::Portada >Núm. 64: Gener - Març >Societat malaltissa

Societat malaltissa

Aerogeneradors, per què no?

Tenim una societat greument malalta, no és només que hi ha un grau molt elevat de hipocresia, d’egoisme, d’individualisme, segurament en totes les societats i en tots els temps, aquests han estat defectes generals, el problema nostre és afegit a tots els que hem esmentat abans, tenim un grau d’ignorància, de prepotència i d’una falta molt acusada de conseqüència a la majoria de decisions que prenem, o simplement la divergència total entre la manera de pensar i les nostres actuacions.

 

Tenim un país en el que la meitat dels seus habitants no son conscients del que significa a Espanya el concepte de solidaritat, l’altra meitat és conscient que en el cas de Catalunya, això significa explotació, però això no te cost per als partits estatals que en conjunt, en unes eleccions generals, a Catalunya, treuen sistemàticament majoria absoluta. En el cas de les últimes eleccions generals, després dels problemes a Barcelona, a l’aeroport, a rodalies amb l’AVE, amb l’apagada elèctrica del mes d’agost, amb els incompliments de l’Estatut, etc. a qualsevol país hauria tingut un greu cost per el partit governant, però aquí no, aquí van treure els millors resultats que mai havien tret.

 

Els habitants de la Catalunya industrial, consideren el territori com el seu jardí privat, del que volen gaudir sense cap limitació, així destrossen camins rurals, lleres de les rieres, prats i camps amb els seus tot terrenys i quads, i l’última és l’exigència, recolzada per sentències judicials, de fer callar les campanes, les esquelles del bestiar i la supressió de granges i males olors per que res no destorbi el seu sagrat descans, sense importar-los gens interferir en sistemes de vida de gent que fa segles que els gaudeixen.

 

Els habitants de les zones rurals en contrapartida, s’obliden que sense aquesta Catalunya industrial les seves prestacions socials, sanitàries, d’educació, de infraestructures, no serien les mateixes ja que la capacitat de finançament restaria molt disminuïda.

 

El mateix passa amb la generació d’energia, siguin centrals nuclears, aerogeneradors, plantes fotovoltaiques, centrals d’energia hidràulica, de cicle combinat, línees d’alta tensió, o abocadors controlats, ningú els vol a prop de casa, sobretot alguns tipus d’ecologistes desinformats o fanàtics, quasi sempre de matriu urbanita, i en la majoria de casos amb diàleg impossible, però sempre amb l’exigència de que la electricitat flueixi quan donen el interruptor. Això val també per a l’aigua, el gas o el telèfon. Amb els telèfons mòbils l’oposició a la col·locació d’antenes està retardant molt el poder assolir la total cobertura.

 

 

L’any passat es va veure un cas claríssim del que estem comentant, amb a l’enfrontament entre l’àrea de Barcelona i la resta del territori pel problema de l’aigua, un enfrontament en el que la majoria patien les conseqüències d’una falta de planificació, i per l’altra banda, sense negligir les raons dels pagesos, també haurien de pensar d’on surten les poques o moltes subvencions que reben, i sobretot de la gent de Tarragona, que ja no recorden, l’aigua salada que bevien fa uns anys, abans que La Generalitat fes el minitransvasament de l’Ebre, del qual per cert encara queden 40 Hm cúbics no disposats. La desconfiança i l’egoisme d’uns i altres està destruint el país. Hem rebregat tant la paraula solidaritat que ja no la podem emprar. 

 

Llògicament els partits del país els formen la gent del país i amb aquesta matèria prima no poden pas ser millors, i les contradiccions i inconseqüències son molt grans. Tots diuen que treballen pel país i per a la seva gent, però cada dia veiem que en realitat treballen per a les seves ambicions, assegurar-se la cadira diríem col·loquialment, com sinó s’explica que els partits estatals tinguin disciplina de vot, i votin sovint contra els interessos de Catalunya, que no facin valdre el seu pes ni tant sols per que no ens insultin. Els partits teòricament d’obediència catalana ens tenen acostumats a dir unes coses que quasi sembla que són sobiranistes o independentistes, però a l’hora de la veritat pacten qualsevol cosa per tal de tenir una mica de paella. Si són sobiranistes, si fossin conseqüents com a mínim haurien de defensar l’honor i la dignitat de Catalunya, dir les coses pel seu nom, però tothom pren decisions i elabora programes amb les enquestes al davant.
 

El que comentava al principi de l’escrit, una societat malalta, esquizofrènica, en la qual el que es diu no és el que es pensa, i el que es fa no te res a veure ni amb una cosa ni amb l’altra.

 

Benet Sadurní