camino, alliberen les seves bestieses habituals, que serveixen d’aliment natural per després provocar les basques que vomita la COPE i el seu predicador oficial dels matins.

Si has tingut la paciència d’arribar fins aquí, amic lector, em permetràs fer-te un aclariment. Les memòries del professor Fullat en cap moment no segueixen un ordre cronològic. Tan aviat ens sorprèn amb llargues disquisicions filosòfiques, com ens parla de records passats, com dels fets de l’actualitat més recent, en un “flash-back” expressament anàrquic. A tall d’exemple, per entendre-ho millor: l’autor es disposa a recuperar amb la memòria “una trobada considerable que va tenir lloc a Niça el 1969”. Sense cap altra explicació deixa escrit el següent comentari mordaç: “Però resulta que estic indignat en aquest instant, ja que m’assabento de la frivolitat escandalosa amb la que parlen els polítics. El govern del tripartit – bis s’autodefineix com a “Entesa pel progrés”. El que em revolta és l’ús del terme “progrés”. S’imaginen que manifesten alguna cosa grandiloqüent i entusiasmadora i no van més enllà de fer un rot que els molestava a l’ estómac”.Tot seguit el professor matisa la mordacitat amb explicacions històriques del concepte “progrés”. He de subscriure el paràgraf en la seva totalitat, sense amagar el meu entusiasme, perquè, efectivament, se n’està fent un gra massa, del mot “progrés”, ja que per a molts tan sols significa un excés de prepotència i poder. I això ho tenim reflectit en el nostre entorn més immediat. Qui ho vulgui entendre...

   

En “La meva llibertat”, el primer volum de les memòries d’Octavi Fullat, la seva “bèstia negra” era Pasqual Maragall, a qui adreçava els seus dards més enverinats. En “La meva veritat” aquesta bèstia no és altra que la que ell anomena “Tripartit – bis”, sense un bri de compassió. Així es permet de citar el conseller Josep Huguet com “el paio aquest de les Universitats, un tal Huguet, el grassonet d’Esquerra Republicana...” D’Ernest Maragall, conseller d’Educació, en parla sempre com del “quasi – clonat”, suposo que la “clonació” fa referència al seu germà, l’expresident Pasqual Maragall, amb qui guarda una aparença física notable. On l’autor no deixa cap branca verda és quan es recorda del conseller Joan Saura. Octavi Fullat, al Caire, acomodat en el restaurant Kasr el Rachid, el millor de la capital d’Egipte, segons li havien assegurat: “I els pobres...? Eren en un altre lloc, suposo que cuidats sol·lícitament pels de Saura, la seva amigueta Mayol i el seu programa d’esquerres”. Avanço en la lectura i trobo aquesta altra referència impagable. Explica uns contactes que havia tingut amb l’ideòleg i filòsof del PSUC Manolo Sacristán. El paràgraf acaba així: “Malgrat la seva radicalitat, Sacristán ha estat l’intel·lectual marxista més agut d’Espanya. Saura...? Un gandul, al seu costat, un pelat, un fotut lladregot, amb corbata, això si”. Menys pietat cristiana, impossible.

 

 

Tampoc l’actual president de la Generalitat s’escapoleix d’aquesta impietat, sense cap concessió a una mínima comprensió.

“- Què opines de Montilla?- Em pregunta l’Estela Claramunt.

 

- Un volàtil sense envergadura.

 - Tu no ets d’esquerres –persisteix ella.

 

- Hi ha dues esquerres –li responc- Una és malenconiosa, l’altra lírica. Han mort totes dues. Ara, els que queden procuren cobrar bé. Això és tot”.

 

Si m’ho permet, doctor Fullat, li exposaré la meva discrepància més absoluta. Crec conèixer l’home que avui presideix la Generalitat. He mantingut converses amb ell i amb persones del seu entorn més immediat. José Montilla és un immigrat que va arribar d’ Iznájar, el seu poble nadiu de Còrdova, en plena adolescència, procedent d’una família extremadament humil. Va desenvolupar la seva activitat en l’anomenat Cinturó Roig de Barcelona. Evidentment no va tenir l’oportunitat d’estudiar als Escolapis i ho va fer en les acadèmies tètriques i les escoles públiques –poques- que hi havia en aquells barris de la perifèria. Anys de plom i de lluita clandestina. En les primeres eleccions democràtiques municipals, va aconseguir una regidoria a l’ajuntament de Sant Joan Despí que aviat se li va quedar petita. El PSC ja s’havia adonat de la seva capacitat de treball i ell va tenir l’encert d’introduir-se en l’anomenat “aparell” del partit i, a les següents eleccions, després d’un pacte enrevessat, va ocupar l’alcaldia de Cornellà de Llobregat, on va culminar una transformació de la ciutat de l’especulació més salvatge absolutament admirable. Afegiré quelcom més: José Montilla, en el conjunt de Catalunya, no va aconseguir tants vots com el seu adversari a presidir la Generalitat. Això és públic i notable. Però és president amb tota legalitat mentre no es modifiquin les lleis electorals. Ho resumiré amb poques paraules: José Montilla potser no sap traduir del francès ni de l’anglès i menys encara de l’hebreu. Però és un polític enganxat a la realitat que l’envolta, que ha sabut estar sempre en el lloc oportú, en el moment adequat.

