Conte de Nadal

Carta d'una mare als seus fills

Anava, aparentment disfressada de Rei Mag, era Melcior.

Però, el cotxe, on suposadament, jo m’havia enfilat feia una estona, no era un cotxe, era un camell.

La barba que lluïa era meva i no era l’any 2008.

Vaig veure un nen Jesús, en cada infant. Vaig reconèixer una Maria i un Josep, en cada mare i pare...

La Marina, el meu patge particular, era Al-Ben-Mari, un eficaç patge, el qual em feia espavilar, quan jo m’encantava massa amb la canalla del poble per on passàvem, Al-forja, camí de Bet-lhem.

Recordo, que en una posada, un home gran, trist i abatut, ens va donar una bona xocolata, calenta i espessa. Quasi no ens va mirar...potser li recordàvem coses que no volia recordar.

Feia fred... però jo tenia calor... Plovia, a mi em semblava suau rosada...

Jo no era Elí, o potser si, per que jo era ell, el Rei Mag Melcior, vingut de l’Orient.

Com, ara, puc pensar que no són el que semblen?... quan amb tota seguretat, jo, sóc ell...

El casal d’avis, era l’establia, on els pastors, dones filadores, bugaderes, llenyataires, seien, més malament que bé, a la vora d’un nen mig nuet i no sé per que estava mig nuet...

Quan ja sortíem, una dona menuda, amb el cabell blanc i un somriure molt dolç, em va estirar la capa. Al mirar-me-la, ella em digué:

.-Majestat, tu que saps qui són els meus fills, que jo no me’n recordo, els hi dones, si us plau, aquesta carta. El que si recordo, és que uns nens, fa molts anys, quan jo hi era tota, em donaven cartes per tu... si us plau, fes-la arribar als meus fills estimats.

Al sobre posava: “ als meus fills estimats”. Em vaig posar la carta a la butxaca.

Passada la nit. Després d’adorar al Fill de l’Home, després de deixar en balcons i finestres, presents i regals, vam fer el camí de tornada. Ja al mig del desert, reposant en una tenda, em vaig recordar de la carta, i amb respecte, vaig decidir llegir-la, amb permís de la mare i dels fills.

La carta datava d’uns anys endarrere i deia així:

“ Estimats fills:

Ara, que encara tinc totes les meves facultats lúcides i després de veure a la meva pròpia mare, defallí avant els seus propis records, us demano que si algun dia se m’oblida com vestir-me, ensenyeu-me, com us vaig ensenyar jo, amb amor i paciència.

Fills, us demano, que si algun dia se m’oblida com baixar escales, doneu-me la mà, com us la donava jo, per que no caiguéssiu.

Us demano, que si se m’oblida el meu passat, no tingueu pena, malgrat la meva falta de memòria, el meu amor per vosaltres, que no necessita memòria, sap que sou, els meus fills estimats.

Jo només sé que, amb amor us he tractat, i sé que amor rebré de vosaltres.

No em deixeu sola, que tindré por, com por teníeu vosaltres, quan éreu petits.

Fills, si per alguna causa, sempre justa, amb algú m’heu de deixar, tingueu cura, de que, amb amor em tracti.

Encara, que aparentment no recordi res, l’amor sempre deixa una empremta, sempre present i formosa.

Perdoneu-me, fills estimats, si algun dia malaurat, se m’obliden els vostres noms, però penseu que el vostre amor i el que jo us estimo, sempre ho porto amb mi.

Fills, encara, que el meu cos es faci decrèpit, i la meva memòria defalleixi, tingueu sempre present, que les ànimes no envelleixen mai i l’amor que en elles habita és etern i joiós.

Fills estimats, per tot l’amor i la vida que m’heu donat, gràcies.

Us estima eternament, la vostra mare.”

I per mitjans de la meva amorosa màgia, vaig enviar la carta a totes les bústies dels fills amb pares ja vells... que és en definitiva, on havia d’anar a parar.

 

Elí Camarasa