Cara a Cara

Amb... Josep M. Duran Visiedo Director del Casal - Residència d’Avis d’Alforja

Ja fa un temps, més que suficient, que les obres de l’ampliació del Casal d’Avis del nostre poble, es varen donar per acabades. Passen els dies , les setmanes i, fins i tot els mesos i no s’albira la data de la inauguració oficial de les noves instal·lacions. Això comporta la immobilització dels tràmits de les sol·licituds de noves admissions. El remoreig popular s’ha desfermat i un rum - rum d’estira i arronsa burocràtic entre els estaments implicats, fan sospitar de que alguna cosa no acaba de rutllar. Per tal d’aclarir l’estat de la qüestió i altres conceptes d’interès general hem demanat una entrevista amb el director de la Residència senyor Josep Mª Durán i amb aquest preàmbul per endavant el Josep M. enceta la resposta inicial. Noves dependencies Casal

- Jo puc parlar-vos des de la vessant tècnica, per dir-ho d’alguna manera. Des de el punt de vista polític no tinc noticies de que hi pugui haver cap problema. El que passa és que, personalment, pots tenir sensacions. La paraula “enfrontament” no és, ni de bon tros, la mes adequada per definir el moment actual. Anem a pams. La situació actual del Casal d’Avis, concretament la que fa referència a l’ampliació de la Residència, és la d’una obertura imminent, malgrat que això ja fa mesos, per no dir més d’una any i escaig que ho anem dient. De fet ja teníem d’haver inaugurat en el mes de juny de l’any passat. Ara sembla que tot s’accelera. Aquesta mateixa setmana hi haurà una inspecció de qualitat i, tot seguit, una altra de mesures. Us he de dir que han trigat molt a venir per problemes que no acabo d’entendre, lluny del meu abast i crec, sincerament, que quan es publiqui el proper INFORMATIU, ja estarà inaugurada. Però això de “que estarà inaugurada” ho he dit tantes vegades que quan semblava de que tot estava en el seu punt òptim, sempre ha sorgit un problema o altre que ens ha obligat a ajornar-ho, que ja gairebé no m’atreveixo a dir-ho. Aquesta vegada però, crec que és la definitiva. De fet la Residència té un nombre determinat de persones en llista d’espera i això vulguis o no, provoca una impaciència certa. A nosaltres per oferir-los servei i aquestes persones per entrar i estem fent pressió a la administració per què ens facilitin les coses.

 

- Aquestes “coses petites” a las que has fet referència i que han estat motiu suficient per impedir fins ara la inauguració de l’ampliació de la Residència, quins pressentiments tens al respecte, si ho pots dir amb claredat, els entrebancs que hagin pogut sorgir...

- La resposta té dues vessants. Una es la inauguració tècnica. M’explicaré: el fet de poder admetre noves persones que ho desitgin a la Residència i, conseqüentment omplir-la i poder d’aquesta manera recaptar els diners que hem demanat i que s’han de tornar, malgrat que hem rebut molts ajuts, també hem necessitat demanar crèdits. Aquesta qüestió és la que, pràcticament, està en vies de resolució en el dies propers, al menys així ho espero. L’altra vessant, la política, resta encallada per la personalitat o càrrec polític que ens ha de venir a presidir el protocol de la inauguració, bé sigui la consellera corresponent, o bé el director d’aquests afers, el President de la Diputació o el polític –dit amb tots els respectesdesignat per inaugurar-nos amb tota solemnitat l’ampliació de la Residència. A tomb d’això us diré que fa tres o quatre mesos vaig tenir que desplaçar-me a la Diputació de Tarragona per tal de demanar una subvenció que, per cert, em van prometre que ens la donarien –una més de les que demanem a tothom pel manteniment de la Residència i després m’assabento que el president de la Fundació senyor Josep Mª Borrás havia parlat amb el president de la Diputació, donada la circumstància de que sempre ens han ajudat molt i li havia demanat de venir a la inauguració, al menys de fer acte de presència i ho havia acceptat. Un mes després vaig rebre una trucada pel meu càrrec de director, de la Delegació Territorial de la Generalitat a Tarragona i em van dir que la consellera tenia la intenció de venir personalment a inaugurar l’ampliació de la Residència, la qual cosa em va complaure molt. Tan de bo sigui així perquè nosaltres amb certa manera vivim dels ajuts i del que aporta la Generalitat per les persones que estan a la Residència i així ho vaig manifestar al president de la Fundació per que ho fes arribar a la resta de l’equip directiu del Patronat. La realitat és que, per problemes d’agenda d’uns i altres, la inauguració s’ha anat ajornant, fins al punt de que hem demanat a les diferents administracions, en aquest cas als seus caps de protocol, que es posin d’acord en una data a concretar, el més aviat possible. Nosaltres ho tenim tot a punt: obres acabades, la cinta corresponent, les tisores per tallar-la i fins i tot les dues nenes que aguantaran l’esmentada cinta. Es obvi de que no ens hem estat creuats de braços. Hem fet tota mena de gestions per poder obrir “tècnicament” i admetre a les persones que ho tenen sol·licitat i que nosaltres necessitem per poder tirar endavant l’empresa.

