::Portada >Núm. 63: Octubre - Desembre >Col·laboracions

Col·laboracions

Oda a les paraules

En aquesta nova oportunitat que em brinda aquest rotatiu de dimensió cultural i de miscel·lània Alforgenca , m’agradaria si em permeten fer un petit homenatge a les paraules. Em preguntaran: a quines paraules... ? Doncs bé, les paraules com a mitjà humà de comunicació, d’intercanvi, de vivències, d’ajut, de reconeixement, d’agraïment, de crítica, de suggerència, en definitiva d’expressió personal i de dimensió humana. Parlar pot semblar fàcil, però no ho és. Trobar la paraula adient , el moment precís, l’entonació, el ritme, la cadència, la sonoritat, el tempo són premisses que sovint passen imperceptibles davant d’un orador o emissor poc previngut a l’hora de formular el seu missatge a la persona receptora o oient. No ens adonem que moltes de les frases que rebem, moltes de les construccions gramaticals, més o menys ben fetes, hi ha quantitat de subtileses cabdals que porten inserides una gran quantitat d’informació que passa de davant dels nostre nassos de forma desatesa. Em diran: en què et fixes, ara tu... ?. Però, la veritat bé sigui pel meu rol professional o bé tan sols per la cura i afició en les bones paraules la meva obligació i el meu deure és prestar atenció a tot el que el meu orador em vol dir. De fa ja un temps des de que un bon professor em va dir: “... sempre que vulguis entendre a la gent has tenir bona actitud per atendre , has de tenir actitud per saber escoltar...” Santa i beneïda paraula aquesta d’Escoltar. Fa uns anys em preguntava que era això d’escoltar, de fet encara avui m’ho pregunto quan m’adono i percebo que potser encara no he ho fet com el bon professor em deia... Saber escoltar és silenci, espai, misteri, repòs, respiració davant d’unes paraules. Saber escoltar són mirades, són complicitats, empaties, generositats, llibertats, coneixements, agraïments, serenor, claredat, ajudes etc. El saber escolar m’ha aportat tantes bones coses a la vida, fins i tot en coses que aparentment no ho eren per qui les deia, a la fi, s’han convertit en instruments de reflexió, de meditació i de bona cura personal. Arran d’haver-me enganxat a les paraules i a la comunicació interpersonal, ferm convençut del seu poder, fa temps que vaig prendre una decisió important a la meva vida personal i professional; aprendre a saber escoltar. El que els vaig explicar ara pot semblar una història de poca significació personal i irrellevant per molts de vostès, que evidentment no l’han viscuda en primera persona, però malgrat aquest risc, els hi voldria compartir. Doncs, bé fa uns dies una Senyora, “I.D.” , em va venir a veure i em va dir que voldria parlar amb mi, si tenia una estona. Durant uns segons vaig pensar que fins i tot per parlar avui en dia ens cal demanar permís, com ha canviat al món de les tecnologies avançades. Evidentment vaig accedir , tan sols vaig demanar-li una petita estona per entrar en situació d’escolta i vaig procedir a obrir tota la meva capacitat de percepció. Vam passar minuts, potser fins i tot uns quants, o molts tant dóna... però no me’n vaig adonar. La conversa transcorria com un riu a favor de corrent i a mesura que el riu enfilava i lliurava les escomeses dels diferents meandres de la vida, va apareixia davant meu una nova persona en la figura de la Sra “I.D.” . Vaig obrir-me a la seva infinitat de sentiments en cada expressió, en cada paraula, en cada gest, en cada mirada, i una a una les paraules queien i amb elles els seus sentiments implícits de la vida dura d’una bona dona de vuitanta dos anys. Vam acabar l’escolta sense cap interrupció, sense cap prec, tan sols havent escoltant apassionadament mútuament. El millor de tot, les seves darreres paraules: “ ... m’ha agradat i m’ha ajudat tant haver parlar amb tu ...” Tan sols vaig escoltar ...

 

 

... en cada gest podem guanyar nous àmbits

 

i amb cada paraula acreixentar l’esperança. “Miquel Martí Pol

 

Continuarà ... !

Toni Pàmies, Educador i Terapeuta Social