::Portada >Núm. 64: Gener - Març >Oda a les paraules

Oda a les paraules

"És fàcil parlar quan no volem dir tota la veritat" Rabindranath Tagore (1861-1941)

 

Seguint amb el meu darrer escrit en aquest informatiu i tall de continuació en l’homenatge a les paraules i sobretot en aquest concepte màgic i alhora de necessitat comunicativa social que és l’Escoltar, avui en aquesta nova edició, voldria insistir i remarcar una consideració importantíssima de cara a la correcta relació convivencial que suposa el fet de parlar, escoltar i parlar. Tots al menys que ens consti tenim dues orelles i una boca, i tot estar en franca desavantatge sempre i malauradament té més protagonisme la boca que les dues orelles. Aquest analogia fisiològica ens permet introduir una de les premisses fonamental al meu entendre en el procés comunicatiu del parlar i sobretot escoltar. Parlem, parlem i obviem l’escoltar, portats per una empenta ritme frenètic social, on fugim del que ens volen dir no fos que sigui veritat i ens suposi tot un trasbals de qüestionament personal. Tots tenim una necessitat imperiosa de parlar, de dir la nostra, d’evocar tantes paraules i expressions que sovint passem per alt el fet que el nostre interlocutor també potser té una necessitat d’exposar quelcom en la conversa que tot just hem iniciat. Saber respectar el temps de la comunicació del parlar i escoltar són de vital importància,diria més, són essencials per tal de poder considerar si una conversa i per tant una inherent i suposada escolta han reflexat confusió, incapacitat per acceptar les diferències, poca autonomia i no han permès una disposició sincera a conèixer a l’altra persona ni el que realment ens volia comunicar. D’aquesta manera una elegant conversa es pot transformar en discussió i probablement en agressió. Quan no respectem els “tempos” de les converses, quan interrompim de forma desconsiderada en una programació d’asseveracions poc afortunades per reivindicar el nostre ego, la nostra identitat, el nostre col·lapse emocional, no fos cas que perdéssim un protagonisme o temps d’intervenció, no ens adonem que ho podem perdre tot: la conversa, l’amistat, la confiança, la relació i evidentment la impossibilitat de tornar a parlar. Quan necessitem ser escoltats, i no ho som, sentim dolor, sentim aïllament ja que percebem un menyspreu i una falta d’acceptació del que preteníem explicar. Totes les persones necessitem explicar coses, compartir experiències, evacuar emocions i trobar unes orelles amigues o en absència d’aquestes d’algun professional amb gran dosis d’empatia i comprensió. Els suggereixo un exercici per entendre el que he pretès explicar-los. Els agrada la música...; l’art del ritme, les melodies i les harmonies. Quan un compositor ens vol estimular i provocar un efecte emocional, de moviment o de concentració i reflexió utilitza tots i cadascun dels seus recursos musicals per aconseguir-ho. Res no es deixa a la improvisació, res no és causal i per tant, treballa hores i hores, fins assolir l’efecte desitjat en les seves composicions i partitures. Si això ho traslladem al món dels cantautors, autèntics trobadors dels segles XX i XXI, suposo que deuen recordar i conèixer una cantautora de les Amèriques, anomenada Gloria Estefan. Doncs bé, agafin vostès la lletra d’aquesta cançó:

 

 

 

 

Con los años que me quedan”

 

 

 

 

Sé que aún me queda una oportunitat

 

 

 

 

Sé que aún no es tarde para recapacitar

 

 

 

 

Sé que nuestro amor es verdadero

 

 

 

 

y con los años que me quedan por vivir

 

 

 

 

demostraré cuánto te quiero....

 

 

 

i permeti’n-se una estona de música romàntica, melancòlica sota les notes d’un bolero. Els recomano que l’escoltin en un moment de tranquil·litat, de pau, de serenor i de temps per a vostès. Inspirin, respirin i quan s’hagi acabat contestin aquestes preguntes :

 

 

 

Què han sentit... ? Què en pensen...? Què ens demana .... ? Què vol dir-nos... ?

 

 

 

Només els diré que Gloria Estefan, com tot cantautor compromès amb els seus sentiments, li va costar molt escriure, evocar totes i cadascuna de les diferents emocions darrera de les expressions que hem llegit i interioritzat de la cançó. Espero que reflexionin tant o més com ho va fer la mateixa Estefan. Les conclusions en la propera edició... ( Continuarà... )

 

 

 

Toni Pàmies