- Com està composta la Junta actual del Patronat...?

- La Junta actual del Patronat està composta d’onze membres dels quals tres son regidors de l’Ajuntament, entre ells l’alcalde, després hi figuren tres persones representant als Amics dels Avis, l’assistent social del poble, el metge titular d’Alforja i tres membres més , persones significatives que ja fa anys que hi son. Aquestes onze persones son les que decideixen en tot moment l’orientació i el sentit que han de prendre les actuacions del Casal i els que vigilen que la direcció, en aquest cas qui us parla, faci les coses de manera correcta. Pel meu càrrec de director estic en contacte permanent amb la Junta del Patronat i cada setmana tinc una reunió amb el president i la secretària.

- Tu en la teva condició de director no pertanys al Patronat...?

- No, jo no sóc patró, de fet no ho he de ser per que així ho dictaminen clarament els estatuts des de el primer dia. El de director és un càrrec tècnic que, de la mateixa manera que s’anomena, es pot cessar. Tinc l’obligació d’assistir a les reunions però sense dret a vot en les decisions que s’han de prendre. Això no obstant, no és cap impediment per que jo presenti propostes que abans ja he contrastat amb la presidència del Patronat per que les exposi a les reunions. En la majoria de casos son propostes tècniques i qui pren les decisions per positiu o per negatiu, son sempre els membres del Patronat. Deixem-ho ben clar: en les reunions tinc veu però sense dret a vot.

- Quins van ser els inicis del Casal dels Avis...?

- L’embrió del Casal dels Avis va començar a covar-se fa un grapat d’anys per la empenta d’un grup de persones que varen intuir la necessitat –personalment crec que molt clarivident en aquells moments- de que al poble li feia falta un Casal d’Avis. Potser no era un projecte prou definit i en un principi es pensava que seria un centre a on els avis anessin a fer petar la xerrada, a jugar a cartes o bé passar-hi l’estona. Més endavant va quallar la idea de que fos residencial i poc a poc es va anar determinant el projecte, amb l’entusiasta col·laboració dels Amics dels Avis, el suport de l’Ajuntament, l’empenta dels membres fundadors amb el senyor Mariné al capdavant que en aquells moments era l’alcalde que va aconseguir la col·laboració de la Diputació i la Generalitat fins que a l’any 1986 és donava per inaugurada la Residència. Val a dir que, sortosament tothom va empènyer en la direcció correcta. Els propietaris del casalici a on estem instal·lats, també fan afegir-hi el seu gra de sorra, col·laborant amb un preu molt assequible en la venda de la finca i donant facilitats pel seu pagament. El Casal d’Avis és una obra col·lectiva, tot reconeixent de que és una empresa d’un gran abast per un poble petit com el nostre, gestionada per un Patronat que el conformen unes persones sense cap afany de lucre i menys encara d’obtenir benefici econòmic de cap mena, ans el contrari, dedicació del seu temps de lleure i maldecaps per tal d’aconseguir subvencions, en primer lloc per la compra de la casa de Cal Botó, de reformes que s’han anat fent, amb l’ajut de crèdits, fins arribar al punt de creixement i d’estabilitat en que es trobem ara, en que s’ha triplicat la facturació dels inicis, que dona servei a vint-i-set avis residents en l’actualitat, a més d’algunes persones que gaudeixen del servei de menjador uns preus especials i tal vegada, el més important, que dona feina a 25 o 26 treballadors –segons l’època- amb el significat important d’unes nòmines que es queden a Alforja.

