Tasca d'amor

 

Tasca d'amor


Aprofitant la coincidència en el calendari, per un costat la propera i nova edició de la Festa dels Avis, i per altre costat l’avinentesa que em dóna aquest nou informatiu, els faig cinc-cèntims de la importància que té el Casal dels Avis pel poble d’Alforja i la seva àrea d’influència. Em serà molt difícil detallar-los tots els ets i uts mancat de modèstia i potser amb un pèl de vanitat per la tasca d’aquesta casa, diria més , la important tasca que ha portat, porta i portarà a terme el Casal dels Avis d’Alforja durant els darrers anys. Entenc, i no podré evitar tampoc, si en les meves paraules hi troben petites pinzellades d’emocions, sentiments, vida i sobretot estima pel Casal i per totes les persones que en formen i n’han format part, tant com a professionals, com a persones residents des de ja fa una pila d’anys.

 

Anys enrere quan ens referíem a Casal, Residència, Llar d’avis o Geriàtric, sonava un pèl despectiu i fins i tot un pèl tabú. La nostra societat, per sort, ha anat evolucionant , ha trencat estereotips i per fi hem arribat a una etapa de certa tolerància i certa comprensió. Parlo de “certa” perquè encara ens falta una mica per part de tots els que formem aquesta societat per entendre, comprendre i assimilar que centres com els Casals, Residències, etc. no sols han de ser tolerats i compresos si no que són necessaris pels nous temps i per les noves maneres de viure actuals. Reminiscències educacionals van portar i encara porten a pensar que els centres de gent gran són l’oblit de les persones grans per tal de no fer nosa a casa, o per tal d’ocupar-les davant d’una mala actitud o adaptació vers una desconeguda etapa de jubilació infructuosa; en resum, un aparcament definitiu per aquell o aquella que segons la societat ja no val pel joc frenètic de la vida actual. Mai tan lluny de la realitat, mai tan equivocats en aquestes afirmacions i, si em permeten, quina gran discriminació de pensament. Davant d’aquests pensaments ens cal, avui encara, noves maneres de veure la vida, unes noves dosis de pedagogia del saber envellir amb dignitat i amb amor. Sí, si, han entès bé, amb amor. Hom podria pensar que la persona gran ingressada és mancada d’amor pels seus familiars, pel fet d’estar dins d’un


centre residencial apartat de la seva família, amistats, casa, hàbits, societat etc...

Però, no ens podríem fer preguntes com... I aquella persona gran que viu sola a casa, que cal que es faci ella sola el dinar, que els fills en prou feines poden atendre les seves necessitats, aclaparats per la rutina diària de feina, família i les seves inherents preocupacions ? o...

Quantes famílies, en el ben entès que volen atendre amb tota la bona intenció, queden desbordades per la quantitat de tasques a fer, pensant que pel fet de tenir la persona gran a prop seu, és el millor que li poden donar ? Evidentment que aquestes preguntes poden ser respostes de moltes formes i, fins i tot, podem girar-ho per allà on ens convé en funció al que ens interessa sentir però ho deixo a consideració de cadascú... El que si voldria aclarir és que l’amor pels nostres familiars, avis, pares pot ser entès de moltes maneres. Una d’elles és quan ens formulem un ingrés en un centre d’atenció a persones grans. Hi ha una premissa cabdal en l’amor i en el cuidar, que espero els ajudi a comprendre el que pretenc explicar-los: per poder cuidar cal estar bé, cal estimar-se primer un mateix, ja que si no , per molt esforç, perseverança i constància la nostra energia limitada restarà buida i escassa ocasionant un efecte contrari a tota cura. Cuidar és estimar, i estimar és saber el què és millor per a un mateix per poder estimar millor a l’altre. La tasca al Casal dels Avis és principalment una tasca propera al resident, una tasca de caliu de família, una tasca integral a la persona gran. La cura del seu benestar mèdic, psicològic, físic, social i espiritual és del tot l’objectiu i alhora la nostra filosofia com a professionals de la intervenció assistencial. Tenir cura de qualsevol dels detalls per insignificants que aquests siguin fa que tots els que formem part de l’equip del Casal hi posem el millor de nosaltres per poder satisfer les necessitats humanes, personals i íntimes. La cura en una bona higiene, la cura en una bona dieta, la cura en una bona relació interpersonal, la cura sanitària amb controls sovintejats, la cura en les activitats, la cura en els moviments i les deambulacions, la cura en la roba, la cura en la pulcritud d’olors i netedat fan que dia a dia el Casal sigui un centre en ple bullici d’atencions a les persones que avui hi són i on demà hi podríem ser molts de nosaltres.

El Casal, i en concret aquest nou Casal que aviat es posarà en funcionament, no és un centre aturat, no és un centre d’aïllament, no és un centre de solitud, no és un centre d’apatia i, menys encara, no és un lloc on es porta la gent gran a morir. És una gran casa de família, on les relacions, l’amistat, la solidaritat, la feina, els moviments del dia a dia omplen de vida tots i cadascun dels racons de Can Botó i Can Serra. Hi ha un lema que circula en els ambients assistencials que no per ser repetit no té raó de no ser explicitat de nou: “ donem vida als anys”. Sí, al Casal donem i donarem vida als anys amb l’ajut de tothom ja que és una casa gran del poble d’Alforja.

Quan arribes a la fi d’un escrit i en aquest cas no absent d’emocions en cada una de les paraules seguides de verbs que han anat desgranant records i vivències, hom sent la buidor del mots com deia Miquel Martí Pol , per poder definir tot el que significa una fita tant important com és i serà el NOU CASAL DELS AVIS ben aviat.

Gràcies, al Joan Salamé que va dipositar en mi la seva consideració en la meva tasca d’animació i educació. Gràcies amic i company Josep M. per dipositar en mi la teva confiança i ajuda del dia a dia. Moltes gràcies companys del Casal, el treball com molt bé diem i sabem és de tot un equip, gràcies per deixar-m’ho compartir.

A Tots els Residents (els que hi són i els que han marxat) del Casal, gràcies per deixar-me aprendre i compartir temps de la vostra sàvia vida.

 

Enhorabona Casal !!!

 

Toni Pàmies

Educador i terapeuta social