Parlem-ne

Per sota el preu de cost

 

Tothom parla de la crisi. Fa poc més d’un any ens deien que la crisi, que estava afectant gran part del món occidental, aquí no ens afectaria gaire, perquè teníem uns bancs sanejats, que la banca espanyola era la millor del món i que estàvem en una situació immillorable -com mai s’havia vist-, que aquí no hi havia crisi, fins després de les eleccions generals no es va voler acceptar que estàvem en una pendent de caiguda lliure. Estàvem econòmicament passant al davant d’Itàlia i aviat atraparíem a França. Que la nostra situació econòmica estava blindada per un superàvit, que els fons destinats a pensions estaven garantits fins al 2030 com a mínim, que amb la construcció i el turisme podíem afrontar el futur amb optimisme, etc.

 

Ara després d’un any les coses han canviat, Espanya és el país d’Europa en que l’atur ha crescut més, cada dia hi ha més empreses que tanquen i ja estem als 3 milions i mig d’aturats, en el moment d’escriure sento per la ràdio que diuen: a Catalunya hi ha més de mil aturats nous cada dia i no es veu el final de tot plegat. Els bancs no deixen crèdits i això afecta molt a les empreses i també a les famílies Els entesos diuen que el pitjor encara ha d’arribar. La indústria espanyola no pot competir amb qualitat amb els alemanys i no pot competir amb els preus de la Xina, així que la nostra indústria està en una situació complicada per afrontar un futur amb molta competència. Des del govern no es veu cap pla per reconvertir la nostra economia, s’han de fer canvis estructurals però encara no hem començat i si tardem massa ens passaran al davant altres països que ja s’estan preparant per els nous temps que s’apropen.

 

Últimament se senten comentaris sobre quantitats astronòmiques que et deixen sorprès. Com pot ser que per salvar la “gran banca” hagin d’ajudar-los amb milers i milers de milions d’euros, quan son ells els culpables de la greu crisi que tenim a sobre. Els entesos diuen que si el sistema financer se’n va en orris el daltabaix encara serà més gran. Duran prop de quinze anys l’economia ha tingut una època alcista, tot anava de cara amunt, mai a la vida els bancs i la borsa havien guanyat tant, ara de pronte tots em de córrer a salvar-los. Durant aquests anys de vaques grasses només pensaven en acumular capital, els beneficis eren privats. Ara que han arribat les vaques magres, les pèrdues han de ser assumides per l’erari públic. Tota la vida que es parla de cicles d’abundància i d’escassetat, ja podien pensar que allò no podia durar sempre. Ara els bancs es queixen, les fàbriques de cotxes es queixen... diuen que han de parar la producció perquè hi ha massa estocs, que han d’acomiadar personal per reduir la producció, que han de traslladar les fàbriques a llocs més competitius, que han de tancar les empreses si no hi ha més subvencions. La crisi general ja fa un any que s’està escampant pel nostre país i tot son lamentacions. Els sindicats obrers no diuen res, callen, perquè saben que ells també tenen part de culpa. Durant aquests anys de bonança, no feren res per orientar les empreses a ser més competitives i estar preparades per quant arribessin temps no tan bons.

 

Hi ha una altra crisi que fa més de trenta anys que dura, però d’aquesta ningú en parla o molt poc, és la crisi de l’agricultura i la ramaderia que estan sota mínims i no em refereixo només al sector de la fruita seca, és quasi bé tot el que fa referència al món agrari, molts productes del camp i derivats del bestiar, els pagesos els estan venent per sota del preu de cost, això que en un altre sector sembla mentida en el sector agrícola és veritat. Hi ha grangers que han de suportar pèrdues durant llargues temporades, esperant que millori el cicle econòmic per poder fer les paus. Fora del món de la pagesia no s’entén, per exemple ningú està disposat a vendre els cotxes o el que sigui, per sota el preu de cost, per començar demanen al govern que subvencioni les seves ventes amb “plans Renove” o similars.

 

Les estadístiques sobre la pagesia son esgarrifoses, el 2007 a Catalunya s’han perdut més de 1500 explotacions agrícoles o dit d’una altra manera des de el 1999 fins el 2007 s’han perdut més de 12000 explotacions agràries, en el sector ramader el drama es més o menys igual, més de 450 granges pleguen anualment a Catalunya. El pitjor de tot, no és l’assumpte econòmic que es molt greu, és la manca de relleu generacional, més del 60% dels pagesos tenen més de 50 anys. Ara molts pagesos treballen en una altre empresa i tenen la terra o la granja com una activitat secundària. Si l’agricultura anés bé podria absorbir molta mà d’obra que ara està a l’atur i equilibrar el País.

 

Només amb una petita quantitat dels milions i milions d’euros que es destinaran a salvar la “Gran Banca”, s’hauria pogut arreglar el problema del camp. Perquè l’agricultura sigui viable falten a més de pagesos inversions per poder posar-se al dia i salvar el territori.

 

A. Pujals