- Amb l’ampliació, quantes persones admetrà la Residència...?

- Com ja us he dit abans a la Residència comptem amb 27 avis i, amb l’ampliació augmentaran en 13 més. Això vol dir que tindrem 40 persones fitxes com a residents a nit i dia, amb tots els serveis.Habitacions Casal

- No hi hauria possibilitat de formalitzar un “centre de dia”...?

- Nosaltres ja hem remenat aquesta possibilitat. De fet, temps enrera, ja ho havíem demanat i ens ho van denegar al·legant de que no és disposava de l’espai suficient. Amb l’obra acabada de l’ampliació, vam tornar a insistir i la Generalitat ens va enviar una inspecció per comprovar de que ja és disposava d’espai fins i tot sobrant. De fet, i així van manifestar-ho, els hi va encantar la forma en que ho havíem dut a terme, fins al punt de recomanar-nos de demanar el més aviat possible, quinze places de “centre de dia”. Dit i fet. Aquestes quinze places tindran una certa independència de la Residència però, per entendre’ns, dins de la Residència, com a “centre de dia” des de el matí fins al vespre, amb servei de menjador inclòs: esmorzar, dinar i sopar i altres serveis que puguin necessitar. A més un altre projecte que ens roda pel cap i que tenim moltes ganes de tirar endavant, és el de l’atenció domiciliaria. Per això hem de tenir el personal amb una preparació suficient i els mitjans necessaris per anar als domicilis particulars i atendre a les persones que en ho demanin i fer-los-hi arribar un àpat complert i, si convé, aixecar-los, prendre la roba que es rentarà al Casal, es planxarà, es cosirà i amb 48 hores se’ls hi tornarà al seu domicili. Això, com és obvi, amb ajuts, subvencions i uns preus a l’abast de totes les persones que necessitin d’aquest serveis.

- Quina és la situació actual del Casal...?

- Estem en una època de canvis molt importants. Una empresa que fa uns anys va donar pas a un projecte d’ampliació i que gairebé ha multiplicat per dos la seva capacitat, no tant de places de residents però si de feina, fa que tinguem la sensació de precari. L’espai ha estat el mateix i tot just fa uns mesos que les obre es van acabar. Les persones residents i els col·laboradors que hi treballen han hagut d’enfrontar-se a més dificultats de les normals, fet que comporta la presència de paletes, electricistes, pintors, per dins de la casa. Els avis també han patit tota mena d’incomoditats, malgrat que tot l’equip s’ha abocat en fer-los-hi el mes suportable possible aquesta situació. Ara ja està tot enllestit, metafòricament els llit fets, fins al punt de que demà mateix ja podríem admetre deu persones més, sense cap problema. Tenim l’equip humà preparat des de fa anys, personal amb totes les garanties de professionalitat. La cuina ja funciona al cent per cent i ja tenim algunes habitacions ocupades per tal d’esponjar la zona antiga, concretament les habitacions de Cal Botó, sense admetre cap resident nou, que això no ho podem fer abans de tenir l’autorització corresponent, però conseqüentment donant un millor servei a les persones que ho necessiten.

- Què tal funciona el servei de cuina a l’exterior...?

- El servei de cuina a l’exterior ha estat un dels projectes més difícils d’arrodonir però que en l’actualitat podem dir del que estem més satisfets. A tothom no li agrada el mateix, això és evident. De fet actualment estem fent dos cents àpats diaris, la qual cosa ja és pot considerar una cuina important. Estem cuinant tots els àpats de la Residència, amb les varietats i dietes adaptades a les necessitats dels residents, recomanades i elaborades per un dietista professional, revisades per sanitat i aprovades per la Generalitat. A més servim els àpats a la residència de l’antiga Vila Rosita a la Urbanització Portugal, amb el mateix règim del nostre Casal. Donem servei complert al menjador del C E I P Josep Fusté i de l’escola bressol adaptats a l’edat i la mainada corresponent i a més tenim cura dels dinars d’una empresa del poble: TECNOVIT i es obvi que pensats per l’esforç físic i intel·lectual dels treballador.

- Quines perspectives de futur albires pel Casal dels Avis...?

