::Portada >Núm. 63: Octubre - Desembre >Els nostres avellaners

Els nostres avellaners

Després d’un ventet suau un dia vaig treure el cap a la branca que podria dir que és la meva “mare”. Era només com una berrugueta petita amb un bigotet vermell del que jo n’estava orgullosa.

Al meu voltant tenia uns cordons que s’allargaven i un dia que bufava fort el vent vaig sentir una alegria molt estranya i al comunicar-ho a la meva “mare” em va dir: “heu engendrat”.

Molt contenta vaig anar creixent i junt amb mi totes les demés. Jo veia sota meu un terreny abandonat ple de males herbes i matolls, com que m’espantava caure a sobre d’ells vaig preguntar-li a la ”mare” que seria de nosaltres quan caiguéssim, ella tota compungida va explicar-nos el que passava abans, quan l’amo era jove.

L’amo era un pagès molt treballador i sempre feia els conreus necessaris perquè poguéssim rendir força. Quan hi havia una collita bona com aquell any jo em posava molt cofoia doncs ell al passar m’aixecava i deia: “enguany tindrem bona collita” i marxava tot content amb un somriure agraït.

Quan les avellanes s’havien fet grosses i estaven plenes i ben vermelles queien totes a terra, que estava net i arreplanat, formant una catifa que donava gust de veure. Llavors als matins es sentien rialles i cants que feien les plegadores que amb unes senalles venien a arreplegar-nos. L’amo els deia: NO EN DEIXEU NI UNA, QUE ENS HI VA EL PA. Agenollades a terra com si donessin gràcies als avellaners amb mans amoroses ens plegaven i ens feien cantar tot tirant-nos a la senalla i nosaltres contentes d’haver ajudat a l’amo.

Ara no puc dir que serà de vosaltres perquè fins i tot a mi m’entristeix el pensar-ho. Vàrem sentir un soroll suau, era el pagès que repenjat amb un bastó i els cabells completament blancs venia a veure la seva estimada finca i aixecant la branca de sempre exclamava: quin bé de Déu! I caient-li les llàgrimes dels ulls deia: “Què he fet malament jo?”. Aprofitant un moviment d’aire totes les branques vàrem moure’ns per dir-li: “Tranquil la culpa no és teva”. Ell marxà plorant.

 

M. Salvat