::Portada >Núm. 62: Juliol - Setembre >Des de la meva cantonada

Des de la meva cantonada

Els setembres de la meva joventut

En l’últim número de l’INFORMATIU, l’Antoni Pujals signava un article en el qual reflexionava molt encertadament sobre els canvis que s’han esdevingut en la nostra vila en el decurs dels últims cinquanta anys, fent una dissecció molt especial en la forma de la distribució del treball i amb la transformació del nostre poble tot insistint particularment en el món de l’agricultura que al meu lleial entendre, ha estat, sens dubte, el més espectacular. Pel conreu de l’avellana, la seva producció, i la distribució posterior, ens havien arribat a encomanar l’honorabilitat, sempre exagerada, de “l’aristocràcia de la pagesia”. D’aquelles produccions generoses d’avellana tan sols queda el record de temps passats i ara els conreus en la seva majoria presenten un abandó paorós i la quantitat de collita és ja molt minsa. El boscatge ha avançat inexorable i més aviat que tard serà pràcticament inexistent. Però no es de això el que voldria parlar-vos en aquesta mandrosa tarda d’estiu en la que em deixo gronxar plàcidament per records que ja mai més tornaran...
Plegadors

Els setembres de la meva joventut començaven a endevinar-se si pel juliol es pressentia una bona collita, fent bona la dita de “per Santa Magdalena l’avellana és plena” i tradicionalment era la millor intuïció de que al setembre al poble hi romandria un ramell de plegadores ben assortit. Nosaltres, com qui no vol saber-ne res, preguntaven als pagesos - els que podien permetre’s el luxe de contractar-les- si aquell any també vindrien les plegadores habituals, de quina procedència... amb la millor de les intencions d’anar temptejant el panorama i de “fer boca”, tot molt dissimuladament, en una tasca d’espionatge sofisticada que hagués envejat la mateixa C I A.

En els temps de la meva infantesa, la procedència majoritària d’aquestes noies era de la Ribera d’Ebre: Ascó, Vinebre i La Palma d’Ebre gaudien d’una fama ben guanyada doncs ja estaven acostumades a plegar olives. La dècada dels seixanta del segle passat ens va portar canvis significatius. És donava el cas de que moltes d’aquestes joves trobaven feina a la costa degut a l’increment del turisme i conseqüentment, s’havia d’anar a contractar-les més lluny: Mas de Berberans, El Pinell de Brai, Bot, Massalió (al Matarranya) i altres indrets. En els últims temps ja venien de Garrovillas un poble de la província de Cáceres a tocar a la frontera portuguesa.

Un cop instal·lades al poble, omplien els camps de rialles i cançons del moment i els camins d’anada a trenc d’alba i de tornada al capvespre feien goig de veure. A les nits de setembre el nostre poble era una festa continuada i el Pepolla amb la seva paciència infinita, aprofitava per organitzar ballaruca amb toca-discos. Sempre el Pepolla...! D’aquell ambient alegre, d’aquells fregaments furtius amb l’entrecuix, s’esdevenia el festeig efímer de tots els setembres. Però... compte! també casaments de “pedra picada” . Ja ho crec...!

Si a la casa on estaven contractades hi havia una bona sintonia, acostumaven a repetir dos i tres anys seguits, fins que, - al menys això deien- el nuvi “de tota al vida”, s’hi oposava a que sortís del poble de procedència angoixat per la por de no perdre-la. Què ens impedeix deixar volar coloms de somnis d’estiu i pensar que moltes d’aquelles noies no tornaven als seus pobles sospirant per aquell jove alforgenc...?

Així eren els nostres setembres. Com la cançó del Bobby Darin ballada sensualment per l’actriu italiana Gina Lollobrigida, l’arribada del setembre era... meravellosa, senzillament, culminant amb la Festa Major. Les plegadores marxaven deixant un reguitzell de promeses i nostàlgies, els camps i camins tornaven a la seva solitud i silenci ancestral. Als que no festejaven, ens agafava una depressió de cavall. Fins i tot alguns és quedaven poc nodrits, sense gana. Això acostumava a durar fins l’arribada del Nadal en que destapàvem una ampolla de cava amb el desig molt íntim d’esperar la collita següent, pròspera i generosa i que el setembre tornés amb les plegadores i la seva alegria encomanadissa.

Miquel Serra