- Si ens autoritzen a obrir definitivament l’ampliació, de la qual cosa n’estic convençut per la senzilla raó de que s’han complert tots els requisits, les perspectives son molt bones per que la realitat es de que tenim moltes persones en llista d’espera i un dia si i l’altre també, rebem un parell de trucades de persones impacients per ingressar d’una vegada. Penseu que aquesta Residència ha estat viable durant molts anys amb poques persones en qualitat de residents. Us donaré unes dades significatives. Segons la Generalitat, una residència amb menys de setanta places és inviable econòmicament i la nostra ha superat aquest entrebanc i això ha estat possible per dues qüestions fonamentals: Per la gestió acurada d’un director que va estar un grapat d’anys al capdavant de la Residència i jo no puc fer altra cosa que retre-li homenatge i reconèixer la tasca duta a terme pel Joan Salamé i dia que passa he de aprendre coses noves de l’empremta que ell ens va deixar. El Joan tenia una mà esquerra especial per gestionar les dificultats del dia a dia. Potser no era el que s’anomena un “gestor tècnic” però amb la seva humanitat i maneres de fer, aconseguia posar d’acord a tothom. Ell va portar amb saviesa i a al seva manera la Residència i amb recursos molt minsos, tirar endavant. Evidentment que va tenir d’enfrontar-se amb dificultats: habitacions petites en les que s’havien de encabir dos llits, els sous no eren res del altre món, molt ajustats i tot això el Joan Salamé ho sabia gestionar. Ara vivim altres temps i noves exigències . L’administració, des de fa uns set o vuit anys ens demana unes normatives més estrictes, més controls sanitaris, analítiques, més col·laboradors professionals amb més hores de dedicació i vàrem tenir d’ampliar la nòmina a vint-i-set places. Això significa un augment de les despeses, fins obligar-nos a admetre més gent a dinar i demanar ajut a moltes empreses especialment a la Caixa de Tarragona que, val a dir, que s’ha abocat amb nosaltres. Aleshores, amb una gestió acurada, augmentant places i serveis de la Residència, els ajuts de les administracions i la paciència dels col·laboradors de no plantejar exigències econòmiques fora de l’abast de les possibilitats de l’empresa, s’ha aconseguit que fos viable amb vint-i-set places de residents, la qual cosa sembla que no pugui ser. Ara que, si tot funciona com està en projecte, assolirem entre residents i “centre de dia”, les cinquanta persones i serà quan podrem engegar la renovació de la part antiga que ja li pertoca, a nivell de pintura, arranjament de la façana, instal·lacions elèctriques, de calefacció, de gas i tot allò que creiem que hi faci falta.

Casal d'Avis 2
- Quins tràmits es requereixen per entrar com a resident...?

- Depèn de les circumstàncies. Es donen dues possibilitats. Una és la privada que és tan senzill com venir a apuntar-se i tenir més de seixanta cinc anys i llavors, quan hi hagi plaça disponible se’l cridarà. És obvi que l’objectiu fundacional de la Residència és tenir cura de les persones més grans de seixanta cinc anys. Això no vol dir que, en moments puntuals, es faci de més o de menys, segons les circumstàncies, tal com ens demana l’administració i nosaltres no tenim cap inconvenient d’acceptar-ho. També hem de tenir en compte la lletra des estatuts fundacionals que son vigents amb les reformes que ha calgut introduir en el decurs dels anys, que preferentment s’han d’atendre les sol·licituds de gent empadronada a Alforja i socis de l’Agrupació. Aquesta és la prioritat, seguit de les persones del poble que no siguin socis i després de la resta. Evidentment, les places anomenades públiques, és la Generalitat la que dictamina la preferència de qui ha de entrar. Però nosaltres procurem que les persones que son del poble i socis de l’Agrupació tinguin preferència. La Residència, sens dubte, els hi pertany per dret propi. Això ho tenim molt clar. Referent a la vessant econòmica, els residents en règim privat, paguen una quantitat econòmica mensual que ve donada d’acord amb els paràmetres de la Generalitat. En quan a la pública, persones subvencionades per la Generalitat, s’han de tramitar un seguit de requisits acompanyats dels informes de l’assistent social del poble i de la nostra pròpia assistent, donar-li el curs corresponent a tot el paperam a l’espera de que la Generalitat doni el vist i plau per l’autorització a rebre assistència residencial pública. Aquestes persones paguen un tan per cent proporcional a la seva pensió i la resta ho compensa l’administració.