 

El que em sorprèn del professor Fullat, un home que recorda amb precisió els plats exòtics que li han servit en els restaurants de més prestigi del món, i els vins de les marques i anyades més selectes, és que s’oblidi olímpicament dels polítics convergents que han precedit els actuals. Tan sols he trobat un parell de referències amb una resposta idèntica en les pàgines 170 i 435:


“- En les teves crítiques, sovint excessives –em llança en Raul- mai no et refereixes a CIU.

 

La resposta esdevé demolidora:

- Que potser existeix?- li deixo anar.”

Doncs sí que existeix, professor Fullat, amb noms i cognoms. Però no crec que els David Madí, Felip Puig, Oriol Pujol i, fins i tot, Artur Mas, per citar alguns exemples, siguin cap lluminositat.

Però deixem el tema viscós de la política, que, evidentment, no ve a tomb, i retrobem-nos amb el meu Octavi Fullat admirat. En algun lloc d’aquest article he deixat escrit que, malgrat l’ego que traspua el llibre, el descarament i fins i tot el que avui anomenen aleatòriament “políticament incorrecte”, envernissada d’una fina ironia, el professor Fullat amaga una humanitat desbordant. De la lectura pausada de les seves memòries, arribo a la conclusió que només ha trobat la felicitat més absoluta en els tres anys de la guerra civil que ell va viure al mas del Fullat, amb el seu avi Miquel, capbussat en una natura feréstega, lliure com un ocell, despertant als sentits de la vida. Però abans d’entrar en matèria voldria recordar una reflexió del professor molt significativa. S’havia desplaçat fins a Santa Maria del Naranco, prop d’Oviedo. Els seus acompanyants havien de tornar d’hora a la capital. Ell va donar preferència a fer una llarga passejada. “Em venia de gust caminar per un sender entre pins robustos i alegres. Ajuda a alliberar les paraules que duem tancades. Potser m’adono que no sóc més que un buf. De vegades penso que passo els meus últims dies combatent allò pel que vaig lluitar durant la joventut”. En la meva modesta opinió, aquesta reflexió profunda ens ajuda a entendre en tota la seva amplitud el pensament d’un home de vuitanta anys ja de tornada de qualsevol temptació de vanitat humana.

Encara n’hi afegiré una altra que, personalment, m’ha produït un impacte sever. Morella, a la comarca dels Ports (Castelló). Any 1953. Escriu el següent: “La vora del mar romania deserta. Caminava de pressa fins que vaig topar amb una dona nua com la mà que, tombada a la sorra, devia esperar la sortida de la lluna. La vaig observar no sense sentiment de culpabilitat. El 1953 el pecat ho envaïa tot. Els meus vint-i-cinc anys vanquedar agitats. Semblava una alemanya. No es va immutar. Em vaig retirar pensant que hauria de confessar-me”. De cop i volta se’m fan presents els meus anys de pubertat, el despertar dels sentits. Efectivament, doctor Fullat, tot era pecat, roba estesa, mitges paraules...

Sandra Rudzki, una professora d’origen mexicà, estava escrivint la seva tesi doctoral sobre el pensament axiològic del professor Fullat. Volia conèixer el lloc on va redactar la tesi doctoral sobre Camus . Per entendre el seu concepte de felicitat, cal llegir aquest paràgraf:

“Ens abraçava l’hivern del 1990 amb gelades que a la nit feien que vinguessin de gust carns càlides. Vaig tornar al mas de Cal Fullat a Alforja. La Sandra anava amb mi. Al mas vaig compondre la meva tesi durant els estius des del 1957 fins al 1960. Sense llum elèctrica però amb tenacitat i petons de la terra.

 - Aquesta mansió raquítica, Sandra, em fa tornar a somiar.
Se’m van escapar llàgrimes de tendresa i d’alegria. Ella no ho va entendre.
- Aquest ha estat per a mi lloc de felicitat. La meva illa d’equilibri. L’olor, els colors, les formes, els avellaners esquelètics, el cel obert, merles que tremolaven de fred van despertar la nostàlgia, el desig d’allò ja consumit. Algunes pedres de la casa de pagès de la meva infància havien rebentat amb el gel i els anys. Aquell estatge va envellir com el meu avi patern que dorm al cementiri. Va bastar l’olor perquè m’assaltessin reminiscències recòndites.

La finca, que havia pertangut al meu pare, tenia quatre hectàrees. Avellaners, oliveres, ametllers, vinya i horta per al consum. Un parell de porcs, conills, gallines i una cabra. Tres basses per al reg amb granotes, capgrossos, serps d’aigua, fang. Em banyava en una d’elles, nu com practicava el pare. Vaig viure en la propietat durant els tres anys de la guerra civil espanyola. Sense escola, sense misses, sense catequesi. A mitja hora del poble. Amb el meu avi Miquel, vidu, i una anciana del llogaret, la Rosa. Els pares continuaven a Barcelona. Els meus nou, deu i onze anys van constituir una abraçada atapeïda amb la naturalesa”.

 


Dispenseu-me d’una cita tan llarga, però crec que val la pena. Tendresa? Us recomano carament de llegir les pàgines que l’Octavi Fullat dedica a la malaltia irreversible de la seva germana petita Maria. Emocionant! Humanitat? A tort i a dret. Desencís? La conclusió de tota una vida viscuda intensament, a la recerca d’un bagatge cultural immens en el qual no ha trobat la felicitat que es va quedar tancada dins de les pedres envellides de la casa de pagès de la seva infantesa. Sovint penso que la cultura ens fa més lliures, però mai no ens dóna la felicitat.


Gonçal Evole