- La Residència d’Avis va tenir en els seus inicis uns promotors, però al darrere hi havia una persona que per a ell era un tema molt important, parlant col·loquialment podríem dir “la nineta dels seus ulls”, eix fonamental entre d’altres del càrrec important que va desenvolupar al poble durant un grapat d’anys.

- Està molt clar que l’home que va posar-hi tota la seva empenta, carisma i influència personal en aquest projecte fou, sens dubte, el Josep Mariné.

- Exactament és així...

- Penseu que fa un any i mig encara vàrem rebre una subvenció de 182.000 euros que va aconseguir del Ministeri de Treball del Govern del senyor Rodríguez Zapatero, a conseqüència de les gestions i pressions personals dels senyor Mariné a Madrid, per mediació de la Federació de Municipis, la qual cosa mai li agrairem prou, per que tota la tecnologia de la que disposem a la Residència s’ha pogut sufragar amb aquesta subvenció. La Residència d’Avis, el Josep Mariné s’ho va plantejar des de el primer moment com un repte personal i sempre li he sentit a dir el mateix: Que la gent del poble s’ha de quedar en el mateix poble i que quan arriba la davallada inexorable de la vellesa, amb més motius. Els avis del poble s’havien de quedar en el seu lloc de residència de tota la vida i no enviar-los ves a saber a on. En canvi, havent-hi un lloc adequat al poble hi tenia molt de guanyat. A més, sempre ens ha dit que una persona ha de saber-se ubicar. Això vol dir que l’avi que ingressa a la residència i que mentre les forces li permetin baixar al porxo d’entrada, sentir el pols de la vida a la plaça, el seu campanar, fins i tot anar al cafè si és aquest el seu capritx i tothom que passa el coneix i el saluda. Aquestes petites coses donen una alenada d’humanitat, una qualitat de vida. També va oposar-se amb força a situar la residència a les afores del poble, en contra de l’opinió d’algunes persones, aleshores fins i tot de la meva, per que és pensava amb una construcció de nova planta, amb jardí i ell va defensar amb tossudesa aquesta possibilitat del centre del poble prop de les coses conegudes, de les velles pedres, dels seus carrers i places i viure el caliu i l’aroma de les festes i les activitats del poble. Ara tinc que donar-li tota la raó per que ho visc d’aquesta manera. No hi ha aïllament, ans el contrari, una interacció entre els residents i la seva gent de sempre El senyor Mariné s’ho va prendre com una qüestió personal, amb la compensació afegida de que les més de vint nòmines que es pagaven necessàriament, es quedaven al poble i que un nombre similar de famílies reben un ajut degut a l’existència d’aquesta residència i això, des de qualsevol punt de vista és molt positiu. El que passa és que al senyor Mariné sempre se li ha identificat amb un color polític determinat que és el de Convergència i Unió i pot semblar que la Residència s’ha d’incloure amb aquest sentiment polític. I això no es així, rotundament. La missió de la Residència no és altra que la d’estar al servei de la gent, a la que no se li demana el seu ideari ni les seves orientacions polítiques. Faltaria més... L’esperit fundacional del Casal dels Avis està pel damunt de qualsevol vel·leïtat política. És prou evident que en el decurs d’uns anys el president del Patronat coincidia amb el senyor Mariné que també era l’alcalde que, com ja he remarcat abans tenia una identificació política molt definida. Doncs ara tot ha canviat i en el Patronat , segons els estatuts han ocupat el lloc altres persones del nou Consistori, d’un color polític diferent, però la direcció de la Residència, el camí traçat ha de ser el mateix necessàriament i no té per què ressentir-se en cap sentit. De fet és que, en certa manera, al menys jo ho entenc així, en un principi tot l’enrenou del canvi, ha provocat suspicàcies de “que no està bé, de que la Residència era obra d’una època anterior...” i, torno a insistir, crec que el concepte no s’ha entès el suficient, fins al punt de fer-se palpable una certa tibantor: d’una banda la Fundació, d’altra el Patronat i enfront l’Ajuntament. Penso que el Patronat es l’únic amb poder de decisió i que els “patrons” han de defensar pel damunt de tot la Fundació, sense tenir en compte cap tendència política, sigui d’un color o d’un altre. Resulta obvi que totes les entitats gestionades per un Patronat han de tenir representació oficial, persones públiques , en el nostre cas l’alcalde i els regidors que ell anomeni, per que lògicament és l’Ens amb més col·laboració participativa, amb el vist i plau del Patronat, de la Fundació Privada, del Casal dels Avis, l’Agrupació Amics dels Avis i d’altres persones significatives del teixit social del poble. Des de la Fundació del Casal que sempre ha estat així i no té per que produir-se cap desconfiança, tot i que aquests problemes, dissortadament, han estat presents d’una forma o d’altra. Personalment crec que l’actual Ajuntament al prendre possessió va tenir prou clar que aquesta és una Fundació privada des de el primer dia de la seva posta en marxa i així consta en els primer estatuts que es van redactar fa un grapat d’anys i el nom que hi consta, explícitament en la còpia de la primera plana i que ja es va publicar al número de l’INFORMATIU de l’octubre - desembre de l’any passat, hi posava amb notòria claredat “Fundació Privada Casal dels Avis d’Alforja” i sempre ha estat així. La realitat nua és que no té propietaris. Afegiré quelcom més: En cas de dissolució de la Fundació, per problemes econòmics o d’altres circumstàncies, els “patrons” ni cap administració del poble d’Alforja se’n beneficiaria ni un duro .Els diners sobrants, un cop feta la liquidació total, anirien a parar a d’altres entitats que tinguessin els mateixos objectius fundacionals. Dit d’una manera entenedora: a d’altres residències d’avis, figurant com a donacions. La Fundació no té propietaris definits. Els “patrons” no més son administradors de l’Entitat tot i que “teòricament” és poden considerar propietaris per que son responsables de les decisions que es preguin, però, en cap cas poden tenir beneficis materials de cap tipus. A tall d’exemple us explicaré que fa un parell d’anys en el tríptic del programa de la Festa dels Avis es feia constar: “Fundació Privada”, per una raó molt senzilla: Jo em vaig trobar que dels trenta proveïdors de la Residència, uns ens lliuraven les factures a nom de “Residència d’Avis d’Alforja”, d’altres “Residència Geriàtrica” o bé “Amics dels Avis” i fins i tot “Avis d’Alforja” i així un seguit de noms diferents. Això no podia continuar de cap manera per que per la administració comptable no és correcte. Quina fora la solució...? Doncs anar a la recerca de les fonts originals, els estatuts de la Fundació a on vàrem esbrinar l’autèntic nom. Com es diu en realitat aquesta empresa...? Doncs aquesta empresa es diu: “Fundació Privada Casal dels Avis d’Alforja”, des de el primer dia en que no s’ha canviat ni una coma. Així ho vàrem comunicar a totes les empreses proveïdores per que tota la documentació fos lliurada amb aquest nom i que ningú s’empatolli en cap altra opció. No hi ha hagut cap canvi, ni apropiació incorrecta del nom i, menys encara, cap maniobra estranya. Tothom ha de saber que els comptes de la Residència, cada any, un cop aprovats pels membres del Patronat, s’envien a la Generalitat a on passen pel corresponent registre i es revisen, el que significa una auditoria per part del Govern constant i, si no fos així, sens dubte, ens tancarien la Residència. Sempre s’ha fet d’aquesta manera. Fins a l’any 2001, els pressupostos de la Fundació també s’aprovaven a l’Ajuntament i es feia per una raó convincent: l’aprovació venia donada per l’existència d’un conveni de les administracions, un pacte entre la Generalitat, l’Ajuntament i la Fundació en el que es deixava constància de que les pèrdues que hi poguessin haver cada final d’any, és compensarien amb el 90% aportat per la Generalitat i el 10% restant ho assumiria l’Ajuntament. Aleshores, com l’Ajuntament en teoria havia de cobrir unes despeses determinades donat el cas de pèrdues, per força ho tenia que incloure en els pressupostos, com també havia de fer-ho la Generalitat. Va ser l’any 2001 en que la Generalitat ens va comunicar que havia canviat la normativa i que les despeses les havia d’assumir la pròpia Fundació i des d’aleshores, els pressupostos ja no havien d’aprovar-se per l’Ajuntament i la Generalitat. Amb aquesta normativa quedava molt clar que era un qüestió exclusivament administrativa i econòmica de l’empresa. Tot aquest tripijoc administratiu pot haver creat dubtes i, fins i tot a sospitar maniobres estranyes, sense cap fonament que jo no he acabat d’entendre. Personalment, he explica’t a moltes persones la realitat i, al primer cop d’ull, m’han semblat convençuts i que després no ha estat així i, la veritat nua és que no acabo d’entendre res: els estatuts son els que son , l’Acta Fundacional no ofereix la mínima escletxa de dubte, és un document amb un redactat administratiu impecable. Compte però! També em complau manifestar de que, tanmateix, mai he rebut pressions de cap mena. Tant a mi com al meu equip ens han deixat treballar al nostre aire, tan sols demanar-nos que fem una gestió correcta amb bons resultats i de que la gent al nostre càrrec resti satisfeta. Repeteixo: no hem tingut mai cap pressió política, amb l’esperança ferma de tenir sempre la mateixa continuïtat.
Casal d'Avis

-Hem comprovat la teva disposició a un desfogament d’altra banda absolutament necessari. Voldríem saber la teva opinió d’aquestes persones que abans estaven a l’oposició, fins i tot a l’existència de la Residència. Quina reflexió et passa pel cap del fet d’una oposició sense treva, a una obra altruista que no ha deixat cap benefici particular, tan sols una obra exemplar pel poble. Com ho entens això...?

- Aquí també hauríem de separar dues vessants ben definides. Una és la purament ètica, la de persones que pensen que les residències no han d’existir. Jo recordo que el ex – president Pujol va dir en certa ocasió que Catalunya havia de tenir un plaça residencial per cada català o catalana, però que havien d’estar buides i que els avis els seu lloc era d’estar a casa seva i ho trobo molt correcte. Ara el que s’ha fet prou evident és que està prou justificada la seva existència per que , en la majoria de casos, els avis no poden estar curosament atesos com caldria, amb unes necessitats concretes que tan sols poden fer uns professionals. En els anys en que vaig exercir de regidor de l’Ajuntament, algunes persones m’havien fet arribar comentaris informals de que la Residència no tenia raó d’existir, que no era el lloc adequat pels avis, afegint punts de vista sense cap consistència, la qual cosa he pogut comprovar personalment i em consta, de que la majoria d’avis s’hi troben molt satisfets. Però això és una qüestió d’ètica. Les residències hi ha de ser o...no. Jo això, Déu em guardi de discutir-ho perquè cadascú té la seva opinió personal, intransferible i la llibertat absoluta d’expressar-ho. L’altra vessant es quan ja intervenen les valoracions polítiques. En un poble es més que suficient de que uns posin en marxa un projecte, per trobar-se que els altres ja han preparat les rodes i el pal. És podia haver donat el cas de que l’anterior equip de govern hagués “passat” de donar suport a la Residència, per no considerar-lo convenient o per qualsevol altra causa i fora molt probable de que l’oposició l’hauria exigit com un fet imprescindible. En cas contrari, és molt possible que hagués passat el mateix, per que als polítics, al poble pla, sovint se’ns fa difícil d’entendre. El cas és que l’anterior equip de govern de l’Ajuntament va donar tot el seu suport a la Residència i l’oposició no li donés tant. Es la política del “no”, sense més raonaments. Crec sincerament que ara ja no és així, que les coses han canviat i que ha de haver-hi una col·laboració absoluta tant pel que fa a l’alcalde, als regidors i també als membres de l’actual oposició, per donar un suport incondicional a la Residència i a la Fundació una de les obres més emblemàtiques dutes a terme al nostre poble i perquè reialment ho necessita.. És del tot punt necessari econòmicament, així al menys ho esperem que més aviat que tard ens toqui alguna cosa i també necessitem el màxim de suport moral. També cal tenir en compte que molts col·laboradors de la Residència estan cobrant uns sous inferiors als habituals i necessitem un reconeixement de la tasca que estem desenvolupant. Vocació no és precisament el que els hi falta però també compensa cobrar una mica més a final de mes, comptant que amb l’ampliació, els maldecaps i les tasques ha desenvolupar han augmentat amb escreix.

- Josep Maria, ets conscient de que ara , se n’adonen de que la Residència és una obra necessària i molt positiva pel poble...?

- No ho sé, de veritat. A mi, personalment, m’agradaria pensar que ara ho veuen de forma positiva. El govern actual de l’Ajuntament està format per partits diversos i les sensibilitats també son diferents. Jo he tingut converses, sempre de caràcter tècnic, amb persones diverses demanant ajuts, explicant-los-hi coses que es necessiten i aquestes persones, ho he de reconèixer sincerament, que s’han mostrat molt receptives i que ens han ajudat força atès a les possibilitats de l’Ajuntament. Us podria parlar, per exemple, del senyor Ricard Gené que fa unes setmanes vaig demanar-li una gestió concreta i entenc que va fer fins i tot més del que calia, la qual cosa és d’agrair. Val a dir que del partit de l’oposició, en aquest cas Convergència, per part del senyor Josep Maria Borrás que, a la vegada, és l’actual president del Patronat, hem rebut una col·laboració sense límits i l’alcalde senyor Viñes quan hem parlat amb ell, també s’ha mostrat molt receptiu i ens ha escoltat. Això em fa pensar de que tot està canviant a millor i que no ha de sorgir cap problema.

- Ens has parlat de la recepció d’una subvenció de 182.000 euros, aconseguides per la gestió tossuda i constant del Josep Mariné. Volem suposar que han estat per reinvertir-los en les necessitats de la Residència...

- D’entrada he de dir-vos que s’han rebut molts més diners. Concretament prop de 500.000 euros, amb aquesta distribució: 200.000 euros cedits pel Ministeri, s’han rebut quantitats de la Caixa de Pensions, de la Generalitat, de la Diputació i d’altres administracions que també hi han col·laborat. Entre tots ho hem fet tot. Tots aquest diners resten reflectits en els pressupostos d’anys diferents, no s’han gastat en les despeses del dia a dia. Tot ha estat invertit en material, en les obres, en les diferents infra - estructures, en mobiliari. Nosaltres podem proclamar amb orgull legítim del que el material del que disposa la Residència es d’una tecnologia d’avantguarda. Val a dir que la Caixa de Tarragona ens acaba de concedir a través del programa “Tu ajudes”, 15.600 euros gràcies als 81.000 vots que van atorgar al nostre projecte un nombre similar de persones. Som una de les empreses petites que hem tingut més suport popular i això ha repercutit en la quantitat donada per l’esmentada Caixa, per un projecte concret que pujava a 37.000 euros i la quantitat que ens han concedit ha suposat una gran empenta. Ja tenim altres projectes presentats per anys a venir. El d’enguany ens ha permès invertir en tecnologia per donar comoditat i seguretat als avis residents. Els llits que tenim tots tenen dispositiu elèctric de pujada i baixada amb matalassos de la millor qualitat. La cuina disposa d’un material modern, excel·lent, d’acer inoxidable amb els últims avenços de maquinària. També s’ha millorat la part administrativa, informatitzant tota la documentació que genera. Disposem de cinc ordinadors connectats a la xarxa seguint un procés telemàtic de primer ordre que ens permet que totes les comunicacions internes que hem de presentar a les diferents administracions és facin per via electrònica la qual cosa ens dona unes facilitats enormes.

- Hem fet petar aquesta xerrada amb data del 21 de juliol, tot just un mes abans de la celebració de la Festa dels Avis. No fora possible fer coincidir aquesta festa amb la inauguració de l’ampliació de la Residència... Ho has pensat això...?

- Jo en tot aquest temps he pensat moltes coses però no depenen de mi. Suposo que els “patrons” i membres de la Fundació, estaran neguitosos i amb delit per concretar d’una vegada la data de la inauguració. Una data molt adient fora aquesta que vosaltres heu assenyalat. Nosaltres, com ja he dit ho tenim tot a punt i, si finalment fos així, doncs oli en un llum. En cas de que no pugui ser, per raons alienes a nosaltres, la proposta que farà la Fundació és que aquest dia sigui un jorn de portes obertes i que tothom que ho vulgui, comprovi que tot està acabat i en funcionament. Tinc la plena confiança de que el dia assenyalat rebrem una gran quantitat de persones, per que la Residència és l’obra culminant de tot un poble i per al poble.

Josep Maria, et donem les gràcies per l’atenció que has tingut d’haver-nos rebut i de no defugir a cap pregunta.

Antoni Pujals i Gonçal Evole